LA OBSESSIVITAT DEL SÍSTEMA

Quan un deambula pel món, es dona compta, si pren una mica d'atenció, en quina classe de món vivim. El sistema capitalista és astut però esgotador, doncs situa al subjecte en el centre del seu discurs, un subjecte per cert sempre en falta i per tant necessari constantment d'omplir de sentit l'existència. És astut, (J. Lacan) perquè això ho sap i no escatima esforços en buscar objectes, gadgets, per mirar d'omplir el buit, a vegades sense cap delicadesa. Enrolar-te en aquest sistema sense ser una mica primmirat, com a mínim t'omple de deutes i com deia Karl Marx t'aliena, aquesta paraula que sempre és vigent i que es refereix a perdre's un mateix en l'altre. En aquest cas, aquest altre tindria a veure amb la proposta consumista, amb el seu discurs que és obsessiu. Obsessiu perquè insisteix en la sacietat en el valor del tenir i no del ser, argument també ben repetit per exemple per Erik Fromm. Agafem el tenir en les seves diverses formes i exprimim el sentit, aquesta és la proposta esgotadora. I clar el tenir és infinit. Qualsevol cosa per omplir el sentit i d'aquí a les compulsions i addiccions. Es posa la carnassa perquè els llops se la mengin. I clar com deia Hobbes tots tenim quelcom de llop, l'home pot ser el llop per l'home i en aquí si que l'experiència de viure és desagradable. Els demès com si fossin sempre els enemics, mai un punt de trobada mínim, que ja sabem és difícil. Això ens ho deixa ben clar la psicoanàlisi, ningú està absent, inutilitzat en la qüestió del gaudi i el gaudi remet a un mateix i als orificis corporals. Tots gaudim i tots ho omplim, ara, la manera de fer-ho és el què.

Això és el que pretén aquest sistema pervers, treure algun benefici del cos de la població, del cos en el sentit més ampli, dels orificis del cos en el sentit més ampli fins a l'esgotament. Sempre, però, hem de remetre a una idea fonamental, com és, la responsabilitat, diga-li ètica, per mirar de no embogir en la boragine. Com a mínim contra l'impuls comprívol que tant de sentit dona en aquest modernisme tardà.

Tenim doncs l'objecte, tenim doncs on posar-lo i tenim l'objecte i tenim, doncs, on posar-lo, sense fi. Mirem de fer-ho amb elegància. No crec que ho digui perquè vull que se'm reconegui com aquell anticapitalista, que també, ho dic perquè així ho sento i a vegades m'esborrono. La última moda? comprar per internet, perfecte!, jugada perfecte. Tenim tres elements i el desig que en aquest cas és bastant indefinit i es defineix en l'acte de comprar, els elements són la pantalla, els ulls i les dits per remenar els elements perifèrics del dispositiu. Tot conjugat en l'avidés de la compra, pim, pam, pum tot arreglat i en un temps els carters t'ho duen a casa. Però ep alguna cosa a canviat, doncs hem eliminat el subjecte, com insisteix el sistema tardocapitalista en eliminar el subjecte i per tant la subjectivitat. D'objecte a objecte, reciprocament no fa falta el subjecte que queda reduït a màquina de compra i venta. És horroròs, paraula que massa sovint surt de la meva boca, per alguna cosa serà.

El món el definim en cada acte i cada esdeveniment ens encamina (S.Zizek), res és prou atzarós per deixar-ho tot en mans dels deus. Tornem i jo invoco sovint la responsabilitat i la ètica en el desig, diga'm il·lús, d'un món millor. Què té d'il·lús voler un món millor?, d'això també n'estem fins els mismissims. Ens queda el pensament, la paraula i el fet per mirar d'insistir en forma de subjecte que no, no i no, que així no i en això està el camí. Res ens impedeix ser el que volem ser sempre que assumim les conseqüències i ens allunyem de les amenaces. Hem de ser conscients doncs d'on està el món i això sí que no té preu.

Podeu dir que sóc exagerat i potser ho sóc, però avui vull sí parlar així perquè així em surt i això té algun valor incalculable en realitat.