ELS
INSTINTS I LES PULSIONS
*He basat la ponència d’avui en dos
textos fonamentals que us aconsello llegir com són:
Les
pulsions i els destins de les pulsions (1915) de Freud
Els
quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi de Lacan (1964)
Penso
que és un concepte prou interessant a reflexionar per una bona vida. Un
concepte que parla de la vida i dels motors de la vida.
*Text 1. Les pulsions i els destins de
les pulsions (1915)
Es
fa necessari situar aquesta obra en context. Freud era fisioleg abans d’inventar
la psicoanàlisi i estava imbuït per l’impuls taxonòmic de la època, una
necessitat imperiosa de classificar i definir. La ciència havia de ser positiva,
amb conceptes clars i objectius, i ell
s’esforçava per trobar la veritat d’aquí ve la ferrogusitat dels seus textos. A mesura que va desenvolupant la
seva teoria es va tornant més literat, fa més literatura, juga amb les paraules
per explicar els conceptes. Per exemple el llibre “El malestar en la
civilització” té un component literari destacable. Es recolza en mites i
s’acosta a l’antropologia.
Text
2. Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi (1964)
Lacan
50 anys més tard va dictar aquest seminari ja dins l’estructuralisme que no deixa de ser més relativista. Està més
interessat en les estructures subjectives i les seves particularitats. La
paraula va definint el seu treball. És cert que arriba un moment que necessita
matematitzar el coneixement, per això usa funcions lògiques i gràfics i matemas
per explicar les seves teories. Necessita apartar-se del llenguatge per
explicar millor les seves idees. El llenguatge sempre s’interpreta, Lacan prova
de trobar un saber des de conceptes, funcions i estructures que el fa paradoxalment
més difícil d’entendre.
CIENCIA
------- LITERATURA -------- LLENGUATGE ------ MATEMÀTICA
------------------------------------------
*Un concepto básico convencional de esa índole, por
ahora bastante oscuro, pero del cual en psicología no podemos prescindir, es el
de pulsión. Intentemos llenarlo de contenido desde diversos lados.
Freud
en el aquest paragraf ja expressa les dificultats que té per definir el
concepte pulsió i les seves característiques. Ho situa en un pla d’investigació
on el mateix treball que fa ell de
raonament espera que el situi en algun tipus de saber.
Durant
tota la obra de Freud hi ha aquest sentiment de work in progres (progressar a
mesura que es va treballant). És la manera de treballar de Freud, les seves
investigacions no són mai lineals, fan com un bucle, anant i tornant a un
mateix tema sense acabar d’estar mai convençut, de tancar.
Es podria dir que aquesta obsessió per dir el
més proper a la veritat el va portar a una batalla amb ell mateix considerable.
(Colet Soler, 2016)
Primer situa la pulsió en la fisiologia, en l’arc
reflex desde la idea estimul-resposta, des de fora s’ens presenta un estimul
que ens produeix una descarga també cap a fora. De seguida separa pulsió de
reflex com per exemple el reflex de tancament que fa la pupila al rebre intensitat
lumínica. Però sí té a veure amb la pulsió sentir sequedat en la mucosa de la
gargamella o acidez a la mucosa estomacal. La diferència entre pulsió i reflex
és que la pulsió actua amb constància, el reflex que és momentani.
El que
defineix la pulsió és la necessitat de satisfacció.
*“Si ahora, desde el aspecto biológico, pasamos a la
consideración de la vida anímica, la «pulsión» nos aparece como un concepto
fronterizo entre lo anímico y lo somático, como un representante psíquico de los estímulos que provienen del
interior del cuerpo y alcanzan el alma, como una medida de la exigencia de
trabajo que es impuesta a lo anímico a consecuencia de su trabazón con lo
corporal”
És a dir que tenim un cos i l’anima. Aquest motoret que relaciona cos i
anima que ens impulsa ell en diu pulsió.
*Freud separa quatre
podriem dir elements del que és la pulsió per entendre-la millor. És aquella
necessitat taxonòmica de que parlava abans, separar i clasificar,
Termes en relació al concepte de pulsió:
a.- ESFORÇ (Drang). Totes les pulsions parteixen
d’un treball. És la seva característica principal. No existeixen pulsions
passives, sinó pulsions amb una meta passiva. En realitat no ens podem inhibir
de la pulsió
b.- META (Ziel). És en tots els casos la satisfacció
que es pot obtenir cancel·lant l’estat d’estimulació de la font de la pulsió. Per
arribar a la meta no hi ha un camí definit i Freud concreta les pulsions de
meta inhibida on no s’acaben els processos sinó que es desvien o s’inhibeixen.
S’adquirirà una satisfacció parcial.
c.- OBJECTE (Objek). És allà on va dirigida la
pulsió i el més important és que no està enllaçat originalment a ella, sinó que
es coordina només per la possibilitat de satisfacció que li produeix. No és necessariament
un objecte aliè, també pot ser una part del cos. Un lligam especialment íntim
amb l’objecte produeix el que s’anomena fixació. Aquesta fixació sol ser molt
primerenca en el desenvolupament i la qual cosa fa molt difícil el
desenganxament.
d.- MANXA (Quelle). És suport somàtic que permet l’aparició
de la pulsió. De caire químic o mecànic. És a dir, la font somàtica, orgànica.
Després aclareix que si ve la pulsió és una, el que
si es divers són les fonts de la pulsió. Parla de dues pulsions primordials.
Recordem que la teoria de Freud és un vaivé és construeix de manera circular,
per tant és lògic que hi hagi paradoxes i contradiccions. Segurament en el cas
de la psicoanàlisi el que val de manera fixa és el camí, tant en la clínica com
en la teòrica, no és una praxis de fets consumats.
*Ho separa amb pulsions jòiques
o d’autoconservació i les pulsions
sexuals. Diu que és quan entren en conflicte les unes i les altres quan
apareixen les neurosis dites de transferència. El que per un cantó demana el
sentit de conservació, d’homoestasis la
pulsió sexual ho desvarata, és a dir, hi ha, segons Freud, una lluita entre
conservar-nos i viure la pulsió sexual.
“La ocasión que movió a establecerla brotó de la
génesis misma del psicoanálisis, que tomó como su primer objeto las
psiconeurosis, más precisamente el grupo de las llamadas «neurosis de
trasferencia» (la histeria y la neurosis obsesiva), y en ellas obtuvo la
intelección de que en la raíz de todas esas afecciones se hallaba un conflicto
entre los reclamos de la sexualidad y los del yo.”
i
“Puesto que el estudio de la vida pulsional a
partir de la conciencia ofrece dificultades apenas superables, la exploración
psicoanalítica de las perturbaciones del alma sigue siendo la fuente principal
de nuestro conocimiento.”
La riquesa de la psicoanàlisi és aquest basar-se en
la clínica i en aquell work-in-progres per assentar alguna teoria. Mai és
definitiva.
De les pulsions sexuals diu que:
·
Son nombroses
·
Emergeixen de múltiples
fonts orgàniques.
·
En principi actuen independentment unes de les altres per
després amb la maduració fer una síntesi més o menys acabada. (LACAN dirà que
mai maduren del tot)
·
Aspiren al plaer de l’òrgan.
·
Un cop assentades entren al servei de la funció de
reproducció.
·
En el text va donant voltes entre el que
posteriorment anomenarà l’allò i el jo. Les pulsions sexuals formen part de
l’allò i les pulsions de conservació del jo. El que si diu és la característica
que tenen les pulsions de canviar tant de meta com d’objecte i que s’habiliten
en funcions molt diferents a les de l’òrgan (originals), el que en diu la
sublimació.
*Les pulsions poden ser vistes des de la defensa, és
a dir que no són acceptades, i Freud explica els diferents destins de la
pulsió. Són quatre els mecanismes o estratègies que utilitza el subjecte per
dirigir la pulsió.
1.
El trastorn cap al contrari
2.
La volta cap a la mateixa persona
3.
La repressió
4.
La sublimació
1.- EL TRASTORN CAP AL CONTRARI
1.
PASSAR DE L’ACTIVITAT A LA PASSIBITAT (de mirar a ser
mirat)
2.
TRASTRON EN QUANT AL CONTINGUT (d’estimar a odiar)
2.- LA VOLTA CAP A LA MATEIXA PERSONA. Per exemple
el massoquisme i l’exihibicionisme. Es canvia la via de l’objecte però no la
meta (la satisfacció de la pulsió per exemple de l’ull).
*En el següent fragment podem situar un concepte que
ens torna a apartar de l’instint, com és l’ambivalència.
“La experiencia nos indica que la cuantía de la
ambivalencia comprobable varía en alto grado entre los individuos, grupos humanos
o razas. Una extensa ambivalencia pulsional en un ser vivo actual puede
concebirse como una herencia arcaica, pues tenemos razones para suponer que la
proporción de las mociones activas, no mudadas, ha sido mayor en la vida
pulsional de épocas primordiales que, en promedio, en la de hoy”
Es a dir que la pulsió és experimentada de diferent
manera en la història (concepte que hem dit en altres moments com per exemple
quan parlàvem del tracte de la imatge a través de la història). La pulsió no es pot deslligar del llenguatge,
d’un temps i un espai determinat a diferència d’una concepció de l’instint que
té un caràcter essencial i immutable. L’instint no és dinàmic i la pulsió té
diferents destins subjectius.
En el text que resumeixo també diu que la transformació
d’una pulsió en el seu contrari, d’amor a odi, són dirigits freqüentment a un
mateix objecte. Aquest és un altre exemple de l’ambivalència en l’amor,
concepte que Freud agraeix a Breuer.
També,fa una reflexió de les característiques de
l’amor i el separa en tres punts d’oposició: estimar i odiar, estimar i ser
estimat, i estimar o odiar agafats en conjunt. La segona estimar i ser estimat
l’agafa des d’un punt de vista pulsional, en la pulsió de veure i en
l’estimar-se a si mateix. Estimar és des d’un component narcisista estimar-se a
si mateix en la segona opció.
*“El yo se comporta pasivamente hacia el mundo
exterior en la medida en que recibe estímulos de él, y activamente cuando
reacciona frente a estos. Sus pulsiones lo compelen sobremanera a una actividad hacia el mundo exterior, de suerte que destacando
lo esencial podría decirse: El yo-sujeto es pasivo hacia los estímulos
exteriores, y activo por sus pulsiones propias. La oposición entre activo y
pasivo se fusiona más tarde con la que media entre masculino y femenino, que,
antes que esto acontezca, carece de significación psicológica. La soldadura
entre la actividad y lo masculino, y entre la pasividad y lo femenino, nos
aparece, en efecto, como un hecho biológico. Pero en modo alguno es tan
omnipresente y exclusiva como nos inclinamos a suponer.”
No parla de l’home i la dona, parla de lo masculino
y lo femenino encara que parla del fet biològic, del que també és retracta en
l’ultima frase, la relativitza. Aquest tema de la masculinitat i la feminitat
per Freud és un escull que sembla difícil de superar. Al final de la teoría es
queda amb dues idees definitives que mai
va superar. La primera que el límit de l’home és l’angoixa de castració i el
límit de la dona l’enveja de penis. Són idees de principi de segle XX que
posteriorment amb Lacan es va reelavorar i d’alguna manera superar.
També ens parla del concepte d’introjecció quan els
objectes que ens produeixen plaer són incorporats i els que produeixen desplaer
són projectats a fora.
I
*“Después de este reordenamiento, ha quedado
restablecida la coincidencia de las dos polaridades: Yo-sujeto {coincide} con placer. Mundo
exterior {coincide} con displacer (desde una indiferencia anterior). Con el ingreso
del objeto en la etapa del narcisismo primario se despliega también la segunda antítesis
del amar: el odiar.”
El narcisisme primari es refereix a una situació on
hi ha circularitat de la pulsió és autoeròtica i no hi ha cap oposició des de
l’exterior,en paraules de Freud. És en realitat una posició mítica.
També,
*“Cuando el objeto es fuente de sensaciones
placenteras, -se establece una tendencia motriz que quiere acercarlo al yo,
incorporarlo a él; entonces hablamos también de la «atracción» que ejerce el
objeto dispensador de placer y decimos que «amamos» al objeto. A la inversa,
cuando el objeto es fuente de sensaciones de displacer, una tendencia se afana
en aumentar la distancia entre él y el yo, en repetir con relación a él el
intento originario de huida frente al mundo exterior emisor de estímulos.
Sentimos la «repulsión» del objeto, y lo odiamos; este odio puede después acrecentarse
convirtiéndose en la inclinación a agredir al objeto, con el propósito de
aniquilarlo. “
Ben interessant
Parlem ara una mica de la represió.
Només començar aquest nou text Freud diu que de la
pulsió no es pot escapar perquè seria equivalent a escapar del jo. Situa la
repressió en un punt mig, entre la fugida i la pulsió en si. Com és possible
que algú vulgui reprimir al pulsió, si la pulsió sempre es placentera, després
descobrirà el més enllà del principi del plaer. La repressió i l’inconscient
són parts d’un mateix sistema, doncs allò reprimit anirà a l’inconscient.
Aquelles simptomatologies que
afecten al subjecte segons aquest primer Freud, de Freuds n’hi ha diversos a
mesura que evoluciona la teoria, despareixeran un cop el que és inconscient
esdevingui conscient. Però el que posteriorment descobreix és que igualment el
síntoma no desapareix moltes vegades per la
gratificació substitutiva que s’obté davant del síntoma, gratificació
substitutiva també pulsional. Aquesta és la idea del més enllà del principi de
plaer. En conseqüència el símptoma en última instància és responsabilitat de
cadascú.
-------------------------------------------------
Fem una petita transposició
d’això que diu Freud en relació a la infància i l’adolescència. Hem dit que la
pulsió ha de passar necessàriament per l’Altre i que a diferència de l’instint
no té objecte definit. Un nadó quan neix és un ser pulsional el qual anirà
descobrint, podem dir, se li aniran activant els llocs en el cos que li
produeixen plaer, el que és diu que investirà libidinalment certes parts del
cos que són mucoses, però el que no decidirà aquest altre normalment la mare
amb què satisfer la pulsió, la significació de la pulsió ve donada per la
paraula. Bé, doncs com gestionar aquests excessos al plaer carnal dels infants?
sense massa escarafalls i posant-hi paraules com vàrem parlar el primer dijous.
Això és en relació a la higiène i a una certa conscienciació del fet pulsional.
Límitar, així com sona, és certament causa de malentesos, no intervenir de cap
manera davant les pulsions tampoc. Bé, al final ells han d’anar creixent amb
algun saber sobre la qüestió i la meva opinió és que se’ls ha de deixar sempre
amb la porta oberta per si necessiten parlar. Poc més. És el seu cos i què
millor que ells per coneixe’l. Després d’aquest reguitzell de
tòpics passem a Lacan i a que diu ell de les pulsions, que és sens dubte molt
més actual.
RESUM
*Sexualitat, imatge i paraula són per Lacan els tres
elements constitutius del que en podem dir a grans trets realitat. Una realitat
que sempre serà parcial per la fantasmàtica de cadascú. Cadascú lliga imatge i
paraula a la seva manera per embolcallar la pulsió, o la pulsió serà conduïda
per les maneres extretes de l’Altre que ens configurarà una fantamàtica. Quan més sapiguem d’aquesta fanstamàtica
sempre sabrem més d’aquest jo que és enganyós i efecte del discurs, aquest
discurs que forma el discurs inconscient de cadascú, lloc que no deixa
d’expressar-se i que ens dona un lloc, com parlava el primer dijous, que es
forma també amb el mirall, com deiem al segon dijous i que a través del tracte
amb la pulsió, concepte que se’m mereix més lectures,ens conforma en una
incomplitud que és la mateixa font de vida.
LACAN
Els quatre conceptes fonamentals de la Psicoanàlisi
(1964)
*toda la originalidad del análisis radica en no
centrar la ontogénesis psicológica en los pretendidos estadios, los cuales,
literalmente, no tienen ningún fundamento discernible en el desarrollo
observable en términos biológicos. El accidente, el tropiezo de la tyche anima el desarrollo entero, y
ello porque la tyche nos lleva
al mismo punto en el cual la filosofía presocrática buscaba motivar el mundo.
*Llavors lacan no situa les pulsions de manera
ordenada en relació a un estadis com fa Freud sinó en relació a la tyche. Què
és la tyche? A la mitología grega tyche es la personificació del destí, decidia
la sort de qualsevol mortal i ho feia de forma aleatoria, ajudada per pluto. En
relació a la contingència i al que anomena angoixa de castració, no és quelcom
preestablert, ordenat.
Lacan insisteix en aquesta obra que estem dividits
precisament per la pulsió i el llenguatge i que això es el que forma
l’inconscient. Diu “l’inconscient s’estructura com un llenguatge”, no vol dir
que sigui el mateix però sí que usa el sentit gramàtical i algunes figures
literàries. Tot allò que està reprimit s’expressa amb metàfores i metonímies,
no ho farà de manera literal. Els somnis són aquesta expressió de
l’inconscient, recordem que Freud va dir que el somni és la via règia cap a l’inconscient.
Però l’inconscient no és quelcom obscur i part de les profunditats marines sinó
que s’expressa en la superficialitat del subjecte. És allò que ve de l’altre i
que determina al subjecte.
*El inconsciente, son los efectos de la palabra
sobre el sujeto, es la dimensión donde el sujeto se determina en el desarrollo
de los efectos de la palabra, en consecuencia de lo cual el inconsciente está
estructurado como un lenguaje.
* Hi ha un text de
Lacan que es diu el desmontaje de la pulsión, dins Los cuatro conceptos
fundamentales del psicoanálisis del que treuré algunes idees que podem
comentar:
·
La pulsió és una força constant.
·
Cap objecte de la necessitat pot satisfer la pulsió
·
En quant a l’objecte de la pulsió no té cap importància,
resulta totalment indiferent
·
La pulsió fa el seu tour
*A diferencia de Freud,
·
La pulsió no és binària ni està representada per
característiques biològiques de masculí/femeni
·
Les pulsions sempre són parcials i no existeix una
evolució en etapes com diu Freud. El pas d’una pulsió a una altre no depèn de
la maduració biològica sinó de la demanda de l’Altra.
·
La pulsión va a buscar un objeto que está fuera del sujeto,
en el campo del Otro, lo cual implica un cierto grado de socialización,
mientras que el autoerotismo supone gozar del cuerpo propio, mediante la
estimulación de la zona erógena sin pasar por un objeto.
i
“El montaje de la pulsión es un montaje que, en
primer lugar, se presenta como si no tuviera ni pies ni cabeza -en el sentido
en que se habla de montaje de un collage surrealista. Si aproximamos las
paradojas que acabamos de definir al nivel del Drang, al nivel del objeto, al del fin de la pulsión, creo que
la imagen que nos aparece mostrará el funcionamiento de una dínamo empalmada en
la toma de gas, saliendo de ella una pluma de pavo real que cosquillea el
vientre de una hermosa mujer que permanece allí por la belleza del aparato.”
Las zonas erógenas están ligadas al inconsciente,
ya que es allí donde se anuda la presencia de lo viviente. Hemos descubierto
que es precisamente el órgano de la libido, la laminilla, quien liga al
inconsciente la pulsión llamada oral, la anal, a las que añado la pulsión
escópica y a la que casi habría que llamar la pulsión invocante que, como les
dije incidentalmente -nada de lo que digo es pura broma-, tiene este privilegio
de no poder cerrarse.
APROXIMACIÓ A LA HIPERACTIVITAT EN RELACIÓ AL QUE HEM APRÉS
DE FREUD I LACAN.
Farem una petita aproximació crítica al
trastorn de hiperactivitat, l’anomenat TDAH.
El primer que hem de dir que ja indica el valor de la qüestió és que el
mateix inventor de l’etiqueta diagnòstica del TDAH, Leon Eisenbergh un temps
abans de morir va dir que s’havia fet una sobrediagnosticació del TDAH i fins i
tot afirmà que el TDAH era una diagnosi inventada ” el TDAH
és un exemple de malaltia fictícia i que la predisposició genètica pel TDAH està completament sobrevalorada.”
Però
no podem obviar que existeix la queixa, el crit al cel, de que hi ha alumnes
que seguint el que diu el manual de malalties mentals s’ajusten a
caràcterítiques que sí, són poc edificants. Fent una mirada al diagnostic del
manual per excel·lencia de malalties mentals puc resumir dient que a menudo
està desatent, a menudo desorganitzat,a menudo despistat,a menudo distret i a
menudo està inquiet, MENUDO ÉS!.
S’ha de donar importància a aquests síntomes
sobretot perquè desestabilitzen l’ambient i centren molta i massa atenció. Així
fent una mirada psicoanalitica a la qüestió agafant les concepcions que aporta la
psicoanàlisi podem dir que:
aquestes
subjectivitats tenen un Altre, és a dir, un lloc determinat per l’Altre que el
té ocupat i distret i que l’inconscient i el món pulsional no deixen
d’expressar-ho. El problema és que no és conscient d’aquests significants que
el signifiquen, és a dir, de la xarxa significativa de la que forma part i
tampoc és conscient dels efectes que té això per ell.
Normalment
i amb bon criteri les escoles treballen amb protocols, assumint que la TDAH té
el mateix estatut que un refredat, és a dir, una malaltia, fan cas a
l’autoritat que li diu com s’han de tractar aquest tipus de malalts. Hi ha una
recomanació que diu que si el malalt demana de marxar de l’aula se li ha de
permetre perquè no ho pot evitar. En realitat aquest és un bon consell ja que
és necessari a vegades moviment per reduir l’angoixa. El problema és que amb
això no n’hi ha prou, ni amb el protocol, ni amb la medicació, doncs se li ha
de preguntar què vol i aquesta resposta tots sabem que és dificil d’aclarir.
És el que ofereix la psicoanàlisi, un espai on
poder desplegar què hi ha en aquella subjectivitat que el porta a comportar-se
d’aquella manera, i això no és d’avui per demà. En general no ens interessem
per aquest Altre i solem projectar als altres les pròpies responsabilitats. En
relació a infants i adolescents encara és més complex perquè la problemàtica
sol remetre als progenitors, com ja sabeu. D’això parla la psicoanàlisi de lo
pulsional i de la negativitat del subjecte, si és pot dir d’aquesta manera.
Perquè les persones no som simplement bones i dolentes sinó que estem
travessades per inconsciències que a través d’aquest mon pulsional i sexual fan
que siguem certament ambigus.
Aquesta és la oferta de la psicoanàlisi
com és a través de la paraula anar entrant a la mesura de les possibilitats en
el nucli del conflicte que sempre serà subjectiu en relació a les pulsions i a
l’inconscient. La psicoanàlisi que no és una ciència, ni una cosmovisió, sinó
una pràctica extreta de la clínica i de la clínica ha extret el seu saber.
Freud i Lacan són els testimonis d’aquesta evolució, Freud amb la sorprenent i
heroica, potser ara ens sembla esperpèntica, cerca de la veritat, a la qual
sens dubte va consagrar la vida i Lacan imbuït pel seu temps va actualitzar-la
amb els sabers de la època, l’estructuralisme i la lingüística.
