El subjecte de la psicoanàlisi

 

Em dono compte que poso resistència a la proliferació dels canals digitals que haurien de derivar pacients i per tant tenir feina. Pensar sobre aquesta resistència i dignificar-la i entendre a què rau és el fi d’aquest escrit.

Començaria dient que l’ofici de psicoanalista, encara que n’hi ha que diuen que la p. no és un ofici sinó una posició que s’adquireix, no és posar-se en línea dels discursos homogenis, amb maneres de fer totalitzants o unificadores, perquè si s’adquirís aquesta actitud aniríem contracorrent de la p. No hem d’oblidar que en última instància un anàlisi portat fins al final constitueix un subjecte del desig, deslligat de l’Altre i que es serveix del pare. Un subjecte radicalment diferent. La posició de l’analista no agafa el semblant d’un saber paternalista sinó que es posiciona en un subjecte suposat saber. En aquest punt puc dir que el mig dir és el que permet això, l’enigma que fa avançar en el propi saber.

És probable que els pacients preguntin pel saber de l’analista i és en aquest impàs sempre incòmode que l’analista ha de saber donar un sentit de continuïtat sense prometre ni garantir, posant en joc el seu desig per permetre la següent sessió. Lacan va aportar la idea en la pràctica el tall en la sessió quan es diu quelcom que ressona a l’inconscient, qüestió que va suposar una escissió en la psicoanàlisi de l’època. No fa tants anys també es va provocar una altre escissió entre qui considerava que algú s’havia posicionat com a amo davant el desig i qui ho trobava lògic com a herència de Lacan.

Si ens donem compte la p. sempre fuig de posicionaments que traeixen al desig, o potser millor, i és del propi discurs que emana, que les escissions són vivificants, el desig que diversifica.

Els sons a l’actualitat tenen un aire dictatorial. Però no parlaré de polítiques repressives, monarquies corruptes intocables, economies que construeixen monstres poderosos, sinó de com afecta això al dia a dia dels psicoanalistes.

He escoltat sempre que la p. parteix d’una exquisida neutralitat per operar. Que les ideologies, identificacions i opinions de l’analista han de ser excloses del seu discurs. No podem contaminar la construcció del fantasma per part de l’analitzant amb les nostres opinions, ideals o identificacions. Segurament aquest és el tresor més important d’aquesta pràctica conseqüència de l’anàlisi. Freud en va dir abstinència.

Aquest tresor opera per permetre l’anàlisi dels racons de la psique d’un subjecte neuròtic. La psicosi funciona amb altres termes. La p. investiga a través d’aquesta posició neutral, escolta els moviments subjectius dins cada estructura per com diu Lacan permetre a l’analitzant travessar el fantasma.

Però, per arribar a poder realitzar un psicoanàlisi és necessari tenir algú decidit a passar per la consulta durant un temps i també deixar-hi alguna cosa, també diners. Això té efectes!

Com deia abans vivim temps d’aires dictatorials que penso que no són el millor escenari per la p., però potser mai és el millor escenari per la p. . L’adoració de la imatge, el positivisme anglosaxó, la submissió a la ciència i tecnologia i el món capitalista del consum constitueixen un escenari també ideològic que relega la subversió del subjecte a la marginalitat. Ara, com va pronosticar Lacan, valen els objectes de consum, tot allò que produeix gaudi per qualsevol dels orificis corporals. La p. desapareix quan es transforma en objecte de consum, no tolera aquesta posició, va contra el propi discurs.

Perquè la diada objecte de consum-client no permet la operació psicoanalítica de travessar el fantasma, perquè el client funciona a nivell d’un jo investit en el consum i la psicoanàlisi opera abans d’això, desfà en realitat la instància del jo.

Com hi ha un empènyer al gaudi, també hi ha un empènyer al client. Tots clients, tots sotmesos al gaudi, de manera radical. Per això la possibilitat del subjecte diferent de la psicoanàlisi va contracorrent i té el perill de desaparèixer.   

Com seguir defensant la operació psicoanalítica? Doncs buscant maneres originals fora del tots clients, escletxes promotores de desig, de pregunta, d’enigma. Sinó serem un +1 dins aquest discurs del gaudi. Essent l’excepció també hi ha producció.

Adquirint una posició d’excepció activa en lo social permetrem que les persones s’interessin per la psicoanàlisi. Constituir un discurs en lo social més enllà de la metonímia client-consum-client per permetre la continuïtat de la p.. És l’equilibri entre la neutralitat en el dispositiu i la situació escindida del binomi client-consum que permet operar la p. El que és atractiu de la p. és la possibilitat de sorprendre’s l’analitzant en el seu dir, de donar compte de l’inconscient.

 

LA SUBJECTIVITAT POSTMODERNA

La carència s'imposa, l'atur s'imposa, la por a perdre s'imposa i el capitalisme neoliberal de l'espai i el temps complerts també s'imposa. Semblaria que vivim l'era de la paradoxa i del sense sentit, on una economia ferotge es suma a una ciència implacable més interessada en els beneficis que en un saber. Les pantalles són miralls d'unes ànimes desgastades per tants de bits, missatges curts, imatges fugaces, millions d'informacions. Les trobades per mirar de buscar un saber buides per degut segurament a que no té un benefici espontani.

Creiem que el motor de la vida són els diners, creiem que més enllà del ser consumista no hi ha res. Aquesta és la idea obessiva actual, treballar per viure i viure per treballar. Sobretot no sortir de l'engranatge.

Sortim de l'engranatge? tampoc hi perdrem tant! sortim per veure que s'hi cou en altres ambients, sortim i fem el que ens ve de gust sense tenir en compte modes, beneficis o linees de pensament preestablerts. És fan necessaris nous herois que no vulguin seguir la norma com a font de vida. La norma serveix si ens dona llibertat i no si ens ofega en les obligacions.

No creiem res, o creiem el que ens vingui de gust. La prudència ens ha de fer sentir que podem governar els propis cavalls de l'existència que són dos: el desig i el gaudi. Però no un gaudi i un desig solipsista, individual. Un desig i un gaudi compartits amb els que ens trobem més a gust.

LA OBSESSIVITAT DEL SÍSTEMA

Quan un deambula pel món, es dona compta, si pren una mica d'atenció, en quina classe de món vivim. El sistema capitalista és astut però esgotador, doncs situa al subjecte en el centre del seu discurs, un subjecte per cert sempre en falta i per tant necessari constantment d'omplir de sentit l'existència. És astut, (J. Lacan) perquè això ho sap i no escatima esforços en buscar objectes, gadgets, per mirar d'omplir el buit, a vegades sense cap delicadesa. Enrolar-te en aquest sistema sense ser una mica primmirat, com a mínim t'omple de deutes i com deia Karl Marx t'aliena, aquesta paraula que sempre és vigent i que es refereix a perdre's un mateix en l'altre. En aquest cas, aquest altre tindria a veure amb la proposta consumista, amb el seu discurs que és obsessiu. Obsessiu perquè insisteix en la sacietat en el valor del tenir i no del ser, argument també ben repetit per exemple per Erik Fromm. Agafem el tenir en les seves diverses formes i exprimim el sentit, aquesta és la proposta esgotadora. I clar el tenir és infinit. Qualsevol cosa per omplir el sentit i d'aquí a les compulsions i addiccions. Es posa la carnassa perquè els llops se la mengin. I clar com deia Hobbes tots tenim quelcom de llop, l'home pot ser el llop per l'home i en aquí si que l'experiència de viure és desagradable. Els demès com si fossin sempre els enemics, mai un punt de trobada mínim, que ja sabem és difícil. Això ens ho deixa ben clar la psicoanàlisi, ningú està absent, inutilitzat en la qüestió del gaudi i el gaudi remet a un mateix i als orificis corporals. Tots gaudim i tots ho omplim, ara, la manera de fer-ho és el què.

Això és el que pretén aquest sistema pervers, treure algun benefici del cos de la població, del cos en el sentit més ampli, dels orificis del cos en el sentit més ampli fins a l'esgotament. Sempre, però, hem de remetre a una idea fonamental, com és, la responsabilitat, diga-li ètica, per mirar de no embogir en la boragine. Com a mínim contra l'impuls comprívol que tant de sentit dona en aquest modernisme tardà.

Tenim doncs l'objecte, tenim doncs on posar-lo i tenim l'objecte i tenim, doncs, on posar-lo, sense fi. Mirem de fer-ho amb elegància. No crec que ho digui perquè vull que se'm reconegui com aquell anticapitalista, que també, ho dic perquè així ho sento i a vegades m'esborrono. La última moda? comprar per internet, perfecte!, jugada perfecte. Tenim tres elements i el desig que en aquest cas és bastant indefinit i es defineix en l'acte de comprar, els elements són la pantalla, els ulls i les dits per remenar els elements perifèrics del dispositiu. Tot conjugat en l'avidés de la compra, pim, pam, pum tot arreglat i en un temps els carters t'ho duen a casa. Però ep alguna cosa a canviat, doncs hem eliminat el subjecte, com insisteix el sistema tardocapitalista en eliminar el subjecte i per tant la subjectivitat. D'objecte a objecte, reciprocament no fa falta el subjecte que queda reduït a màquina de compra i venta. És horroròs, paraula que massa sovint surt de la meva boca, per alguna cosa serà.

El món el definim en cada acte i cada esdeveniment ens encamina (S.Zizek), res és prou atzarós per deixar-ho tot en mans dels deus. Tornem i jo invoco sovint la responsabilitat i la ètica en el desig, diga'm il·lús, d'un món millor. Què té d'il·lús voler un món millor?, d'això també n'estem fins els mismissims. Ens queda el pensament, la paraula i el fet per mirar d'insistir en forma de subjecte que no, no i no, que així no i en això està el camí. Res ens impedeix ser el que volem ser sempre que assumim les conseqüències i ens allunyem de les amenaces. Hem de ser conscients doncs d'on està el món i això sí que no té preu.

Podeu dir que sóc exagerat i potser ho sóc, però avui vull sí parlar així perquè així em surt i això té algun valor incalculable en realitat.

Generación Ni-Ni - una explicació del gaudi

 Generación Ni-Ni és l'expressió del conegut desconcert on es troben alguns nois i noies a l'actualitat, enredats en si mateixos i amb la dificultat d'expressar cap enfora el que són o el que volen ser, només preocupant-se de la imatge i del que és immediat, sense projectes ni ambicions, alimentant la seva existència amb bens de consum , són consumidors purs, és a dir segueixen el que exigeix el mercat: GAUDEIX!

La televisió va començar essent un mitjà d'informació i entreteniment però ves per on ara fins i tot fa teràpia. De la dificultat dels pares en l'educació dels seus fills se n'ha conseguit treure rendiment mediàtic amb aquest programa. En el moviment emocional que ens té acostumada la tele aquest tipus de programa ja és el sumum. La televisió ha servit per dramatitzar la realitat per un cantó i per intentar explicar-la per una altre. Per distreure i per informar. Però ja són extrems el que toca, les emocions sense elaborar, les emocions sense vehicular, sense sublimar, el més pulsional esdevé programa i això als teleVIDENS els fa gaudir i els ompla de sentit... l'antiga frase "si ho fan a la tele no deu ser tan dolent".

Vull dir que la dignitat de les persones, en el sentit d'un respecte a un mateix i als demés crec que està a nivells subterranis. El voler una vida digna com a esser humà s'ha tornat subversió, el que ara volem és gaudir a qualsevol preu i passant per sobre de qualsevol cosa. Per exemple mirar a l'altre amb apressi, amb gratitud, amb respecte es veu com un signe de debilitat o com a signe debilitant.

Doncs bé, no crec que Generación Ni-Ni s'hagi plantejat les raons del problema dels nois, de la seva individualitat, del seu passat, del seu context, només els interessa l'apartir d'ara, desterrant el passat i amb dos mesos tirar a la bassura (literalment) tot el que han sigut els nois i noies amb el pretext del ora i labora historicament terapéutic. És la terapèutica en forma d'espectacle, el circ de les emocions maquillat amb bondat pedagògica, és el treure una màscara per posar-ne un altre, és l'eliminació del subjecte en forma del que un altre en forma d'estructura mediàtica pesi més que la seva subjectiva i pròpia inconsciència. En definitiva capitalisme portat fins a lo patètic*.

 * Patètic: adj. que desvetlla emocions penoses intenses.