Sexualitats

PONÈNCIA REALITZADA A ARENYS DE MAR EL DIA 17 DE NOVEMBRE

SEXUALITATS 

Aquest títol ja és una declaració d’intencions. S’entén que parlo de que en realitat no hi ha una sexualitat o dues sexualitats, home i dona, sinó que  hi ha un diversitat de posicionaments en relació a la pulsió i el sexe. L’estructura psíquica és de base andrògina. És a dir, no hi ha cap significant a l’inconscient que digui que un subjecte és home o és dona. Diem que s’incorpora. Però també diem que en relació a la sexualitat i al gènere no és una qüestió que es pugui decidir a la carta. Hi ha condicionants de pes en cada orientació. 

--------------------------------------------------

Es sabut que per la psicoanàlisi la sexualitat ha estat sempre en un lloc important en la seva teoria. És cert que sobint se l’ha titllat d’una teoria massa centrada en el sexe i en la concepció fàl·lica i hi ha hagut molts malentesos. El cert és que si ens fixem en la època que va reeixir, és a dir, a l’època en que Freud va inventar la teoria ens donarem compte que potser és la mateixa societat victoriana la que anava carregada de sexualitat.

*Aquesta societat victoriana, dit per Victoria I qui va regnar anglaterra des del 1834 fins al 1901, era moralista, represora, per tant estava molt centrada en no deixar escapar res de la sexualitat i la pulsió (cosa que en realitat és impossible). És buscava la decorositat i les bones maneres i es tapava com es podia tot allò pecaminòs.

Freud, el que va fer, no es centrar-se en la sexualitat, sinó fer evident aquesta realitat repressora de l’època que provocava aquelles simptomatologies tan extraordinàries de la època, les histèries *(foto d’histèria). Per dir-ho d’un altre manera, va ser la època la que va evocar a la psicoanàlisi, d’una altre manera no hagués sigut possible.

La wikipèdia diu “El pensament a l'època victoriana ve marcat per la moralitat i el puritanisme, per una exacerbació dels principis morals religiosos i a la repressió sistemàtica de les passions, en particular les d'ordre sexual i de les festes. La societat a l'època victoriana estava plena de moralismes i disciplina, amb rígids prejudicis i severes interdiccions. Els valors victorians es podrien classificar com «puritans» destacant en l'època els valors de l'estalvi, l'afany de treball, l'extrema importància de la moral, els deures de la fe i el descans dominical com a valors de gran importància.”

Però Freud no va centrar només la seva teoria en la sexualitat, sinó que la sexualitat formava part de la teoria, n’era una part. Hi ha altres conceptes també importants com conscient, preconscient, inconscient, jo, allò i superjo, complex d’edip, per nombrar-ne només algún.

Freud digué quelcom que provocà un terrabastall en la època, quan va dir....

*“El descuido de lo infantil.

Forma parte de la opinión popular acerca de la pulsión sexual la afirmación de que ella falta en la infancia y sólo despierta en el período de la vida llamado pubertad. No es este un error cualquiera: tiene graves consecuencias, pues es el principal culpable de nuestra presente ignorancia acerca de las bases de la vida sexual. Un estudio a fondo de las manifestaciones sexuales de la infancia nos revelaría probablemente los rasgos esenciales de la pulsión sexual, dejaría traslucir su desarrollo y mostraría que está compuesta por diversas fuentes.”

Aquest simple paràgraf va suposar una transgressió per la època acostumats a veure els nens i nenes com a angelets innocents. Freud obra la caixa de pandora i promou la concepció de la infantesa des d’un altre vessant potser més sincera. També hi ha un altre concepte que em sembla molt interessant de la seva obra com és la concepció dels infants com a perversos polimorfs.

La sexualitat humana es perverso-polimorfa, això vol dir que en relació als fins reproductius, la sexualitat humana es desviada per naturalesa. Això es pot apreciar perfectament en la sexualitat infantil, on hi ha una pluralitat de zones erògenes que poden ser font de satisfacció i que no es relaciona de cap manera amb les conductes reproductives.

Com veu Freud la infantesa doncs? La infantesa no és un temps inocent victima de les maldats del món, com podria dir Rouseau. No és la societat el que corromp a l’individu, tampoc és l’individu que ve corrumput des del naixement. La constitució estructural del subjecte està des del neixament intimament lligat amb la pulsió i per tant amb la sexualitat. No és cap aberració, paraula que té molt contingut moral, és una característica psicocorporal dels nens des de que neixen.

Freud va parlar de 3 fases pulsionals. La oral, la anal i la falica o sexual. No deixa de ser l’obertura del subjecte al món a través del cos. Díu per exemple:

*“El chupeteo {Ludeln o Lutschen}, que aparece ya en el lactante y puede conservarse hasta la madurez o persistir toda la vida, consiste en un contacto de succión con la boca (los labios), repetido rítmicamente, que no tiene por fin la nutrición. Una parte de los propios labios, la lengua, un lugar de la piel que esté al alcance -aun el dedo gordo del pie-, son tomados como objeto sobre el cual se ejecuta la acción de mamar.”

Aquest chupeteo que al principi no té cap relació amb l’alimentació al nen li produeix plaer. Aquest plaer intens va passant per diverses parts del cos, donant-los vida, estimulant-los i gaudint d’ells.

Aquesta és la vida sexual infantil que és un fet i que ens situa a la subjectivitat del gaudi i de l’erotisme. Els nens doncs també tenen plaer, encara que no genital. La genitalitat s’esdevé més endavant en la pubertat, en la sexualitat adulta.

Però una curiositat:

*Amnesia infantil.

La razón de este asombroso descuido la busco, en parte, en los reparos convencionales de los autores a consecuencia de su propia educación, y en parte en un fenómeno psíquico que hasta ahora se ha sustraído de toda explicación. Aludo a la peculiar amnesia que en la mayoría de los seres humanos ( ¡no en todos!) cubre los primeros años de su infancia, hasta el sexto o el octavo año de vida.

Sobretot en aquelles societats on es tenia la concepció d’un infant angelical la solució a les ments torturades per tot tipus de desitjos pulsionals era la solució d’una amnèsia més o menys voluntària. L’amnesia infantil. Freud afegeix en el text un no en todos! Admiratiu molt eloqüent. No tothom recorre a l’amnesia en relació a la sexualitat infantil, alguns sí. Per què? En el mateix text diu que és a conseqüència de la pròpia educació. Això lliga bé amb el que vàrem parlar fa dos dijous, en relació a la vida simbòlica i en relació a on ens posiciona l’Altre abans i en el naixement. La època victoriana estava regulada per la repressió de tota expressió sexual sobretot en infants, el poder polític, cultural i religiós era radical en aquest tema i qualsevol expressió en relació a això era reprimida amb severitat. Llavors no sembla estrany que l’individu abans de rebre, ell mateix s’autoinflingia l’amnèsia com a mal menor. També es cert que la psique en quan a la repressió té forma de moneda i si en una cara hi havia la repressió sexual a l’altre hi havia un fons inconscient que s’expressava a través de la simptomatologia. Aquesta és una generalització del fet, llavors cada subjectivitat s’expressava a la seva manera.

És també destacable que durant aquesta mateixa època victoriana van esdevenir-se diversos indicatius subversius sobretot per part del feminisme incipient que podem lligar també amb el naixement de la psicoanàlisi. És un tema prou interessant a seguir però no és la finalitat de la xerrada d’avui.

Tenim ja configurada la realitat sexual dels infants que passen per les diverses fases fins als 6 anys. En aquest moment entren en una latència pulsional, podem dir, on no hi ha més moviments fins que s’entra  a la pubertat, la segona explosió pulsional. No és gens descabellat dir que hi ha dos moments especialment pulsionals on el cos expressa la part més orgànica que tenim com són els primers anys de vida i l’adolescència. Són moments innaugurals de la vida pulsional i sexual!.

Per Freud,

*“Durante este período de latencia total o meramente parcial se edifican los poderes anímicos que más tarde se presentarán como inhibiciones en el camino de la pulsión sexual y angostarán su curso a la manera de unos diques (el asco, el sentimiento de vergüenza, los reclamos ideales en lo estético y en lo moral). En el niño civilizado se tiene la impresión de que el establecimiento de esos diques es obra de la educación, y sin duda alguna ella contribuye en mucho. Pero en realidad este desarrollo es de condicionamiento orgánico, fijado hereditariamente, y llegado el caso puede producirse sin ninguna ayuda de la educación.”

S.Freud (Tres ensayos para una teoria sexual)

Llavors, tots aquests manuals que intenten educar el nen civilitzat s’esforcen en va perquè la qüestió de la pulsió sexual és biològica. Això vol dir que més enllà de l’educació del subjecte per fer-lo civilitzat i ha quelcom que podem dir íntim i és en relació a l’organisme que la pulsió s’expressa. És aquella sensació que segur que coneixeu on sembla que l’educació es veu superada i es deixa aquesta part al subjecte. En relació a la pulsió l’educació no ho pot tot i a més és impossible barrar-la.

Pulsió que mai es refereix a instint. L’instint és animal, orientat a un fi de supervivència, la pulsió és en relació a l’esser humà, animal també, però diferent als animals. Aquest és un tema amb molta controvèrsia sobre si hi ha diferència entre instint i pulsió, potser el que ens fa diametralment diferents als animals és la capacitat de la parla i la riquesa cultural. Un animal difícilment comprendrà el que vol dir polimeria o explicar-nos el tast d’un bon vi de l’Empordà.

*DELS PRINCIPIS DE PLAER I REALITAT AL MÉS ENLLÀ DEL PRINCIPI DE PLAER.

Freud va passar per dos moments, el primer  amb la definició del principi de plaer i el principi de realitat. El primer explica que l’esser humà té sempre la tendència a buscar el plaer al que el satisfà, però després entrem en el principi de realitat on oposa el plaer a la realitat, a la impossibilitat de mantenir-nos sempre en el cercle del plaer ja que per exemple el treball se’ns imposa com a realitat necessària. Tot plegat és en relació a l’imperatiu categòric de Kant de tot allò que no ens podem estalviar. Però Freud davant de la clínica, és a dir, dels pacients que es presentaven comprovava que no acabava de funcionar aquesta economia, és a dir, alguna cosa més hi havia entre aquests dos principis. – quan un pacient entenia perquè no podia accedir per exemple a menjar un plat de sopa perquè recordava que va menjar-se una mosca sense voler un dia, la pacient no acaba de funcionar tampoc, encara tenia restes d’aquell fàstic inconscient. És el que anomenarà més enllà del principi del plaer i també teoritzarà amb la pulsió de mort. Aquest més enllà del principi del plaer que Lacan conceptualitzarà com a gaudi. Podeu comprovar com es complica la cosa i ara no és qüestió d’entrar-hi. El que podem dir és que hi ha entre tot això la compulsió a la repetició i que la subjectivitat és la que està en joc.

Hi ha quelcom que incumbeix al subjecte de manera inconscient en aquella com-pulsió repetitiva.

*LACAN

Lacan va agafar la teoria freudinana i la va posar en solfa en els descobriments de la lingüística de Ferdinand de Saussure  i la corrent estructuralista de Claude Levi-Strauss. Va retornar a Freud i va fer evolucionar la teoria incorporant nous conceptes.

En relació a la sexualitat una de les seves aportacions va ser el concepte de gaudi. El gaudi lacanià senten com allò que incumbeix subjectivament i que el sobrepassa.

Lacan també inclogué dues modalitats més pulsionals que ens uneixen a un gaudi ben contemporani com és l’audiovisual. Són el gaudi escopic i vocatiu. L’escòpic en relació a la mirada el vocatiu a escoltar i parlar. Són  altres maneres de  gaudir de la pulsió.

*Això també són parts pulsionals del subjecte. Hi ha entre els postfreudians la idea que el fi de la bona sexualitat és la pulsió sexual o genital dirien madura. Però no existeix cap tipus d’evolució i el cos es viu en relació a les diferents pulsions parcials, cadascuna vehiculada amb el simbòlic. Per això són tan diferents els instints a les pulsions. Les pulsions han de passar pel camp de l’Altre. Això vol dir que són en relació a l’Altre entès aquest en les seves diferents formes.

En aquest dibuix podem veure com funciona la pulsió. En anglès goal vol dir meta i aim allà on apunta. Per dir-ho fàcil la pulsió surt de l’orifici pulsional rodeja a l’Altre i torna a entrar a la meta.

*Però la pulsió té una capacitat com és la possibilitat de sublimar-la.

Podem parlar de la sublimació per diferenciar instint i pulsió. La pulsió és pot sublimar, satisfer en multitud d’objectes, l’instint no. La pulsió doncs no té relació amb la necessitat sinó amb la humanitat de cadascú.

També existeix el desig que no es satisfà mai, sempre hi ha el canal obert. D’aquí “qui té un ou desitja un bou” La Pulsió si és satisfà però a diferència de l’instint ha de passar pel camp de l’Altre.

Podem dir doncs en relació al cos i a les pulsions que no són sense llenguatge i una de les funcions de l’anàlisi és fer córrer els significants reprimits que acaben per afectant el cos.

Lacan diu que No hi ha proporció sexual, doncs cadascú gaudeix de si mateix i a la seva manera. La vida pulsional és amb el  propi cos i amb el propi gaudi. Lacan parla de dos tipus de gaudis, el gaudi fàl·lic que és en relació al llenguatge i a la producció de sentit i al gaudi Altre que és en relació al descentrament i a l’absència. Freud es va quedar en l’escull del gaudi fàl·lic i la castració, és a dir a la concepció que el gaudi fal·lic no ho pot tot, està castrat i limitat per la paraula, aquest gaudi no és exclusivament masculí, podem dir que és del ser. D’aquí esdevenen els conflictes amb la consideració de la psicoanàlisi com a masclita. És cert que Freud es va quedar desautoritzant l’altre tipus de gaudi però ho situo a la falta de significants històrics que estaven per venir. Lacan es va donar compte d’aquest límit on havia arribat Freud en el seu ímpetu de fer ciència i la impossibilitat de categoritzar aquest gaudi femení que tampoc és exclusivament de les dones. És quan un home i una dona, en realitat dues subjectivitats, que es troben on es donen compte de dues coses: que la pulsió es personal e intransferible i que hi ha dos tipus de gaudi el fal·lic i l’altre.

En això es troben també els adolescents. És de destacar que la industria tecnocientífica ja s’encarrega de velar aquesta veritat de la no proporció sexuals. És una concepció fruit de la història del romanticisme occidental que per exemple a orient agafa altres paràmetres. En la nostra cultura dels massmedia podem trobar dos exemples a la televisió que parlen d’aquests vels i en fan un programa. First dates (primeres cites) i hombres i mujeres i veceversa. Els adolescents àvids de saber en relació a les relacions sentimentals són consumidors habituals d’aquests programes. Què hi ha en joc? La tensió d’aquesta no proporció de la relació sexual, la tensió i l’exposició a les pantalles per gaudi dels que miren sense ser mirats. Què els agrada veure? Dues coses, la incertesa en relació als contactes sentimentals i la identificació amb un o altre, que més s’assembli a ell o ella. Però en realitat, en un moment o altre, cauen en la desil·lusió, no hi ha res en realitat a aquelles pantalles que parli de si mateixos, i aquesta sensació tenen. Cadascú amb la seva relació amb l’Altre, cadascú instal·lat d’acord amb els gaudis fàl·lics de la simbolització i Altre del descentrament i l’absència.

Parlem una mica més d’aquest parell de gaudis per fer-ne una aproximació:

GAUDI FÀL·LIC (masculí)	GAUDI ALTRE (femení)
Lògica del tot	Lògica del no-tot
Necessari	Contingent
Castrable	No és castrable
Centrat en els dits (dichos)	Centrat en el dir (decir)
FREUD	LACAN
NO ÉS QÜESTIÓ DE L’UN O L’ALTRE

La història moderna de la sexualitat ronda aquestes idees. Freud convivint amb la severitat victoriana, que era una societat masclista i represora, on es desautoritzava precisament aquest gaudi Altre. La pulsió era reprimida i la feminitat reduïda al gaudi fàl·lic. Primer Freud obrir les portes a una altre sexualitat, treient als nens i nenes de la aporia de lo angelical i explicant la sexualitat infantil com a vida pulsional, però topa amb aquesta feminitat tant velada per la pròpia època. Lacan, durant els últims anys, obre més el camp de visió i introdueix el gaudi Altre que porta el segell femení però que no és propietat seva. Es planteja la possibilitat d’entrendre la relació entre homes i dones més com un continu i la relació sexual més com “no me es dado ni dable otro goce que el de mi cuerpo”.