Treball del final del Màster

LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL

de la relació sexual que no existeix

a les sexualitats violentes

  La Dona que no existeix?                             Dalí, Galatea de las esferas, 1952

Autor: Jordi Alcàcer i Micaló

Estudiant del Màster en Psicoanàlisi.  Clínica del subjecte i del vincle social

dedicat amb amor a la Iona i a la Yessenia,

Capitan Queen.- No, Nora, no, a parte de vos y de otras cuatro más

os juro por dios que el corazón jamás sintió más tierna llama.

Nora.-  Ah!, los hombres, los hombres de hoy. Vuestras pasiones

nada tienen que ver con las nuestras. Nosotras somos

como esas plantas que dan una flor y mueren.

Capitan Queen.- Oh, entonces, entonces decis que no nunca habeis sentido amor por otro hombre.

Nora.-  Nunca, solo por vos. ¿como podeis preguntarme?

,de la pel·lícula Barry Lyndon de Stanley Kubrick

ÍNDEX

1.- INTRODUCCIÓ  .............................................................................................   2.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL I LA SUBJECTIVITAT EN FREUD  ............   3.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL I LA SUBJECTIVITAT EN LACAN  ............  4.- DISCURSOS SOBRE SEXUALITAT  ........................................................... 5.- CAS 1. MARIA JOSÉ i RODRIGO. L'articulació d'una relació perversa  ....  6.- CAS 2. JÚLIA.   Entre la histèria i la psicosi esquizofrènica  ........................  7.- CAS 3. SERGIO. Un més ençà de la demanda  ...........................................   8.- CONCLUSIONS i ALTRES CONSIDERACIONS  .......................................   9.- BIBLIOGRAFIA i ALTRES   ...........................................................................

4 7 14 22 34 41 45 48 52

1.- INTRODUCCIÓ

El primer que vull deixar clar és la qüestió idiomàtica del treball. He estat dubtant si fer-lo en català o en castellà i si finalment he escollit el català és per dues raons, podríem dir una personal i l'altre social. La primera es refereix a la meva formació tan psicològica com psicoanalítica que ha sigut gairebé tota en castellà, desitjo profunditzar en aquesta teoria en la llengua de la meva infància per fer-la també més meva, en un desig recorrent que ara vull fer realitat. Sobre la raó social, que també es relaciona amb la primera, ho és perquè trobo a faltar literatura psicoanalítica en el meu idioma matern. Les llengua i les llengües són transmissores, cadascuna des de la seva particularitat, i és també el meu desig que el català ho sigui també de la psicoanàlisi com a valor purament cultural. Sé que restringeixo la possibilitat de lectura del meu treball però en aquest cas prefereixo seguir el meu desig particular.

Em plantejo el present treball com un exercici de formació en el marc de tan interessant màster que he tingut la oportunitat de realitzar. Se'm brinda la oportunitat d'assentar, lligar i reflexionar els conceptes psicoanalítics i a pesar de la dificultat que té la redacció de qualsevol text hi abocaré el meu desig en fer-ho.

Freud s’esforçà en construir una ciència de la psicoanàlisi. Aquest afany per la cientificitat s'ha d'emmarcar en una època on la ciència tenia sobretot el valor de la veritat i que si un volia ser escoltat s'hi havia d'emmotllar d'alguna manera. Amb els anys, va comprovar la dificultat que tenia que la seva teoria fos acceptada per les implicacions que afecten l'individu en allò que li és fonamental. Ell a pesar de diverses controvèrsies seguí treballant incansablement i fins la mort en la psicoanàlisi dotant-la d'un corpus teòric robust. Posteriorment a Freud, els anomenats post-Freudians varen desenvolupar tota una extensa ramificació d'escoles i autors que s'anomenaven psicoanalistes, amb teories més o menys estrafolàries i ideològiques. No és l'objectiu del present treball tractar aquesta qüestió però si ho volia destacar.

També vull destacar la importància de Jacques Lacan en la seva tornada a Freud, doncs Lacan ja al segle XX va apostar per la relectura de Freud i la teorització a través d'aquesta base. Lacan també tingué controvèrsies però en aquest cas amb la mateixa societat psicoanalítica trencant finalment amb la institució i fundant la seva pròpia. Ell va obrir la psicoanàlisi a l'estructuralisme, al deconstruccionisme donant-li un matis més afí amb la postmodernitat i els canvis que es plantegen en lo social. Lacan va ser un teòric però també un clínic extraordinari amb una mentalitat sempre lliure i interessada per la  subjectivitat.

El present treball està destinat a reflexionar a través d'aquesta teoria psicoanalítica sobre com s'articula en la subjectivitat i en l'Altre social el real del sexe fent una crítica a la concepció de la tant enunciada violència de gènere.

 Des de principis d’enguany s’ha evidenciat un creixement d’aquesta violència i han mort set dones en mans de parelles o exparelles. Aquest problema social es considera una xacra a extingir i provoca lògiques reaccions airades i accions col·lectives de rebuig. Es pregunta, sense solució de continuïtat, sobre la raó d'aquest augment de la violència. Normalment s'explica a través de la tant habitual resposta a lo multifactorial i un posicionament clar i potser cada cop més radical i generalitzadora de la maldat de l'home i de la victimització de la dona obviant d'aquesta manera la subjectivitat i la relativitat que comporta el cas per cas.

Ahir, sense anar més lluny, va sortir a les noticies que una dona viuda d'uns 65 anys havia estat assassinada per la seva filla i una amic. De seguida es va dir que no es podia relacionar amb la violència de gènere, és evident. Però, no és igualment important o potser més, si ho mirem des d'aquesta perspectiva qualsevol assassinat?, no és també una tragèdia que una filla mati a la mare?, per què aquest desig d'eradicar aquesta violència del gènere quan realment del que parlem és de violències podríem dir en l'àmbit domèstic?

Quan introduïm la subjectivitat la cosa és complexa i és necessari fer un recorregut més llarg, més enllà de la condemna, per arribar a comprendre alguna cosa. No és una qüestió que es pugui resoldre solsamènt amb concentracions, programes de conscienciació social o fins i tot grups de dones més o menys impenetrables sinó que és necessari endinsar-nos en al individualitat, és a dir en la subjectivitat del nostre temps. No deixar doncs la qüestió en mans de grans proclames ideològiques que fins i tot en alguns casos, i en relació al superjò, poden tenir conseqüències nefastes. El cas per cas és essencial en aquesta problemàtica que paradoxalment es mostra com a social, com un problema social.

La relació/proporció sexual no existeix, amb aquesta sentència Lacan ens va ensenyar, lluny de males interpretacions, que la completud en el matrimoni o en les relacions sexuals és una quimera, una ideal des de l'imaginari. Adolfo Berenstein en Vida sexual i repetición diu “Tanto en la homosexualidad como en la heterosexualidad se dipositan las formas cristalizadas de un mundo destinado de apuntalar la ilusión de una unión en el encuentro sexual” (A. Berenstein, 2002, pàg.108). Per tant més que violència de gènere, violència contra les dones o violència sexista, introduiria una concepció lluny del gaudi del discurs dient-ne doncs sexualitats violentes, incidint en el valor de la subjectivitat i decisió de l'individu. D'aquí el títol del present treball.

Aquesta falta de proporció en la relació sexual queda amplificada i evidenciada en la perversió generalitzada del tot s'hi val: parelles que es separen després d’uns mesos de casats per infidelitats, homes jubilats que embogeixen i maten a les seves parelles, joves de vint-i-cinc anys que assassinen a les seves novies, parelles homosexuals, transexualisme, llibertinatge. La societat dels extrems on per un cantó se'ns insisteix en l'imperatiu del gaudeix! capitalista i per l'altre demanem un fre a aquestes actituds perverses i violentes.

Graciela Musachi ho recull en el seu escrit La feminización del mundo quan diu, "Actualmente existe una deriva que ha transformado el tradicional campo semántico ligado a la perversión (sutileza, título de nobleza, rigor, delicadeza consumada, humor, ironía, arte...), convirtiendo esa delicadeza en mercancía, esa perversión generalizada en norma social, esa estructura del sujeto en algo que no está prohibido y que, por lo tanto, es obligatorio" (G. Musachi, Mujeres una por una, 2009, pàg. 38) .

Gracies a Freud en l'época de la moral victoriana vàrem comprendre els secrets de la histèria, va descobrir l'inconscient, la sexualitat infantil i demès concepcions de la psicoanàlisi. Va situar el complex d'Èdip al centre de la subjectivitat. Posteriorment Lacan va desdibuixar l'Èdip i els seus determinismes donant la possibilitat a usar al pare, no de sotmetre'ns, posant el valor de la decisió i per tant de la subjectivitat. Freud afirmava que una dona feliç, era una dona que cuidava de la família, que era mare i que era esposa, deia de l’home que s’havia de consagrar al treball i a l’amor, doncs bé tot això ja no val com a universal i s’ha tornat particular.

El present treball s'estructura en dues parts, la primera teòrica i l'altre clínica. Primer Freud i després Lacan ens parlaran de com es subjectivitza l'infans que no parla, cadascú amb les seves particularitats. Es mirarà doncs de rodejar el problema de la diferenciació sexual. He estat dubtant si fer un sol punt mesclant l'un i l'altre autor però he decidit separar-los per expressar les diferències des de l'Altre cultural i social tant determinant en la clínica psicoanalítica, doncs no és el mateix fer psicoanàlisi ara que a finals del segle XIX. El segon punt d'aquesta part teòrica és una aproximació als discursos en lo social sobre la sexualitat. Des dels feminismes al discurs fàl·lic amb una incursió al discurs Queer.

La segona faré una descripció clínica de tres casos que han passat per la meva consulta que serviran per testimoniar el que provo d'explicar i de valoritzar, com és la importància del cas per cas i per tant de la subjectivitat en aquesta mal anomenada violència de gènere.

2.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL i LA SUBJECTIVITAT EN FREUD

Sigmund Freud vivia una època molt diferent a l’actual en molts aspectes. La seva era una societat on el poder estava en mans sobretot de l'home. També és cert que va ser a finals dels segle XIX i principis del XX quan es varen començar a sentir veus a favor d’un igualitarisme entre homes i dones com per exemple amb les sufragistes. No crec que sigui una coincidència que igualment per aquesta època es desenvolupes la psicoanàlisi que també suposà una subversió i un anar contracorrent sobretot amb la qüestió de la sexualitat infantil. Aquesta concepció des de la pulsió va revolucionar la vida tan victoriana de l'època i Freud rebia atacs de molts sectors per la teoria a la vegada que era investigada i seguida. Les idees més revolucionaries, són les més controvertides, són les que commouen. Freud venia del món de la investigació científica biològica i participava en trobades d'homes científics més o menys honorables per defensar una o altra idea, actualment tot ha canviat situant-se al voltant de la productivitat. Als científics ja no els importa tant la veritat si aquesta no ve acompanyada de beneficis, tot està diluït pel discurs capitalista. Aquest discurs també afecta a les subjectivitats. El psicoanalista manxego José Maria Àlvarez afirma que "en la época de Freud incluso la satisfacción debía ocultarse y estaba mal visto mostrar lo que uno gozaba. Hoy sucede todo lo contrario, como desgraciadamente se comprueva al escuchar, todos esos testimonios obscenos que inundan la programación de la televisión" (J.M. Álvarez, enero 2011, entrevista a José María Àlvarez, http://www.temasdepsicoanalisis.org/entrevista-a-jose-maria-alvarez/).

Freud es va endinsar a la psiquiatria de la època de la ma de Charcot primer i Breuer després. Charcot el va introduir a la clínica a través de la hipnosi que Freud no va tardar en rebutjar, va anar caient pel seu propi pes, era conscient del valor de la suggestió. Posteriorment passà per una mínima suggestió fent copets al front del pacient en moments clau per finalment deixant que la paraula fes el seu camí en la subjectivitat. Amb Breuer i el cas de l'Anna O. podríem dir que va ser el descobriment de la transferència. Si Breuer s'espantà quan Anna O. li va demostrar el seu amor, Freud va fer un pas enrere i va posicionar-se com a analista aprofitant el que allà passava per comprendre millor qui era aquella pacient o millor què era. És cert que Freud no va comprendre, com ho va fer Lacan posteriorment, la posició femenina i així ho expressa la seva pegunta: Què volen les dones?, però si va obrir camins per la investigació d'aquesta diferència.

                                                                      

A Freud li devem la consideració de la sexualitat infantil, punt clau de la teoria psicoanalítica. Existeix i existia la tendència a creure en la puresa dels infants, en la seva bondat angelical, que no denota sinó una inversió moralitzada de la pròpia infància, és a dir, obviem allò que fórem en els propis fills. Aquesta sexualitat infantil no es concentra en la genitalitat, la concepció de la sexualitat és una concepció ampliada. El mòdul De la psiquiatría clásica a la clínica contemporánea diu sobre Freud que "Lo primero que plantea es que sus investigaciones lo conducen a una concepción ampliada de la sexualidad, es decir, que no se reduce solamente a la genitalidad". Amb aquesta ampliació del que és sexual que ens parla de la pulsió indica que la subjectivitat està determinada per la pulsió.

Un concepte confús però important per Freud és la libido. Libido es pot definir com l'energia psíquica de las pulsions sexuals que troba el seu règim en termes de desig, d'aspiracions amoroses, i que, per Freud, explica la presència i la manifestació de lo sexual en la vida psíquica. És de destacar que per C. Jung la libido no es circumscriu a la sexualitat sinó que hi destina tot el que es regeix per l'amor. Aquesta diferència entre un i altre autor promocionarà dues línees de pensament divergents i provocarà un trencament entre ambdós psicoanalistes.    

 Extret del mateix mòdul: "De modo que, respecto a "los fines" de la sexualidad, también se llega a la conclusión de que no existiría para el ser humano un instinto sexual natural". Aquesta altre frase ens parla de la diferència primordial entre animals i essers humans: els animals es mouen per instints innats en canvi la subjectivitat humana està condicionada pel món pulsional que és sense objecte predefinit i d'aquí el concepte de perversió. Per exemple, no hi ha un objecte predefinit per la pulsió oral de l'infant que tant pot xuclar el mugró de la mare, com un xumet o el dit, té la pulsió però no un objecte predefinit.

També extret del mòdul "Freud define la pulsión como "(...) la representación psíquica de una fuente de excitación (...) un concepto límite entre lo psíquico y lo somático". És una frase que condensa molt bé el que és la pulsió, és allò que queda entre el cos i la psique i que es defineix com quelcom limitant.

Freud ens parlà de la amnèsia infantil al referir-se a l'oblit en l'edat adulta d'aquesta infància perversa. Existeix una repressió a aquesta expressió sexual que a pesar de no recordar-la si queda l'empremta d'aquests desitjos infantils. Freud en deia perversos polimorfs, definició que em sembla ajustada i que explica com són els infants que viuen lo pulsional de manera directe sense el filtre de la paraula que és civilitzadora. El despertar a la vida és el despertar a la perversió, és a dir, a la vida de lo pulsional que s’anirà regulant en pro d’una vida amb l’altre. Queda clar que la concepció dels nens com a perversos en Freud s'allunya de qualsevol idea pejorativa sinó que n'és una descripció.

Freud parlarà de diferents fases o moments del despertar de la sexualitat o el que és el mateix de la vida pulsional. Són activitats autoeròtiques a través de diferents zones erògenes on el petit obtindrà satisfacció sexual. Com he dit anteriorment la pulsió és sense objecte predefinit però si que hi ha unes zones erògenes predestinades.

Freud deia que la primera és la fase oral, on el nen experimenta la pulsió a través del xuclar, succionar.

Voldria exposar un exemple de satisfacció d'aquesta zona erògena que puc comprovar en un alumne que tinc a les classes de reforç que realitzo en un centre obert. Es tracta d'un nen de sis anys molt callat a classe, difícil de motivar a respondre a qualsevol pregunta i que tendeix a repetir el que sent sense implicar-se. Ara bé quan el deixo amb la seva mare és un altre nen, parla i fins i tot l'he vist renyant-la per arribar tard a buscar-lo. El que vull destacar però és la concentració de voluptuositat en la mucosa labial, és a dir, té els llavis en posició de succió constant com buscant aquella satisfacció, normalment els té vermells i humits. És clar llavors que no li fa falta buscar algun tipus de satisfacció amb la paraula. A l'intervenir, al desitjar la seva paraula, el nen es va començar a resistir a venir però amb el temps i amb l'ajuda de la mare ha crescut i es comença a sentir orgullós dels seus èxits.

Un altre és la fase anal, de la relació del nen amb els excrements. Del mòdul De la psiquiatría clássica a la clínica contemporanea: "En efecto, las manipulaciones relacionadas con la excreción y la higiene del niño, así como los trastornos intestinales característicos de la primera infancia, producen "intensas excitaciones" que dejan su huella en el niño y que pueden inducirlo a actividades autoeróticas de carácter anal." També es relaciona aquesta etapa amb la simbologia del regal, doncs l'infant viu l'excreció com un desprendre's de quelcom del cos. És destacable ressaltar que durant aquesta etapa el nen ja està determinant què serà i per tant s'està decidint sobre la contingència de les neurosis adultes. És molt probable que un nen amb dificultats en regalar als pares els seus excrements promocionarà una neurosi obsessiva. 

La fase genital és la tercera fase. El nen descobreix una nova forma de satisfacció centrada en la zona genital que és estimulada. Buscarà doncs la fricció fortuïta o voluntària. Freud ens parlarà d'una certa normalitat en la sexualitat adulta quan la libido es centra en aquesta genitalitat, però també diu que "En ningún hombre normal falta una agregación de carácter perverso al fin sexual normal, y esta generalidad es suficiente para hacer notar la impropiedad de emplear el término “perversión” en un sentido peyorativo" (1905, Tres ensayos para una teoría sexual,  pg.19). Què és la perversió per Freud? és una accepció de l'esser humà condicionada i reprimida per la civilització. Freud diu en el malestar en la civilització que "Aquesta substitució del poder de l’individu pel de la comunitat és el pas civilitzador decisiu. La seva essència consisteix en que els membres de la seva comunitat s’autolimiten en les seves possibilitats de satisfacció, mentre que l’individu no coneixia cap limitació semblant". (1930, el malestar en la civilització, trad. J.M. Terricabres, pàg. 35) És a dir, que l’home per ser civilitzat s’ha de limitar en les possibilitats individuals, és a dir autoeròtiques de satisfacció, i que per tant ha de reprimir els seus desitjos apressants de satisfacció.

Vull destacar també una nota de 1915 de Freud en relació a la importància de l’Altre cultural en la qüestió de la sexualitat quan diu "Estos poderes (repugnancia, vergüenza, moralidad), como diques para el desarrollo de la sexualidad, pueden considerarse también como residuos históricos de inhibiciones exteriores experimentadas por el instinto sexual en la psicogénesis de la Humanidad. Se observa que aparecen en el desarrollo del individuo en una época determinada y como obedeciendo espontáneamente a la llamada de la educación y de otras influencias ejercidas, desde el exterior, sobre el sujeto.-

EL MITE GREC D'ÈDIP

Com era tradició, abans de casar-se, Laios i Locastra varen consultar l’oracle de Delfos i els va revelar una premonició terrible: tindrien un fill que mataria al pare i es casaria amb la mare. Ja , després de casats varen tenir un fill i per por al presagi decidiren sacrificar-lo. Encarregaren la feina a un serf que per llàstima l’abandonà a la muntanya lligant-li els peus a un arbre (d’aquí ve el nom d’Èdip – peus inflats-). Un pastor del rei de Corint, Polibi, el va recollir i va ser adoptat pel rei i la seva esposa Peribea.

Èdip desconeix el seu origen adoptat i visita l'oracle que li revela que no ha de tornar mai al seu lloc d’origen perquè si ho feia mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Ell caient en l’error per desconeixement decideix fugir de Corint per no tornar-hi. En la fugida es troba a quatre homes dalt d’un carro que li exigeixen que surti del camí per poder passar, entren en batalla i ell mata a un dels homes que tràgicament és el seu pare, Laios.

Morí el rei Tebes  ciutat atemorida per l'Esfinx una criatura monstruosa. A tot vianant que entrava o sortia de la ciutat els proposava un enigma i si no responien correctament els devorava. El regent de Tebes germà de Locastra proclamà que qui destruís el monstre tindria la corona de Tebes i a la seva reina.

Així que Èdip va anar a l’encontre de l’Esfinx que li va pronunciar l’enigma: quin és l’animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda en té tres?, Èdip li va respondre, l’home, a la infantesa camina a quatre grapes, quan és adult amb dues cames i quan és ancià amb el bastó. Així que l’Esfinx va ser derrotada. Èdip va esdevenir rei de Tebes i es va casar sense saber-ho amb la seva mare Locastra amb qui va tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dos filles, Antigona i Ismene.

Uns anys més tard la pesta arremet contra Tebes matant tan homes com dones. Èdip, rei de Tebes, envià a preguntar a l’oracle de Delfos com acabar amb la Pesta i obté que no cesarà fins que sigui castigat l’assassí de Laios. Èdip emprèn una investigació i descobreix la tràgica veritat que finalment s’ha complert el que havia dit l’oracle. Després de saber la veritat Locastra es suïcida penjada i Èdip s’arranca els ulls per no veure els crims que havia comés. Èdip fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.

---------------------

Amb aquest mite Freud explica el que considera el fonamental de la neurosi com és una relació incestuosa amb l'objecte matern. L'Infant, que no parla, està adherit a l'objecte matern a través de les pulsions. En la més primerenca infància la pulsió passa per la boca amb la succió que serà la primera expressió de la sexualitat. Posteriorment s'anirà desenvolupant l'eròtica anal per desembocar en la sexualitat genital. Aquesta relació simbiòtica, això perquè la mare també experimenta plaer sexual, que Freud anomena narcisisme primari s'ha de trencar d'alguna manera i aquesta és la funció de la castració. Aquest altre complex, el de castració, és necessari perquè l'infans entri al món de la paraula. El narcisisme primari és asexual, és a dir, a pesar de que els petits ja tenen diferències anatòmiques la relació maternofilial és la mateixa.

Per aclarir aquest concepte vull aportar una reflexió de Rithee Cevasco a La discordancia de los sexos: "Tanto Lacan como Freud partirán de una concepción de un sujeto infantil a-sexuado. El término a-sexuado no quiere decir no concernido por la sexualidad, muy al contrario -puesto que uno de los avances de Freud será precisamente reconocer la dimensión sexual infantil-, el sujeto infantil será a-sexuado en lo que concierne a la diferencia de los sexos. Está concernido en cambio por una actividad pulsional a-sexual (el a tiene aquí valor de objeto pulsional)." (2010, R.Cevasco, pg. 43). La diferència s'articula a partir que el nen o nena entra en la paraula i per tant en el món "exterior".

Freud a Introducción al narcicismo escriurà  "...y el autoerotismo, que hemos descrito como un estado primario de la libido? [...] la hipótesis de que en el individuo no existe, desde un principio, una unidad comparable al Yo, es absolutamente necesaria. El Yo tiene que ser desarrollado. En cambio las pulsiones autoeróticas son primordiales. Para constituir el narcicismo ha de venir a agregarse el autoerotismo algún otro elemento, un nuevo acto psíquico. (1914, pàg. 3)

Doncs, aquest autoerotisme del que parla Freud és el que el relaciona amb la mare, viu en una indiferenciació amb l’exterior i la mare forma part del seu narcisisme pulsional. Doncs bé, és a través de la castració simbòlica que es separa. Aquest procés rep el nom de separació/alienació: l’infans, que no parla, viu en una simbiosi maternofilial regida per les pulsions autoeròtiques, hi ha d’haver un agent extern a aquesta relació que separi l’incest, aquesta separació que és origen de la subjectivitat i per tant de l'angoixa necessària demana de l’alienació en algun objecte extern. Quan no s'articula aquesta funció separadora s'estableixen diria Freud les patologies (neurosi, psicosi o perversió). El cas més extrem el tenim amb l’autisme que un posicionament pulsional narcisista o autoeròtic.

Però com s'organitza segons Freud l'individu a partir d'aquest complex de castració? Ja hem dit que la primera infància és asexuada no existeix diferència entre nens i nenes, és l'etapa preedípica.  Llavors és necessari el complex d'Èdip i el complex de castració per constituir el subjecte diferenciat com a masculí i femení i Freud ho centra en la diferència anatòmica. El nen té penis i també és cert que expressarà l'erotisme cap a l'objecte matern amb aquest membre, és comú a l'edat de 3 o 4 anys que els nens s'excitin a través de la fricció del membre com a conseqüència de la tensió que li provoca la relació incestuosa amb l'objecte matern.

Freud al parlar d'aquestes qüestions tan sensibles és mostra dubtós quan diu per exemple "Otra cuestión dudosa es el papel desempeñado por la enuresis y por la supresión de ese hábito mediante intervenciones educativas. Nos inclinamos a adoptar la simple formulación sintética de que la enuresis persistente sería una consecuencia de la masturbación y de que su supresión sería considerada por el niño como una inhibición de su actividad genital, es decir, que tendría el significado de una amenaza de castración; pero queda todavía por demostrar si estamos siempre acertados con estas presunciones." (S.Freud, 1925, algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras Completas, versión e-book, reg. 30.880). Doncs, hi ha un tall en aquesta relació incestuosa més o menys sever, més o menys angoixant, i aquest tall és la castració simbòlica perquè l'infans pugui passar a ser un individu, una individualitat i poder entrar en el món de lo simbòlic. Però aquest tall no és total i aquesta és una paradoxa que desenvoluparà més Lacan i per tant desenvoluparé en la seva part. El nen, entra en rivalitat amb el pare que és agent de la castració ja que amb aquesta actuació l'infant s'ha de separar de l'objecte matern que tanta satisfacció pulsional li havia provocat. És una situació conflictiva i la situació del pare en el seu propi complex derivarà en una millor o pitjor resolució. Recordem que hi ha el període de latència on les passions edípiques del nen quedaran reprimides per reeixir a la pubertat.

El nen, té por de perdre el seu membre i així ho expressa quan passada la època preedípica de poc interès desenvolupa una curiositat per la qüestió del tenir o no tenir i és commou quan es dona compte que les nenes i la mare no en tenen. Ell creia que tots en tenien i sovint s'excusa de la falta femenina amb un "ja li creixerà" o "en té però és molt petit", realment sent horror per aquesta realitat, ell no accepta la diferència anatòmica, de Freud: "el horror ante esa criatura mutilada, o bien el triunfante desprecio de la misma." (S.Freud, 1925, algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras Completas, versión e-book, reg. 30.884).

En el mateix text citat anteriorment Freud esgrimeix la següent frase: " El complejo de Edipo de la niña pequeña implica un problema más que el del varón.", doncs si ell té por de perdre'l (el penis), ella no el té i el voldrà tenir, és el que s'anomena enveja de penis o complex de masculinitat. Per algunes dones massa identificades amb el pare aquest complex les persegueix tota la vida i tenen dificultat d'establir relacions satisfactòries amb homes ja que entren en competència amb ells, tenen esperança de tenir-lo algun dia. També hi ha el posicionament psicòtic quan la nena denega a no tenir un penis i es comporta com si el tingués.

En el procés de diferenciació també es veu afectada la mare ja que la nena veurà que no en té i la odiarà per això, l'odia per dues coses per ser tan en falta com ella, perquè no en té i per haver-la portat al món amb tan insuficientment dotada. En quan a la qüestió clitoriana, Freud afirma que el clítoris si bé és la versió atrofiada del penis s'equipara a ell i explica el que la masturbació significa per un i altre sexe. Diu "Para resolver el problema así planteado cabría la reflexión de que la masturbación, por lo menos la del clítoris, es una actividad masculina, y que la eliminación de la sexualidad clitoridiana es un prerrequisito ineludible para el desarrollo de la feminidad." (S.Freud, 1925, algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras Completas, versión e-book, reg. 30.887).

Semblaria per tot lo exposat fins el moment que l'home té un camí més curt cap a la seva sexuació que la dona cap a la seva. L'home ha de accedir a la castració simbòlica, separar-se de la mare i assumir la llei imposada pel pare per obrir-se al món, en canvi la dona de l'a-sexualitat passa pel complex de castració però com que no en té, ha de fer una giragonsa i buscar-se d'alguna manera, Lacan dirà La dona no existeix per referir-se a aquesta qüestió, tema que desenvoluparé posteriorment. Deixo també per més tard la reflexió de com afecta això a la qüestió de la violència entre sexualitats objectiu del present treball. Freud dirà que llavors la nena al acceptar la seva falta peniana, i eliminar el desig de penis d'alguna manera no renuncia a ell dirigint el seu amor cap al pare i la mare dins la lògica edípica es convertirà en contrincant, és com una petita dona, ja. Però, és necessari per no caure altre cop en el complex de masculinitat que sobrepassi aquest moment dirigint-se a altres homes quan sigui oportú, és a dir, a l'adolescència. Si queda fixada a l'amor cap a pare caurà en la neurosis de la impossibilitat de l'amor o la satisfacció amb altres homes.

Aquesta lògica dels complexos té efectes diferents per home que per dones. A l'home una bona resolució del seu complex d'Èdip amb la castració simbòlica farà que incorpori la llei per frenar l'incest, que Freud en "El malestar en la Civilització" relacionarà amb l'inici de la cultura, és condensarà amb l'emergència del superjó. En canvi en la dona aquest procés és diferent i Freud en una sentència genial que simplifica la controvèrsia i la paradoxa descoberta per ell, diu: " Aunque vacilo en expresarla, se me impone la noción de que el nivel de lo ético normal es distinto en la mujer que en el hombre. El superyó nunca llega a ser en ella tan inexorable, tan impersonal, tan independiente de sus orígenes afectivos como exigimos que lo sea en el hombre. Ciertos rasgos caracterológicos que los críticos de todos los tiempos han echado en cara a la mujer -que tiene menor sentido de la justicia que el hombre, que es más reacia a someterse a las grandes necesidades de la vida, que es más propensa a dejarse guiar en sus juicios por los sentimientos de afecto y hostilidad-, todos ellos podrían ser fácilmente explicados por la distinta formación del superyó que acabamos de inferir. [...] No nos dejemos apartar de estas conclusiones por las réplicas de los feministas de ambos sexos, afanosos de imponernos la equiparación y la equivalencia absoluta de los dos sexos; pero estamos muy dispuestos a concederles que también la mayoría de los hombres quedan muy atrás del ideal masculino y que todos los individuos humanos, en virtud de su disposición bisexual y de la herencia en mosaico, combinan en sí características, tanto femeninas como masculinas, de modo que la masculinidad y la feminidad puras no pasan de ser construcciones teóricas de contenido incierto.- (S.Freud, 1925, algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras Completas, versión e-book, reg. 30.892). Aquesta idea fonamental Freud no la fa evolucionar, s'hauria d'esperar a Lacan per que desenvolupés el concepte de gaudi Altre per referir-se a la qüestió del gaudi estrictament femení.

3.- LA DIFERENCIA SEXUAL i LA SUBJECTIVITAT EN LACAN

Jacques Lacan va fer una segona revolució a la psicoanàlisi. Després de la mort de Freud i amb l'aparició dels postfreudians i segurament amb la psicologia del jo dels països anglosaxons es va desdibuixar tota la concepció teòrica que desenvolupà Freud. Psicoterapeutes anomenats psicoanalistes que donaven tasses de té i reforçaven un ego commogut d'arrel, una psicoanàlisi massa influenciada per valors ideals de dretes i d'esquerres, les anomenades corrents psicodinàmiques i els intents d'acostar la psicoanàlisi a la ciència neurològica. Lacan trenca amb tot això i concentra la seva teoria en un retorn a Freud, en una relectura de Freud.

D'altra banda Lacan per establir les seves aportacions a la psicoanàlisi agafarà idees de l'estructuralisme i d'autors lingüistes de la època. També és utilitzarà formules de la lògica i la matemàtica per expressar la seva visió de la forma més sintètica possible. No treu això que per la peculiaritat del que es tracta a vegades el llenguatge lacanià sembla un embarbussament i és necessari submergir-se a la seva lògica per sentir-se immiscuit en tot allò que diu. Crec que per entendre Lacan un ha de sentir o experimentar el que diu.

Desenvoluparé alguns conceptes nous de Lacan i les aportacions o ampliacions (si es pot dir així) que feu de la teoria freudiana. El gran Altre, els 5 objectes pulsionals, l'objecte a, l'estadi de l'espill, el gaudi masculí fàl·lic i el gaudi femení altre i els tres registres imaginari, simbòlic i real. Tots ells s'entrellacen en una concepció lògica del subjecte.

L'Altre

"Si existen prójimos que no son iguales que nosotros, que no son (nos), sino sólo "otros", también hay que contar con una dimensión o di(cho)-mensión, para expresar que la única manera de situar al Otro -que no existe- es midiendo su presencia en lo dicho, pues eso sería contar con él, mayúscula en la constitución de la persona, responsable del desvanecimiento del sujeto, inconocible -aunque si se puede reconocer-, espacio donde se pierde el sujeto, se construye el Yo y su ideal, tesoro de significantes, umbral del parlante." (Lacan en español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.184) Lacan ens situa en un espai inconegut però reconeixible, que va més enllà de la paraula i que és límit del subjecte i que també és allò que el concep. És un concepte lògic i necessari en el subjecte lacanià, aprehensible però no detallable. Més avall en el mateix text diu "El Otro es aquel que me veo verme, lugar del significante, inconsciencia constituida como tal, es el lugar donde se instituye el orden de la diferencia singular" (pg. 185).

I com a colofó del mateix text: "Así porque me veo verme por el Otro: como un juego divertido de reflejos entre un espejo esférico y uno plano (la mirada del Otro), la imagen real (holográfica) de mi cuerpo y mis objetos (el jarro y las flores) se construye virtualmente (imagen especular) en el campo del Otro como Yo, perdièndose en el intercambio de miradas la posibilidad misma del sujeto (vedado al lenguaje) y del objeto causa del deseo que cae como resto de una división del sujeto en el campo del Otro."

En les meves paraules diria que l'Altre és primerament un concepte necessari, és tot allò que precedeix al subjecte, que està abans de néixer i que el determina. Són les paraules, els significants que donen sentit i vida al subjecte. També el que el desitja i alimenta i no es circumscriu únicament a la mare com a individu, pot ser l'altre cultural, l'altre social i perquè no l'altre inconscient, és a dir, tot allò que no es diu del subjecte però que no dir-se adquireix un valor encara més substancial d'allò que no se sap que se sap. L'altre també és el que corrobora la meva imatge. Aquesta concepció de l'Altre Lacan també diu que no existeix i es concreta dient que l'Altre no existeix, no existeix sinó es diu i és impossible dir-se per complert i el desig de l'home és el desig de l'Altre, perquè finalment, el que és inconscient es el discurs de l'Altre.

L'objecte petit a i els objectes pulsionals

L'objecte a, és l'objecte de les pulsions, cessible a l'Altre. Aquest objecte o millor objectes es relacionen directament amb la pulsió i per tant en les zones erògenes freudianes i amb els objectes a lacanians. Lacan a diferència de Freud parla de 5 objectes i no de 3 fases, extreu llavors la temporalitat i es centre en la topografia. Lacan no ordena la vida pulsional sinó que la veu més com a condicions que acompanyen al subjecte.

L'objecte oral

L'objecte oral és el que ens parla de dependència amb el pit matern fins a confondre's la propietat del mateix i per això aquest pit funciona com a objecte a. També Freud parla de la fase oral com aquella on la pulsió es centra entre la boca/llavis i el pit i de la separació quan hi ha el desig de fer-ho. Una oralitat mal resolta promou una estructuració psicòtica de falta de separació de l'Altre.

Tornant al cas que explicava en la part de Freud, de l'alumne amb una voluptuositat als llavis que no li permetia fer-se autònom i amb les conseqüències de la psicoanàlisi lacaniana puc dir que aquest nen convivia amb l'objecte a, un objecte oral que encara no estava separat. Vaig intervenir amb to irònic dient-li si encara mamava a casa seva volent incidir en lo real del gaudi i pot ser per la intervenció alguna cosa ha canviat des d'aquell moment, a vegades vol dir coses i així, quan ho desitja aixeca el dit i demana permís per parlar.

L'objecte anal

L'objecte anal també parlem de cessió però en aquest cas és una cosa que surt del propi cos: els excrements. Si bé l'educació ensenya al nen a cedir aquesta cosa això no vol dir que la pulsió deixi de funcionar, doncs el que està en joc és l'objecte a. A nivell anal, el subjecte ha de cedir alguna cosa y es, sobre tot, el que ell és, ell com a resto de la divisió subjectiva, s'ha de deixar caure en el desig de l'Altre exactament com a causa del desig de l'Altre. L'obsessiu fixat en aquest objecte sempre contesta a la demanda de l'Altre o bé la provoca, però el que no dona és a si mateix. Del llibre Seminario de textos. J. Lacan Libro 10. LA ANGUSTIA "sea lo que fuere, cuando uno da lo que se le pide, sólo da mierdas. En cambió, cuando se retiene, guarda ese tesoro que le falta al Otro pero bien sabe que dicho tesoro no es sino un desperdicio. Esas son dos caras del objeto anal: tesoro/desperdicio condicionan la compulsión y las dudas obsesivas." (Bernard Nomine, 2006-2007, pg. 21).

El fal·lus

El fal·lus és més una funció i una imatge que un objecte. Es representa com a -φ, és a dir, el fal·lus forma part dels objectes a però no existeix allà on se l'espera per la mateixa funció paterna. És el que Lacan escriu com a/-φ. L'objecte oral i l'objecte anal es relacionen amb la demanda i culminen en la funció fàl·lica que funciona com a sostén. Però Lacan no es queda aquí. Tal com expressa l'esquema de R. Cevasco ve a continuació el nivell escòpic i també el vocatiu.

L'objecte mirada

La pulsió escòpica es manifesta en el fet de que un demana veure. L'escena escòpica es centra pel que no es veu i es vol veure. I que demana veure el subjecte que no es veu?, doncs el fal·lus, -φ, perquè darrera el vel sempre hi ha el fal·lus. Quan el fal·lus sorgeix en positiu, és a dir, sense passar per la castració resulta traumàtic, ja que de sobte apareix del cantó del subjecte, reduït llavors a l'estatut d'objecte. Llavors apareix la mirada com a amenaça, la mirada d'aniquilació del subjecte, de fer-lo passar a l'altre cantó. És el que popularment és diu "mal de ojo", la mirada que es relaciona amb la imatge, la imatge també de l'estadi de l'espill que es constitutori del subjecte però que és pura il·lusió, de l'altre cantó sempre hi ha el cos fragmentat. També es relaciona amb les escenes amb el mirar les escenes que en cas de l'objecte anal s'ha transformat en fastigós. Quan el nen dona l'objecte a, els excrements, a l'Altre matern aquests adquireixen en el mateix acte un símbol de la separació i com a tal la mare no sol col·leccionar-lo sinó que el llença al wàter. Aquest objecte a expulsat adquireix una característica amenaçant pel que representa en lo real de la reincorporació i del despreniment de l'objecte.

L'objecte veu     

L'objecte veu ens situa en l'ordre de la lògica del resto. És el que queda del procés de divisió subjectiva i que ens relaciona tràgicament amb el desig. El desig que no el gaudi passa per la veu i la llengua. Lacan parla de la lallengua per mirar de cosificar i fer un pas enrere com faria un estructuralista davant aquesta pulsió. La lallengua no té una funció comunicativa com diria un psicòleg de la comunicació on hi ha un un codi, un emissor, un medi, i un receptor. Per la psicoanàlisi lacaniana el que hi ha és un  real vuit per definició que s'omple amb aquest parlar i defineix el subjecte com a parletre, és a dir, com el que parla de l'altre cantó hi ha l'infans, que en el seu gaudi, no parla. L'entrada de l'infans al món demana d'un sacrifici i aquest sacrifici és la separació de l'objecte a veu. En la psicosis retorna aquest objecte en forma al·lucinada, retorna des de lo real. En aquest sacrifici, el que es sacrifica és el gaudi a l'acceptar ser alguna cosa en l'alienació en l'Altre com a ordre, en el sentit de "tu ets això", es a dir, que el concerneix.

És cert que en totes i cadascuna de les renuncies al gaudi dels diferents objectes pulsionals sempre serà parcial, ja que no oblidem que en aquestes zones erògenes de les que parla Freud s'hi concentra la satisfacció però també la perversió. El superjò és la instància que a través de la veu té la funció d'infligir seny "por eso Lacan asimila el superyo al dios vestial y monstruoso que mandaba que se sacrificara a los niños" però més avall diu "Mientras que estructuralmente la voz descompleta al Otro, y subraya su falta de garantía" (Bernard Nomine, 2006-2007, pg. 26). Sobint ens trobem amb aquesta reversibilitat en la teoria lacaniana, és a dir que una mateixa cosa té dos versions o dos equilibris semblant finalment quelcom binari o dual.

No puc de deixar de reproduir el que diu B. Nomine a la pàgina 27 del mateix llibre: "La voz es, por excelencia el objeto de la separación. El sujeto y su Otro comparten ese lugar vacío. Luego el sujeto puede ubicar su voz, o sea la parte insensata de su enunciación, en ese vacío del Otro donde ella pueda resonar. Del mismo modo el decir del Otro resuena en el sujeto, ahí donde la voz ha modelado un vacío, lo que le permite escuchar la alteridad de lo que el Otro dice." Què vol dir això? doncs que la subjectivitat no té sentit sense la separació de l'Altre del qui paradoxalment estem alienats, és d'on traiem precisament els significants, per això Lacan el va anomenar tresor de significants. En la clínica es diu que l'anàlisi ha finalitzat quan podem enunciar "tu ets això", alguna cosa ha tret la possibilitat de respondre aquesta pregunta i el subjectivitat s'ha quedat en la separació de l'Altre sense possibilitat de l'alienació. Recordem que per Freud el subjecte passa per dos moments en la seva constitució, el moment de la separació que l'allunya del narcisisme primari i l'alienació que el situa en un narcisisme secundar, és aquest procés el que està estroncat. Lacan dirà que el que fa passar per aquest procés es el desig de l'Altre i dirà "El padre no es causa sui sino sujeto que ha llegado lo bastante lejos en la realización de su deseo, para reintegrarlo en su causa (Lacan, 1962-63, pg 364). El neuròtic crec que algú sap on és el seu desig, cosa que si fos veritat transformaria al subjecte en titella d'aquest algú. No hi ha per tant un saber totalitzador, cadascú s'ho ha de fer a la seva manera amb la falta que tantmateix compartim. El Subjecte suposat saber de la psicoanàlisi és un semblant que adquireix precisament aquest paper però amb elegància.

  

L'estadi del mirall en la formació del subjecte.

Per Lacan i gran part de la psicoanàlisi posterior contempla el que descriu aquest estadi. És el moment fonamental de la constitució subjectiva, d'entrada del subjecte al registre de l'imaginari, d'unir un cos fragmentat en una unitat imaginaria. De donar sentit al jo que prèviament no existia sinó com un cos fragmentat per la pulsió. El nen que encara no es manté dret es mira al mirall i amb una explosió de goig es veu com a quelcom definit. És un cop imaginatiu que forma al subjecte. És cert, però que el nen necessita d'un Altre que corrobori el fet, d'un adult que corrobori que allò que veu allà al mirall és ell mateix. És veritat que existeix un revers d'aquesta experiència primordial i és lo il·lusori del fenomen, és una imatge de si mateix, no existeix tal completesa. Llavors aquesta experiència és una experiència de divisió subjectiva a la vegada, perquè si és possible la unitat també ho és la divisió.

"La relació sexual no existeix" o bé "no hi ha proporció sexual", aquesta sentència lacaniana s'ha d'entendre correctament ja que pot produir equivocs. La frase designa una veritat sobre la sexualitat i és que no hi ha aquesta relació entre homes i dones. No hi ha relació harmoniosa entre els essers humans, sempre falla alguna cosa. Hi ha la masculinitat i la feminitat dins del sexe però cap de les dos completarà definitivament a l'altre, és a dir, que cadascuna té la seva modalitat de gaudi, la masculina amb el gaudi fàl·lic i la femenina amb el gaudi altre.

Freud es preguntava, que vol la dona? Che vuoi? Amb el complex d'Èdip ho va explicar i va dir l'home-ho-té-clar, ell vol gaudir del seu fal·lus, sigui aquest real o simbòlic, vol gaudir del fer, del tenir, són els valors que relacionen a l'home amb la potència, amb el poder. La dona?, la dona és mou en quelcom diferent, Freud expressava que la dona que es queda en l'excitació clitoriana es queda a mig camí, ja que l'excitació clitoriana expressa la relació de la dona amb el fal·lus, el clítoris significa quelcom fàl·lic. La veritat en l'orgasme femení rau en ser una altre per si mateixa, en experimentar el gaudi Altre, que la significa com a dona i com a mística. Ella en el seu organisme sense fal·lus això li és possible, és a dir la dona és més mal·leable, en el bon sentit de la paraula, és més flexible i això no la obsessiona. En un intent de resolució de la neurosis i en una actitud paternalista Freud donava un consell a la dona, li deia que una sortida a la neurosi és la maternitat, ja que en ella obté el fal·lus que desitja, però bé, sabem i a la clínica és veu constantment que aquesta resolució també pot tenir conseqüències nefastes quan aquest desig no es transforma o es torna imprescindible. Lacan fa avançar aquestes concepcions quan no dona el complex d'Èdip un estatut universal i el fa entrar i el veu com a mite, un mite que no és necessari però que fa entrar al subjecte en els registres real, simbòlic i imaginari. Hi hauria altres maneres d'encabir-se en la subjectivitat i actualment i amb la última època de Lacan s'anava cap allí amb la teoria dels nusos i el sinthome que seria aquest Èdip.

Lacan també aporta un altre sentència imprescindible per la clínica psicoanalítica com és "La dona no existeix". a la dona no li correspon cap significant com a tal. Això no vol dir res que relacioni Lacan amb raonaments masclistes o misògins sinó que es relaciona en com La dona es relaciona amb el gaudi fàl·lic. La condició tan per la posició masculina com la femenina és el fal·lus i la castració simbòlica. "[...] no se está hablando del macho y de la hembra sino de la parte hombre y de la pare mujer del parlente, en su relación con un campo, el del Otro, en donde el significante da paso a la persona y veda el acceso al sujeto" (Lacan en español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.170).

Doncs Lacan en la seva terminologia topogràfica situa dos llocs, una per la posició masculina i l'altre per la femenina llocs on poden accedir tan homes com dones. La posició masculina és relaciona amb el gaudi fàl·lic, amb el φ i el -φ, el tenir i el no tenir, el poder i el no poder. En canvi la posició femenina no se'n sap res, perquè res, de La dona, es pot dir, sinó que es pot parlar de les dones, de cada una de les dones. Freud es quedà amb l'articulació de les dones amb el fal·lus, segurament condicionat encara que per l'Altre cultural, no va poder anar més lluny i es quedà amb una pregunta Che vuoi?. En canvi Lacan distingí dos maneres del ser i per tant del gaudi: el gaudi masculí que és fàl·lic que es relaciona amb el tot i el femení que és Altre i es relaciona amb el no-tot i també amb el tot, d'altra banda.

"Por no ser toda, completa, la mujer, como La (universal), queda excluida de la naturaleza de las cosas, no dice Lacan, es la naturaleza de las palabras. Pero, precisamente por eso, obtiene un gozo suplementario al goce que designa la función fálica" (Lacan en español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.171). Per això la posició masculina es relaciona directament amb l'organ sexual. Aquesta aportació lacaniana situa tanmateix aquesta posició amb l'angoixa de la detumefacció.

"Por eso, en conclusión, la parte mujer, cualquiera que sea el parlante que allí se arriesgue, introduce una posibilidad distinta, las cosas del saber en el lenguaje, otro conocer sobre la experiencia, un uso de la vida y la sociedad, de la ciudadanía en suma, que no se ciega en ese intento desesperado de negar el déficit constituyente del parlente "siendo poder", sino que -por formar parte de la función fálica y su expresión siempre deficitaria en el lenguaje -se destituye para que advenga- en la oquedad que deja su propia destitución- un "poder hacer" ". (Lacan en español, Breviario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.173). D'aquest altre fragment hi afegeixo el concepte de dèbil mental aportat per Lacan, doncs, som dèbils mentals incidits per la inconsciència a que ens sotmet ser dividits i subjectes a la vida pulsional on la paraula presa d'un canto o l'altre expressa la incompletesa i la falta originaria de la castració. Una castració simbòlica que ens situa en el lloc on el desig hi és possible.

Els registres lacanians. Real, simbòlic i imaginari.

Lacan desenvolupa aquesta concepció també lògica i robusta que farà evolucionar la psicoanàlisi cap a una clínica borromea. Aquest nus extret d'un escut de la família aristòcrata italiana ens explica com s'articula la realitat subjectiva. Són tres registres interrelacionats que es desestabilitzen si se'n desanella un. El registre imaginari, origen de la pròpia imatge, format per les imaginacions i imaginaritzacions, bressol de l'estadi de l'espill sense aquest registre no existiria la fantasia de la unitat del jo. D'altra banda hi ha l'ordre de lo simbòlic, de la llei del tresor de significants instal·lat en l'Altre. D'aquí surt el nom del pare i el lligam del subjecte amb la paraula i el sentit. Del real se'n sap poc, se'n sap el que es desprèn de l'experiència, és la cosa de Hiedegger, el  límit de lo significable. Lo real no és ni captable per la imatge ni per l'ordre simbòlic que ens rodeja. El gaudi ens relaciona directament amb lo real, el gaudi que en tenim experiència però que no es pot explicar ni imaginar.

D'altra banda però no menys interessant el real "La ciencia le gana terreno a lo real reduciéndolo a una señal. Pero reduce también lo real al mutismo" (Lacan en español, Breviario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.216). La ciència medica també s'esmuny de concebre un real, un més enllà del que pot arribar a dir, doncs forma part del discurs de l'amo i es centra en la consideració del saber i del poder tots ells externs al pacient. La psicoanàlisi en canvi diu que el real és el símptoma i més tard el símptoma és també conseqüència de que un aprengui a parlar. (Lacan, 1978) D'alguna manera doncs, el símptoma i per tant el malestar subsegüent és de l'ordre del posicionament, primer de la estructura i després en relació al nus borromeu. Haig de confessar que a l'entrar a parlar dels nusos em poso en terreny desconegut i només hi arribo de manera teòrica, la comprensió és poc aprehensible com m'agrada entendre la psicoanàlisi. Puc entendre moltes coses de la psicoanàlisi, puc veure com els pacients em mostren els seus propis nusos, puc veure com el meu propi fantasma a vegades ressona amb el dels pacients i puc entreveure les significacions del gaudi altre, vaig fent el meu camí, però em sembla que aquesta consideració de la clínica borromea situa a l'analista en un buit que s'ha de saber estar, bé això és una tesi personal que vull desenvolupar sinó ara algun dia.

4.- ELS DISCURSOS SOBRE SEXUALITAT

Actualment a diferència del que pot semblar coexisteixen diferents posicions discursives sobre la diferència sexual. Hi ha una corrent majoritària que es pot considerar progressista que parla de la igualtat i el feminisme contra la violència de gènere. És a dir tot rau en que l'ideal és la igualtat entre gèneres i que la xacra social o el que impossibilita aquesta situació és la violència contra les dones. Depenent del govern de dretes o d'esquerres es centra més o menys l'atenció amb actuacions correctores des dels serveis socials, des del poder judicial o per exemple amb noves tecnologies de control i seguiment.  A pesar d'aquests intents correctors dona la impressió que s'escapa alguna cosa, alguna cosa que fa que sigui impossible eradicar el problema.

Des de la psicoanàlisi s'aporta una visió més complexa i fonamental de la qüestió des de dos perspectives, l'una subjectiva on es centra la clínica del cas per cas i l'altre en lo social on intenta extreure els determinants des de l'Altre social. Sol passar en psicoanàlisi que és difícil parcel·lar el saber i tot acaba formant part de tot, existeix una certa interrelació entre els conceptes, bé com existeix una interrelació entre els registres RSI. Però és necessari parcel·lar per poder parlar-ne.

 La qüestió de les subjectivitats patològiques que desemboquen en una sexualitat violenta la tractaré en l'anàlisi de casos concrets, els discursos que corren per lo social a continuació.

Són quatre: els discursos feministes, el discurs fàl·lic, el que n'he dit discurs capitalista sobre la sexualitat i el discurs postmodern de la deconstrucció sexual:  La teoria Queer. 

Narcís Borrat es pregunta sobre els discursos i respon que "Un discurs és la manera en com està establerta la relació d’un subjecte als altres i la seva relació amb el món. Això els psicoanalistes sabem que comporta una forma particular de gaudir." (2011, la violència en el context de subjectivitat del nostre temps, www.narcisborrat.com). Posant en el centre la pulsió, és a dir la sexualitat, apareixen a través d'aquests discursos diferents posicionaments, tots ells incomplerts, per la impossibilitat de dir sobre la sexualitat, pel real de la pulsió. També és cert que cada discurs permet al subjecte accedir al gaudi a l'incidir en l'Altre. Dit d'una altre manera, des dels tres registres lacanians del nus borromeu, a través del simbòlic es conceben discursos que recolzats per l'imaginari pretenen incidir en lo real. En definitiva són intents d'omplir el buit central de la subjectivitat o avivar l'ego a través dels efectes del discurs. En tots ells es posa en joc el gaudi i està en la meva intenció i dedicació aclarir des d'on ho fa cadascú.

El discursos feministes

Després de rumiar sobre quin seria el millor títol per aquest apartat m'he decidit per aquest. No hi ha un únic discurs feminista, n'hi ha molts, en el millor dels casos hi ha el de cada dona. Lacan digué La Dona no existeix tampoc crec que hi hagi un únic discurs pel feminisme. Millor dir que hi ha el desig de trobar un desig propi de la dona com a individu i que això no s'acaba com es podria pensar en el feminisme. El feminisme dona la possibilitat al discurs propi no depenent de l'home mascle, de l'home proporcionador sinó que des de la pròpia dignitat permet a les dones accedir a significacions que antigament eren propietat solament dels homes.

Dins d'aquestes subjectivitats existeixen discursos més o menys compartits més o menys idealitzats. Intentaré doncs ara desgranar-los.

El primer discurs engloba un seguit de posicionaments generalitzats i per tant que entren en lo políticament correcte, així com posicions més extremes del feminisme i de l'igualitarisme. Tots ells tenen un origen, un significant primer S1 del que es desenvolupa un saber S2 o diferents branques del saber. Aquest concepte primer és la consideració que la societat ha estat i està dominada per l'home com a gènere, que el poder ha estat històricament en mans dels homes en forma d'estructures fixes la qual cosa és injusta. A partir d'aquest posicionament discursiu les dones han construït noves subjectivitats.

Aquesta revolució va començar amb el moviment sufragista a finals del segle XIX i principis del XX. Es reclamaven igualtat de drets dins la societat entre homes i dones, no és casual que també per aquesta època nasqués la psicoanàlisi. Tan l'un com l'altre moviments tenen la intenció d'alliberar al subjecte des del feminisme, de la opressió del poder masculí, des de la psicoanàlisi freudiana, de la opressió sexual de la neurosi de la histèria. Doncs no oblidem que la psicoanàlisi va començar amb l'estudi de la histèria per part de Freud i Breuer amb cas d'Anna O. Aquest Altre cultural de la època sens dubte ha canviat i actualment tenim un altre tipus de feminisme, com un altre tipus de psicoanàlisi des de Lacan.

El feminisme actual es pot situar en dues corrents principals, l'una que contempla el límit de la diferència sexual i l'altre que intenta sobrepassar-lo en aquest discurs s'inclou l'anomenada violència de gènere. Cadascun d'aquests discursos tenen amplies conseqüències per la subjectivitat contemporània.

Em centraré en la segona ara, en aquella que creu que l'únic límit possible del propi discurs feminista és la igualtat radical entre homes i dones, que considera que la solució de l'anomenada violència de gènere és l'eradicació de qualsevol diferència. És un discurs utòpic que pretén situar a tots els homes i les dones al mateix lloc en una igualtat ideal.

Aquest discurs pretén canviar el paper de la dona en la societat des de la perspectiva de la guerra entre sexes. A manera de col·lectius ben definits i oposats es configura una confrontació entre homes i dones i es culpa sense cap mena de dubta el patriarcat com a causa: quina manera de fer existir l'Altre com a u! és en definitiva un altre masclisme, un altre apropiar-se del fal·lus, entrar en competència, l'enveja de penis? un tema ben controvertit.

Entre les actuacions més comuns hi ha la transformació de la lallengua instaurant el farragós llenguatge no sexista. La introducció del símbol @ per integrar els diferents gèneres en un, o al referir-se als nens d'una classe aclarir sempre els nens i les nenes o l'altre molt enginyós i vàlid lèxicament de posar els plurals relacionats a les persones en femení. Així quan diem per exemple totes les treballadores ens referim amb això a totes les persones treballadores i per tant inclou tan a homes com a dones, la qual cosa, per cert, entra en un greuge per l'home.

Amb que basa el llenguatge no sexista la seva operació? amb la creença de que canviant les paraules és canvia l'altre social i que d'aquesta manera es poden eliminar de cop les diferències de gènere. No seria d'estranyar que aquest forçament provoqui més rebuig que no pas adhesió per la contradicció que suposa en el real i si s'accepta és fa per la càrrega ideològica que el suporta. Gustavo Dessal ho explica molt bé quan diu: "La creencia de que el lenguaje podría llegar a suturar la división subjetiva producida por el real del sexo llega a extremos ridículos, con no patéticos" (Gustavo Dessal, 2009, Mujeres una por una, pg. 34). Precisament! d'això estem parlant, del real del sexe, de la incompletud del ser.

D'altra banda, de què parlem quan ens referim a la igualtat de gènere? el diccionari de la llengua catalana significa gènere en la seva primera accepció com "Grup natural d'essers que s'assemblen per certs caràcters essencials", més avall en l'accepció que es refereix a la lingüística, diu: "Categoria o accident gramatical d'una llengua que dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals". El gènere doncs és la categorització gramatical d'essers que tenen semblances, és una convenció, el gènere poc ens diu de la subjectivitat. Doncs un és home perquè té penis, la veu greu i pel a la cara ? i una és dona perquè té pits, pubis i les natges amples? no, això no significa obligatòriament a un subjecte com a tal. He desenvolupat en els capítols anteriors aquesta qüestió.

Personalment em semblaria millor parlar d'igualtat d'oportunitats sense especificar si de gènere, raça o qualsevol altre condició, doncs el problema no és el gènere ja que tant una home com una dona es pot  posicionar fàl·licament sinó que històricament se li ha negat a ella per ser ella, com a negre per ser negre o a l'immigrant per ser-ho, llavors el problema està en no acceptar les diferències i no en forçar cap a la igualtat.

  La psicoanàlisi des de Lacan, que va aclarir la qüestió, parlem de posicions: la posició masculina i la posició femenina que no es correspon necessariament amb l'home i la dona com a gènere.

Sobre la sexualitat Lacan diu "la relació/proporció sexual no existeix". Amb això Lacan no diu que no hi hagi encontres sexuals o relacions sexuals entre les persones sinó que no existeix en principi l'harmonia sexual entre els essers humans i que el gaudi en la dona i en l'home i també l'orgasme s'expressa de diferents maneres, en l'home amb el gaudi fàl·lic i en la dona amb el gaudi suplementari, en l'home es concentra en el membre, en la dona en tot el cos. D'altra banda la sexualitat és autoeròtica, és a dir, el fi de la sexualitat i de les pulsions des de la més primerenca infància és la pròpia satisfacció.

La posició masculina és la fàl·lica i per tant de la castració, Lacan la relaciona amb la detumescència és aquella que ens parla del gaudi anomenat fàl·lic. També hi ha el gaudi altre, pròpiament femení. El gaudi fàl·lic és tangible, ens parla de la producció, del que l'home ha desenvolupat en qualsevol dels seus arts i ciències. La cultura és plena de simbologia fàl·lica. Del gaudi suplementari Rithee Cevasco diu: "Lo importante, es que la posición femenina también está inscrita en la función fálica pero "no totalmente". Esto le hará decir a Lacan que la mujer tiene una relación doble con el goce. Tiene una relación con el goce ligado a la castración (goce fálico) y tiene una relación con un goce otro que el goce fálico. [...] Para el hombre hay un sólo vector de goce; para la mujer hay dos." (2010, La discordancia de los sexos, pg. 92).

Un exemple personal

Jo formava part d'un grup d'ideologia esquerrana amb local propi que realitzaven quantitat d'activitats relacionades amb aquesta temàtica: injustícia social, debats, conferències,... i es va plantejar fer un debat sobre el masclisme dins l'associació per la queixa d'algunes noies.

 Ho recordo   com una experiència d'aprenentatge doncs jo ja estava immiscuit en la psicoanàlisi i suposava que seria una reunió difícil d'assolir i em vaig posar en la posició privilegiada de l'observador. Estàvem acostumats a discursos comuns i de fàcil acord però allà apareixeria el problema, el problema inabastable de lo real de la diferència. I així va ser, va començar com una altre reunió i acabà malament ja que no hi havia punt d'acord plenament possible.

La qüestió era discutir en grup d'on venia aquesta dificultat en aconseguir la igualtat de gènere, perquè a vegades els nois es comportaven com salvatges? reclamaven les noies, i perquè les noies eren tan estirades? preguntaven els nois (aquesta pregunta amb una certa por o respecte). Va ser un seguit d'intents de posar d'acord "una línea d'actuació" per la qüestió el que va ser impossible. Recordo perfectament l'argumentació d'un noi que expressava que a ell li agradava anar a jugar a futbito amb els amics que eren homes i que potser allò li agradava tant o més que la revolució, quin problema!, quin forçament! no és fàcil deixar allò que et configura en lo real de l'organisme, a aquest noi li agrada l'esport, estar fort, frenar a algun contrincant amb alguna falta i per tant demostrar que ell podia.

D'altra banda el grup de noies queixoses del greuges a que estaven sotmeses, però a mi em va quedar la pregunta freudiana que volen les dones? o què volien aquelles dones? i si alguna cosa ofereix la psicoanàlisi és la possibilitat de pensar lliurement, llavors, em queda pensar que elles des del discurs histèric volien castrar a qui no està castrat des del real, l'home, aquells joves que sabien que volien jugar a ser homes amb el futbol. I elles que sabien? poc sobre la seva veritat del gaudi altre; ara, amb el temps crec que vivien amb el semblant que li aportava el fet revolucionari però que havien desenvolupat poc el seu canto femení. D'alguna manera aquell grup estava absolutament segregat ja que si be de cara no és veia la diferència el seu inconscient que funcionava con un llenguatge n'anava pler de diferència i així ho expressava aquella reunió tan conflictiva. Més tard m'he assabentat d'alguns estralls personals en la qüestió de la sexualitat que amb aquells discursos tan ben travats quedava obturada.

Tot això per dir que alguna cosa es resisteix a passar pel cedaç de la igualtat o l'igualitarisme entre gèneres i és com afortunadament he decidit que es diu el present treball la sexualitat va primer, és a dir lo pulsional. Llavors no és violència de gènere sinó sexualitats (en plural) violentes. Em pregunto, perquè aquest intent de discussió, si bé és sui generis si té sentit com a mínim un sentit humanístic, ja que aquella reunió emanava un fort desig de concòrdia i de companyerisme. D'altre banda estava pler de sexualitat continguda, no ens enganyem.

Aquest és el primer discurs, aquell situat ideològicament a l'esquerra que centrat amb l'ideal, perquè no deixa de ser una utopia, intenta que la relació sexual existeixi, superar els malentesos que en qüestió de relacions de parella sembla inevitable. Aconseguir fer-ne Un de dos posicions molt diferents, posicions i no subjectes, la subjectivitat com el jo és inconcret. Aquest discurs vol donar l'esquena al subjecte dividit, i dota a la paraula de la possibilitat d'arribar al tot i de fer de l'individu i per tant de la individualitat quelcom obviable, creient que el grup pot assimilar qualsevol resto, és en definitiva l'imperatiu Tots som iguals!. I realment si això ho aconsegueix d'alguna manera és amb la coacció de qualsevol emergència pulsional, de l'expressió de la subjectivitat en falta.

El brevario de lectura diu en la definició de Yo/yo, "Evidentemente, Lacan es lector de Freud [...] y es su deambular teórico, sabe perfectamente que la unidad del Yo (Moi) es, en Freud una proyección de superficie, a lo que añadirá que se trata de una superficie con un solo borde; sabe también que para que exista el Yo (Moi) se tiene que dar un proceso de censura [...]. En este proceder se organiza la unidad (jo inclouria imaginaria) del Yo (Moi) y se pierde la enunciación subjetiva del yo (je). Nos decimos persona en el momento mismo en que dejamos de ser sujetos y nos quedamos sujetados -cautivos, alienados- en el campo del Otro. (Lacan en español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate y José Miguel Marinas, pg.259).

Doncs aquest Altre del discurs d'esquerres en podríem dir feminista radical té la justa intenció de fal·licitzar ambdues posicions masculina i femenina, traient de la masculinitat el que és històricament seu i dotant a la feminitat. Què dir sinó que és just però no per ser just ha de ser l'únic?, doncs cada posició manté les seves determinacions inconscients que pugnen per la veritat, és a dir, que alguna dona vulgui apartar el seu erotisme, el seu voler-se fer desitjar, la seva possibilitat en els semblants i dotar-se de fal·lus no vol dir que no existeixi quelcom que la supera com és el que va descobrir Lacan, el gaudi altre. És des del meu punt de vista un intent de simplificar allò que és bellament complex.

Doncs, aquest buidatge de tota significació eròtica femenina que separa l'home de la dona, la masculinitat de la feminitat, fa córrer el desig en l'altre social amb aquestes configuracions tant ideològiques, bé, crec que es perd la riquesa. Bé, parlem d'un discurs organitzat en eliminar aquesta diferència, però com diu Lacan, el que no es mediatitza pel registre simbòlic retorna des del real.

També hi entra en aquest discurs de l'imperatiu Tots som iguals! la qüestió de la violència de gènere. Doncs en la lògica de la guerra entre gèneres hi ha la possibilitat de l'agressió, s'han constituït per tant tallers d'autodefensa feminista, són tallers organitzats per dones i dirigits a dones. Però de què es defensen? la violència, la guerra, l'agressivitat forma part de l'esser humà i és necessària un cert potser millor dir ímpetu per tirar endavant, en definitiva el narcisisme, és el dir, la diferenciació del jo front l'Altre hi és necessari. És la qüestió d'excés de tranquil·litat del neuròtic o l'abúlia de la psicosis melancòlica, és a dir la separació de l'objecte a necessita determinació; la conflictivitat està servida! però tornem a la pregunta, que desitja la dona que va a un taller d'autodefensa? perquè hi va? dons per completar el discurs, el patriarcat, la subjugació exercida pels homes en general s'ha de respondre amb la força i és per això que ens exercitem. Però la pregunta és senzilla però no per això menys conflictiva, que és això ofensiu? una mirada en lo sexual, un home que desitja a la dona o bé la relació que ve del pathos d'un home que en la seva estructuració subjectiva per exemple paranoica fa impossible algun tipus de relació amb la dona. Per exemple la pel·lícula El de Buñuel. A la protagonista li hauria anat molt bé un curs de defensa personal, però en general, i no per defensar-se de l'històric patriarcat sinó d'un home trastornat per la psicosis. Doncs aquesta és la qüestió, considero un error buscar condicionaments històrics a tota la violència entre homes i dones sinó que s'ha de parcel·lar, una cosa és la dificultat que troben algunes dones en el legítim desig de dignitat i l'altre és una relació pathològica i violenta. O dit d'una altre manera, en la qüestió del poder tan l'home com la dona haurien de tenir el mateix dret i això res té a veure amb un relació articulada des del pathos. D'altra banda també és d'apuntar les conseqüències en els desitjos subjectius de la dona com en la maternitat immersa en el gaudeix! amo capitalista. 

Llavors, "Cuando el imperativo de la transparencia política se extrapola ingenuamente o perversamente al lazo entre hombre y mujer, la supervivencia del deseo se pone en grave riesgo. La sospecha, la vigilancia y la desconfianza recíprocas se convierten en actitudes dominantes y la proverbial guerra entre los sexos da paso a una auténtica caza de brujas del goce. El terrorismo de la igualdad aplicado de manera irresponsable conduce a la idiotez de una sociedad compuesta de individuos que han perdido el buen uso de los semblantes y, por lo tanto, no saben cómo comportarse." (Gustavo Dessal, 2009, pàg. 34, Mujeres una por una).

He trobat adient incorporar al treball una entrevista a una professora de autodefensa feminista publicada a Internet:

"Maitena Monroy es un referente en la lucha contra la violencia hacia las mujeres. No en vano, lleva 21 años inmersa en este trabajo a jornada completa. En este tiempo ha impartido 500 cursos tratando de dotar a las mujeres de las herramientas necesarias para que puedan defenderse tanto física como psicológicamente ante una agresión machista.

¿En qué consiste el curso impartido en Areatza?

Fundamentalmente, lo que pretendemos durante el curso es cuestionar la violencia hacia las mujeres desde sus raíces y sus diferentes formas de presentación. Estos cursos buscan dotar a las mujeres de herramientas para poder combatir tanto física como emocionalmente una agresión machista. Y no sólo las más salvajes, como pueden ser violaciones. También buscamos un rechazo a las agresiones de baja intensidad. Por ejemplo, ¿qué mujer no ha dejado de hacer algo por miedo? Eso ya supone una agresión y un atentado contra nuestros derechos fundamentales.

Supongo que con agresiones de baja intensidad se refiere a comentarios, abusos o miradas que menosprecien a la mujer.

Sí. Muchas de estas agresiones pasan desapercibidas, ¿cómo vamos a luchar contra lo que no conocemos? Algunas de estas actitudes son incluso toleradas por la sociedad, algo que resulta incomprensible en el siglo XXI.

Si con los cursos quiere hacer que las mujeres adquieran tácticas para poder defenderse, entiendo que hasta ahora carecen de ellas.

"¿Qué mujer no ha dejado de hacer algo por miedo? Eso ya supone una agresión"

Sí, las mujeres no nacemos teniendo miedo, lo vamos adquiriendo con la experiencia. Además, desde bien pequeñas en casa se nos alerta sobre el peligro que corremos con frases como ve con cuidado o no hables con extraños, pero nunca se nos dice de qué es de lo que nos tenemos que cuidar y tampoco nos dan recursos para hacerlo. Estos cursos sirven para identificar contra qué nos tenemos que defender.

Por ejemplo, a este curso de Area-tza han acudido mujeres de todas las edades. ¿Es posible que a una mujer ya con unos años nadie le haya enseñado esto?

Ya lo creo. Yo pienso que la auto defensa se tendría que enseñar en el colegio. Además, no sólo tendría que ir dirigida a las chicas ya que tiene que ser la sociedad entera la que acabe con la violencia hacia las mujeres.

Los hombres también tienen su labor en esta lucha...

Sí. Y no basta con que no se conviertan en maltratadores. Tienen que posicionarse y eliminar esa especie de solidaridad masculina que tapa agresiones.

¿Un "truco" indispensable para repeler un ataque?

Gritar fuego es la manera más eficaz de que la gente deje lo que está haciendo y vaya a ver qué pasa. Y desde el punto de vista emocional, tener bien claro en la cabeza que sólo yo tengo el derecho a decidir lo que le pasa a mi cuerpo. Con esta idea clara, ya sabemos de qué nos tenemos que defender: de aquellos que quieren decidir por nosotras para, de esta manera, controlarnos y ejercer su poder sobre la mujer." 

(2009, Deia.com noticias de Bizcaya, http://www.deia.com/2009/11/15/bizkaia/arratia-nervion/gritar-fuego-ante-una-agresion-es-la-manera-mas-rapida-de-que-alguien-se-mueva)

De l'altre cantó crec des del feminisme lacanià, si es pot dir així, hi ha el discurs també feminista però que té la diferència en el seu principi. És a dir, un discurs a-ideològic o millor on la ideologia pot tenir-hi cabuda però no de manera determinant. És aquell conjunt de subjectes que accepten la igualtats i per tant la competència en els drets socials però que contemplen a la vegada la diferència en la subjectivitat i en la sexualitat. Que accepten que darrera aquesta sexualitat hi ha quelcom fonamental en l'esser humà i en la seva existència. El fal·lus es contempla com a simbòlic si bé també té la seva funció en el real de la sexualitat que es circumscriu a l'home i la dona orgànics, en un fer us del cos a través de l'organisme per arribar al gaudi. És un discurs complex perquè permet qualsevol configuració en aquest pla sexual i no pretén normativitzar sinó que accepta que el fonamental és aquest posicionament sexual i que és imprescindible pel ser de l'esser humà. El gaudi ve de la pulsió i és tan universal com necessària la castració simbòlica per constituir civilitat.  

El discurs fàl·lic

Aquests és el discurs dels homes en majúscules, dels homes en la seva posició fàl·lica tangible. És aquell discurs impregnat tot ell d'un fal·lus tumescent i que dona l'esquena al gaudi altre per lo inquietant que té. Hebe Tizio es pregunta parlant d'aquest gaudi femení "Pero qué hay de inquietante allí? La modalidad de goce femenino es diferente a la del goce masculino, que está localizado. En el goce femenino se trata de algo que escapa a la regulación fálica y se siente en todo el cuerpo. Por eso Lacan recurre a Tiresias para señalar, por la vía del mito, que el menos del falo de un más de goce del lado femenino.

Lacan precisa que las mujeres son superiores en el dominio del goce porque su vínculo con el nudo del deseo es más laxo. Mientras el hombre debe pasar en su vinculación al objeto por la negativización en el falo y la castración, la mujer se enfrenta directamente con el deseo del Otro, el objeto fálico sólo entra secundariamente en la medida que tiene una función en el deseo del Otro." (2009, Mujeres una por una, pg. 65).

És aquell discurs que adquireix un to misogin on la dona hi té cabuda amb la condició de ser una dona fàl·lica certament a imatge i semblança de l'home i en imatge o semblança per l'home. El ritus i les normes, com en la religió, hi són presents. És el reducte del tot, on el tot hi troba el sentit amb la seva màxima exponència, és aquí on s'expressa aquest tot mediatitzat pel ritus. És també un discurs caracteritzat per l'Altre cultural que el fa canviar de forma depenent de l'espai i el temps on es troba. 

On s'articula aquest discurs i per tant aquest gaudi? Als bars on es juga a cartes, dominó, els esports en totes les seves modalitats, els concursos competitius... són expressions d'aquest discurs fàl·lic. És un discurs rude, autoritari on es posa en joc la castració deportivament, el que s'anomena fair play. Des del seu propi revers també parla de l'angoixa de la impotència, del tenir o no tenir i constitueix tot un drama en lo social, és un discurs que fa escriure rius de tinta molt efímera, és a dir, és un discurs d'usar i tirar. Però tant ell mateix és un discurs que inclou el discurs suplementari com a revers, és a dir, mostra el que mostra perquè darrera hi ha el que és inquietant. La sexualitat es posa en joc però de manera superficial i per pur gregarisme, és el discurs gregari per excel·lència, el discurs de la camaraderia i també d'una certa homosexualitat latent.

Però també és un discurs profundament infantil perquè aquest gaudi altre ens parla precisament de la mare, d'allò entranyable del compartir. És correspon amb els individus que es tatuen amor de madre al braç, de discursos poc elaborats.  Estem doncs davant d'un discurs heterogeni però que té en el seu centre el fal·lus com a valor de gaudi. 

La sexualitat en ell s'expressa com una ficció de potència diluït en una massa presa per aquest gaudi fàl·lic on l'èxtasi hi és compartit. És l'ambient del camp de futbol, és un discurs imaginàriament sense fissures amb herois, vencedors i vençuts, esforç, lluita, epopeia que configuren un teatre on l'home pot ser home tumescent, però, sempre amb l'amenaça del no tenir orgànic femení. És un discurs per tant profundament masclista però i això és important inofensiu. Doncs, no és a causa d'aquest discurs que hi ha l'anomenada violència de gènere, sinó tot el contrari, és la sublimació que ens parlà Freud en el malestar de la civilització dient: "Una altra tècnica per refusar el sofriment se serveix dels desplaçaments de la libido, permesos pel nostre aparell psíquic, gràcies als quals la seva funció guanya molt en flexibilitat. La tasca que s'ha de fer consisteix a desplaçar de tal manera els objectius pulsionals que aquest ja no puguin ser afectats per la frustració del món exterior" (2008, el Malestar en la civilització, trad. J.M. Terricabres,pg 44) Ell parla del món exterior per la imatge de l'intel·lectual, com ho era ell mateix, tancat en un interior, però pel cas també ens serveix ja que també amb aquest discurs fàl·lic que es relaciona amb l'exterior i amb els demès.

Portat al límit és el discurs de la guerra, però per passar al pla de la violència ha de fer un salt qualitatiu que no quantitatiu. Doncs sí, aquest discurs juga amb la possibilitat d'una violència real, també des dels registres lacanians, però des dels altres dos registres imaginari i simbòlic. És quan salten pels aires aquests registres IS que és passa al real del cos, i l'altre i l'Altre és configuren com la personificació de l'enemic a abatre, com de l'altre a eliminar. És a dir, quan dues faccions tenen sentit quan són oposades i en l'enfrontament real és a dir destructiu aquestes faccions separades es transformen en una amalgama de pulsions sense mitjancers simbòlics o imaginaris. També es trenca el nus borromeu ja que el símptoma joc deixa de tenir sentit.

Fa poques setmanes a Egipte moriren 74 persones quan el aficionats de l'equip perdedor varen agredir als jugadors vencedors. Doncs, amb aquest passatge a l'acte col·lectiu, aquest sortir del marc que els hi pertocaria com a espectadors i situar-se ells també en l'espai del joc és un canvi qualitatiu al gaudi fàl·lic que esdevé acte i no identificació, ja no juguen els seus equips, sinó que es mesclen amb ells accedint al real de la violència passant de llarg de fair play del joc legal que aporta la mediatització simbòlica. La irrupció dels que eren especta-dors, el gaudi en l'objecte mirada, en el pla del real pulsional del contacte cos a cos, al recinte destinat als jugadors ja és una transgressió. Però també és de destacar el fet de l'Altre cultural i del valor de la vida, ja que seria quelcom extraordinari, que no impossible, que quelcom d'aquesta magnitud ocorregués a Europa. La civilitat és relativa a l'Altre cultural.

És un discurs en oposició a l'anterior, el feminista. Aquest a diferència d'aquell advoca per la diferència i es desenvolupa en la tensió del tu i el jo del repartiment d'aquest pastís del tenir i del tot. Tant mateix és un discurs on es mediatitza lo pulsional de manera ruda sense gaire vels, així no es d'estranyar que en les seves celebracions s'exhibeixin cossos i pulsions sense pudor, per exemple en les celebracions de la Champions League de futbol.

El discurs capitalista sobre la sexualitat

L'últim discurs es situa a l'extrem ressonant amb el "Gaudeix!" de l'amo capitalista on hi ha la hipersexualització. En aquest cas, en podríem dir el discurs de les discoteques, les discoteques no d'aquelles dels setanta on s'anava a ballar i a buscar parella si es donava el cas, on la transgressió era una possibilitat entre altres. Estic parlant d'aquelles discoteques on es va a transgredir, però no davant una autoritat externa sinó a transgredir la pròpia possible autoritat, a anar a buscar els propis límits i més enllà.

Són espais on s'exposa el cos sense pudor, sense cap tipus de vel, on s'expressa el real de la sexualitat en forma més crua i es fa deliberadament amb total voluntat. El complex patern ha caigut a pesar de l'intent de Freud de restaurar-lo amb el complex d'Èdip. Em sembla realment interessant la idea de Lacan de que Freud és un nou messies on veient la caiguda de Deu proclamà l'Èdip i equipara el mite de Jesús amb el d'Èdip. No oblidem que la mitologia grega és una explicació elaborada i metaforitzada del modus vivendi i són els evangelis, per dir-ho d'alguna manera, grecs.  

Seguint allà on érem i posant en relació els discursos, que hi podem dir? doncs que aquest discurs com ja he dit pretén a anular el discurs, és un discurs implosiu que s'alimenta de buidor que en definitiva proporciona el gaudi. Són subjectivitats mai vistes, crec, que porten a l'extrem el que els aporta l'Altre social de l'actualitat del discurs capitalista i sense cap mena d'esperit crític  gaudeixen de tot el que poden, en el sentit lacanià, fins a rebentar. En un altre context anterior jo diria abans dels 90 aquestes actituds eren marginals i marginades ja que es consideraven massa perverses o antisocials.

Vaig tenir una visita que es quedà a la primera entrevista d'una noia d'uns 20 anys que pel que sé assisteix a aquest tipus de festes i ambients i podríem posicionar en aquest discurs. Es queixava de quelcom inconcret, de la parella que l'havia abandonat dolorosament, de l'amor desmesurat que sentia per les seves amistats, amb un sentit de la fidelitat extraordinari i expressava amb una agressivitat i duresa extrema com seria la seva reacció a una traïció o a la ferida d'alguna amistat d'aquestes. Tot aquest discurs amb un tensió corporal insuperable. Bé, em va semblar adient preguntar-li pels pares i em va respondre que amb els pares no hi estava massa bé. Rebel·lia adolescent? jo crec que anava més enllà. Aquest discurs tendeix al pur gaudi, en qualsevol dels seus objectes a, és un discurs extrem que tendeix al no discurs. Centra la veritat en aquests espais de festa on no hi ha falta alguna i on la imatge narcisista de cadascú es intocable, això sí amb l'únic Deu present: el diner. Per tant s'alaben tot tipus de gadgets i qualsevol producte proporcionat des del capitalisme. Estructuralment s'acosta a la consideració de psicosis blanca que si bé no hi ha el retorns del real habituals en aquesta estructura com són deliris i al·lucinacions si que em remetia a aquells subjectes que volen anul·lar el seu inconscient, trencant qualsevol repressió i que es troben davant d'un u que les sobrepassa. La sexualitat ha perdut qualsevol recobriment simbòlic, qualsevol amorosament per l'eròtica i és transforma en pura genitalitat, d'usar i tirar. No es percep la culpa però finalment tenim persones esgotades en un Altre que s'han construït que no els permet separar l'ideal del jo del jo ideal en definitiva, està superposat. L'horrorós discurs de la impulsivitat i del borrament de la subjectivitat. Narcis Borrat, psicoanalista, diu "Lacan planteja que això [parlant del discurs capitalista] no troba altre límit que en el “rebentar”, i a partir d’aquí la pulsió de mort està assegurada, inclús en molts casos la mort real." (N.Borrat, 2011, del text la violència en el context de la subjectivitat del nostre temps, www.narcisborrat.com.

El discurs postmodern de la deconstrucció sexual. La teoria Queer.

Aquest discurs del que faré una passada pel damunt és absolutament actual, podríem dir que es situa en l'avantguarda del pensament sobre la identitat sexual. És una concepció de la sexualitat sense cap determinant, és a dir, la correspondència entre la biologia i la cultura no són compartiments estancs sinó que és pura contingència.

És el discurs que pretén alliberar a l'esser humà de qualsevol lligam amb lo biològic dotant-lo de qualsevol configuració en lo sexual. És la normalització de la transsexualitat, diuen que els gèneres són constructes històrics i per tant socials. Es recolzen amb la possibilitat que ofereix l'actual medicina de la cirurgia i la teràpia hormonal. Segons ells la llibertat en lo sexual, sense cap tipus de determinació hi és total.

Existeixen una sèrie d'autors en diferents punts del món que es poden considerar els precursors d'aquest discurs. Dels que jo conec puc destacar Judith Butler, Beatriz Preciado i Lazlo Perlman. Totes tres són defensores de la teoria Queer que diu que la identitat sexual i el gènere són construccions socials. En el cas de Lazlo Perlman ha protagonitzat un pel·lícula rodada a Catalunya anomenada "feak orgasm" (2010, Jo Sol, zip-films)  que explica a manera de documental la vida d'aquest transsexual del seu pas per el pub d'estreptese Bagdad de Barcelona i una escena per mi impressionant d'ell passejant per arc de triomf amb la seva mitja transformació, de cintura per munt un home, de cintura per avall una dona.

Què impressiona d'aquesta imatge? Freud diria la incorcondança entre l'expectativa i la realitat, és a dir, el normal seria que fos coincident però la imatge és paradoxal i contradictòria el que et fixa la mirada a manera d'exhibició. Ell, Lazlo Perlman, repeteix que no és exhibicionista sinó que té la intenció de fer art en l'acte, en la seva pròpia presència, com a activista per canviar mentalitats. Lacan diria de la seva banda que aquest cas presentifica lluny de tota normalització la qüestió dels nusos borromeus on  poden fer nus, doncs, el que històricament sembla impossible, i en altres èpoques amb condemnes severes. Un nus on s'anuda doncs, una imatge il·lògica en un simbòlic construït i un real que es mostra transgressor, el real de l'organisme queda identificat en un subjecte individual doncs no busca cap ideal o identificació sinó segueix un desig podríem dir propi.

Però, no seria correcte pensar en la psicosi en el cas, en una falta de complex patern que desemboca en un impuls a recobrir el cos d'una significació limitant, potser per excés i per singularitat. També és cert que la psicoanàlisi accepta en els seus límits qualsevol expressió de la subjectivitat i que acaba concloent que un deliri si és col·lectivitza deixa de ser-ho, és a dir, si una nova idea qualla a la societat deixa de ser fora del discurs i passa al discurs social. És un tema delicat i controvertit.

Aquest discurs que s'anomena Queer obre les portes, juntament amb la medicina hormonal i la cirurgia, a un nou ventall de possibilitats de relació de l'esser humà amb la sexualitat i per tant amb la pròpia identitat, ara, crec difícil que tal consideració acabi per imposant-se. Bé, tampoc s'ha d'obviar la facilitat en que les persones passen pel quiròfan per fer-se els retocs més variats en el propi organisme. Per això dic que és un tema ben actual i interessant.

La psicoanàlisi des de Freud que afirma que la pulsió és sense objecte predefinit i és ben cert que aquesta tendència ho certifica, si es pot dir així.

5.- CAS 1. MARIA JOSÉ i RODRIGO. L'ARTICULACIÓ D'UNA RELACIÓ PERVERSA

Aquest primer cas que presento és un dels primers casos en que vaig ser analista, era un cas complex i complicat. Es tracta d'un conflicte de parella on s'hi expressava la problemàtica de la violència de gènere. En un principi es presentà ella a les sessions però finalment varen venir els dos per separat, mai els vaig rebre junts, per desig seu.

La Maria José, és una dona d'uns 45 anys llatinoamericana. De pares rics, a ella no li va fer falta treballar mai, però si necessita un cert standing per sentir-se en el seu ideal. De pare alcohòlic a qui va haver de cuidar en les seves borratxeres de manera exclusiva. D'en Rodrigo només te queixes, les sessions són eternes entrevistes, crec que mai va entrar a fer un psicoanàlisi, ja que no hi havia transferència de cap tipus. Parlava molt de manera inesgotable fins a l'últim moment i sempre darrera una pregunta clau, com tractar amb aquell home? normalment es referia a ell d'aquesta manera com aquell home. El cert és pocs moments vaig aconseguir un altre tipus de mirada més reflexiva sobre els significants que determinaven aquesta parella.

En Rodrigo és un home d'uns 60 anys que treballa d'anestesiòleg. Aquesta professió li produeix un salari alt. Desprèn un semblant d'home educat i culta. Molt amant de la seva mare que va morir poc després de la benedicció dels conjugues, la qual cosa el posava profundament trist. Relata que abans de la parella actual havia estat amb una altre dona de la qual tenia dos fills. Explica que no sentia un desig vers la paternitat i per tant d'educar els seus fills i que tampoc es va casar amb aquella dona de qui es va separar després de 15 anys de relació. Té un germà bessó de qui s'ha distanciat per culpa d'aquesta dona, o com diu ell d'aquella senyora. Explicà en una de les sessions que un altre psicòleg anterior a mi li havia dit que la Maria José es comportava amb ell com a una viuda negre, que li volia treure tot. Ell igual que ella és presenta com a víctima de l'altre, llavors, certament no puc catalogar el cas com a violència contra la dona sinó igualment al present treball un cas de sexualitat violenta.

No sé si es comença a percebre la quantitat de mal-entesos (entesos que fan mal) en que estava instaurada la parella. Es varen conèixer per Internet i després d'una selecció objectiva en Rodrigo va decidir per la Maria José després de descartar a una brasilera a qui havia també conegut al seu país. La coneixença va ser ràpida i després de quinze dies es varen casar al país d'origen d'ella. Relaten els dos que va ser una època d'enamorament i gran felicitat i que d'alguna manera, gairebé de manera esotèrica, sabien que estaven fets l'un per l'altre, era una pantalla imaginaria que velava les fantasmàtiques, conscients i inconscients. Des del mateix moment que varen posar peu a Catalunya va caure el vel i va aparèixer la veritat de cada ú.

Aquesta veritat configurava una relació elaborada de mals entesos a causa d'interessos que anaven massa enllà de la persona que tenien davant. No hi havia cap desig compartit més enllà de la imatge en comú, així és mostraven com educats, rics i complaents amb els demés, però en si mateixos eren un infern, l'un per l'altre, l'altre per l'un. A la vegada cadascú no volia que aquella relació acabés perquè en l'imaginari, és a dir en l'ideal dipositat en l'altre allò era possible.

En quant a les fantasmàtiques varen aparèixer significants primers en les entrevistes. Dic que mai es va fer un psicoanàlisi perquè no va haver-hi una transferència establerta ja que sobretot anaven cadascú per l'altre, és a dir, venien amb la pregunta de com ho puc fer per estar amb l'altre? i d'això versaven les sessions. Si és cert que es va fer alguna incursió al passat, a les seves infàncies però el problema no el situaven allà sinó en aquest moment de l'arribada a Catalunya i els subsegüents problemes. No va haver-hi un mirada a si mateix i les intervencions de la meva part per mirar de d'albirar la pròpia responsabilitat va ser obviada sense gaire remei. La fixació estava en l'altre i la relació era impossible des d'origen, per què?

Ella, neuròtica histèrica que patia d'alguna simptomatologia en forma de marejos tenia un profund desig de ser rica i sobretot de demostar-se com a tal. Darrera d'aquella mascarada hi havia una persona inculta, masclista que encara continuava al seu país d'origen. No mostrava interès pel que aquí passava, ella circumscrivia de manera superjoica la seva vida a la, repeteixo, imatge d'ella amb aquell home ric en un mar de bitllets, però el cert és que des del simbòlic i sobretot del real es destil·lava una versió molt diferent. Les sessions transcorrien en una verborrea sobre la maldat del seu marit i de les amenaces que li proferia, però mai des de la paraula significant i sempre des d'una queixa, mai des de la responsabilització o algun tipus de rectificació subjectiva. La seva emigració tenia sentit si ho feia des d'aquest ideal de riquesa que pel seu porte tenia quelcom fins i tot d'aristocràtic.

Hi va haver una queixa sobre en Rodrigo primordial que és la següent: "Para él tener una erección tiene que tocarse y yo creía que con verme desnuda ya se pararía, eso es lo normal, no?”. La impotència d'ell davant l'expressió del cos nu d'ella, davant un donar-se a ell. Si Lacan diu La dona no existeix (La en majúscula) en aquesta relació no existeix cap dona, no hi ha libido sexual, no hi ha desig sexual, des de quan? des de mai. El fal·lus d'en Rodrigo no actua com a tal, no actua com a potenciador sinó que actua en el propi narcisisme masturbador infantil, en l'autofregament s'excita, en el fregament de si mateix, s'excita sense la dona. D'aquí ve la profunda queixa de la Maria José de la homosexualitat amagada d'ell, d'una homosexualitat d'ell avivada per un amic a qui ella odia que li treu, aquest treure és important aquí. Doncs, Què li treu aquest amic d'en Rodrigo a ella? o què li dona aquest amic d'en Rodrigo que ella vol? sens dubte el fal·lus, el fal·lus en l'expressió del poder, del tenir i fins i tot del ser. D'altra banda també li faltava aquell afecte antic, aquell afecte que li donava el seu pare al ser elegida per cuidar-lo, bé, aquest era el desig d'ella front en Rodrigo, deia que el volia cuidar, però... certament en les entrevistes que vaig tenir amb en Rodrigo es va configurar una Maria José ben diferent a la que ella expressava.

En Rodrigo m'expressà en un moment donat que un altre psicòleg que ell havia consultat li digué que la Maria José era una viuda negra i segons el que ell m'explicà era una bona descripció. Des que varen començar la relació la Maria José va anar separant en Rodrigo de les persones a qui ell apreciava, amics, família i companys de feina. També ell li va donar feina a la clínica on ell treballa d'anestesiòleg en el departament de gestió on ella provocava complicacions i problemes. També tenia l'altra versió, la d'ella, i deia que ella era un treballadora modèlica i que el lladre i pervers era ell. Crec que hi havia una perversió compartida cadascú des de la seva fantasmàtica i fins i trobaven expressió sadomasoquista en allò que feien. És cert que ell estava en un estat d'angoixa permanent i definia a la Maria José com un Tsunami destructor. També hi havia una preocupació afectuosa vers ella i m'explicava que estava content perquè semblava anar-li bé les visites a la meva consulta, almenys tenien continuïtat. Ell la veia com una malalta mental.

 Tornant a la homosexualitat de la que és queixava la Maria José, la qüestió és encara més aguda pel lloc d'origen, doncs és un país masclista per antonomàsia on la virilitat és un significat primer. És sabut el discurs masclista i homòfob que hi ha en aquest països i per ella és inconcebible aquesta realitat del seu marit, és a dir, no comprèn com "no-se-le-para", hi ho diu amb certa vergonya i no com a preocupació o greuge per ella. És a dir el cas versa sobre la impotència d'ell i sobre la necessitat de demostrar que l'emigració és exitosa a la mirada de la seva família per part d'ella.

Però què en treu ell d'aquesta relació que no pot ser trencada. En les sessions sempre expressa la pena que li faria haver d'acabar la relació i que per ell aniria fins a la mort amb ella, amb l'equivoc que això suposa.

Què re-presentaven l'un per l'altre?

Per en Rodrigo la Maria José no en significa només una, sinó diverses. Ell des de l'imaginari la veu com La dona, amb qui vol morir qui va rebre la vendició de la mare just abans de morir, fins i tot qui substitueix la mare. Algú amb qui compartir la vida, així ho relata, però de manera circumscrita, parcel·lada. No la desitja com a ser dividit i desitjant, sinó com a complement, una mitja taronja asexuada, que no li expressi la seva veritat del gaudi altre que conforma qualsevol dona. Ell en definitiva es vol a si mateix amb l'objecte matern en un tot, així la manera que té d'excitar-se es tocant-se a si mateix i no amb l'excitació davant del cos de la dona, d'una dona. Llavors el tracte serà pervers ja que només la voldrà des d'aquesta posició, com ell vulgui. Doncs, quan la Maria José expressa algun tipus de desig ell la transformarà des del cinisme i serà ja no aquella dona amb qui vol compartir la vida, sinó aquella senyora i així ho diu. Tot el que el faci descentrar d'aquesta rigidesa el posarà violent.

Segueixo la idea de la falta en la Maria José que ell no vol contemplar,és a dir, en la Maria José com a subjecte en falta des del real diferent en la sexuació. Em fa pensar en la psicosi, en la posició de l'infant de ja li creixerà, és el que ell forclueix d'ella i per tant de si mateix i el que tant mateix el violenta. Ell li donaria tot a ella menys un tracte des de la diferència, un tracte que la fes dona sexuada o sigui la pròpia castració simbòlica.

També és de destacar la relació tant intensa d'ella amb el seu pare, era ella i no la seva mare la que el recollia quan arribava etílic a casa. El cuidava i li feia de muller, la seva mare se'n desentenia. Hi ha un gaudi d'ella, en el cas, un gaudi que s'expressa quan el contempla descentrat, descontrolat, violent. Quan parla d'ell en aquesta posició angoixada, expressa una certa victòria, un m'està pegant psíquic o físicament i allò és violència de gènere. En això hi fa entrar qualsevol autoritat, és a dir, quan ell s'expressa des del real ella vol instaurar la llei a través de diverses institucions però mai es planteja deixar-lo sens més, que com a resolució del cas hauria estat el millor. Llavors és quan truca a la policia, es busca advocats, psicòlegs però repeteixo tot plegat amb un cert gaudi. El que ella té clar i així ho expressa és que no vol perdre el que ha aconseguit en forma de poder i diners d'ell i aquest és el mandat com a emigrant del que és impossible desprendre's. És en definitiva una lluita de poder atroç.

El discurs amo capitalista en el cas.

El cas està tot ell impregnat d'aquest discurs capitalista. Gaudeix! és el que fan els dos conjugues de la parella, la Maria José amb els diners que no vol perdre de cap manera independentment del preu que hagi de pagar i en Rodrigo que usa el seu poder monetari per maltractar-la. Tenen cotxes, van a comprar als comerços més cars, fan viatges, constituint tot això una extimitat que no atempti contra qualsevol intimitat però on no es posa en joc cap veritat subjectiva. És l'anar tapant amb gadgets i coses que proporciona el sistema la qual cosa pugna per transformar-se en un fi per ella mateixa, el que és impossible.

 Estructuracions subjectives. Perversió

No és comuna la diagnosi de perversió però aquí hi encaixa en bona mesura. Una diagnosi de perversió per ambdós conjugues. El mòdul Las posiciones subjetivas en la clínica estructural diu parlant de la perversió, "Esta posición narcisista que el niño se resiste a perder es lo que Lacan denominó 'identificación con el falo imaginario de la madre' ". Aquesta és la posició subjectiva d'en  Rodrigo, ell no pot ser el fal·lus d'una altre dona que no sigui la seva mare i per tant en complir en la seva funció de marit, adquireix un semblant fàl·lic, que no ho és, masturbant-se per tenir una erecció. És verdaderament narcicística aquesta actuació i per tant no té en compte l'altre en l'expressió pulsional. El mateix mòdul també diu " Freud busca la essència de la perversión, no en la homosexualidad, sino en dos situaciones relacionadas: la reacción del niño frente a la diferencia de los sexos y una condición sexual particular, el 'fetichismo'." Es ven cert que veient el vestit, la manera de ser i d'actuar d'en Rodrigo es podria identificar amb l'homosexualitat a més va confessar que alguns homes se li acosten amb actitud sexual del que ell sempre s'ha negat. També és cert que la Maria José es queixa intensament d'aquell amic a qui el seu marit fa més favors que a ella mateixa. Diríem doncs que sembla homosexual però no ho és.

També m'agradaria destacar els determinants de la seva professió: anestesiòleg. L'anestesiòleg té la funció social de dormir als pacients per operar-los, ells tenen les eines científiques, per tant objectives i infal·libles per dormir als pacients, així llògicament i sense perill d'equivocació confien absolutament en la seva mesura, en una sessió en Rodrigo parlant d'aquesta professió hi ha un perill d'assassinar als pacients doncs es pot administrar una dosi mortal d'anestèsia. Ell confiava en aquesta possibilitat mèdica però es mostrava absolutament perdut en quan a les possibilitats de curació, deia ell, de la seva muller. Veiem doncs els estralls que configura la ciència mèdica doncs en quan a la subjectivitat de la seva dona ell no en sabia i no en volia saber res, doncs acostumava a marxar de casa seva a la clínica quan l'ambient anava enrarint-se a casa seva, allà és sentia segur.

Algunes vegades vaig plantejar-me psicosi en aquest pacient però al no presentar-se cap simptomatologia positiva, deliris, al·lucinacions, ho vaig desestimar. El que si quedà clar va ser el que apuntava al principi de la perversió i de ser el fal·lus imaginari de la mare, ella va donar la benedicció a la parella just abans de morir, bé, enllaçant-los inevitablement. Doncs la Maria José representava per a ell aquesta figura materna asexuada i per tant indiferenciada tant infantil, moltes vegades donava aquesta impressió quan ella parlava d'ell, d'una certa mort en vida.

Ella estava entre la histèria i la perversió. Es podria pensar en un principi que ella era víctima de la violència de gènere doncs tenia mobilitzat a tot el món institucional, policia, jutges, advocats en el seu cas. Sempre he pensat que en qüestions de violència contra les dones s'ha de tenir una mirada cas per cas i no caure en expressivitats exagerades sobre possibles assassinats, del que sempre ens hem de prevenir. Alguna vegada vaig assistir a una casual trucada per la seva part a algun d'aquestes institucions amb una intenció poc clara i massa aglutinadora. Vaig entendre que la seva intenció era que tothom sabés que ella era víctima de violència masclista, però per què? normalment les dones que son víctimes de violència solen patir la desgràcia d'haver de trencar amb qui elles consideraven el seu amor i els costa donar el primer pas cap a la separació. La Maria José en canvi va fer el pas sense problemes però tenia com a primera intenció no marxar sense un benefici, raó principal de la relació, d'aquí a la denominació de viuda negre per l'anterior psicòleg.

Histèria?, un discurs verdaderament histèric, posar en joc les autoritats sense ella moure's del seu lloc, Perversió?, darrera de la mascarada de víctima hi havia la intenció de deixar sense res, i ell ho vivia amb angoixa, legalment ella el podia deixar sense res, literalment, doncs havia posat l'empresa que gestionava la clínica a nom d'ella, gairebé com a regal de noces.

També em vaig plantejar la psicosis. Doncs em va presentar algun deliri però la certesa psicòtica de que ell la volia enverinar de nit. Jo diria més que eren reaccions fantasmàtiques a aquella situació insostenible.

Finalment varen deixar la consulta, ell per requeriment meu, era molt difícil el tractament a dues bandes si a més no volien tenir una consulta conjunta i ella ja que havia de marxar al seu país durant un temps. Després d'un temps em va tornar a trucar, en una d'aquelles gairebé sessions telefòniques per demanar-me si podia testificar contra ell i jo li vaig dir que no, no ho podia fer.

Consideracions ètiques del cas.

És clar que quan se't presenta un cas de violència de gènere el primer que has de tenir és una certa cautela, doncs caure en un posicionament és un error. S'han de determinar estructures i escoltar la pel·lícula dels fets per adonar-te davant de què estàs. És un significant molt comú en l'Altre social que per desgràcia pot servir de calaix de sastre de múltiples casuístiques. El principal per mi, si no es detecta imminent perill per la vida del pacient, es tractar el cas com un cas més, és a dir, centrar l'atenció en la descripció i diferències, més que en semblances, per fer el més únic possible el cas, doncs la psicoanàlisi treballa cas per cas.

El cas que he presentat mostra la complexitat que hi pot haver-hi darrera una acusació de violència de gènere que per mi com ja he dit més amunt és un error ontològic tal determinació. Em sona molt millor casos de sexualitat violenta. Amb aquesta altre determinació s'extreu la fal·làcia d'un jo violentat per un altre jo i s'explica la qüestió des de la complexitat de la diferenciació sexual, la divisió subjectiva i en definitiva l'inconscient. És un punt de vista i això els  psicoanalistes ho repetim per A o per B que no extreu la il·legalitat o legalitat de la qüestió, doncs és una altre registre amb altres conseqüències. Doncs, no és la finalitat de la psicoanàlisi, victimitzar sinó que és responsabilitzar al subjecte de la veritat que esdevé en algun conflicte o problema.

El cert és que en aquest cas no hi va haver implicació subjectiva, caiguda de posicionaments, o cerca d'alguna paraula plena. I és que pel tipus d'estructuració subjectiva perversa es feia molt difícil passar de l'entrevista a la psicoanàlisi, doncs tot era per l'Altre que allà no estava present. Ell amb l'Altre matern que se l'apoderava com a fal·lus i el constituïa en un narcisisme immòbil, ella amb el mandat patern del tenir incapaç de fer-se una pregunta pel ser o pel sentit que possibilités algun tipus de rectificació subjectiva.

En quan a la meva posició en el cas era diferent per ella que per ell. Per ella era un contenidor de saber sobre la maldat d'aquell home, ella havia de deixar clar gairebé compulsivament que era víctima de violència de gènere, jo en quan a Doctor, així m'anomenava, havia de fer coincidir el meu suposat saber amb la seva queixa i aquesta era la urgència semblant que mai vaig adquirir amb el desig d'algun tipus de producció amb sentit propi, amb el canvi de significació primera, que va ser impossible. Rebia trucades a qualsevol hora relatant el que estava passant, fins i tot trucades a tres bandes amb l'advocada, sempre amb aquesta màxima de que tothom ho sàpiga però sense moure un dit.

 En quan a ell també es mostrava com a víctima, però vaig intuir el revers pervers rere la mascarada. Ell si va fer alguna incursió al passat amb algun sentit pler però ell venia a consulta per mirar d'ajudar a la seva dona. Expressava com el tenia d'angoixat, ell l'havia portat aquí i ara ella se li vol quedar tots els diners, el volia deixar sense res. Segurament la seva versió traspuava més veritat però mai va fer cap referència a la pròpia sexualitat, hi donava molt poca importància. Vivia doncs, amb un tsunami, una  viuda negre, amb la que s'havia casat després de 15 dies de coneixença, a qui li havia regalat la pròpia empresa, a qui li havia donat tot sense demanar res a canvi i a canvi li havia donat angoixa. Bé, ja sabem la significació de l'altruisme tan impregnat d'odi. Aquests desprendre's de tot, quina finalitat tenia? i quina significació havia adquirit la mort de la mare per a ell? són qüestions que varen quedar pendents i que se'm presenten com allò que va més enllà del principi de plaer i per tant d'un gaudi mortífer i pervers. És a dir, en quina posició quedava en la subjectivitat d'en Ricardo la Maria José, certament com a resto del propi gaudi maternofilial, com a resto asexuat i infantil. D'aquí que era un pur semblant on La dona que no existeix s'expressava en el seu últim sentit, ell no volia que aquella dona que havia fet seva fos la seva dona, sinó que volia que fos el resto de la seva relació materno-infantil.

La Maria José venia a les sessions amb el discurs de la violència de gènere, sempre demostrava el seu nivell social parlant d'un o altre cotxe que tenia o d'aquell o altre establiment on anava a comprar, amb això semblava justificar la seva situació.

¿com mantenir una relació basada en els fantasmes? El fantasma d’ell pler de mare, en fantasma d’ella pler de pare. No es veuen l’un a l’altre sinó és a través dels seus fantasmes, bé com tots. El problema es que hi ha fantasmes incompatibles i per tant relacions evocades al fracàs. És el cas d’ells dos? Els dos volen continuar junts però sembla un impossible. Ell no la desitja sinó es com a mare i quan és mare la rebutja. Ell es sent ofegat a ella li falta fal·lus. Està ell en posició homosexual? Tot el desplegament de racionalitat que va fer i de necessitat d’atenció, no es sinó per forçar un explicació. L’espera a la paraula significativa i a la presentació del subjecte dividit. Sinó no hi ha anàlisi possible sinó entrevistes.

Era una relació basada en el malentès gairebé adolescent, tot era pulsional, ella amb la verborrea i la projecció de qualsevol responsabilitat, ell amb una incomprensió i un refugi en el cinisme

Ella el va escollir d’una llista, no li va veure res en ell que l'atragués, més aviat tenien 20 anys de diferencia i si ve tot al principi anava bé (l’imaginari esotèric que els dos relaten, no posen en joc els seus fantasmes) els manté units fins que cau el nus i la relació es fa impossible.

6.- CAS 2. LA JÚLIA. ENTRE LA HISTÈRIA I LA PISCOSIS ESQUIZOFÈNICA

El primer que haig de dir que aquest cas va ser el primer de psicosi que vaig tenir. Ja ho vaig pensar des d'un primer moment que es tractava de psicosi però vaig dubtar entre histèria i psicosi. La pacient va estar durant un temps a les sessions però finalment va desaparèixer. No em va relatar cap experiència psicòtica, al·lucinacions o deliris, que ara crec que obviava. Això ho explico per la meva inexperiència i per considerar-me en formació en aquella època, potser menys que ara. No em vaig saber situar per ella d'una manera que li servís, com de secretari com deia Lacan, seguia jo insistint en la neurosi. No treu per això l'alt valor com a ensenyança que va tenir per mi i per això vull mirar de treure'n el màxim suc a través dels records i algunes anotacions que conservo del mateix. Segurament a través de la redacció del mateix em donaré compte dels possibles errors i així ho expressaré.

Lacan ens va llegar el possible tractament de la psicosi a través de la teoria dels nusos i tractaré de fer l'escrit a través d'aquests conceptes. En la descripció potser hi haurà detalls erronis, ja fa temps que va venir a consulta, però no traurà aquest fet la importància de l'esforç d'extreure la lògica del cas.

La Julia és filla d'una família d'alt nivell social, d'uns 45 anys viu amb la seva mare des de la separació amb els seu marit. La mare va ser qui va trucar per demanar hora, la seva filla no estava bé i així van seguir trucades per saber com anava ella, la qual cosa jo no consentia i deixava la resposta a la Julia si volia. Explicava que la Julia s'ajuntava amb persones del carrer i que es passava molt de temps tancada a casa sense ganes de fer res. Hi havia una preocupació sincera però sense esperances de recuperació.

La Julia es mostrava deprimida, i sovint plorava. Deia molt sovint que li faltava alguna cosa. Tenia un dir peculiar quan de cop i volta sense previ avis pujava el to en una expressió de gaudi i carregava amb insults incendiaris i odi contra alguna autoritat, ja sigui de l'experiència pròpia, amos o de la vida en societat, religió, política. Aquesta manera de parlar apareixia d'un altre lloc fora del discurs on estava immiscuida. És podria identificar amb l'ideal anarquista, aquesta era el meu intent fantasmàtic d'introduir-la en algun discurs però faltava d'argumentacions elaborades, semblava més que aquelles paraules sortien del real i atemptaven contra si mateixa. De l'altre cantó, i d'aquí a que la psicopatologia del DSM la titllés de bipolar, es mostrava decaiguda i deprimida, com si la seva vida no tingués sentit o millor, l'hagués perdut en algun moment.

Una relació de maltractament a la joventut

En un moment donat va relatar la primera relació de parella que va tenir viscuda per ella amb total incomprensió. Estava amb un noi més gran que ella que la maltractava, abusava i incomodava socialment. Ella reaccionava amb submissió, amb una total submissió i dependència. Amb el relat explicava que  no entenia com havia aguantat aquell maltractament. Em pregunto on estava el gaudi en aquesta experiència, és a dir, que en treia ella al canvi? segurament hi havia alguna cosa del tracte patern, doncs, en els seus relats infantil explica com n'estava del seu pare, com l'estimava i com ell corresponia al seu amor. No és possible, amb la possibilitat de ficció, que la Julia hagués sigut víctima d'un abús sexual patern i que en tal manipulació no pogués reaccionar amb submissió davant d'aquests tractaments vexatoris com a manera de rememorar com un més allà del principi de plaer, és a dir, com a gaudi. D'alguna manera ella es situava com a passiva davant els maltractaments.

Aquesta és una veritat d'aquelles incomodes en les relacions de parella i és acceptar que en els posicionaments on hi ha violència de gènere fins que no hi ha un trencament hi ha una dinàmica compartida que lamentablement pot durar molts anys i que van destruint les subjectivitats, és a dir, l'encontre de dues estructures subjectives pot ser d'aparent complementarietat fins que aquesta es trenca però que per alguna raó pulsional es queda fixada. Els mitjans de comunicació van plens de dones que volent deixar al seu home maltractador no ho acaben de fer. És necessària doncs una rectificació subjectiva podrem dir profunda perquè això es faci efectiu en l'ordre del real o una caiguda de la subjectivitat per retrobar-la d'una altre manera.

La relació trencada amb el pare

En un moment donat de la seva vida la Julia va trencar la relació familiar sobretot amb el seu pare. Si bé hi va haver un trencament amb el pare aquest es va resoldre posant terra pel mig, però el cert és que aquest passatge a l'acte va avivar el gaudi entre els dos. Va ser una escena dramàtica, ella marxant de casa seva, sempre deia que els seus pares no s'estimaven, amb un cop de porta per anar a viure en un altre lloc però amb les mateixes determinacions.

D'aquesta època relata que va fer coses que no hauria d'haver fet, acostament a les drogues, etc... el que és significant és que a pesar d'aquesta nova situació el seu pare l'anava a veure de tant en tant i li duia diners i altres necessitats. No hi havia un desenganxament efectiu només ho era formalment.

Posteriorment a aquesta època boja va trobar a un home amb qui es va casar. Un home de qui va tenir dos fills. Diu que la seva sogra la controlava, que la molestava i que estava farta de la família, finalment va resoldre deixar la família, així sense més problema. D'això en parlava com quelcom que s'anava repetint a la seva vida, és a dir, construccions que de cop trencava, destruïa. Vides amb sentit que anul·lava amb actuacions extremes, passatges a l'acte, no s'inscrivia en cap discurs en cap sentit. Vicente Palomera en un seminari d'ell que vaig assistir parlant de la psicosi explicava la psicosi a partir de dues línees paral·leles, l'una el significat i l'altre el significant que no es troben, hi ha un trencament en el sentit, són paraules d'on no es coneix l'origen perquè falta. Són expressions que sorprenen a l'oïdor per la falla que expressen, la falla del complex patern d'entrada al desig i a la sortida del gaudi amb l'Altre matern. La Julia doncs era així però no del tot.

La mort del pare

El cert és que la Julia va venir a consulta queixant-se de tenir depressió de no tenir ganes de res i d'un cert sentiment d'estranyesa. S'havia separat, havia deixat dos fills amb el pare dels que no es preocupava, havia deixat la feina i el pare s'havia mort. Crec que l'ordre és a la inversa i que la mort del pare la va deixar a cel obert, amb una falla en el complex patern que la figura del pare substituïa. Sortia de casa per anar-lo a veure al cementiri i així es reconfortava però certament estava en un atzucac.

La Julia doncs vivia en el gaudi, li faltava alguna cosa que la sostingués que li proporcionés l'accés al desig, a ser un subjecte desitjant. Ho havia perdut amb la mort del seu pare, havia perdut el desig que no era seu sinó del seu pare, jo ho relacionava amb el fal·lus patern al que ella s'identificava, el desig a favor o en contra del pare la significava profundament, tot passava a través d'ell. Ara vivia amb la seva mare amb qui volia parlar de tot allò que havia passat, del trencament en la seva joventut, dels sentiments cap al pare, vol posar ordre a través d'aquestes converses i la vaig animar a fer-ho. Vol trobar en definitiva una significança per ella des de l'Altre matern, però la mare em trucà preocupada per la filla malalta que va al psicòleg.

Era un vaixell sense rumb, intents aïllats de trobar algun port. 

   

"Els fills els estimo amb deliri"

Hi hagué també una sentència que expressava el sentit en paral·lel del significat i el significant, quan parlant dels fills de qui gairebé mai parlava digué: "els fills, els estimo amb deliri", la qual cosa era certa, no els estimava amb sentiment perquè no podia ho feia amb deliri.

A pesar d'aquesta desolació tendència dels subjectes psicòtics hi havia un home, un home que li aportava allò que ella necessitava un sostenidor, però, parlava d'ell amb certa inseguretat. Certament l'home era conscient de que alguna cosa no anava gaire bé i preguntava sovint com anava la teràpia.

La Júlia tenia doncs amb els homes una relació de dependència, s'aguantava amb el fal·lus de l'home però no de manera histèrica sinó de total submissió, sempre i això era un tret característic de tant en tant s'agafava d'aquelles significances contràries a l'autoritat però d'una manera excessiva amb insults. Aquestes eren les anades i vingudes, doncs s'identificava amb quelcom, ja sigui feina, parella, família, amistats però sempre s'acabava trencant i així ho relatava ella, de cop ja no li interessava i marxava sempre amb grans retrets i insults i com deia ella es quedava buida. Aquesta buidor que seria una buidor de significança la deixava perplexa i en completa incomprensió. 

El cert és que va passar per la consulta i com ja he dit per falta de temps i potser per la meva inexperiència no va haver-hi alguna resolució. Aquestes visites al cementiri del pare, amb qui necessitava parlar li servien com a sosteniment i aquest desig de parlar amb la mare potser podria portar algun lloc, em temo però que en la seva posició d'Altre matern i en la falta d'un sosteniment des de la subjectivitat és difícil que arribi a articular algun desig constructiu, bé així acabà.

Conclusions del cas en relació al tema de treball

La Júlia es sotmetia davant la simbologia fàl·lica. Aquella falta de reacció en la seva joventut quan aquella parella la maltractava, aquella fugida de la família que més que un anar-se'n va ser una més alta soldadura podem dir per oposició amb el seu pare, aquella falta de qüestionament i sentiment per la maternitat i en definitiva aquell forat en alguna significació del complex patern fa de la Júlia un subjecte mort en vida, un subjecte que no ha fet el procés de separació-alienació amb l'altre sinó que està encara alienat amb l'Altre primordial. És com si no hi hagués subjecte darrera aquelles paraules o un subjecte parcial. El cert però és que no hi havia deliri entès com aquella construcció des del real però si que parlava amb exabruptes de manera sobtada i sense previ avis.

És un cas que si hagués trobat un home pervers haguessin constituït una parella on la perversió, el gaudi i la mortificació hi hagueren estat molt presents. Ella que viu incrustada a l'objecte a sense saber-ho i ell que gaudeix amb la manipulació d'aquest objecte formarien verdaderament una parella horripilant. Es complementarien.

7.- EN SERGIO. UN MÉS ENÇÀ DE LA DEMANDA

En Sergio va arribar a la consulta preocupat per la reacció que va tenir amb la ruptura de cinc anys de matrimoni. Havia desenvolupat algunes fòbies a el que li recordava la parella i la relació. També es mostrava preocupat per les trobades que ell havia tingut amb la nova parella de la exdona. Fill d'una mare molt possessiva, després de la ruptura havia tornat temporalment a casa els pares i la mare no deixava d'entrar a l'habitació d'ell, d'irrompre en la intimitat i de controlar-lo, com deia ell. Es queixa del seu pare perquè no els hi fa cas, un pare distant i queixós dels problemes quotidians i amb tendències alcohòliques. Té un germà que s'ha divorciat dues vegades.

El cert és que tenia fòbia a tornar a la casa on havia conviscut amb la exparella i quan hi va ho fa amb el seu germà, amb patiment. Està a l'atur, però es mostra actiu en la cerca de feina. Relata amb patiment com és de difícil trobar feina ara. Ell s'identifica amb el que anomena el seu ofici treballant el metall. Diu gaudir molt de la seva feina.

Els prontos

Així anomena ell les reaccions incontrolables que tenia davant la seva exdona. Aquests prontos apareixien en moments de conflicte amb la seva exdona i es corresponien amb reaccions agressives de les que reaccionava marxant durant una estona al carrer. Què són aquests prontos?  Al diccionari de la RAE es defineix pronto com:

3. m. coloq. Decisión repentina motivada por una pasión u ocurrencia inesperada. Le dio un pronto, y tomó la capa para salirse de casa.

   4. m. coloq. Ataque repentino y aparatoso de algún mal.

Aquestes dues definicions ens expliquen molt bé, i amb un exemple molta adient pel cas que ens ocupa, el que podria ser un fenomen inconscient o un símptoma. Repentino, pasión, inesperado defineix alguna cosa inconeguda del subjecte. Ens parla de la divisió subjectiva expressada en aquesta agressivitat i per tant en el seu caràcter inoportú.

En Sergio no entenia com una dona a la que tant havia estimat li havia fet allò de deixar-lo i anar-se'n amb un altre amb tanta velocitat, fins i tot amb urgència. Ell volia ser restituït i buscava alguna falta en ella per venjança. Un home molt fàl·lic amb un complex d'Èdip mal resolt, on la mare encara té aquell semblant amenaçador i el pare l'enemic a abatre i ridiculitzar. A més amb l'agregant de la falta de feina explica que té ganes d'aprendre alguna cosa sobre ell i una afirmació significativa, explica que creu que hauria d'haver anat al psicòleg abans, durant l'adolescència. És l'extimitat, allò que passa a l'exterior li remou allò que hi ha a l'interior, allò que és inconscient. Hi ha diverses coses que vol saber de si mateix, algunes preguntes a respondre i diu que ara les vol respondre.

En quant a la posició subjectiva davant la castració el vaig significar com a neuròtic obsessiu. És un cas molt freudià i molt lacanià també, fill d'una mare cocadrilesca i amb un pare absent. Donava la impressió d'estar a la mercè de l'Altre, en solitud amb l'Altre de manera angoixosa. D'aquesta manera relata com va ser la separació, alguna cosa li va cremar al pit, diu: "me quería sacar de mi, algo me arrancaba". No ens parlava aquí en Sergio de la falta de separació de l'Altre, de la falta de mortificació del propi cos, d'un cos encara d'infant on l'objecte a està dins?. Aquest dolor al pit no explica, la significança de separació, aquest arrancar-se de l'objecte a?. No diu em feia mal sinó que parla d'un objecte exterior que l'arrancava de si mateix. Però que l'arrancava de si mateix? doncs, la separació amb la seva parella que viu com un abandó.

"Será necesaria la aparición de la categoría de lo real, es decir, de aquello que no puede ser completamente simbolizado en palabras, para que ambos conceptos encuentren un punto de convergencia, y para que finalmente el fantasma aparezca como la causa del síntoma en la neurosis, como su motor fundamental." del mòdul La génesis de los síntomas psíquicos.

Aquest dolor ens parla de lo real del cos, d'allò que no es pot dir en paraules i que ens remet al registre real. El fantasma com la causa del síntoma en la neurosis, parlem d'aquesta sentència en el cas que ens ocupa:

En Sergio explica el que ell considera que va fer vessar el got, la última gota, i és una certa compulsió seva a remenar els productes cosmètics de la dona, com per interès, i explica l'enuig de la dona en donar-se compte d'aquest actuació peculiar. És cert, que hi ha en aquest moment de l'arreglar-se de la dona quelcom fonamental en elles, doncs com que La dona no existeix d'alguna manera s'ha de significar i bé, aquest moment del maquillatge hi és per fer-ho, sens dubte per constituir un semblant, algun semblant que ompli aquest buit de significança. I clar, aquest gaudi d'en Sergio de posar-se pel mig d'això i la dona, d'interrompre aquest procés de la feminitat de la dona davant del mirall, feia de la relació un impossible.

Ella impedida a expressar-se en el gaudi que li és propi amb els mitjans cosmètics impedia el sexe. Relata en Sergio que a pesar de considerar que la seva dona era molt guapa feia mesos que no tenien sexe, per què? aquesta actuació d'entremetre's treia qualsevol eròtica necessària en la sexualitat.

Reprenent el tema dels discursos, aquest és pot identificar amb el discurs de la violència de gènere un l'home es sent amb el dret d'entremetre's entre La dona que no existeix i allò que li dona un semblant que la fa ser, important qüestió aquesta! ho fa per l'amenaça inconscient que la dona adquireixi un semblant, és a dir, que la dona adquireixi un significant i expressi la diferència entre els sexes. La sexualitat violenta d'en Sergio s'expressa en el moment en que la dona és una dona i no La dona i aquest entremetre's ho és entre aquests dos moments, ell desitja La dona que no existeix perquè això li permet seguir no desitjant, seguir essent un neuròtic obsessiu. En el moment que passi a la posició desitjant, que és la posició on les dones existeixen una a una, ell podrà ser home incorporant d'aquesta manera la funció del nom del pare.

En Sergio trobava una posició en la seva relació que li permetia seguir, d'alguna manera prop de l'Altre matern renegant de la possibilitat a constituir quelcom propi, una subjecte propi. S'ha d'aclarir que aquesta era la primera i única dona de la seva vida i també que ell tenia un gran desig de ser pare, apremiantment. És a dir tenir un desig de formar la seva pròpia família i el posava trist veure que per ara no era possible. Aquest desig ens parlava del desig de la funció, de ser funció pel seu fill cosa que per ell havia sigut dimitida i ens parla també de neurosi i no de psicosi, de la vida en el discurs encara que aquest era Edípic.

En el transcurs de les sessions es va desvetllar la pròpia responsabilitat en allò que havia passat, en la causa del poc interès en el sexe i en la reacció d'ella en la separació. També es va constituir una separació entre ell i l'Altre matern i es va resoldre en la coneixença d'una altre dona, lluny de la mare. Va estar en dubtes durant un temps però i aquesta va ser l'ultima comunicació de la seva part estava resolt en marxar de casa per anar a viure amb aquesta noia.

El més ençà i el més enllà de la demanda en Sergio o com diu el mòdul El malestar en la vida amorosa: "La paradoja del amor es que la demanda de amor es demanda de castración, pedir al partenaire que muestre su falta.". Precisament en Sergio viu la seva relació de parella en la confusió d'estar més ençà de la demanda, en una posició que no vol i aquí està la responsabilitat reprimida expressar aquesta falta de la castració. Amb un pare absent i alcohòlic, absent del palet lacanià està a mercè de les gargamelles de l'Altre matern. Aquest dolor al pit molt real, que recreà en sessió, no expressa sinó aquesta separació del desig matern per alinear-se en la metonímia del desig?

8.- CONCLUSIONS i altres CONSIDERACIONS

Amb el present treball s'ha fet una incursió per la teoria psicoanalítica en un tema tant fonamental com és la diferenciació sexual i les determinacions en la subjectivitat. S'ha construït tot el treball al voltant d'una idea principal com és que el gènere no determina de cap manera la subjectivitat. Freud ens va aclarir i així ho veiem a la clínica que la pulsió és sense objecte predefinit i que això capacita a l'esser humà, a diferència de l'instint animal, per decidir. Però també sabem que no existeix proporció/relació sexual com digué Lacan. A la pregunta freudiana de Què vol la dona? Lacan respongué que el que és fonamental és no que vol la dona sinó què és la dona? i arribà a la conclusió que homes i dones som diferents o millor que existeixen dos posicionaments que no obligatòriament s'han de relacionar amb el gènere entre homes i dones. Aquestes diferències es relacionen directament amb l'orgànica del tenir i no tenir freudià però sobretot configura una manera diferent d'accedir al gaudi, en ell el gaudi fàl·lic, en ella el gaudi suplementari.

Aquests gaudis no són independents però tampoc formen part d'un tot oposat. La lògica fàl·lica ens parla de la unitat, del tot, del tenir, del poder, de la limitació. La lògica altre va a part, és sense raó, és la lògica de la mística, del desprendre's de tot, és el gaudi que va més enllà dels determinants de la lallengua i per tant del límit que li correspon. Aquest gaudi altre és aquell que implica a tot el cos i que ens acosta al real.

Lacan operà a través de la lògica i Freud a través d'una visió mitològica centrat en el complex patern. La lògica, com les matemàtiques ens parlen d'un llenguatge mínim, de símbols i signes, d'imatges i simbolitzacions, que configuren un llenguatge potser més proper al real i amb això treballar Lacan.

També des de l'estructuralisme del primer Lacan s'afinà més en el pathos de la subjectivitat, però no fou més tard que es possibilitar alguna cura per la psicosis, si es pot dir així, i amb la concepció de les posicions subjectives no com a compartiments estancs sinó com a continuïtats discursives dins i fora del discurs. Estem doncs en les neurosis que són afectacions discursives i les psicosis que van en paral·lel.

I tot això com afecta a la sexualitat i a aquestes violències? es clar que de manera determinant doncs la sexualitat està recoberta de discursos, discursos des de l'altre social, els quals he treballat en el present treball i discursos des de la subjectivitat dels que he presentat algun cas. No són dues parts separades sinó que les dues és complementen i possibiliten l'existència de l'altre.

En la meva història vital hi ha hagut encontres amb diverses tendències en els discursos establerts en quan a la sexualitat. Des dels més feministes ratllant el deliri, amb la promoció a ultrança de la igualtat fins a masclismes recalcitrants ratllant el fal·lus únic per tant violent i paranoic. Aquests discursos que he desgranat fins on he pogut que segur que donen per molt més com amb la proposta de la teoria Querr que no descarto reprendre el seu estudi.

En aquesta investigació, sumant-hi la meva experiència clínica el que si he extret és la inviable consideració social de la violència anomenada de gènere, perquè ni és de gènere entès això com una violència patriarcal contra la dona, ni és violència sinó violències. Doncs, el que he anomenat sexualitat violenta pot esdevenir des de diferents contingències de la subjectivitat. Els tres casos exposats són tres sexualitats violentes o que produeixen violències. La primera pels mals entesos que s'hi varen constituir, diferents objectius, subjectivitats inviables en relació sexual, la de l'home centrat en el seu fal·lus i la de la dona amb una definició impossible però lligada per determinants superjoics. El segon cas una pacient entre la histèria i la psicosi esquizofrènica que situava als parteners en un lloc també impossible de dependència infantil, on l'home havia de ser amant i protector a la vegada, com a fal·lus per ella renegant ella mateix d'alguna determinació subjectivada. El cas d'en Sergio, es pot dir un maltractador, és a dir un home que en la seva posició de ser el fal·lus imaginari de l'Altre matern li era impossible una relació heterosexual, doncs, si bé considerava la seva dona com molt atractiva l'accés al gaudi fàl·lic, li era molt difícil però no interposar-se entre ella i la seva feminitat.

Veiem doncs que no existeix ontològicament la violència de gènere sinó i com he titulat el treball hi ha sexualitats violentes.

D'altra banda i també ho vull destacar durant la redacció d'aquest treball el que destinat els matins de tot un mes he trobat difícil saber com estructurar-ho. La qüestió és la següent, per un cantó sé que si intento ordenar massa els pensaments la feina d'escriure se'm torna obsessiva, que si bé alguna cosa hi ha d'això en desig d'escriure es perd la frescor i el desig en fer-ho. D'altra banda també he descobert que quan millor escric, és a dir, quan crec que el que dic en el paper adquireix un sentit interessant és quan més em deixo anar, quan més la metonímia de l'escriure i del llegir funcionen sense masses traves, quan allò que vull dir adquireix un matís de veritat i sembla funcionar des de l'Altre, bé, des de que sóc escrit per l'Altre.

A Catalunya durant finals del segle XIX i principis del XX, la mateixa època del naixement de la psicoanàlisi de Freud, desenvolupà la seva obra un poeta, Joan Maragall. Ell deia que la poesia era "paraula viva" "és a dir, l'expressió pura del sentiment inspirat per l'objecte poètic. Els elements no vius subministrats per l'enteniment i per la voluntat no han de modificar l'expressió. La forma, amb una independència absoluta, han d'adaptar-se a la més directa traducció del pensament, o més ben dit, a la revelació més immediata de la inspiració, fins passant, si convingués, per damunt de la incorrecció o descurament de la vestidura." (http://universitaties.cat/vidaobra_maragall).

Doncs la psicoanàlisi és la última frase del text reproduït, és una incorrecció i un descurament de la vestidura. És a través de la paraula donar-te compte, si es pot així, que el jo és una construcció imaginada que els significants que determinen són contingents i també que les pulsions hi són per dividir i fer viure. La paraula viva, la paraula plena, accepció lacaniana del valor de la lallengua, és allò que significa al subjecte de veritat.

Això és el que cerca la psicoanàlisi, un subjecte de veritat, de veritat en el seu viure des del desig, des del trobament del propi desig més enllà dels determinants de l'Altre. És per dir que oposadament a la ciència, o millor des d'un altre lloc funciona com a desllorigador d'un nus pathològic que fa subjecte i estructura, un nus que no permet un llaç social satisfactori ni una sexualitat.

 El discurs científic s'esforça en no perdre l'estatut d'amo, aquest estatut que posa les coses al seu lloc que previament ha descrit per trobar el sentit de si mateix. És la tautologia científica aplicada a la salut mental del que aquí ens ocupem. La objectivitat sumada a l'imperatiu del gaudeix! capitalista configura subjectivitats lligades inocentment a aquest Altre del que dir-ne pervers és poc. L'economia del mercat centra els significants en el consum del que sigui per seguir amb el funcionament de la maquinaria del creixement, però de quin creixement? no  dels ciutadans que ja va bé que consumeixin i reflexionin poc sinó  de la mateixa maquinària etèria.

Aquesta maquinària que també incumbeix a la dona en el seu lícit desig d'igualtat en els drets però que l'evoca també a l'estrès, a la dona deu, que val per tot, per ser fal·lus en competència amb els altres, per ser mare, amant i esposa. És ben cert que la dona des de la seva posició té una relació més flexible amb el desig que la posició fàl·lica. Pot anar i venir sense tants de problemes però això tampoc l'allibera del malestar en la cultura i del gaudeix! capitalista que ens immiscueix a tots.

De la guerra de sexes s'ha passat a una caça de bruixes del gaudi fàl·lic, on qualsevol sortida de to es sol reprimir amb més o menys violència pel nou poder femení que no és solament de les dones. La feminització del món ha estat un progrés des de finals del XIX, però seria un pas en fals que aquesta feminització es quedés solament en una pugna pel poder, la dona en aquesta assumpció pot aportar la seva diferència que obté del gaudi altre del que l'home també pot aprendre, potser a relaxar discursos a anar més enllà del complex d'Èdip, a canviar l'Altre social. El que seria bo és que ara que les dones s'han interessat tant pel gaudi fàl·lic, l'esser humà s'interessés pel gaudi suplementari històricament en mans de la dona.

Lacan va obrir la porta a interessar-nos per aquest gaudi altre. La psicoanàlisi lacaniana ja no és posiciona en el saber de l'amor, Freud si ho feia, sinó en un discurs que ell va detallar en la lògica dels discursos com:

La causa, l'objecte petit a de sempre perdut,  causa del desig. La veritat S2 com a veritat no-tota metonimització dels significants de l'Altre. El subjecte dividit conseqüència de la repressió primordial i d'entrada al llenguatge com a treball i la producció com a S1, significants amo determinants per la subjectivitat i formadors de la fantasmàtica.

 

Aquest posicionament que és un saber i una ensenyança que li permet moure's pels altres discursos sense quedar-hi atrapat per identificació. És també un posicionament que permet obrir la porta al gaudi altre inconegut per l'home. La psicoanàlisi adquireix doncs un altre valor que el de la paraula com és el de l'experienciació del que és la subjectivitat, per això té tant de valor la sessió, el trobament amb un altre que ha fet un camí semblant, que no igual.

És necessari aventurar-se en tot allò que es sap i en allò que no es sap. L'altre dia vaig veure un reportatge de dones que havien sigut víctimes de l'anomenada violència de gènere i eres dones una per una. Una que no havia refet com es sol dir la seva vida, doncs s'havia quedat desemparada en la ruptura amb l'home fàl·lic que l'acompanyava, TOT se li havia esfondrat i la vida tenia encara poc valor. És d'aquesta possibilitat de la que parla la psicoanàlisi de subjectivar una vida que ha estat perduda sense sentit o amb un sentit perjudicial per ella, en l'assumpció de la pròpia responsabilitat més enllà d'estereotips socials, perquè a una dona poc li serveix dir que ha sigut víctima de la violència de gènere si no va més enllà i és pregunta sobre si mateixa, és a dir, si més enllà de la culpa que pot tenir el partenaire, quina responsabilitat té ella mateixa en tot plegat, o millor, des de quina posició va viure aquest maltractament i perquè per exemple, va tardar tant en acceptar la seva posició. D'altra banda és sabut el que els costa a algunes dones canviar el posicionament en alguns casos de mare nutrícia davant els seus partenaires.

 Aquesta és la feina important a fer i no constituir comitès de control del masclisme que al final acaben per inhibir qualsevol expressió d'aquesta masculinitat. En conclusió donar valor a la diferència i no forçar cap a la igualtat.

9.- BIBLIOGRAFIA i ALTRES

LLIBRES

1.- La Dona que no existeix. De la il·lustració a la globalització. Neus Carbonell. Eumo Ed. ISBN 84-9766-056-0

2.- Clínica del vacío. Anorexias, dependencias, psicosis. Massimo Recalcati. SEPS. ISBN 84-9756-097-3

3.- Vida sexual y repetición. Adolfo Berenstein. Ed. Sintesis.

ISBN 84-9756-038-8

4.- La discordancia de los sexos. Rithée Cevasco. Ediciones S&P.

ISBN-13: 978-84-614-2977-6

5.- Mujeres, una por una. Shula Eldar et cols. Editorial Gredos, S.A

ISBN: 978-84-249-3600-6

6.- Más allà del principio del placer. S.Freud. Ed. Biblioteca nueva.

ISBN: 84-473-2278-5

7.- Lo que decía Lacan de las mujeres. Colette Soler. Editorial no todo.

ISBN: 95833629-8

8.- El malestar en la civilització. Sigmund Freud. Trad. J.M. Terricabres.

Accent editorial.

ISBN: 978-84-936095-8-0

9.- Lacan en español. Brevario de lectura. Ignacio Gárate y José Miguel Marinas. Biblioteca nueva.

ISBN:84-9742-112-4

10.- E-book. Bases documentales:

            Obras completas S. Freud. Trad. Luis Lopez Ballesteros.

            Obras completas S. Freud. Trad. James Strachey.

            Seminarios, Escritos y otros trabajos de J. Lacan.

MÀSTER

1.- Posiciones subjetivas en la clinica estructural. Enric Berenguer.

2.- Las Neurosis. Histeria I i II. Obsesión. Fobia. Varios autores

3.- Estudio Psicoanalítico de las perversiones. Jorge Sosa

4.- Identidad, identificación y lazo social. Perspectivas de Freud y Lacan

5.- Los malestares en la cultura. Marco Mauas

6- El malestar en la vida amorosa. Silvia Elena Tendlarz

7.- Clínica de las transformaciones familiares. Deborah Fleischer y Germán García

8.- Clínica del consumo. Ernesto Sinatra

PÀGINES WEB

www.Psikeba.com.ar

Diferencia sexual, feminismos y Psicoanalisis. Mª Carmen Elisa Escobar

Cuerpo, arte y tecnologia. De la poética del sentido al frenesí de lo real. Rosa Aksenchuk

www.narcisborrat.com

Violencia i Subjectivitat

www.deia.com

Gritar fuego durante una agresión és la manera més ràpida para que alguien se mueva.

PEL·LÍCULES

Fake Orgasm, 2010, Jo Sol, Zip Films

Barry Lyndon, 1975, Stanley Kubrick, Warner Films

El, 1953, Luis Buñuel, Prod. Tepeyac