- Presentació. LES SORTIDES EN LA INFÀNCIA
I L’ADOLESCÈNCIA. PER QUÈ AQUEST TÍTOL?
Semblaria que el concepte sortides
s’aplica a la universitat, sempre es sol dir allò de quines sortides té aquesta
carrera o altre carrera. Però no ens enganyem, les sortides comencen ja en la
més petita infantesa. Les sortides que volen dir per mi com podem expressar les
potencialitats que tenim tots i totes, és a dir, de la manera de ser com ens en
podem ensortir.
No és poca cosa aquesta qüestió. D’aquí
en sortirà un subjecte desitjant, del desig, algú disposat i preparat per la
vida, com diu el subtítol, per una bona vida.
Quins són els elements fonamentals per
una bona vida? Què és allò que ens fa sentir bé? Com podem educar per què els
que venen estiguin bé? Aquesta difícil i complexa pregunta la intentaré
respondre amb tres conceptes. En realitat insisteixo en el que vaig parlar
l’any passat.
la paraula, la imatge i la sexualitat.
El primer dijous, o sigui avui, parlaré
del simbòlic, la paraula, el proper dijous de l’imaginari és a dir, la imatge i
el tercer dijous el pulsional o sexual. L’últim el plantejo lliure, és a dir,
pensaré de què vull parlar a través de les idees dels anteriors.
El que vull fer avui i durant aquests quatre
dies que resten és a través de les idees que he pogut copsar de lectures i
formació psicoanalítica, apropar-nos a alguna cosa de profit per l’educació de
infants i adolescents.
Alguna idea que pugui servir per alguna
cosa...
Cada sessió constarà de tres parts, una
més teòrica, una que anomeno pràctica i una última del torn obert de paraules.
Comencem doncs pel simbòlic
-
*ELS NOMS DELS INFANTS
El naixement d’un infant és
sempre un esdeveniment, un esdeveniment que canviarà la vida dels progenitors.
Quan un nen ve al món, podem dir
que ve parlat, ve amb unes paraules que el predeterminen i li donen un lloc.
El nom que els pares escullen,
decisió que sol ser difícil, ja li dona una personalitat, un qui.
Ja abans de néixer l’infant,
paraula d’origen llatí que vol dir que no parla, ja està explicat per cada família.
Tindrà uns pares concrets, uns avis, germans, tiets i tota la família que li dirà
qui és i quin lloc ocupa. Antigament fins i tot al moment de néixer es definia
un lloc en lo social. Antigament estava més definit el lloc social i famíliar
per l’orde de naixament. Llavors mai
serà el mateix ser el primer fill, que el segon fill, ser nen o ser nena. També
formarà part d’una cultura i d’un lloc social.
Actualment les maneres de ser són
molt diverses... bé cada infant té la seva i se’ns dona la possibilitat
d’escollir. L’important és que en tingui un i se li doni un lloc habitable i
confortable per créixer bé.
És sabut que l’esser humà és
l’animal que neix més indefens de tots i per això necessitarà que el cuidin en
molts sentits. Lamentablement això no
està garantit.
Necessitarà que li cuidin el cos
biològic amb l’alimentació, però també necessitarà que li cuidin el cos
simbòlic a través de les paraules, que li parlin. Una vida plena necessita tan
d’una com de l’altre, tant nutrir amb les paraules com amb el menjar.
*L’estadi
del mirall de Jacques Lacan
Un nadó acabat de néixer no té
consciència de sí, li falta el sentit de la unitat. Jacques Lacan,
psicoanalista francès de mitjans del segle XX, parlarà de l’estadi del mirall, quan el nen ple de joia ja és reconeix i és
té en compte com a jo. Els pares li diran: veus aquest ets tu!
Però aquesta imatge necessita ser
reconeguda, necessita ser identificada, és quan algú proper al nen, el pare o
la mare, per exemple li diran, recalco que li diuen, que utilitzen les
paraules, d’aquí la importància de les paraules. veus aquest ets tu!, llavors aquell a qui veig en el mirall sóc jo,
quin èxit! Una de les maneres d’expressar l’amor dels pares és quan es dona
aquest lloc a l’infant que ja hem dit que encara no parla. Quan el reconeixem i per fer-ho utilitzem les paraules.
Es va definint doncs un lloc pel
fill ja abans de néixer i durant tota la infantesa. Se li anirà configurant un
lloc, un lloc que ve de l’Altre. Aquest Altre majúscul, del que parla la
psicoanàlisi, que li donarà un nom, una
imatge i un lloc.
Per exemple quan això falla, és a
dir, quan per exemple a un nadó se l’alimenta però no se li dona un lloc, podem
dir simbòlic, venen els problemes que es poden expressar de diverses formes.
És des de ben petits que s’ha de
tenir en compte quin lloc donem als fills. Però
en realitat molt se’ns escapa, doncs en general no som gaire conscients del que
els transmetem. El concepte de
responsabilitat és d’allò més relatiu encara que sembli una paradoxa. Diria doncs, que la
responsabilitat és més aviat una tendència, el desig de ser responsable, i ja és molt. Dit d’una altre manera,
tampoc ens hem d’obsessionar per l’educació dels fills, hi ha l’estil propi que
és més espontani.
Sóc del parer que no hi ha una única
bona educació,hi ha educacions i en principi totes vàlides. També que no s’han
de llegir els manuals de la bona educació (que n’hi ha molts), ni tampoc escoltar
les opinions de l’un i de l’altre que segur amb bona voluntat ens voldran
explicar com educar el propi fill, és millor mirar cap endins per saber que
donar i que no donar i clar si hi ha algun dubte parlar-ho.
En podem anomenar l’estil propi.
En relació a la tasca educativa
dels mestres, penso el mateix. És millor potenciar la llibertat de càtedra i
l’estil propi de cada mestre que mirar d’unificar la manera d’ensenyar. Que un
mestre estigui còmode a la seva classe és fonamental per transmetre
coneixements i saber.
I és normal! En realitat és el
mateix conviure el que permet aquesta transmissió i saber sobre un mateix. Un saber
que mai serà complert.
El nadó doncs és parlat abans de
néixer, és desitjat ja abans de néixer, ja se li dona un lloc abans de néixer i
això és fonamental. Fonamenta al subjecte aquest desig i li permet tenir un
lloc al món.
------------------------------------------------------
Parlem una mica d’algunes dificultats
que ens podem trobar en el creixement dels que venen darrera nostra en relació
a aquest lloc del que parlo. És clar que cada dificultat és relativa a cadascú
i que fer generalitzacions sempre té un punt agosarat sobretot en les anomenades
ciències socials, que ni són només ciència ni solament socials. Us
explico un exemple verossímil inventat perquè m’entengueu:
*Una família que tenen un fill en una
època de molta feina.Tenen un negoci familiar que els absorbeix molt. Al fill
se l’estimen però inevitablement l’han de deixar sovint amb els avis o cangurs.
No creix amb masses dificultats però als pares els emergeix una certa tristesa.
Expressen la situació de la següent manera:
- no hem pogut gaudir de la
infantesa del fill com ens hauria agradat-.
I decideixen tenir un altre fill
ara prestant-li tota l’atenció, la mare deixa la feina i es dedica
exclusivament al fill. La mare n’està molt d’aquest fill i a mesura que va
creixent apareixen uns problemets no gaire greus amb la parla. La mare i el pare
expressen que estan molt satisfets, ara sí, amb aquesta nova relació amb el seu
nou fill, però el nen no parla gaire bé, no se l’enten a l’escola i li diuen
que hauria d’anar a l’especialista. Hi va i entre els dos, descobreixen que
quan el nen parla, ella gaudeix amb aquella manera infantil que té de parlar,
se’n dona conta que si, que l’ha gaudit molt, de manera diferent al primer,
però que ja és hora de corregir aquesta manera de parlar que ella sí entén però
no els demès.
Quin lloc tenia aquest segon fill
a la família? Sens dubte altament desitjat i estimat, però segurament havia de
passar que la mare el deixés anar una mica. Permetés un lloc més compartit.
S’ha de remarcar que mai és absolut, ni científic, ni matemàtic i que cada
infant és diferent i cada cas dife-rent. És a dir, * tants caps tants barrets!. Si la
psicoanàlisi, de la qual m’he nodrit per desenvolupar la meva tasca, té una característica
és que té els seus orígens en la clínica, és a dir, en el que presenta cada
cas, per tant és una teoria que no vol ser generalitzadora i respecta sobretot aporta
cadascú.
*ENTRE UN
MÓN I L’ALTRE. La infàntesa
Des de que l’infant es veu al mirall i es reconeix fins que arriba a
l’adolescència hi ha un espai de desenvolupament del llenguatge. El llenguatge
que com he dit ve de l’altre i no apareix perquè si. És al submergir-se al
propi tresor de significants, és a dir, al món de la paraula que l’infant
adquireix la facultat de la parla com també les disfuncions de la mateixa.
Molts problemes en la parla comencen per la prefix dis- com dislèxia, dislalia,
disfemia,... És cert que hi ha disfuncions de caire físic neuronal, afeccions a
l’area de Wernicke que es relaciona amb la comprensió del llenguatge o a l’area
de Broca que afecta a la comprensió gramatical. Però també es cert que hi ha
dis-funcions de caire subjectiu en podem dir.
PER EXEMPLE...
Podriem fer un exercici d’imaginació i provar d’inventar algunes causalitat
lògiques ,que solen ser inconscients, però que afectarien a l’organisme i en
aquest cas a la parla.
A partir d’unes definicions objectives
extreure’n algun tipus de subjectivitat.
·
EI mutisme selectiu és una problemàtica poc freqüent
que es caracteritza per l'absència total i persistent del llenguatge en
determinades circumstàncies o davant determinades persones en nens que han
adquirit el llenguatge i que l'utilitzen adequadament en altres contextos i/o en
presència d'altres persones.
En aquest cas podria ser una experiència desagradable
que de manera conscient o inconscient l’infant es nega a parlar. Clar estem en
el món de la contingència, del que pot ser o/i no pot ser.
·
La disfèmia, més coneguda com tartamudesa, es un trastorn
relativament freqüent per tant conegut per la majoria dels educadors.
Pot aparèixer en paternitats autoritàries com a
expressió de inseguretat. En la rivalitat amb el pare el nen
tartamudeja.
·
La dislàlia es caracteritza per ser un trastorn en
l'articulació dels sons fonamentalment a
causa de dificultats en la discriminació auditiva i/o en les praxies
bucofonatòries.
Aquest podria ser un cas per exemple algú que és
pepizot perquè fa gràcia i ningú li ha corregit
·
Els retards de parla formen en realitat un continu amb els
retards del llenguatge. El terme "retard" fa referència a un
desfasament cronològic important entre el llenguatge que presenta un nen i
l'esperat per a la seva edat cronològica.
Podria ser una família republicana en temps de Franco
amb membres a l’exili
·
La disfonia és el trastorn de la fonació degut a canvis en
les cordes vocals. La disfonia pot ésser fisiològica, com el cas del
"canvi de veu" del noi a la pubertat, o patològica, en casos
d'inflamacions de la laringe o per lesió nerviosa de les cordes vocals.
La pubertat. Reacció clarament biològica i hormonal.
En aquest cas no té sospita possible.
Podria ser fill d’una família d’avantpassats jueus
provant d’aprendre alemany
És una
aproximació barroera al que pot ser una psicoanàlisi. Això és només una
indicació del que podria ser una psicoanàlisi. Cada cas és diferent.
*UN LLOC
AL MÓN. L’adolescència
Aquest lloc al món, aquest lloc que li hem donat és singular i anirà
definint-se amb els anys i amb les pròpies decisions de l’infant, com em deia
un amic l’altre dia... primer el món ens fa per després fer-lo nosaltres.
És a dir, quan deixi de ser infant i comenci a parlar s’anirà definint el
propi desig més enllà d’aquest desig primordial i necessari dels pares. Aquest
lloc al món l’ha d’anar construint el propi subjecte.
Perquè
entengueu el que vol dir això posaré un exemple en relació al concepte
d’alienació de Marx, el pensador comunista.
*Parlem del concepte de l'alienació de
Karl Marx
Ell diu, “Com més intensament treballa l'obrer més poderós esdevé el món
dels objectes que crea enfront d'ell i més pobra esdevé la seva vida interior, menys es pertany a ell mateix. És el
mateix que en la religió.”
Marx parla del subjecte com si
abans de ser obrer fos propietari de si mateix.
La psicoanàlisi s’encarrega d’aclarir que el
subjecte tampoc més enllà d’aquesta relació de poders és lliure en si mateix.
Està determinat per un Altre que
el precedeix.
La feina de l’adolescent és
provar de descobrir aquest altre i trobar el seu propi camí, tot això, abans de
Marx.
Per això els adolescents inventen
un discurs propi, unes paraules pròpies, una manera de ser pròpia. Fan els seus
grups, els seus neologismes, paraules inventades, volen apartar-se dels pares
d’aquesta manera. Aquesta és la rauxa i el descobriment adolescent. Adolescent
que ve del llatí i vol dir créixer.
Molts pares és pregunten que vol
el meu fill adolescent? Perquè es comporta d’aquesta manera? perquè em falta al
respecte? Precisament per trobar un lloc propi, per SE-PA-RAR-SE i mirar de ser
ell mateix, provar de desvetllar quin és el desig més propi. I això ho fan amb
les paraules i les imatges. Les imatges les parlarem la setmana que ve.
Un adolescent ha de provar, s’ha
d’equivocar, s’ha de retar (millor que ho faci amb els altres adolescents) s’ha
de rebaixar per tornar a créixer de manera diferent, és la seva feina. Per què
sentim que els adolescents són tant impertinents? Precisament perquè volen
saber quí som nosaltres, fins a l’últim detall i ho volen saber per saber qui
són ells, difícil pregunta.
* Per això s’ha de provar sempre que es pugui de conversar
amb ells. Solen ser esquerps, insegurs, però sempre que ho puguem fer
deixem-los PARLAR, escoltem-los. No cal dir masses coses, parant atentament
l’orella segur que ja els ajudarem.
Les dificultats que es troben els
adolescents en la paraula, son callats o parlen massa. Expressen el seu estat
d’ànim amb la manera d’estar en relació a la paraula.
...........................
*Si hi ha una expressió típicament adolescent és NO HO SÉ
Aquesta nova etapa de la vida,
l’adolescència, comença amb un on se lògic. El cos els ha canviat i no saben
explicar el que significa. D’això parlarem d’aquí dos dijous. Han de provar de
lligar el nou cos amb el desig. No saben que vol dir aquest canvi i l’han
d’anar explicant. Estan aclaparats pel canvi físic i ara han de posar-hi
paraules i experiència.
No és una bogeria dir que com a la
més petita infantesa necessiten unificar el cos, però ara ja no li diran els
pares qui són, ara s’ho diran a si mateixos.
Per això els adolescents són tant
influenciables, s’estan buscant, estan buscant.
Busquen qui són per tot arreu,
s’emmirallen a tot arreu. Per això formen grups, per dir-se els uns als atres
qui són. Jo sóc i tu ets Heavy, hippie, pijo, rapper, skin,... és l’etapa de lo
col·lectiu. Doncs del no sé, que és veritat, passen a un mirar de saber alguna
cosa, un desig de saber que fer.
-..............................................................
*ESTEM PERDENT EL VALOR DE
LA PARAULA?
L’any passat vaig estar parlant de la possibilitat de que
actualment estiguem perdent el valor de la paraula. Quin valor té la paraula?
Com ja he dit la paraula té el valor de lligar l’experiència, quan parlen
lliguem l’experiència amb els altres i podem dir que fem vida.
La paraula ens fa
persones i ens dona cultura. Hi ha un pensament actual que teoritza, amb el
perill que té això d’estar equivocat, que vivim uns temps liquids.
Zigmund Bauman ens
parla de la modernitat líquida.
Relaciona els temps actuals amb l’estat líquid de la matèria.
Hem passat de la modernitat sòlida on l’experiència vital diària és relacionava
amb les característiques de la matèria en estat sòlid, constància,
perdurabilitat a una situació líquida, esmunyedissa, variable. El diccionari de
l’institut d’estudis catalans diu sobre sòlid
“Que
oposa una resistència considerable a canviar de forma, es dilata i es contreu
escassament amb els canvis de temperatura i pressió, i sol presentar una
estructura molecular o iònica ordenada en un reticle”
I sobre
líquid diu,
“Estat
de la matèria en què les molècules resten relativament lliures i poden canviar
llur posició respectiva, però les forces de cohesió les obliguen a mantenir-se
en un volum fix”
Si centrem aquesta gran generalització
en el que ens interessa com és el valor de la paraula podem extreure que...
Durant la modernitat sòlida
•
la paraula s’entén com expressió de
l’honor i compromís.
•
L’ordre en el temps i l’espai configura
una experiència relativament pautada.
•
Es valora la perdurabilitat i
constància.
Durant la modernitat líquida
•
Es contemplen totes les posicions dins
un mateix marc de referència.
•
El que es prioritza és la possibilitat i
el moviment
•
És contemplen sobretot els canvis
Aquestes idees podem dir que són de
màxims. El que podem hipotetitzar és que la falta de característiques sòlides
han provocat que l’educació i per tant també la transmissió de les paraules
s’hagi relativitzat, complexat.
Ja no hi ha un sol patró que tothom segueixi,
sinó que s’ha relativitzat en la polifonia de les opinions i hi ha una profusió
de punts de vista i una certa sensació d’una experiència extraviada.
També es dona la oportunitat a plantejar
l’educació des de la subjectivitat, des del cadascú, a demanda com es sol dir.
Tant mateix dins aquest canvi de paradigma és fa necessari mantenir a infans i
adolescents dins un marc ordenat i per tant crec que s’han de mantenir i/o
recuperar intencionalment els valors i activitats més sòlides com pot ser,
-
Llegir contes
per exemple abans d’anar a dormir.
-
Explicar
experiències quotidianes amb un sentit d’intencionalitat. Això no passa
espontàniament.
-
Fer els àpats en
família sense televisió, mòbils o tablets.
-
Celebrar cada trobada
-
Insistir en la
paraula quan els nens i adolescents es troben enganxats en la pantalla...
-
ÉS A DIR,
REDUNDAR EN LA IMPORTÀNCIA DE L’US DE LA PARAULA DE LA MANERA MÉS CONSCIENT I
INTENCIONAL POSSIBLE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada