És un pel·lícula diferent, d'aquelles que et fan passar una bona estona per la seva intensitat difusa. No és una pel·licula amb un argument espectacular ni molt especial és una pel·lícula que parla d'una sensació existencia possible i bastant habitual en el context que vivim actualment. La sensació d'estar perdut.
No sé si us heu perdut mai al bosc, jo si, poquet però si. És una sensació estranya ja que no ha canviat en si res del teu entorn, hi ha arbres, sents ocells, veus pedres, el terra, olores i palpes igualment que un moment abans, però ha canviat una cosa esencial, estas perdut. A partir d'aquí la única cosa important és trobar, trobar una sortida al bosc que ara s'ha tornat laberint. Estas allunyat del que t'és familiar. del que és habitual. Si feia un moment, quan no estaves perdut, sabies que al cap d'una estona tornaries amb lo teu familiar ara no saps del cert quan això passarà i això t'inquieta.
Doncs bé la pel·licula va del mateix però en un altre bosc, en un altre context. Estar perdut en la traducció, estar perdut no en un marc d'arbres sinó en un marc de costums i llenguatge diferents. El protagonista Bob Harris, Bill Murray, és un famós actor americà sembla conegut al Japó, lloc on es desembolupa la trama, que ha anat a sol a promocionar licors i a participar en programes d'entreteniment, per diners. La protagonista Charlotte, Scarlett Johansson, acompanya al seu marit que és fotògraf però ell està sempre absent fent viatges pel país.
El dos americans es troben en una especie de buit per la diferència entre una i altre cultura i sembla que no volen estar allí. Charlotte no té feina i no sap qué fer amb la seva vida i Bob Harris té feina i fills i muller però ara que està al Japó i per l'aborriment que li provoca el país entra també en una espècie d'aburriment. Així que es troben els dos en una situació de tedi. Comparteixen aquesta estranya sensació de buidor que produeixen les situacions on es perd el sentit, d'un davant de l'altre, o bé l'Altre de Lacan. Pocs Japonesos saben l'anglès a la pel·licula i hi ha una serie d'escenes de Japonesos molt simpàtics explicant coses incomprensibles però que per a ells tenen molt de sentit, però que deixa freds als protagonistes. El marit de la Charlotte que també està a Japó no sembla patir aquest sense sentit ja que ell té una important ocupació que son les fotos.
Bé, és una pel·lícula que parla de l'angoixa del sense sentit, de la pèrdua d'un mateix. El final de la pel·lícula és especialment explicatiu, En Bob Harris se'n torna als Estats Units mentre la Charlotte es queda al Japó. La despedida sembla impossible i la Charlotte li ha de tornar una jaqueta d'en Bob. Sembla que al final no es trobaran però gairebé per casualitat es troben dues vegades. La primera a l'hotel, es troben, ella amb la jaqueta d'ell amb la intenció de tornar-li i després d'una estona de paraules ell li diu. qué no et despediràs de mi? i ella li diu adeu amb bastanta fredó. Finalment i després de dir-li que el trobarà a faltar es separen però ella, pel desig inconscient de que ell no marxi, s'oblida de tornar-li jaqueta. Després surt en Bob al taxi suposadament direcció a l'aeroport i de cop diu al taxista que pari i s'esperi. Ell baixa, i comença a caminar entre un carrer molt atapait de gent. Finalement l'espectador s'adona i sap el perquè d'aquella actuació i apareix a escena la Charlotte que porta la jaqueta d'en Bob. S'abracen, i ell li xiuxiueja quelcom que es confon amb el remor de la gent. S'abracen durant una llarga estona en mig del carrer mentre una riuada de gent els passa pels cantons i es posa a plorar. Després es fan un petonet carinyos i ell va cap al taxi caminant cap enrera sense deixar de mirar a la Charlotte. Seguint amb la metafora del bosc, sembla que el pare trobi mig dels arbres a la filla perduda.
Aquesta pel·lícula al meu entendre és una al·legoria al reconeixement de l'altre i d'un mateix en aquest mon de significats sobint difícils de comprendre i d'estriar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada