Em miro i em veig
trist de petit, en un buit de contingut, amb imatges però necessitat de
paraules que m’indiquessin on hi havia un lloc. Donant voltes al pati, pensant
per omplir el buit de significat que em va deixar el pare. El pare reprimit per
la realitat de l’avi, un franquista convençut a qui van condecorar pels serveis
al Movimiento. Un pare adaptat per mirar endavant i carregat d’amor i culpa.
L’amor per tapar la culpa. La culpa de deixar a un fill a la seva sort on
l’espavilar-se era primordial, un espavilar-se abans d’hora. No recordo les
paraules que em deia quan tenia dubtes, recordo el fugir de la meva mare, no en
volen saber res del franquisme, del que els hi pugui dir i els faci pensar,
dels mal rotllos, de la meva insistència de parlar del passat, dels secrets,
del blanqueig al franquisme. Aquesta neutralitat que m’impedia poder discernir
i opinar i sentir si el meu avi era mereixedor d’amor o no, ara dic que no. Em
vull distanciar de tot això que ha significat el franquisme a la meva família.
Al distanciar-me m’acostaré a la possibilitat de no gastar energia en negar. El
meu pare, la meva mare em deixava fer
perquè no manava s’ha passat la vida negant-me la realitat de l’avi, amb
aquesta pro-por de no deixar-me veure amb l’amor, com interposant-se entre jo i
el passat amb l’amor i el mirar endavant. És un silenci imposat des del
silenci, una neutralitat insuportable perquè la Dictadura va ser insuportable y
el meu avi en va ser un convençut col·laborador.
D I C T A D U R A
avi franquista – naixement / transició – P S E U D O D E M O C R À C I A avi
indultat ... borrament de la realitat familiar. M’hagués anat molt bé que el
meu pare em parlés de l’altre avi des de la seriositat dels seus actes, i
hagués deixat de banda la lleialtat al silenci per empoderar-me del necessari.
Ara ja he escollit ANTIFRANQUISME (alcàsser) amant de la memòria i la
democràcia PSICOANALISTA.
D’altra banda hi
ha aquest símptoma que em fa pregunta encara, una obscuritat encara més
perversa que em toca el cos, me’l fa deformat a les cames cap a l’esquerre al
braç cap a la dreta. Serà pàrkinson o serà que soc un fill robat del
franquisme. El que em diu la intuïció és el següent: en la impossibilitat de
quedar embarassada d’un nen i després d’uns anys d’intentar-ho l’avi va
intercedir i vàren adoptar un fill d’uns tres anys. L’avi autoritari no podia
permetre i així ho va fer saber al seu fill sumís. Tindràs un fill que portarà
el meu cognom i permetrà traspassar l’herència simbòlica que a mi m’ha estat
negada per la transició. Sense saber-ho portarà inscrit al cos la meva petjada
franquista el meu desig amagat per la transició d’autoritarisme i ordre, però
tot això no es dirà perquè ara està prohibit. El tractaré de manera especial
com l’hereu d’un temps de gloria que ja no pot ser, amb tota la nostàlgia de
l’honor que vaig sentir al servir al caudillo però jo faré com si m’hagués
adaptat a la catalanitat i deixaré escrit a la memòria familiar que jo era
mestre. Tot el rastre d’allò que vaig ser quedarà amagat pels descendents, pels
meus fills no perquè ells ho han viscut però en l’amor que els vaig processar
quedarà com quelcom secundari de poca importància.
Però tot
ressonarà, jo quedaré com entremig, sense entendre que era aquest amor buit de
l’avi, capturat per un món simbòlic que es nostàlgia amagada i que el meu pare
va congelar per no ser capaç d’incidir-hi. El meu pare i tots a qui vaig
recórrer demanant ajuda. Ningú s’atrevia a explicar-me la història perquè jo em
pogués situar apartant-me del Real de la mateixa. He viscut tota la vida fins
ara atravessat per aquella transició que a mi em va deixar buit de contingut i
desig. La neutralitat, la buidor, el silenci, on m’ha desterrat el meu pare,
com si allò no fos important, amb la por a la veritat, trient valor a les paraules.
Per això se’m nega des de sempre accedir a la paraula que vulgui dir alguna
cosa, per això el tartamudeix, aquelles frases que se m’acabaven abans d’hora i
tenia pànic, els atacs de pànic, la histèria quan era nen i la tristesa i
dificultat per coincidir amb els demès.
Aquest és el meu
món inconscient, unic i particular que encara haig de lliberar. Caic en la
repetició de l’amor, en la presó d’aquest món d’amor horroros.
