Els límits de l'adolescència

Després d’escriure el que ara us llegiré tinc la impressió que aquesta serà una xerrada que tan pot servir a pares i mares com a persones que per les nostres feines o aficions ens relacionem amb ells, els adolescents.

Plantejo aquesta xerrada per parlar des de dos vessants la pregunta. L’una preguntant-me si l’adolescència s’ha allargat o escurçat, és a dir, si ara els adolescents comencen a ser-ho abans i potser acaben després. També plantejo la qüestió de les normes als adolescents. Quin sentit tenen? S’ha de ser estricte o no? Tot plegat per mirar de respondre a la pregunta clau que ens fem tots: Què vol dir ser adolescent? També parlar de la relativitat del ser adolescent depenent de la cultura on s’inscriu.

Ser adolescent vol dir tenir en compte cadascuna de les adolescències que passaran cadascú dels adolescents. És a dir, que en realitat SÍ hi ha alguns aspectes que compartiran tots els adolescents però també com és lògic cadascú viurà a la seva manera.

Antigament posem-hi durant els anys 50 del segle passat l’adolescència es vivia diferent. Sobretot en quan a la sexualitat que estava més amagada, doncs s’entrava a la vida adulta amb bastant desconeixement del tema. La primera relació sexual es tardava molt més en tenir lloc es deia fins al casament i en general els pretendents es presentaven als pares. Hi havia, si es pot dir així, molta més preocupació pel què diran i més control de tot plegat.

Sempre s’ha de reconèixer i això sempre ho he volgut deixar clar que cada persona no està completament determinada per l’espai i el temps que li ha tocat viure però si que li planteja un cert trajecte, un marc de vida. Actualment, doncs, és molt important l’accés ràpid als plaers de la vida que sembla ens són més accessibles. Diem que les idees que manen socialment, que no són úniques, animen a gaudir a l’instant. Llavors s’ha perdut el sentit de l’espera i potser d’esperança en un futur millor. Tot es vol viure al moment.

Antigament doncs es passaven una sèrie de ritus més o menys definits i s’anaven plantejant moments socialment reconeguts i celebrats. Fent un recorregut no exhaustiu podem dir que les persones passaven per diferents cerimònies que d’alguna manera marcaven moments importants com per exemple els batejos, casaments, serveis militars... són moments que es vivien transcendentalment que ara han estat relativitzats i en alguns casos suprimits. Això ens ha donat un doble valor, l’un d’alliberament de quelcom que es pot viure com una imposició social i l’altre ens ha fet perdre potser els punts de referència, una espècie de pauta en lo vital. Personalment crec que tots aquests ritus de pas NO són tan necessaris, a vegades eren bastant cruels i traumàtics, però si és cert que ordenaven les vides sense gaires plantejaments, s’hi havia de passar i punt.

Més enllà dels ritus socials a l’hora de ser adolescent hi ha quelcom de que forma part de la naturalesa que marca de manera radical aquesta entrada a l’adolescència com és la pubertat. La pubertat que es presenta sense avisar, el cos està programat per entre els 11 i 14 anys revolucionar-se i poca cosa s’hi pot fer. Aquesta pubertat que també possibilita el tenir relacions sexuals. És l’entrada doncs a una nova vida, una nova manera de viure.

Aquesta nova manera de viure que demanarà per sobre de tot ser reconegut d’alguna manera com a individu més enllà de la família. En la infantesa això es viu de manera diferent, el reconeixement de la família és principal i d’això s’obté seguretat, una certa seguretat. Però arriba l’adolescència i tot això es trastoca. Hi ha famílies que aquest canvi el porten fatal! viuen amb molta preocupació aquests canvis ja els seus fills s’estan fent evidentment grans i els falten al respecte i fins i tot els són desconeguts.

És l’edat del REPUDIAR. El diccionari de l’enciclopèdia catalana diu que repudiar vol dir: rebutjar una persona amb la qual es té un lligam social o afectiu. Doncs sí, és el que ens fan sentir els adolescents i és d’alguna manera necessari que ho facin, han de replantejar-se tot el que els venia de la infància per encaminar-se a l’edat adulta per preguntar-se qui són i què volen ser. Això sempre ha passat. Ja el filòsof grec Aristòtil (foto) afirmava que:

Els joves són variables i es cansen amb facilitat, són fortament concupiscents i els seus desitjos son aguts per no prolongats, doncs se’ls passa la passió ràpidament.

Són apassionats, colèrics, i es deixen portar amb facilitat pels impulsos. Es deixen portar per la ira, no suporten ser tinguts en poca consideració i s’irriten extraordinàriament si es consideren víctimes d’una injustícia.

No són malvats de caràcter, sinó més aviat candits, perquè els falta experiència al no haver vist masses maldats.

Viuen majoritàriament plens d’esperança, perquè l’esperança és el propi del futur com el record ho és del passat, i resulta que els joves tenen davant de sí un llarg futur i darrera de sí un molt breu passat.

Es llancen a fer el bé amb més facilitat que a portar a terme el que els convé, doncs viuen més d’acord amb el seu caràcter que amb la reflexiva raó, ja que prefereixen la virtut del que és bo al càlcul del convenient.

Són més amics dels seus amics i companys dels seus companys que els que tenen edat més avançada, perquè els complau i embelleix la convivència i mai pensen en la utilitat ,ni per tant, tampoc quan escullen els amics.

Es passen en tot, tot ho fan exageradament, són excessius i d’això pequen, estimen excessivament, odien excessivament, no tenen terme mig.

El caràcter dels joves (Retòrica d’Aristòtil S.IV a.C.)

*comentari

Aquesta era doncs l’adolescència al s.IV abans de crist i és encara la mateixa. Però també és cert que cada cultura veu l’adolescència de diferent manera. Jaume Funes (foto) psicòleg social molt interessat en l’adolescència i parlant de la immigració diu:

No les va a ser fácil. Provienen de entornos culturales en los que no

estaba hasta hoy prevista la adolescencia. Allí se pasa de la infancia final a la juventud o la vida adulta por simples ritos de paso, de transición, no por apalancarse unos años dedicándose a ser adolescente. Es más o menos igual que en nuestros barrios, hace escasos años, cuando se dejaba de ser niño pasando de la escuela primaria a hacer de aprendiz de pequeño hombre barriendo un taller, o de pequeña mujer cuidándose de los hermanos o empezando a trabajar a turno en una fábrica.

Como el joven gitano que un día debía de abandonar la infancia y

acompañar al padre a vender, para ayudar y para aprender, son chicos y chicas para los que su entorno de crecimiento había previsto acabar una infancia más bien escasa y entrar en el mundo de las personas adultas que luchan por la vida. Como una chica magrebí de 15 años comentaba a su profesora: «padre dice que aquí hemos venido a trabajar no a estudiar». Ni ellos y ellas, ni su entorno cercano, habían previsto hasta ahora que llegaban a un entorno en el

que sería obligatorio ser adolescente.

*comentari

Podem dir doncs que l’adolescència és l’edat de la tonteria, és la part de la vida que la societat nostra que no d’altres ens permet vagar pels carrers. És una edat per experimentar amb la vida, per mirar de saber de què va aquesta vida. Però clar, sempre s’ha dit que les masses piquen, per tant també és l’edat de la transgressió, de saber que els pares i adults ja no hi són per entomar tot el que ens passa i entra amb molta força, quanta més millor la RESPONSABILITAT. Llavors estan entre dos pendents d’una mateixa muntanya, l’una on hi ha la responsabilitat i l’altre on hi ha la tonteria (per dir-ho d’alguna manera). Què vull dir amb aquesta tonteria? Doncs tot allò que ells és permeten i nosaltres com a adults també els permetem a vegades perquè són joves, d’anar despistant davant de les exigències adultes: estudiar, controlar el temps de manera prudent, esperar els torns, acceptar la soledat sense massa tragèdia, el respecte a la diferència... ells, doncs, estan en una edat paradoxal, és a dir, difícil, no són ni nens ni adults, en alguns casos se’ls permet ser nens però també se’ls exigeix ser adults responsables, potser millor dir ciutadans responsables. Però hi ha quelcom també importantissim i potser principal de què fer amb aquesta complexitat que els rodeja. Per això necessiten tant el grup d’amics, que els serveix de refugi davant la vida i que els és absolutament necessari, un lloc d’iguals per compartir allò que els succeeix sense la intromissió dels adults. Aquests grups que a vegades els omplen més que qualsevol altre oferiment des de l’exterior i que d’alguna manera s’autogestionen i per tant els adults sobrem. S’inventen malnoms a vegades ben cruels però que els ensenyen d’allà on fallen, és barallen de la manera més apassionada, fan les activitats més absurdes però que a ells els fan sentir grup, d’alguna manera busquen allò autèntic que els fa sentir grup i busquen gaudir-ne, molt lluny tot plegat de qualsevol responsabilitat adulta.

En referència a això m’explicava una noia de 12 anys d’un altre poble que a ella li agradava anar a Barcelona amb tren, uns 40 minuts, concretament a la plaça de Catalunya a una botiga de tecnologia a passar els dissabtes. Els pares estaven estupefactes amb aquest desig, sempre havia estat una noia d’excel·lents a primària i des de que va comença l’ESO tot s’havia trastocat. Al preguntar a la noia les raons de tal activitat em deia que li agradava estar amb altres com ella compartint en un lloc de moda sense més preocupacions. Aquestes són les idees dels adolescents que als adults ens semblen de bombero però per ells tenen sentit.

Crec que és un temps, un espai de descoberta sobretot, una oportunitat que els donem les societats occidentals per mirar que fer amb la seva vida i també per madurar. És un entreparentesi de tres, quatre anys a la suposada edat de treballar o d’estudiar intensament. Però és veritat que ara potser ens estem passant una mica.

*comentari

Un professor d’institut em deia fa un temps el que ha canviat el comportament dels alumnes. M’explicava que antigament quan anava pels passadissos els alumnes s’apartaven quan ell passava com a signe de respecte, deia que les classes duraven uns 50 minuts i els alumnes escoltaven amb més atenció el que explicava, deia que ell feia de mestre i ensenyava continguts i que ara fa més d’educador, com de primària. Com s’explica aquest canvi?

-         El retrocés del valor de l’autoritat. Antigament es respectava les figures d’autoritat vingués d’on vingués: policia, alcalde, mossèn o mestre i fins i tot els avis eren entesos com a autoritat. Ara l’autoritat és un valor carca i es desconfia directament d’ella. I si s’ha de respectar alguna autoritat s’hi ha d’arribar no ve donada.

-         Les noves tecnologies i el valor de la imatge. Actualment i també dins l’aula s’han introduït tota una sèrie de gadgets tots ells amb diferents promeses: més contacte social, facilitat en l’accés al saber, més autonomia. Tot són artefactes que acceleren la vida i la fan més instantània. Si volem ho tenim tot a l’abast:  persones amb el facebook i whats up, el coneixement amb la wikipedia i internet en general. Però també penso que no tot han sigut guanys, també s’ha perdut l’espera, la serenitat i en alguns casos el pudor.

*comentari

Tots aquests artefactes que també usem massivament els adults i que per tant desdibuixa la distància entre uns i altres, entre adolescent i adult. És veritat i així ho afirmen alguns savis que ara viuríem una adolescència eterna o més perllongada en el temps. Ja no està de moda madurar. Madurar vol dir des del meu punt de vista fer-se càrrec d’un mateix i de les dificultats de la vida. Els adolescents estan en pugna amb això i es solen amagar darrera un no sé o un enriurese’n de la vida. Alguns adults i aquest és potser també el problema fan el mateix, no es volen fer càrrec de la situació. És l’impuls de la societat actual al consum del que també estan viciats els adolescents. Alguns d’ells en el consum és realitzen, sense més preocupació. Seria doncs ben desitjable que sabessin que darrera del consum hi ha moltes causes que el possibiliten. És a dir, hi ha sobretot, esforç, paciència i perseverança en qualsevol producte de consum però ells, els adolescents, cauen en la imatge captivadora del producte. Imatge per cert ben reproduïda en tots el mitjans publicitaris que hi ha.

Amb tot això vull dir que si bé els adolescents són en si transgressors, tampoc les maneres de viure actuals faciliten el pas per aquesta edat. Un adolescent necessita sobretot un espai per experimentar però limitat pel criteri i una certa sensatesa i potser d’això en aquesta societat actual no n’estem sobrats. Ho deixo com pregunta... també perquè jo tampoc ho tinc massa clar.

Solucions?

L’adolescència necessita molta paciència i perseverança perquè en realitat la única cosa que podem esperar els adults que els acompanyem és quelcom que surti d’ells mateixos i això és ben difícil. S’escudaran, en general, en totes les estratagemes possibles per no OBEIR,paraula que ve del llatí i que significa saber escoltar. Des de les mentides, els xantatges de tot tipus, als oblits incomprensibles per no fer-se càrrec de la vida. Aquí entra en joc la NORMA.

Què és la norma? La norma és quelcom imposat des del que té l’autoritat per mirar que allò que està projectat des d’aquesta mateixa autoritat funcioni correctament. Quelcom ben necessari per cert. Els adolescents per altra banda és precisament amb el que xoquen. Ells no volen ser normativitzats, ser part de la norma, sinó tot el contrari volen trobar quelcom que els defineixi a si mateixos. En realitat és un impossible perquè mai s’acabaran de trobar si mateixos i qualsevol moda que assumeixin serà amb una certa norma imposada.

*comentari

Potser el que demanen amb insistència és que no se’ls ofegui amb la norma. La qüestió és ben difícil perquè també molts et demanen aquesta llei, aquesta norma, perquè necessiten saber que hi ha quelcom exterior que els sap parar ja que ells gaudeixen a vegades perillosament deixant-se portar.

*comentari

Potser aquest és un bon consell és a dir, ni molt durs ni molt tous, relacionant-nos amb ells amb criteri i essent flexibles i en alguns casos no. És veritat que l’adolescència no deixa de ser una aventura ben apassionant. Per cert la paraula adolescència bé del llatí adolescere que vol dir fer créixer, l’etapa de la vida que parla de madurar i aprendre...

Plantegem el cas d’un adolescent que ens entorpeix precisament, transgredint la norma, una activitat programada ben interessant. Què fer, què dir? Normalment qualsevol cosa que diem apel·lant a l’ordre no els serà de molt interès, segurament sempre que es pugui s’ha de fer un salt i pensar que en realitat aquell adolescent que ens fa la vida impossible, no ho fa perquè sigui dolent o ens tingui mania, sinó perquè està buscant alguna resposta a quelcom que li passa pel cap, això ho he comprovat alguna vegada. Pateix per alguna cosa molt important per ell o ella i no vol demostrar-ho de cap de les maneres sinó tot el contrari. Segurament si li preguntem que li passa no ens ho explicarà i si ens ho vol explicar serà un oportunitat que no ens poden permetre el luxe de passar de llarg. N’hi haurà que serà impossible parlar-hi i haurem de patir la seva incomoditat en la pròpia pell. És un joc ben simple, ell o ella serà per nosaltres una molèstia i la nostra difícil funció serà quartar-li la llibertat a les bones o a les dolentes. Aquest doncs és el joc una mica absurd que se’ns planteja a vegades. En aquestes situacions ens haurem d’espavilar a que no arribi a més i potser serà necessari intervenir enèrgicament. Llavors posarem en joc quelcom difícil com és ser el portador de la norma, el policia, però és necessari saber-s’hi estar. Si no hi ha comunicació profitosa només ens queda anar provant i esperar que alguna cosa impulsi a aquest adolescent impertinent a algun canvi positiu. És ben difícil cohabitar amb un jove que sembla que  no té res a perdre però és molt necessari i interessant buscar les raons per aquest comportament, insistir en voler-hi saber alguna cosa.

Els límits en realitat només són útils quan ens els apliquem nosaltres mateixos sinó podem entrar en un discurs ben inútil, on hi ha el transgressor per un cantó i per l’altre el policia, com aquell joc de lladres i policies que abans es jugava i ara potser també al pati.

També hi ha adolescents que sabran manegar-se-les millor per no ser un conflicte pels adults encara que inevitablement i d’alguna manera tenen el dret i el deure de molestar-nos, de ser-nos incomodes, de ser divertits i diversos en definitiva.

Guió de la xerrada organitzada pel Centre Guiomar i l'IES Font del Ferro de Palafolls