Què és Catalunya?

Sembla en un principi que Catalunya és el que vulguin els seus habitants. Però qui son els habitants de Catalunya? es molt difícil respondre aquesta pregunta públicament sense ferir susceptibilitats. Bé, els de sempre, els d'abans de la guerra civil els que les seves generacions passades han vist néixer. Els que vingueren després de la guerra, sobretot a partir del 60's i fins als 70-80 impulsats pel desig franquista d'extermini de lo català. Els que vingueren després a la onada d'immigració dels 90's i principis del sXXI animats per la possibilitat que els donava la globalització i amb el desig de prosperar: magrebins, llatinoamericans, dels països de l'est, asiàtics, etc... És dins aquesta amalgama de personalitats, cultures, identitats i maneres de fer que es concentra el que és Catalunya. Tots impulsats pels seus interessos més o menys particulars. El cert és que com és humà i entrenyable cadascú dels que viuen a Catalunya,  senten enyorança del lloc on venen, del lloc on van néixer, els del primer grup senten l'anyorança de que aquesta terra que és Catalunya no sigui totalment Catalunya (bé, crec què això és impossible), els del segon grup senten l'anyorança de la seva regió d'España primer i de la seva patria que es España, en general i bastant una lo de grande y  libre hi ha casos que es donen compte que tampoc acaba de ser del tot España però si esforcen i els del tercer grup que s'esforcen en no perdre lo seu però que també senten, alguns i les segones generacions més, una certa curiositat en veure que hi ha més enllà d'allò que els hi dona de menjar. Ara bé, no els hi posis en contradicció aquests sentiments per què s'emprenyen i et treuen la paraula

A ningú li agrada que li trepitgin les flors del seu jardí i tots volem sentir que tenim les flors més boniques i vives. El que proposa la globalització és que les flors es compateixin, es barregin, que el jardí sigui més divers.  Alguns pensen que massa divers, altres pensen que no hi ha flors per tothom.

A vegades em sembla que vivim una època que a ningú li agrada perqué ell en el moment que viu no es sent prou el que li agradaria ser, per un cantó perquè sent que pot ser més i més i més* i per l'altre perquè creu que els altres amb la seva presencia li treu el que és i es torna menys.

Es cèlebre la frase d'en Joaquim Puyal referint-se al jugador Messi del Barça quan fa un gol. I mes, i mes, i mes que té una doble significació. Per un cantó parla del liberalisme post-modern de la falta de límits i del gaudi lacanià i a la vegada parla del millor jugador del món en Messi.

Vivim en un món pler de violència...

Decreixement vs. Individualisme

Avui passejant per Arenys de Munt he vist que ja ha començat el Nadal, bé el Nadal comercial. Però aquest any no m'ha ofès com ho havia fet a altres llocs on he viscut. Poques llums, les justes, les necessàries... un detall bell per recordar aquesta època de l'any. Una linea de leds resseguint el perfil dels platans de la riera, una sola branca la més propera al centre. Què més necessitem? a mi ja m'està bé. Això no vol dir deixar de disfrutar el Nadal. Comencem a assumir en cada moment de la nostra vida la responsabilitat que tenim en la conservació o destrucció del planeta i de qui hi viu. Només des de la consciència de cadascú podrem tirar endavant. Però estem disposats a reduir la nostra necessitat de consum? estem disposats a canviar el nostre objecte del desig a objectes més sostenibles, un desig de tastets, que no ens portin cap aquest gaudi a desmesurat que ens impulsa la societat de consum. Menys grandiositat i anar cap a menys en general.

La paraula és: decreixement.

No necessitem tan per viure, no necessitem tan per ser reconeguts, no necessitem tan per ser valorats. Necessitem assumir que som part d'una altre cosa i no només som nosaltres mateixos. Jo no parlaria d'un canvi d'ideologia global, més aviat una relaxació de les ideologies, seriem capaços d'això? no importa tan la identitat, l'emmirallament amb l'altre per saber qui soc... tot això certament no importa tant.

Decreixement és una paraula global...

Una mica més de silenci no estaria malament, oi?

De la pel·lícula Lost in Translation

És un pel·lícula diferent, d'aquelles que et fan passar una bona estona per la seva intensitat difusa. No és una pel·licula amb un argument espectacular ni molt especial és una pel·lícula que parla d'una sensació existencia possible i bastant habitual en el context que vivim actualment. La sensació d'estar perdut.

No sé si us heu perdut mai al bosc, jo si, poquet però si. És una sensació estranya ja que no ha canviat en si res del teu entorn, hi ha arbres, sents ocells, veus pedres, el terra, olores i palpes igualment que un moment abans, però ha canviat una cosa esencial, estas perdut. A partir d'aquí la única cosa important és trobar, trobar una sortida al bosc que ara s'ha tornat laberint. Estas allunyat del que t'és familiar. del que és habitual. Si feia un moment, quan no estaves perdut, sabies que al cap d'una estona tornaries amb lo teu familiar ara no saps del cert quan això passarà i això t'inquieta.

Doncs bé la pel·licula va del mateix però en un altre bosc, en un altre context. Estar perdut en la traducció, estar perdut no en un marc d'arbres sinó en un marc de costums i llenguatge diferents. El protagonista Bob Harris, Bill Murray, és un famós actor americà sembla conegut al Japó, lloc on es desembolupa la trama, que ha anat a sol a promocionar licors i a participar en programes d'entreteniment, per diners. La protagonista Charlotte, Scarlett Johansson, acompanya al seu marit que és fotògraf però ell està sempre absent fent viatges pel país. 

El dos americans es troben en una especie de buit per la diferència entre una i altre cultura i sembla que no volen estar allí. Charlotte no té feina i no sap qué fer amb la seva vida i Bob Harris té feina i fills i muller però ara que està al Japó i per l'aborriment que li provoca el país entra també en una espècie d'aburriment. Així que es troben els dos en una situació de tedi. Comparteixen aquesta estranya sensació de buidor que produeixen les situacions on es perd el sentit, d'un davant de l'altre, o bé l'Altre de Lacan. Pocs Japonesos saben l'anglès a la pel·licula i hi ha una serie d'escenes de Japonesos molt simpàtics explicant coses incomprensibles però que per a ells tenen molt de sentit, però que deixa freds als protagonistes. El marit de la Charlotte que també està a Japó no sembla patir aquest sense sentit ja que ell té una important ocupació que son les fotos.

Bé, és una pel·lícula que parla de l'angoixa del sense sentit, de la pèrdua d'un mateix. El final de la pel·lícula és especialment explicatiu, En Bob Harris se'n torna als Estats Units mentre la Charlotte es queda al Japó. La despedida sembla impossible i la Charlotte li ha de tornar una jaqueta d'en Bob. Sembla que al final no es trobaran però gairebé per casualitat es troben dues vegades. La primera a l'hotel, es troben, ella amb la jaqueta d'ell amb la intenció de tornar-li i després d'una estona de paraules ell li diu. qué no et despediràs de mi? i ella li diu adeu amb bastanta fredó. Finalment i després de dir-li que el trobarà a faltar es separen però ella, pel desig inconscient de que ell no marxi, s'oblida de tornar-li jaqueta. Després surt en Bob al taxi suposadament direcció a l'aeroport i de cop diu al taxista que pari i s'esperi. Ell baixa, i comença a caminar entre un carrer molt atapait de gent. Finalement l'espectador s'adona i sap el perquè d'aquella actuació i apareix a escena la Charlotte que porta la jaqueta d'en Bob. S'abracen, i ell li xiuxiueja quelcom que es confon amb el remor de la gent. S'abracen durant una llarga estona en mig del carrer mentre una riuada de gent els passa pels cantons i es posa a plorar. Després es fan un petonet carinyos i ell va cap al taxi caminant cap enrera sense deixar de mirar a la Charlotte. Seguint amb la metafora del bosc, sembla que el pare trobi mig dels arbres a la filla perduda.

Aquesta pel·lícula al meu entendre és una al·legoria al reconeixement de l'altre i d'un mateix en aquest mon de significats sobint difícils de comprendre i d'estriar.   

De la política

La política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups.

És a dir la organització de les persones perseguint un ideal, la lluita en pro d'unes idees per aconseguir un canvi o per mantenir un status. Això és el que creia jo fa uns anys quan era del tot militant. Poc a poc he anat veient com són de complexes les realitats. 

*

Sempre hi ha interessos no tan ideals en la política, qüestions més reals, potser es poden dir més materials. Sempre trobarem algú que està en contra del nostre discurs, ara bé les raons poden ser molt variades, diria tan variades com persones que pensen sobre allò. També són canviants, tan canviants com el número de contingències a controlar. Tot depen dels interessos? 

Foucault un filòsof estructuralista i potser bastant postestructuralista ja parlava d'això i opinava que les forces de poder un cop establertes també tenen moviment incontrolable. Sobint han de reaccionar al moviments propis interns per adaptar-se. Durant el modernisme del ideals la gent s'il·lusionava amb les idees d'algú i les portava sovint fins a l'últim sentit. És curiós, o potser no, com societats que es van abocar a complir uns ideals de manera ortodoxa s'han acabat autodestruint, nazis, comunistes,... els ideals, tenen la tendència de portar a la gent a una unitat imaginaria, a un conglomerat difús. Jo no sento aquesta passió per la veritat, sóc jo més difús. 

Aquests conglomerats (m'ha agradat la paraula) donen la idea que el "nosaltres" i no els "altres" som els complerts, els que si, que junts serem més feliços que separats i que "hem" de tenir clar que els demés són els enemics. Meravellosa paraula enemic. L'antítesi sempre donarà més sentit a la meva síntesi. Quan algú que té clar quins són els seus ideals sap també la mena-de-gent que va contra els meus ideals i són aquells-altres els que no, contra el que haig de lluitar. A mi tot aquest conglomerat em provoca desconcert. Ni tant per un cantó, ni tan poc per l'altre: tornem al reduccionisme del que no vol veure, potser mira, però no veu.

Sobre les eleccions del 13 de desembre... ai carai! que més dir... el dia després del referèndum ja comencen els amics i enemics a veure qui te raó. Jo, em dedico a altre coses...

* La vida de los otros és una pel·lícula molt recomanable que expressa el que intento explicar.

De la independència de Catalunya

No m'han agradat mai els reduccionismes per molt que a vegades els desitgi. Si, m'agradaria que Catalunya fos independent però amb matisos. Què significa que un país sigui independent d'un altre? Doncs que deixi de formar-ne part, que no hi hagi dependència entre ells, que les seves identitats siguin separades. En el moment històric que vivim d'un cert post-modernisme la intel·lectualitat està tendint a pensar que (intentaré no anar-me'n gaire de l'olla) la realitat no és allò tan concret que ens pensàvem amb el modernisme. Sempre pensàvem que hi havia un interior format pel jo i un exterior que era la realitat. Actualment, des de l'aparició de la física quàntica, es considera que aquesta separació no és tan clara, que d'alguna manera encara que no és una qüestió conscient o deliberada les persones construïm aquesta realitat, la nostra exterioritat. En diuen de la física de les possibilitats, en un món incommensurable anem perfilant el que va passant a la nostra vida amb decisions conscients i inconscients. Hi ha teories com la psicoanalítica que afirma que la nostra consciencia és una barreja inconcreta de tres dimensions condicionants: lo simbòlic, lo imaginari i lo real. Totes tres viuen encreuades formant el que Lacan, l'inventor de la teoria, anomena el nus borromeu, juntes formen la consciència hi han d'estar necessàriament juntes. També durant el modernisme és creia cegament amb la raó, es varen construir i utilitzar grans teories d'organització social, algunes més boges que altres, comunisme, feixisme.. però totes varen anar fallant algunes per fortuna d'altres desgraciadament, crec, m'agradaria pensar amb un socialisme utòpic que no tendís a un totalitarisme com lamentablement sol passar. Llavors, jo ja no crec tant amb la felicitat dels ideals ja que aquests ideals quan els extrapolem a l'individu normalment perden la seva força, seguint la teoria de la física quàntica cadascú sintetitza més o menys igual o més o menys diferent el que significa. Ens podem posar el màxim de d'acord amb alguna cosa però mai ens posarem del TOT d'acord amb les coses. Llavors la independència per mi es bona cosa, tanta globalització desfigura massa les identitats i les diferències però amb un matís posmodern, ja que les segones parts mai foren tan bones o tan dolentes com les primeres. El que si trobo interessant és aquesta possibilitat de superar el poder establert de la política, la gent desitja saber i desitja dir com a individu, doncs per mi... endavant! No  vull dir amb tot això que s'hagi de deixar de creure en la organització de les persones buscant un mateix fi, el que dic és que també es pot plantejar sense por a les pedrades altres opcions, com diria la boja física quàntica altres universos o maneres de fer...

Per cert, el passat 8 de desembre hi va haver un interessantissim debat al C33 al programa singulars sobre això de la física quàntica amb el títol nit quàntica. enllaç del video.

de la tecnologia

La tecnologia no és nova, no és una paraula nova. És pot significar com l'us i el coneixement d'eines i técniques. Ja els egipcis utilitzaven la seva tecnologia per construir les piràmides. Encara que és una paraula antiga actualment ha agafat una nova significació. Cada cop forma part més essencial del dia a dia dels habitants terraquis sobretot amb la incorporació obligada de mòbils i internet. Sempre he dit que els transportistes hi han guanyat però també hi han perdut molt amb l'aparició dels mobils. Hi han guanyat amb facilitat de comunicació amb l'altre però hi han perdut la llibertat de saber que durant el trajecte estan incomunicats i que hi ha moltes possibilitats. Doncs si!. si alguna cosa ens ha tret el mòbil és la possibilitat d'aventura, ara com un ciborgs (no deu quedar gaire perquè ens plantejem inserir-nos un mòbil en forma de microxip al cervell) sempre estem controlats i la publicitat en diu llibertat per comunicar-nos. Jo en diria la llibertat per bla,bla,bla... el gaudi de lo vocal, de la paraula, pel fet de parlar.

També hi ha el GPS, fins i tot han inventat un GPS que recorda on són els bolets i que té un arxiu de totes les especies. Perdem més del que guanyem amb la tecnologia?
Avui he escoltat la gravació de la conferència (absolutament recomanable) que es va fer al Palau Robert
sobre Foucault i el filosof Miguel Morey afirmava que els nens i nenes actuals es socialitzen com a futurs consumidors. Només hi ha l'opció de significar-los com a part de la societat amb l'etiqueta de consumidors; no hi ha més valors? Sembla que al poder ja li va bé tenir nens i nenes consumidors i consumistes sinó quin sentit té la implantació universal dels portàtils als alumnes de primaria i secundaria? a mi em fa esgarrifar. El que si és evident i així ho diuen les xifres que el mercat de la moderna tecnologia centrada en lo visual i lo auditiu és un gran negoci, però és un mal negoci per les persones, crec... jo tinc una trentena d'anys i des de petit que la informàtica i els videojocs m'han envoltat i en un passat no gaire llunyar fascinat. El que també he experimentat és la extranya sensació de ser absorbit per la pantalla, de desapareixer en el videojoc, de tornar-me el protagonista, de sentir l'emoció de poder o força de pilotar un avió de guerra i de la dificultat de deixar el "mando" de desenganxar-me. M'agradaria preguntar si aquestes pràctiques tan massificades es sap del cert que no tenen efectes secundaris, a part de l'estupidització/infantilització de la població. N'hi ha que ja prefereixen més despareixer en un personatge de ficció que ja no és ell, que mirar de ser ell mateix per exemple en un moment de sobretaula... doncs jo si crec que la tecnologia no és innòcua. TOT NO VAL

De les mil maneres d'omplir un espai buit.

Hi ha diverses maneres d'omplir un espai buit. No tothom s'ho planteja això... I la majoria de nosaltres el volem omplir amb allò que ens fa sentir bé. Una qüestió fonamental és saber amb que ho volem omplir i que a partir d'aquesta decisió la vida tingui sentit, un sentit el més clar possible, amb la millor llum possible. I d'aquí a construir el que volem ser i com ens agradaria que ens veiessin els demés. La qüestió és si això és "realment" possible. És la nostra imatge modelable al nostre gust? bé, els actors així ho creuen i ho desenvolupen a vegades amb resultats sorprenents. Sempre m'ha agradat veure com algú és pot transformar amb un altre algú i expressar-se a través del personatge. El problema esdevé quan sentim que estem essent actors sense haver-ho pretès. Quan una persona ens impulsa cap a ser algú que en prinicipi no som i llavors ens emprenyem. Quan per les coordenades de l'espai que ocupem en aquell moment per la persona que tenim a davant és necessari un canvi. És complicat, bé les relacions humanes ho són de complicades. Sobint la inhibició és la millor defensa, el no entrar al joc sempre és una opció, sobretot quan no ens importa molt la relació amb aquell altre o sentim que poc tenim en comú amb aquella persona, bé NO-ENS-CAU-BÉ. Curiosa expressió per dir que algú té una manera de ser que no ens agrada. L'expressió ens remet a la possibilitat involuntaria, el verb caure ens remet a que cau que no en tenim responsabilitat, és a dir, no ens cau bé però tampoc ens preocupem perquè, és diferent a nosaltres d'una manera que no ens agrada i punt, sense reflexions en principi.

També és cert que no és fàcil això de construir una identitat, normalment som el que s'ha anat forjant amb el temps i a més tampoc coneixem tot el que som, sempre hi ha racons especials de nosaltres mateixos que ens incomoden. Els complexes de cadascú, allò que si se'ns mostra sense voler sentim vergonya. És cert que hi ha persones i fins i tot cultures que ho porten millor. Recordo l'imitador Carlos Latre dient que hi ha cultures que són més capaces de riure's del que ens fa vergonya, ell deia de les fobies i les filies... recordo precisament que parlava d'Argentina. La repressió freudiana és un exemple d'això i l'afirmació que el que més neguem és el que més som n'es un exemple. A vegades de tan seriosos que som ens oblidem que no som una complitud, que no ho som tot, que no estem mai acabats, i que és capaç de riure's d'això és sens dubte un afortunat.

Sobre els espais temporals

D'un temps ençà m'he donat compte d'una característica que s'ha posat de moda als documentals de la televisió i que em posa nerviós quan m'hi fixo. Estic parlant de l'eliminació dels espais entre les paraules i de la inevitable respiració. És clar que quan parlem els humans i els animals també necessitem respirar i per seguir a qui ens parla necessitem temps d'assimilació. Doncs en que ens trobem? documentals on la paraula es perverteix i s'elimina el desig. Exagero? crec que no. No hi ha desig a escoltar el que ens diuen, és pura continuació! ens absorbeixen amb les paraules i no ens deixen anar fascinats. És allò dels avis de la dicció, del bon dialogador socràtic o del respecte al silenci.

Per sort això no passa a tots els canals ni a tots el moments, però trobo que hauriem de demanar més respecte els que mirem i escoltem aquesta caixa amb tanta informació i poca reflexió...

De l'objecte a de Lacan a Kitsch

Hi ha lletres que escolto a la radio o a la TV que em fan pensar amb el que sé, que és el que és, de la teoria psicoanalítica.

Hi ha un videoclip de l'últim disc de Kitsch, Kitsch Deu del 2008 que es diu Dominis que sempre que el veig em remet a les idees de Freud i Lacan. He sentit a dir a alguns psicoanalistes i també psicòlegs que la teoría psicoanalítica, el que ella explica es part del món, passa al món. No és una teoria de les anomenades científiques, ni ho pretén. L'essència de la psicoanàlisi si en té alguna, és la subjectivitat. La millor manera de comprendre-ho és interessant-hi... bé com tot. Tampoc pretenc fer una explicació exhaustiva del que diu la teoria, que és molt extensa, sinó expressar d'una manera amena el que ella explica. Aquesta idea de relacionar lo cultural amb la teoria psicoanalítica tampoc és original meva, ja la Liliana Montanaro, psicoanalista afincada a Girona, va organitzar una sèrie de conferències lligant pel·licules com Màtrix i Alicia al País de les Meravelles amb la Psicoanàlisi.

Lacan parla de la lallengua (en castellà és la lalengua, hi ha poquíssim de la teoria psicoanalítica traduït al català), com fent com un salt més amunt del que son els estudis de la llengua donant d'aquesta manera quelcom imprescindible en la teoria psiconalítica com és el significant. Doncs això intentaré fer, un analisis dels significats de la lletra de la canço.

------

El primer que vull fer notar és que si escoltes la cançó, almenys a mi em va passar, sembla que parli en tercera persona, d'algú, d'ell durant tota la canó. Però al llegir-la per internet es veu que no tota és en tercera persona, hi ha dos parts; una al principi que on hi ha els verbs estan en infinitiu i la última que és primera persona.

Estar a casa, estar tancat respirant tranquil·litat. Aquesta frase sembla incoherent, no? diu estar a casa, tancat respirant tranquil·litat. Bé, a mi em sembla que estar tancat no és estar tranquil, per exemple el pres que estar engarjolat no crec que estigui especialment tranquil.

Estar a casa, estar cansat rendint comptes al passat. Estar cansat rendint comptes amb el passat torna a ser incoherent, rendir comptes al passat no es feina relaxada. A més al posar rendint comptes al passat li dona valor d'amo, no pensa amb el passat, rendeix comptes al passat, com una obligació.

Estar a casa, estar tancat. Si algú truca, no hi sóc pas. El fet d'estar aïllat, no és un paradis sobretot si no és per elecció propia, tornem a la idea de la garjola, estar tancat i aïlllat... si més no inquietant. Sembla més que es refereixi al gaudi lacanià que després explicaré.

Estar a casa, estar sonat. Si res passa, ningú ho sap.

Dona la impressió d'un poder, el poder de l'aïllament i el tacament: "La república independiente de mi casa", frase que no té res d'inocent. No hi ha domini, es possible tot... a casa es possible tot? que hi ha a casa, ara ens ho explica...

Casa meva és un palau, casa meva és un castell. 

S'està sol, s'està tancat, s'està tranquil, s'està en la perfecció del palau, de la protecció, del ja ho tinc TOT fet: un castell de fum, diria jo.

M'hi faig, m'hi estic, hi dormo i hi visc. I, quan és fosc, hi bec i oblido.

El TOT, aquesta frase ens remet a el TOT però a l'interior de. Aquest tot es torna fosc i finalment s'intoxica i oblida la realitat. Qué oblida? sembla un cercle viciós. TOT dins de casa, els extrems es toquen, RES dins de casa. 

És com una mare, jo menjo dins seu. M'hi retinc i avinc, és tot el que tinc. No hi ha lloc més invulnerable. 

Ja diu el que em sembla dona voltes a la cançó i ens evoca al complex d'Edip freudià i a l'objecte a lacanià. És tanca a la simbiosi materno-filial, s'hi reté, no vol sortir a l'exterior i finalment diu que és tot el que té, frase que té doble significació; per un cantó sembla que no tingui res, aquí hi falta la vida, el món de que és desconegut, però al mateix temps és TOT el que té, no li falta de res. És dins l'úter matern estant dins de casa... sembla un paral·lelisme malaltís, no? i a més s'hi avé, decideix quedar-s'hi...

Casa meva és cor endins, és on s'amaga el primer desig, és on hauria de ser feliç si tal vegada això fos possible. 

La llar, la casa, és el més entranyable. On s'amaga el primer desig, això em remet a la idea del desig incestuós i simbiotitzant de no voler sortir de dins la mare, el primer desig, afirma com si fos el paradís que és on hauria de ser feliç i llavors parla de la impossiblitat: tal vegada fos això possible... no parla de la felicitat o alegria de la vida en el desig, parla de l'altre felicitat que no és felicitat, del gaudi lacanià, del no desig, de ja ho tinc TOT.

Sobre el títol Dominis, de quins dominis parla? es que es algun domini sortir de casa, es domina alguna cosa a casa, sovint a casa tenim aquella sensació de plenitud, de domini, ser el rei de la casa.

--------

Reflexió...

aquesta cançó parla dels dominis sense dominis, de la vida sense vida, del començament de la vida, de la falta de desig, de l'infans que per falta de paraula viu en total dependència de la mare, que li dona el pit. De la falta del nom del pare lacanià que ens allibera de la presó, de la paradoxa de que una certa llei ens dona una certa llibertat.