De les mil maneres d'omplir un espai buit.

Hi ha diverses maneres d'omplir un espai buit. No tothom s'ho planteja això... I la majoria de nosaltres el volem omplir amb allò que ens fa sentir bé. Una qüestió fonamental és saber amb que ho volem omplir i que a partir d'aquesta decisió la vida tingui sentit, un sentit el més clar possible, amb la millor llum possible. I d'aquí a construir el que volem ser i com ens agradaria que ens veiessin els demés. La qüestió és si això és "realment" possible. És la nostra imatge modelable al nostre gust? bé, els actors així ho creuen i ho desenvolupen a vegades amb resultats sorprenents. Sempre m'ha agradat veure com algú és pot transformar amb un altre algú i expressar-se a través del personatge. El problema esdevé quan sentim que estem essent actors sense haver-ho pretès. Quan una persona ens impulsa cap a ser algú que en prinicipi no som i llavors ens emprenyem. Quan per les coordenades de l'espai que ocupem en aquell moment per la persona que tenim a davant és necessari un canvi. És complicat, bé les relacions humanes ho són de complicades. Sobint la inhibició és la millor defensa, el no entrar al joc sempre és una opció, sobretot quan no ens importa molt la relació amb aquell altre o sentim que poc tenim en comú amb aquella persona, bé NO-ENS-CAU-BÉ. Curiosa expressió per dir que algú té una manera de ser que no ens agrada. L'expressió ens remet a la possibilitat involuntaria, el verb caure ens remet a que cau que no en tenim responsabilitat, és a dir, no ens cau bé però tampoc ens preocupem perquè, és diferent a nosaltres d'una manera que no ens agrada i punt, sense reflexions en principi.

També és cert que no és fàcil això de construir una identitat, normalment som el que s'ha anat forjant amb el temps i a més tampoc coneixem tot el que som, sempre hi ha racons especials de nosaltres mateixos que ens incomoden. Els complexes de cadascú, allò que si se'ns mostra sense voler sentim vergonya. És cert que hi ha persones i fins i tot cultures que ho porten millor. Recordo l'imitador Carlos Latre dient que hi ha cultures que són més capaces de riure's del que ens fa vergonya, ell deia de les fobies i les filies... recordo precisament que parlava d'Argentina. La repressió freudiana és un exemple d'això i l'afirmació que el que més neguem és el que més som n'es un exemple. A vegades de tan seriosos que som ens oblidem que no som una complitud, que no ho som tot, que no estem mai acabats, i que és capaç de riure's d'això és sens dubte un afortunat.