Vivim
temps on la postmodernitat pugna amb la modernitat per saber qui guanya. La una
ens dibuixa un món relativista, on la centralitat de les idees està descentralitzada,
on les pretensions explicatives topen amb el deconstructivisme i les
institucions acaben per ser només unes sigles. És aquell món on els rols
socials no deixen de ser només rols. No hi ha ni tabús, ni normes rígides i el
que prima és l’experimentació i el subjecte. L’altre s’aferra als arguments de
les grans ideologies, al que històricament ha estat i s’ha sostingut com a vàlid,
on cadascú en la seva funció i el seu discurs es veuen com a sòlids i com a
veritat. On les posicions de l’un i de l’altre són aquelles que els donen
sentit. Els postmoderns líquids o els moderns sòlids com diu Zygmund Bauman*.
Són temps de transició en tots els sentits, temps on l’educació navega i mira
de fixar un rumb, són temps de canvis i són temps on els nostres fills i
alumnes tenen la sort d’albirar alguna cosa nova que està per venir. I seguint
la metàfora marinera, el que és imprescindible és que durant aquest camí res ni
ningú es quedi embarrancat en algun escull de corall. Que no hi hagi rumb clar
no vol dir que no tinguem timó per navegar, són temps sorprenents i incerts on
es fa necessari insistir en el que un desitja i on totes les propostes han de
ser escoltades, res s’ha de descartar com en una pluja d’idees. Potser el que
hem de tenir clar és que tot allò que en la nostra imaginació era inamovible ja
no tornarà i que això ha de ser el que hem guanyat com a societat.
(publicat a la revista Batec - Tal com raja)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada