No és qüestió de
vagància, ni tan sols d’anar contra la hiperactivitat regnant, és un desig de
no fer res, de assentar-me en una cadira i no fer res. Res a part de sentir el
cos i la vida. Un desig d’aprofundir en l’existència, en l’espai i el temps.
Sento dins meu el desig de no fer res d’aprofundir en aquesta sensació de pausa
i potser d’un altre saber. Parar i respirar sense desitjar res més que fer res.
Ni pensar, res, amb els punys oberts, receptiu amb els ulls oberts però morts o
tancats i foscos. Amb el cor bategant però sense sobresalts. No és que vulgui
la mort, vull tot el contrari deixar de projectar-me per trobar-me sol i quiet,
això vull. Silenci, buidor i mirar que hi ha en aquest espai mental,
existencial, vital. Tampoc és un desig de nihilisme, de no preocupar-me de res,
sinó un desig de fer bé als demès a la vida. És el següent pas.
