LA
DIFERENCIACIÓ SEXUAL
de la relació
sexual que no existeix
a les
sexualitats violentes
La Dona que no existeix? Dalí, Galatea de las esferas, 1952
Autor: Jordi Alcàcer i Micaló
|
|
Estudiant
del Màster en Psicoanàlisi. Clínica
del subjecte i del vincle social
|
dedicat amb amor a la Iona i a
la Yessenia,
Capitan Queen.- No, Nora, no, a parte de vos y de otras cuatro más
os juro por dios que
el corazón jamás sintió más tierna llama.
Nora.- Ah!, los hombres, los hombres
de hoy. Vuestras pasiones
nada tienen que ver
con las nuestras. Nosotras somos
como esas plantas
que dan una flor y mueren.
Capitan Queen.- Oh, entonces, entonces decis que no nunca habeis
sentido amor por otro hombre.
Nora.- Nunca, solo por vos. ¿como podeis
preguntarme?
,de la pel·lícula Barry Lyndon de Stanley Kubrick
ÍNDEX
1.- INTRODUCCIÓ
.............................................................................................
2.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL I LA
SUBJECTIVITAT EN FREUD
............
3.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL I LA
SUBJECTIVITAT EN LACAN
............
4.- DISCURSOS SOBRE SEXUALITAT
...........................................................
5.- CAS 1. MARIA JOSÉ i RODRIGO.
L'articulació d'una relació perversa
....
6.- CAS 2. JÚLIA. Entre la histèria i la psicosi
esquizofrènica
........................
7.- CAS 3. SERGIO. Un més ençà de la
demanda
...........................................
8.- CONCLUSIONS i ALTRES
CONSIDERACIONS
.......................................
9.- BIBLIOGRAFIA i ALTRES
...........................................................................
|
4
7
14
22
34
41
45
48
52
|
|
|
1.- INTRODUCCIÓ
El primer que vull
deixar clar és la qüestió idiomàtica del treball. He estat dubtant si fer-lo en
català o en castellà i si finalment he escollit el català és per dues raons,
podríem dir una personal i l'altre social. La primera es refereix a la meva formació
tan psicològica com psicoanalítica que ha sigut gairebé tota en castellà,
desitjo profunditzar en aquesta teoria en la llengua de la meva infància per
fer-la també més meva, en un desig recorrent que ara vull fer realitat. Sobre
la raó social, que també es relaciona amb la primera, ho és perquè trobo a
faltar literatura psicoanalítica en el meu idioma matern. Les llengua i les
llengües són transmissores, cadascuna des de la seva particularitat, i és també
el meu desig que el català ho sigui també de la psicoanàlisi com a valor
purament cultural. Sé que restringeixo la possibilitat de lectura del meu
treball però en aquest cas prefereixo seguir el meu desig particular.
Em plantejo el present treball
com un exercici de formació en el marc de tan interessant màster que he tingut
la oportunitat de realitzar. Se'm brinda la oportunitat d'assentar, lligar i
reflexionar els conceptes psicoanalítics i a pesar de la dificultat que té la
redacció de qualsevol text hi abocaré el meu desig en fer-ho.
Freud s’esforçà en construir una
ciència de la psicoanàlisi. Aquest afany per la cientificitat s'ha d'emmarcar
en una època on la ciència tenia sobretot el valor de la veritat i que si un
volia ser escoltat s'hi havia d'emmotllar d'alguna manera. Amb els anys, va comprovar
la dificultat que tenia que la seva teoria fos acceptada per les implicacions
que afecten l'individu en allò que li és fonamental. Ell a pesar de diverses
controvèrsies seguí treballant incansablement i fins la mort en la psicoanàlisi
dotant-la d'un corpus teòric robust. Posteriorment a Freud, els anomenats
post-Freudians varen desenvolupar tota una extensa ramificació d'escoles i
autors que s'anomenaven psicoanalistes, amb teories més o menys estrafolàries i
ideològiques. No és l'objectiu del present treball tractar aquesta qüestió però
si ho volia destacar.
També vull destacar la
importància de Jacques Lacan en la seva tornada a Freud, doncs Lacan ja al
segle XX va apostar per la relectura de Freud i la teorització a través
d'aquesta base. Lacan també tingué controvèrsies però en aquest cas amb la
mateixa societat psicoanalítica trencant finalment amb la institució i fundant
la seva pròpia. Ell va obrir la psicoanàlisi a l'estructuralisme, al
deconstruccionisme donant-li un matis més afí amb la postmodernitat i els
canvis que es plantegen en lo social. Lacan va ser un teòric però també un
clínic extraordinari amb una mentalitat sempre lliure i interessada per la subjectivitat.
El present treball està destinat a reflexionar a través d'aquesta teoria psicoanalítica sobre
com s'articula en la subjectivitat i en l'Altre social el real del sexe fent
una crítica a la concepció de la tant enunciada violència de gènere.
Des de principis d’enguany s’ha evidenciat un
creixement d’aquesta violència i han mort set dones en mans de parelles o
exparelles. Aquest problema social es considera una xacra a extingir i provoca lògiques
reaccions airades i accions col·lectives de rebuig. Es pregunta, sense solució
de continuïtat, sobre la raó d'aquest augment de la violència. Normalment
s'explica a través de la tant habitual resposta a lo multifactorial i un
posicionament clar i potser cada cop més radical i generalitzadora de la maldat de l'home i de la victimització
de la dona obviant d'aquesta manera la subjectivitat i la relativitat que
comporta el cas per cas.
Ahir, sense anar més lluny, va
sortir a les noticies que una dona viuda d'uns 65 anys havia estat assassinada
per la seva filla i una amic. De seguida es va dir que no es podia relacionar
amb la violència de gènere, és evident. Però, no és igualment important o
potser més, si ho mirem des d'aquesta perspectiva qualsevol assassinat?, no és
també una tragèdia que una filla mati a la mare?, per què aquest desig
d'eradicar aquesta violència del gènere quan realment del que parlem és de
violències podríem dir en l'àmbit domèstic?
Quan introduïm la subjectivitat la cosa és complexa i és necessari fer
un recorregut més llarg, més enllà de la condemna, per arribar a comprendre
alguna cosa. No és una qüestió que es pugui resoldre solsamènt amb
concentracions, programes de conscienciació social o fins i tot grups de dones
més o menys impenetrables sinó que és necessari endinsar-nos en al
individualitat, és a dir en la subjectivitat del nostre temps. No deixar doncs
la qüestió en mans de grans proclames ideològiques que fins i tot en alguns
casos, i en relació al superjò, poden tenir conseqüències nefastes. El cas per
cas és essencial en aquesta problemàtica que paradoxalment es mostra com a
social, com un problema social.
La relació/proporció sexual no existeix, amb aquesta sentència Lacan ens va ensenyar,
lluny de males interpretacions, que la completud en el matrimoni o en les
relacions sexuals és una quimera, una ideal des de l'imaginari. Adolfo
Berenstein en Vida sexual i repetición
diu “Tanto en la homosexualidad como en la heterosexualidad se dipositan las
formas cristalizadas de un mundo destinado de apuntalar la ilusión de una unión
en el encuentro sexual” (A. Berenstein,
2002, pàg.108). Per tant més que violència de gènere, violència contra les
dones o violència sexista, introduiria una concepció lluny del gaudi del
discurs dient-ne doncs sexualitats
violentes, incidint en el valor de la subjectivitat i decisió de
l'individu. D'aquí el títol del present treball.
Aquesta falta de proporció en la
relació sexual queda amplificada i evidenciada en la perversió generalitzada
del tot s'hi val: parelles que es
separen després d’uns mesos de casats per infidelitats, homes jubilats que
embogeixen i maten a les seves parelles, joves de vint-i-cinc anys que
assassinen a les seves novies, parelles homosexuals, transexualisme, llibertinatge.
La societat dels extrems on per un cantó se'ns insisteix en l'imperatiu del
gaudeix! capitalista i per l'altre demanem un fre a aquestes actituds perverses
i violentes.
Graciela Musachi ho recull en el
seu escrit La feminización del mundo quan diu, "Actualmente existe una deriva que ha
transformado el tradicional campo semántico ligado a la perversión (sutileza,
título de nobleza, rigor, delicadeza consumada, humor, ironía, arte...),
convirtiendo esa delicadeza en mercancía, esa perversión generalizada en norma
social, esa estructura del sujeto en algo que no está prohibido y que, por lo
tanto, es obligatorio" (G. Musachi,
Mujeres una por una, 2009, pàg. 38) .
Gracies a Freud en l'época de la
moral victoriana vàrem comprendre els secrets de la histèria, va descobrir
l'inconscient, la sexualitat infantil i demès concepcions de la psicoanàlisi.
Va situar el complex d'Èdip al centre de la subjectivitat. Posteriorment Lacan
va desdibuixar l'Èdip i els seus determinismes donant la possibilitat a usar al pare, no de sotmetre'ns, posant
el valor de la decisió i per tant de la subjectivitat. Freud afirmava que una
dona feliç, era una dona que cuidava de la família, que era mare i que era
esposa, deia de l’home que s’havia de consagrar al treball i a l’amor, doncs bé
tot això ja no val com a universal i s’ha tornat particular.
El present treball s'estructura
en dues parts, la primera teòrica i l'altre clínica. Primer Freud i després
Lacan ens parlaran de com es subjectivitza l'infans
que no parla, cadascú amb les seves particularitats. Es mirarà doncs de rodejar
el problema de la diferenciació sexual. He estat dubtant si fer un sol punt
mesclant l'un i l'altre autor però he decidit separar-los per expressar les
diferències des de l'Altre cultural i social tant determinant en la clínica
psicoanalítica, doncs no és el mateix fer psicoanàlisi ara que a finals del
segle XIX. El segon punt d'aquesta part teòrica és una aproximació als
discursos en lo social sobre la sexualitat. Des dels feminismes al discurs
fàl·lic amb una incursió al discurs Queer.
La segona faré una descripció clínica
de tres casos que han passat per la meva consulta que serviran per testimoniar
el que provo d'explicar i de valoritzar, com és la importància del cas per cas
i per tant de la subjectivitat en aquesta mal anomenada violència de gènere.
2.- LA DIFERENCIACIÓ SEXUAL i LA
SUBJECTIVITAT EN FREUD
Sigmund Freud vivia una època
molt diferent a l’actual en molts aspectes. La seva era una societat on el
poder estava en mans sobretot de l'home. També és cert que va ser a finals dels
segle XIX i principis del XX quan es varen començar a sentir veus a favor d’un
igualitarisme entre homes i dones com per exemple amb les sufragistes. No crec
que sigui una coincidència que igualment per aquesta època es desenvolupes la
psicoanàlisi que també suposà una subversió i un anar contracorrent sobretot
amb la qüestió de la sexualitat infantil. Aquesta concepció des de la pulsió va
revolucionar la vida tan victoriana de l'època i Freud rebia atacs de molts
sectors per la teoria a la vegada que era investigada i seguida. Les idees més
revolucionaries, són les més controvertides, són les que commouen. Freud venia
del món de la investigació científica biològica i participava en trobades
d'homes científics més o menys honorables per defensar una o altra idea,
actualment tot ha canviat situant-se al voltant de la productivitat. Als
científics ja no els importa tant la veritat si aquesta no ve acompanyada de
beneficis, tot està diluït pel discurs capitalista. Aquest discurs també afecta
a les subjectivitats. El psicoanalista manxego José Maria Àlvarez afirma que "en la época de Freud incluso la satisfacción debía
ocultarse y estaba mal visto mostrar lo que uno gozaba. Hoy sucede todo lo
contrario, como desgraciadamente se comprueva al escuchar, todos esos
testimonios obscenos que inundan la programación de la televisión" (J.M. Álvarez, enero 2011, entrevista a José
María Àlvarez, http://www.temasdepsicoanalisis.org/entrevista-a-jose-maria-alvarez/).
Freud es va endinsar a la
psiquiatria de la època de la ma de Charcot primer i Breuer després. Charcot el
va introduir a la clínica a través de la hipnosi que Freud no va tardar en
rebutjar, va anar caient pel seu propi pes, era conscient del valor de la
suggestió. Posteriorment passà per una mínima suggestió fent copets al front
del pacient en moments clau per finalment deixant que la paraula fes el seu
camí en la subjectivitat. Amb Breuer i el cas de l'Anna O. podríem dir que va
ser el descobriment de la transferència. Si Breuer s'espantà quan Anna O. li va
demostrar el seu amor, Freud va fer un pas enrere i va posicionar-se com a
analista aprofitant el que allà passava per comprendre millor qui era aquella
pacient o millor què era. És cert que Freud no va comprendre, com ho va fer
Lacan posteriorment, la posició femenina i així ho expressa la seva pegunta:
Què volen les dones?, però si va obrir camins per la investigació d'aquesta
diferència.
A Freud li devem la consideració
de la sexualitat infantil, punt clau de la teoria psicoanalítica. Existeix i
existia la tendència a creure en la puresa dels infants, en la seva bondat
angelical, que no denota sinó una inversió moralitzada de la pròpia infància,
és a dir, obviem allò que fórem en els propis fills. Aquesta sexualitat
infantil no es concentra en la genitalitat, la concepció de la sexualitat és
una concepció ampliada. El mòdul De la psiquiatría clásica a la clínica
contemporánea diu sobre Freud que "Lo primero que plantea es que sus
investigaciones lo conducen a una concepción ampliada de la sexualidad, es
decir, que no se reduce solamente a la genitalidad". Amb aquesta ampliació del que és sexual que ens
parla de la pulsió indica que la subjectivitat està determinada per la pulsió.
Un concepte confús però
important per Freud és la libido.
Libido es pot definir com l'energia psíquica de las pulsions sexuals que troba
el seu règim en termes de desig, d'aspiracions amoroses, i que, per Freud, explica
la presència i la manifestació de lo sexual en la vida psíquica. És de destacar
que per C. Jung la libido no es circumscriu a la sexualitat sinó que hi destina
tot el que es regeix per l'amor. Aquesta diferència entre un i altre autor
promocionarà dues línees de pensament divergents i provocarà un trencament
entre ambdós psicoanalistes.
Extret del mateix mòdul: "De modo que, respecto a "los fines"
de la sexualidad, también se llega a la conclusión de que no existiría para el
ser humano un instinto sexual natural". Aquesta altre frase ens parla de la diferència primordial entre animals i
essers humans: els animals es mouen per instints innats en canvi la
subjectivitat humana està condicionada pel món pulsional que és sense objecte
predefinit i d'aquí el concepte de perversió. Per exemple, no hi ha un objecte
predefinit per la pulsió oral de l'infant que tant pot xuclar el mugró de la
mare, com un xumet o el dit, té la pulsió però no un objecte predefinit.
També extret del mòdul "Freud define la pulsión como "(...) la representación psíquica de una fuente de
excitación (...) un concepto
límite entre lo psíquico y lo somático". És una frase que condensa molt
bé el que és la pulsió, és allò que queda entre el cos i la psique i que es
defineix com quelcom limitant.
Freud ens parlà de la amnèsia infantil al
referir-se a l'oblit en l'edat adulta d'aquesta infància perversa. Existeix una
repressió a aquesta expressió sexual que a pesar de no recordar-la si queda
l'empremta d'aquests desitjos infantils. Freud en deia perversos polimorfs, definició que em sembla ajustada i que explica
com són els infants que viuen lo pulsional de manera directe sense el filtre de
la paraula que és civilitzadora. El despertar a la vida és el despertar a la
perversió, és a dir, a la vida de lo pulsional que s’anirà regulant en pro d’una vida amb l’altre. Queda clar que la concepció
dels nens com a perversos en Freud s'allunya de qualsevol idea pejorativa sinó
que n'és una descripció.
Freud parlarà de diferents fases
o moments del despertar de la sexualitat o el que és el mateix de la vida
pulsional. Són activitats autoeròtiques a través de diferents zones erògenes on
el petit obtindrà satisfacció sexual. Com he dit anteriorment la pulsió és
sense objecte predefinit però si que hi ha unes zones erògenes predestinades.
Freud deia que la primera és la fase oral, on el nen experimenta la
pulsió a través del xuclar, succionar.
Voldria exposar un exemple de
satisfacció d'aquesta zona erògena que puc comprovar en un alumne que tinc a
les classes de reforç que realitzo en un centre obert. Es tracta d'un nen de
sis anys molt callat a classe, difícil de motivar a respondre a qualsevol
pregunta i que tendeix a repetir el que sent sense implicar-se. Ara bé quan el
deixo amb la seva mare és un altre nen, parla i fins i tot l'he vist renyant-la
per arribar tard a buscar-lo. El que vull destacar però és la concentració de
voluptuositat en la mucosa labial, és a dir, té els llavis en posició de succió
constant com buscant aquella satisfacció, normalment els té vermells i humits.
És clar llavors que no li fa falta buscar algun tipus de satisfacció amb la
paraula. A l'intervenir, al desitjar la seva paraula, el nen es va començar a
resistir a venir però amb el temps i amb l'ajuda de la mare ha crescut i es
comença a sentir orgullós dels seus èxits.
Un altre és la fase anal, de la relació del nen amb els
excrements. Del mòdul De la psiquiatría
clássica a la clínica contemporanea: "En efecto, las manipulaciones relacionadas con la
excreción y la higiene del niño, así como los trastornos intestinales
característicos de la primera infancia, producen "intensas
excitaciones" que dejan su huella en el niño y que pueden inducirlo a
actividades autoeróticas de carácter anal." També es relaciona aquesta etapa amb la simbologia
del regal, doncs l'infant viu l'excreció com un desprendre's de quelcom del
cos. És destacable ressaltar que durant aquesta etapa el nen ja està
determinant què serà i per tant s'està decidint sobre la contingència de les
neurosis adultes. És molt probable que un nen amb dificultats en regalar als
pares els seus excrements promocionarà una neurosi obsessiva.
La fase genital és la tercera fase. El nen descobreix una nova forma
de satisfacció centrada en la zona genital que és estimulada. Buscarà doncs la
fricció fortuïta o voluntària. Freud ens parlarà d'una certa normalitat en la
sexualitat adulta quan la libido es centra en aquesta genitalitat, però també
diu que "En ningún hombre
normal falta una agregación de carácter perverso al fin sexual normal, y esta
generalidad es suficiente para hacer notar la impropiedad de emplear el término
“perversión” en un sentido peyorativo" (1905, Tres ensayos para una teoría sexual, pg.19). Què és la perversió per Freud? és una
accepció de l'esser humà condicionada i reprimida per la civilització. Freud
diu en el malestar en la civilització
que "Aquesta substitució del poder de l’individu pel de la comunitat és el
pas civilitzador decisiu. La seva essència consisteix en que els membres de la
seva comunitat s’autolimiten en les seves possibilitats de satisfacció, mentre
que l’individu no coneixia cap limitació semblant". (1930, el malestar en
la civilització, trad. J.M. Terricabres, pàg. 35) És a dir, que l’home per ser
civilitzat s’ha de limitar en les possibilitats individuals, és a dir
autoeròtiques de satisfacció, i que per tant ha de reprimir els seus desitjos
apressants de satisfacció.
Vull destacar també una nota de 1915 de Freud en
relació a la importància de l’Altre cultural en la qüestió de la sexualitat
quan diu "Estos poderes
(repugnancia, vergüenza, moralidad), como diques para el desarrollo de la
sexualidad, pueden considerarse también como residuos históricos de
inhibiciones exteriores experimentadas por el instinto sexual en la
psicogénesis de la Humanidad. Se observa que aparecen en el desarrollo del
individuo en una época determinada y como obedeciendo espontáneamente a la
llamada de la educación y de otras influencias ejercidas, desde el exterior,
sobre el sujeto.-
EL MITE GREC D'ÈDIP
Com era tradició, abans de
casar-se, Laios i Locastra varen consultar l’oracle de Delfos i els va revelar
una premonició terrible: tindrien un fill que mataria al pare i es casaria amb
la mare. Ja , després de casats varen tenir un fill i per por al presagi
decidiren sacrificar-lo. Encarregaren la feina a un serf que per llàstima
l’abandonà a la muntanya lligant-li els peus a un arbre (d’aquí ve el nom d’Èdip
– peus inflats-). Un pastor del rei de Corint, Polibi, el va recollir i va ser
adoptat pel rei i la seva esposa Peribea.
Èdip desconeix el seu origen
adoptat i visita l'oracle que li revela que no ha de tornar mai al seu lloc
d’origen perquè si ho feia mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare.
Ell caient en l’error per desconeixement decideix fugir de Corint per no
tornar-hi. En la fugida es troba a quatre homes dalt d’un carro que li
exigeixen que surti del camí per poder passar, entren en batalla i ell mata a
un dels homes que tràgicament és el seu pare, Laios.
Morí el rei Tebes ciutat atemorida per l'Esfinx una criatura
monstruosa. A tot vianant que entrava o sortia de la ciutat els proposava un
enigma i si no responien correctament els devorava. El regent de Tebes germà de
Locastra proclamà que qui destruís el monstre tindria la corona de Tebes i a la
seva reina.
Així que Èdip va anar a
l’encontre de l’Esfinx que li va pronunciar l’enigma: quin és l’animal que pel
matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda en té tres?, Èdip li va
respondre, l’home, a la infantesa camina a quatre grapes, quan és adult amb
dues cames i quan és ancià amb el bastó. Així que l’Esfinx va ser derrotada.
Èdip va esdevenir rei de Tebes i es va casar sense saber-ho amb la seva mare
Locastra amb qui va tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dos filles,
Antigona i Ismene.
Uns anys més tard la pesta
arremet contra Tebes matant tan homes com dones. Èdip, rei de Tebes, envià a
preguntar a l’oracle de Delfos com acabar amb la Pesta i obté que no cesarà
fins que sigui castigat l’assassí de Laios. Èdip emprèn una investigació i
descobreix la tràgica veritat que finalment s’ha complert el que havia dit
l’oracle. Després de saber la veritat Locastra es suïcida penjada i Èdip
s’arranca els ulls per no veure els crims que havia comés. Èdip fou desterrat
per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.
---------------------
Amb aquest mite Freud explica el
que considera el fonamental de la neurosi com és una relació incestuosa amb
l'objecte matern. L'Infant, que no parla, està adherit a l'objecte matern a través
de les pulsions. En la més primerenca infància la pulsió passa per la boca amb
la succió que serà la primera expressió de la sexualitat. Posteriorment s'anirà
desenvolupant l'eròtica anal per desembocar en la sexualitat genital. Aquesta
relació simbiòtica, això perquè la mare també experimenta plaer sexual, que
Freud anomena narcisisme primari s'ha de trencar d'alguna manera i aquesta és
la funció de la castració. Aquest altre complex, el de castració, és necessari
perquè l'infans entri al món de la paraula. El narcisisme primari és asexual,
és a dir, a pesar de que els petits ja tenen diferències anatòmiques la relació
maternofilial és la mateixa.
Per aclarir aquest concepte vull
aportar una reflexió de Rithee Cevasco a La discordancia de los sexos: "Tanto Lacan como Freud partirán de una concepción de
un sujeto infantil a-sexuado. El
término a-sexuado no quiere decir no
concernido por la sexualidad, muy al contrario -puesto que uno de los avances
de Freud será precisamente reconocer la dimensión sexual infantil-, el sujeto
infantil será a-sexuado en lo que
concierne a la diferencia de los sexos. Está concernido en cambio por una
actividad pulsional a-sexual (el a
tiene aquí valor de objeto pulsional)." (2010, R.Cevasco, pg. 43). La diferència s'articula
a partir que el nen o nena entra en la paraula i per tant en el món
"exterior".
Freud a Introducción
al narcicismo
escriurà "...y el autoerotismo, que hemos descrito como
un estado primario de la libido? [...] la hipótesis de que en el individuo no existe,
desde un principio, una unidad comparable al Yo, es absolutamente necesaria. El
Yo tiene que ser desarrollado. En cambio las pulsiones autoeróticas son
primordiales. Para constituir el narcicismo ha de venir a agregarse el
autoerotismo algún otro elemento, un nuevo acto psíquico. (1914, pàg. 3)
Doncs, aquest autoerotisme del
que parla Freud és el que el relaciona amb la mare, viu en una indiferenciació
amb l’exterior i la mare forma part del seu narcisisme pulsional. Doncs bé, és
a través de la castració simbòlica que es separa. Aquest procés rep el nom de
separació/alienació: l’infans, que no parla, viu en una simbiosi maternofilial
regida per les pulsions autoeròtiques, hi ha d’haver un agent extern a aquesta
relació que separi l’incest, aquesta separació que és origen de la
subjectivitat i per tant de l'angoixa necessària demana de l’alienació en algun
objecte extern. Quan no s'articula aquesta funció separadora s'estableixen
diria Freud les patologies (neurosi, psicosi o perversió). El cas més extrem el
tenim amb l’autisme que un posicionament pulsional narcisista o autoeròtic.
Però com s'organitza segons Freud l'individu a
partir d'aquest complex de castració? Ja hem dit que la primera infància és
asexuada no existeix diferència entre nens i nenes, és l'etapa preedípica. Llavors és necessari el complex d'Èdip i el
complex de castració per constituir el subjecte diferenciat com a masculí i
femení i Freud ho centra en la diferència anatòmica. El nen té penis i també és
cert que expressarà l'erotisme cap a l'objecte matern amb aquest membre, és
comú a l'edat de 3 o 4 anys que els nens s'excitin a través de la fricció del
membre com a conseqüència de la tensió que li provoca la relació incestuosa amb
l'objecte matern.
Freud al parlar d'aquestes qüestions tan sensibles
és mostra dubtós quan diu per exemple "Otra cuestión dudosa es el
papel desempeñado por la enuresis y por la supresión de ese hábito mediante
intervenciones educativas. Nos inclinamos a adoptar la simple formulación
sintética de que la enuresis persistente sería una consecuencia de la
masturbación y de que su supresión sería considerada por el niño como una
inhibición de su actividad genital, es decir, que tendría el significado de una
amenaza de castración; pero queda todavía por demostrar si estamos siempre
acertados con estas presunciones." (S.Freud,
1925, algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras
Completas, versión e-book, reg. 30.880). Doncs, hi ha un tall en
aquesta relació incestuosa més o menys sever, més o menys angoixant, i aquest
tall és la castració simbòlica perquè l'infans pugui passar a ser un individu,
una individualitat i poder entrar en el món de lo simbòlic. Però aquest tall no
és total i aquesta és una paradoxa que desenvoluparà més Lacan i per tant
desenvoluparé en la seva part. El nen, entra en rivalitat amb el pare que és
agent de la castració ja que amb aquesta actuació l'infant s'ha de separar de
l'objecte matern que tanta satisfacció pulsional li havia provocat. És una
situació conflictiva i la situació del pare en el seu propi complex derivarà en
una millor o pitjor resolució. Recordem que hi ha el període de latència on les
passions edípiques del nen quedaran reprimides per reeixir a la pubertat.
El nen, té por de perdre el seu membre i així ho
expressa quan passada la època preedípica de poc interès desenvolupa una
curiositat per la qüestió del tenir o no tenir i és commou quan es dona compte
que les nenes i la mare no en tenen. Ell creia que tots en tenien i sovint
s'excusa de la falta femenina amb un "ja li creixerà" o "en té
però és molt petit", realment sent horror per aquesta realitat, ell no
accepta la diferència anatòmica, de Freud: "el horror ante esa criatura
mutilada, o bien el triunfante desprecio de la misma." (S.Freud, 1925,
algunas consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras
Completas, versión e-book, reg. 30.884).
En el mateix text citat anteriorment Freud
esgrimeix la següent frase: " El complejo de Edipo de la niña pequeña implica un
problema más que el del varón.", doncs si ell té por de perdre'l (el
penis), ella no el té i el voldrà tenir, és el que s'anomena enveja de penis o
complex de masculinitat. Per algunes dones massa identificades amb el pare
aquest complex les persegueix tota la vida i tenen dificultat d'establir
relacions satisfactòries amb homes ja que entren en competència amb ells, tenen
esperança de tenir-lo algun dia. També hi ha el posicionament psicòtic quan la
nena denega a no tenir un penis i es comporta com si el tingués.
En el procés de diferenciació també es veu afectada
la mare ja que la nena veurà que no en té i la odiarà per això, l'odia per dues
coses per ser tan en falta com ella, perquè no en té i per haver-la portat al
món amb tan insuficientment dotada. En quan a la qüestió clitoriana, Freud
afirma que el clítoris si bé és la versió atrofiada del penis s'equipara a ell
i explica el que la masturbació significa per un i altre sexe. Diu "Para
resolver el problema así planteado cabría la reflexión de que la masturbación,
por lo menos la del clítoris, es una actividad masculina, y que la eliminación
de la sexualidad clitoridiana es un prerrequisito ineludible para el desarrollo
de la feminidad." (S.Freud, 1925, algunas consecuencias psíquicas de la
diferencia sexual anatómica, Obras Completas, versión e-book, reg. 30.887).
Semblaria per tot lo exposat fins el moment que
l'home té un camí més curt cap a la seva sexuació que la dona cap a la seva.
L'home ha de accedir a la castració simbòlica, separar-se de la mare i assumir
la llei imposada pel pare per obrir-se al món, en canvi la dona de
l'a-sexualitat passa pel complex de castració però com que no en té, ha de fer
una giragonsa i buscar-se d'alguna manera, Lacan dirà La dona no existeix per
referir-se a aquesta qüestió, tema que desenvoluparé posteriorment. Deixo també
per més tard la reflexió de com afecta això a la qüestió de la violència entre
sexualitats objectiu del present treball. Freud dirà que llavors la nena al
acceptar la seva falta peniana, i eliminar el desig de penis d'alguna manera no
renuncia a ell dirigint el seu amor cap al pare i la mare dins la lògica
edípica es convertirà en contrincant, és com una petita dona, ja. Però, és
necessari per no caure altre cop en el complex de masculinitat que sobrepassi
aquest moment dirigint-se a altres homes quan sigui oportú, és a dir, a
l'adolescència. Si queda fixada a l'amor cap a pare caurà en la neurosis de la
impossibilitat de l'amor o la satisfacció amb altres homes.
Aquesta lògica dels complexos té efectes diferents
per home que per dones. A l'home una bona resolució del seu complex d'Èdip amb
la castració simbòlica farà que incorpori la llei per frenar l'incest, que
Freud en "El malestar en la Civilització" relacionarà amb l'inici de
la cultura, és condensarà amb l'emergència del superjó. En canvi en la dona
aquest procés és diferent i Freud en una sentència genial que simplifica la
controvèrsia i la paradoxa descoberta per ell, diu: " Aunque vacilo en expresarla, se me impone la
noción de que el nivel de lo ético normal es distinto en la mujer que en el
hombre. El superyó nunca llega a ser en ella tan inexorable, tan impersonal,
tan independiente de sus orígenes afectivos como exigimos que lo sea en el
hombre. Ciertos rasgos caracterológicos que los críticos de todos los tiempos
han echado en cara a la mujer -que tiene menor sentido de la justicia que el
hombre, que es más reacia a someterse a las grandes necesidades de la vida, que
es más propensa a dejarse guiar en sus juicios por los sentimientos de afecto y
hostilidad-, todos ellos podrían ser fácilmente explicados por la distinta
formación del superyó que acabamos de inferir. [...] No nos dejemos apartar de
estas conclusiones por las réplicas de los feministas de ambos sexos, afanosos
de imponernos la equiparación y la equivalencia absoluta de los dos sexos; pero
estamos muy dispuestos a concederles que también la mayoría de los hombres
quedan muy atrás del ideal masculino y que todos los individuos humanos, en
virtud de su disposición bisexual y de la herencia en mosaico, combinan en sí
características, tanto femeninas como masculinas, de modo que la masculinidad y
la feminidad puras no pasan de ser construcciones teóricas de contenido
incierto.- (S.Freud, 1925, algunas
consecuencias psíquicas de la diferencia sexual anatómica, Obras Completas,
versión e-book, reg. 30.892). Aquesta idea fonamental Freud no la fa
evolucionar, s'hauria d'esperar a Lacan per que desenvolupés el concepte de
gaudi Altre per referir-se a la qüestió del gaudi estrictament femení.
3.- LA DIFERENCIA SEXUAL i LA
SUBJECTIVITAT EN LACAN
Jacques Lacan va fer una segona
revolució a la psicoanàlisi. Després de la mort de Freud i amb l'aparició dels
postfreudians i segurament amb la psicologia del jo dels països anglosaxons es
va desdibuixar tota la concepció teòrica que desenvolupà Freud. Psicoterapeutes
anomenats psicoanalistes que donaven tasses de té i reforçaven un ego commogut
d'arrel, una psicoanàlisi massa influenciada per valors ideals de dretes i
d'esquerres, les anomenades corrents psicodinàmiques i els intents d'acostar la
psicoanàlisi a la ciència neurològica. Lacan trenca amb tot això i concentra la
seva teoria en un retorn a Freud, en una relectura de Freud.
D'altra banda Lacan per establir
les seves aportacions a la psicoanàlisi agafarà idees de l'estructuralisme i
d'autors lingüistes de la època. També és utilitzarà formules de la lògica i la
matemàtica per expressar la seva visió de la forma més sintètica possible. No
treu això que per la peculiaritat del que es tracta a vegades el llenguatge
lacanià sembla un embarbussament i és necessari submergir-se a la seva lògica
per sentir-se immiscuit en tot allò que diu. Crec que per entendre Lacan un ha
de sentir o experimentar el que diu.
Desenvoluparé alguns conceptes
nous de Lacan i les aportacions o ampliacions (si es pot dir així) que feu de
la teoria freudiana. El gran Altre, els 5 objectes pulsionals, l'objecte a,
l'estadi de l'espill, el gaudi masculí fàl·lic i el gaudi femení altre i els
tres registres imaginari, simbòlic i real. Tots ells s'entrellacen en una
concepció lògica del subjecte.
L'Altre
"Si
existen prójimos que no son iguales que nosotros, que no son (nos), sino sólo
"otros", también hay que contar con una dimensión o di(cho)-mensión, para expresar que la
única manera de situar al Otro -que no existe- es midiendo su presencia en lo
dicho, pues eso sería contar con él, mayúscula en la constitución de la
persona, responsable del desvanecimiento del sujeto, inconocible -aunque si se
puede reconocer-, espacio donde se pierde el sujeto, se construye el Yo y su
ideal, tesoro de significantes, umbral del parlante." (Lacan en español, Brevario de lectura, 2003,
Ignacio Gárate et al., pg.184) Lacan ens situa en un espai inconegut però reconeixible, que va més enllà
de la paraula i que és límit del subjecte i que també és allò que el concep. És
un concepte lògic i necessari en el subjecte lacanià, aprehensible però no
detallable. Més avall en el mateix text diu "El Otro es aquel que me veo verme, lugar del significante, inconsciencia constituida como tal,
es el lugar donde se instituye el orden de la diferencia singular" (pg.
185).
I com a colofó del mateix text:
"Así porque me veo verme por el
Otro: como un juego divertido de reflejos entre un espejo esférico y uno plano
(la mirada del Otro), la imagen real (holográfica) de mi cuerpo y mis objetos (el
jarro y las flores) se construye virtualmente (imagen especular) en el campo
del Otro como Yo, perdièndose en el intercambio de miradas la posibilidad misma
del sujeto (vedado al lenguaje) y del objeto causa del deseo que cae como resto
de una división del sujeto en el campo del Otro."
En les meves paraules diria que
l'Altre és primerament un concepte necessari, és tot allò que precedeix al
subjecte, que està abans de néixer i que el determina. Són les paraules, els
significants que donen sentit i vida al subjecte. També el que el desitja i
alimenta i no es circumscriu únicament a la mare com a individu, pot ser
l'altre cultural, l'altre social i perquè no l'altre inconscient, és a dir, tot
allò que no es diu del subjecte però que no dir-se adquireix un valor encara
més substancial d'allò que no se sap que se sap. L'altre també és el que
corrobora la meva imatge. Aquesta concepció de l'Altre Lacan també diu que no
existeix i es concreta dient que l'Altre no existeix, no existeix sinó es diu i
és impossible dir-se per complert i el desig de l'home és el desig de l'Altre,
perquè finalment, el que és inconscient es el discurs de l'Altre.
L'objecte petit a i els objectes pulsionals
L'objecte a, és l'objecte de les
pulsions, cessible a l'Altre. Aquest objecte o millor objectes es relacionen
directament amb la pulsió i per tant en les zones erògenes freudianes i amb els
objectes a lacanians. Lacan a diferència de Freud parla de 5 objectes i no de 3
fases, extreu llavors la temporalitat i es centre en la topografia. Lacan no
ordena la vida pulsional sinó que la veu més com a condicions que acompanyen al
subjecte.
L'objecte oral
L'objecte oral és el que ens
parla de dependència amb el pit matern fins a confondre's la propietat del
mateix i per això aquest pit funciona com a objecte a. També Freud parla de la
fase oral com aquella on la pulsió es centra entre la boca/llavis i el pit i de
la separació quan hi ha el desig de fer-ho. Una oralitat mal resolta promou una
estructuració psicòtica de falta de separació de l'Altre.
Tornant al cas que explicava en
la part de Freud, de l'alumne amb una voluptuositat als llavis que no li
permetia fer-se autònom i amb les conseqüències de la psicoanàlisi lacaniana
puc dir que aquest nen convivia amb l'objecte a, un objecte oral que encara no
estava separat. Vaig intervenir amb to irònic dient-li si encara mamava a casa
seva volent incidir en lo real del gaudi i pot ser per la intervenció alguna cosa
ha canviat des d'aquell moment, a vegades vol dir coses i així, quan ho desitja
aixeca el dit i demana permís per parlar.
L'objecte anal
L'objecte anal també parlem de
cessió però en aquest cas és una cosa que surt del propi cos: els excrements.
Si bé l'educació ensenya al nen a cedir aquesta cosa això no vol dir que la
pulsió deixi de funcionar, doncs el que està en joc és l'objecte a. A nivell
anal, el subjecte ha de cedir alguna cosa y es, sobre tot, el que ell és, ell
com a resto de la divisió subjectiva, s'ha de deixar caure en el desig de
l'Altre exactament com a causa del desig de l'Altre. L'obsessiu fixat en aquest
objecte sempre contesta a la demanda de l'Altre o bé la provoca, però el que no
dona és a si mateix. Del llibre Seminario de textos. J. Lacan Libro 10. LA
ANGUSTIA "sea lo que fuere,
cuando uno da lo que se le pide, sólo da mierdas. En cambió, cuando se retiene,
guarda ese tesoro que le falta al Otro pero bien sabe que dicho tesoro no es
sino un desperdicio. Esas son dos caras del objeto anal: tesoro/desperdicio
condicionan la compulsión y las dudas obsesivas." (Bernard Nomine, 2006-2007, pg. 21).
El fal·lus
El fal·lus és més una funció i
una imatge que un objecte. Es representa com a -φ, és a dir, el fal·lus
forma part dels objectes a però no existeix allà on se l'espera per la mateixa
funció paterna. És el que Lacan escriu com a/-φ. L'objecte oral i l'objecte anal es relacionen
amb la demanda i culminen en la funció fàl·lica que funciona com a sostén. Però
Lacan no es queda aquí. Tal com expressa l'esquema de R. Cevasco ve a
continuació el nivell escòpic i també el vocatiu.
L'objecte
mirada
La
pulsió escòpica es manifesta en el fet de que un demana veure. L'escena
escòpica es centra pel que no es veu i es vol veure. I que demana veure el
subjecte que no es veu?, doncs el fal·lus, -φ, perquè darrera el vel sempre hi ha el
fal·lus. Quan el fal·lus sorgeix en positiu, és a dir, sense passar per la
castració resulta traumàtic, ja que de sobte apareix del cantó del subjecte,
reduït llavors a l'estatut d'objecte. Llavors apareix la mirada com a amenaça,
la mirada d'aniquilació del subjecte, de fer-lo passar a l'altre cantó. És el
que popularment és diu "mal de ojo", la mirada que es relaciona amb
la imatge, la imatge també de l'estadi de l'espill que es constitutori del
subjecte però que és pura il·lusió, de l'altre cantó sempre hi ha el cos
fragmentat. També es relaciona amb les escenes amb el mirar les escenes que en
cas de l'objecte anal s'ha transformat en fastigós. Quan el nen dona l'objecte
a, els excrements, a l'Altre matern aquests adquireixen en el mateix acte un
símbol de la separació i com a tal la mare no sol col·leccionar-lo sinó que el
llença al wàter. Aquest objecte a expulsat adquireix una característica
amenaçant pel que representa en lo real de la reincorporació i del despreniment
de l'objecte.
L'objecte
veu
L'objecte veu ens situa en
l'ordre de la lògica del resto. És el que queda del procés de divisió
subjectiva i que ens relaciona tràgicament amb el desig. El desig que no el
gaudi passa per la veu i la llengua. Lacan parla de la lallengua per mirar de
cosificar i fer un pas enrere com faria un estructuralista davant aquesta
pulsió. La lallengua no té una funció comunicativa com diria un psicòleg de la
comunicació on hi ha un un codi, un emissor, un medi, i un receptor. Per la
psicoanàlisi lacaniana el que hi ha és un
real vuit per definició que s'omple amb aquest parlar i defineix el
subjecte com a parletre, és a dir, com el que parla de l'altre cantó hi ha
l'infans, que en el seu gaudi, no parla. L'entrada de l'infans al món demana
d'un sacrifici i aquest sacrifici és la separació de l'objecte a veu. En la
psicosis retorna aquest objecte en forma al·lucinada, retorna des de lo real.
En aquest sacrifici, el que es sacrifica és el gaudi a l'acceptar ser alguna
cosa en l'alienació en l'Altre com a ordre, en el sentit de "tu ets
això", es a dir, que el concerneix.
És cert que en totes i cadascuna
de les renuncies al gaudi dels diferents objectes pulsionals sempre serà
parcial, ja que no oblidem que en aquestes zones erògenes de les que parla
Freud s'hi concentra la satisfacció però també la perversió. El superjò és la
instància que a través de la veu té la funció d'infligir seny "por eso
Lacan asimila el superyo al dios vestial y monstruoso que mandaba que se
sacrificara a los niños" però més avall diu "Mientras que estructuralmente
la voz descompleta al Otro, y subraya su falta de garantía" (Bernard
Nomine, 2006-2007, pg. 26). Sobint ens trobem amb aquesta reversibilitat en la
teoria lacaniana, és a dir que una mateixa cosa té dos versions o dos
equilibris semblant finalment quelcom binari o dual.
No puc de deixar de reproduir el
que diu B. Nomine a la pàgina 27 del mateix llibre: "La voz es, por excelencia el objeto de la
separación. El sujeto y su Otro comparten ese lugar vacío. Luego el sujeto
puede ubicar su voz, o sea la parte insensata de su enunciación, en ese vacío
del Otro donde ella pueda resonar. Del mismo modo el decir del Otro resuena en
el sujeto, ahí donde la voz ha modelado un vacío, lo que le permite escuchar la
alteridad de lo que el Otro dice." Què vol dir això? doncs que la subjectivitat no
té sentit sense la separació de l'Altre del qui paradoxalment estem alienats,
és d'on traiem precisament els significants, per això Lacan el va anomenar
tresor de significants. En la clínica es diu que l'anàlisi ha finalitzat quan
podem enunciar "tu ets això", alguna cosa ha tret la possibilitat de
respondre aquesta pregunta i el subjectivitat s'ha quedat en la separació de
l'Altre sense possibilitat de l'alienació. Recordem que per Freud el subjecte
passa per dos moments en la seva constitució, el moment de la separació que
l'allunya del narcisisme primari i l'alienació que el situa en un narcisisme
secundar, és aquest procés el que està estroncat. Lacan dirà que el que fa
passar per aquest procés es el desig de l'Altre i dirà "El padre no es
causa sui sino sujeto que ha llegado lo bastante lejos en la realización de su
deseo, para reintegrarlo en su causa (Lacan, 1962-63, pg 364). El neuròtic crec
que algú sap on és el seu desig, cosa que si fos veritat transformaria al subjecte
en titella d'aquest algú. No hi ha per tant un saber totalitzador, cadascú s'ho
ha de fer a la seva manera amb la falta que tantmateix compartim. El Subjecte
suposat saber de la psicoanàlisi és un semblant que adquireix precisament
aquest paper però amb elegància.
L'estadi del mirall en la
formació del subjecte.
Per Lacan i gran part de la
psicoanàlisi posterior contempla el que descriu aquest estadi. És el moment
fonamental de la constitució subjectiva, d'entrada del subjecte al registre de
l'imaginari, d'unir un cos fragmentat en una unitat imaginaria. De donar sentit
al jo que prèviament no existia sinó com un cos fragmentat per la pulsió. El
nen que encara no es manté dret es mira al mirall i amb una explosió de goig es
veu com a quelcom definit. És un cop imaginatiu que forma al subjecte. És cert,
però que el nen necessita d'un Altre que corrobori el fet, d'un adult que
corrobori que allò que veu allà al mirall és ell mateix. És veritat que
existeix un revers d'aquesta experiència primordial i és lo il·lusori del
fenomen, és una imatge de si mateix, no existeix tal completesa. Llavors
aquesta experiència és una experiència de divisió subjectiva a la vegada,
perquè si és possible la unitat també ho és la divisió.
"La relació sexual no
existeix" o bé "no hi ha proporció sexual", aquesta sentència
lacaniana s'ha d'entendre correctament ja que pot produir equivocs. La frase
designa una veritat sobre la sexualitat i és que no hi ha aquesta relació entre
homes i dones. No hi ha relació harmoniosa entre els essers humans, sempre
falla alguna cosa. Hi ha la masculinitat i la feminitat dins del sexe però cap
de les dos completarà definitivament a l'altre, és a dir, que cadascuna té la
seva modalitat de gaudi, la masculina amb el gaudi fàl·lic i la femenina amb el
gaudi altre.
Freud es preguntava, que vol la
dona? Che vuoi? Amb el complex d'Èdip
ho va explicar i va dir l'home-ho-té-clar, ell vol gaudir del seu fal·lus,
sigui aquest real o simbòlic, vol gaudir del fer, del tenir, són els valors que
relacionen a l'home amb la potència, amb el poder. La dona?, la dona és mou en
quelcom diferent, Freud expressava que la dona que es queda en l'excitació
clitoriana es queda a mig camí, ja que l'excitació clitoriana expressa la
relació de la dona amb el fal·lus, el clítoris significa quelcom fàl·lic. La
veritat en l'orgasme femení rau en ser una altre per si mateixa, en
experimentar el gaudi Altre, que la significa com a dona i com a mística. Ella
en el seu organisme sense fal·lus això li és possible, és a dir la dona és més
mal·leable, en el bon sentit de la paraula, és més flexible i això no la
obsessiona. En un intent de resolució de la neurosis i en una actitud
paternalista Freud donava un consell a la dona, li deia que una sortida a la
neurosi és la maternitat, ja que en ella obté el fal·lus que desitja, però bé,
sabem i a la clínica és veu constantment que aquesta resolució també pot tenir
conseqüències nefastes quan aquest desig no es transforma o es torna
imprescindible. Lacan fa avançar aquestes concepcions quan no dona el complex
d'Èdip un estatut universal i el fa entrar i el veu com a mite, un mite que no
és necessari però que fa entrar al subjecte en els registres real, simbòlic i
imaginari. Hi hauria altres maneres d'encabir-se en la subjectivitat i
actualment i amb la última època de Lacan s'anava cap allí amb la teoria dels
nusos i el sinthome que seria aquest Èdip.
Lacan també aporta un altre
sentència imprescindible per la clínica psicoanalítica com és "La dona no
existeix". a la dona no li correspon cap significant com a tal. Això no
vol dir res que relacioni Lacan amb raonaments masclistes o misògins sinó que
es relaciona en com La dona es relaciona amb el gaudi fàl·lic. La condició tan
per la posició masculina com la femenina és el fal·lus i la castració
simbòlica. "[...] no se
está hablando del macho y de la hembra sino de la parte hombre y de la pare
mujer del parlente, en su relación con un campo, el del Otro, en donde el
significante da paso a la persona y veda el acceso al sujeto" (Lacan en
español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.170).
Doncs Lacan en la seva
terminologia topogràfica situa dos llocs, una per la posició masculina i
l'altre per la femenina llocs on poden accedir tan homes com dones. La posició
masculina és relaciona amb el gaudi fàl·lic, amb el φ i
el -φ, el
tenir i el no tenir, el poder i el no poder. En canvi la posició femenina no
se'n sap res, perquè res, de La dona, es pot dir, sinó que es pot parlar de les
dones, de cada una de les dones. Freud es quedà amb l'articulació de les dones
amb el fal·lus, segurament condicionat encara que per l'Altre cultural, no va
poder anar més lluny i es quedà amb una pregunta Che vuoi?. En canvi Lacan
distingí dos maneres del ser i per tant del gaudi: el gaudi masculí que és
fàl·lic que es relaciona amb el tot i el femení que és Altre i es relaciona amb
el no-tot i també amb el tot, d'altra banda.
"Por no ser
toda, completa, la mujer, como La (universal), queda excluida de la naturaleza
de las cosas, no dice Lacan, es la naturaleza de las palabras. Pero,
precisamente por eso, obtiene un gozo suplementario al goce que designa la
función fálica" (Lacan en
español, Brevario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.171). Per això la posició masculina es
relaciona directament amb l'organ sexual. Aquesta aportació lacaniana situa
tanmateix aquesta posició amb l'angoixa de la detumefacció.
"Por eso, en conclusión, la parte mujer, cualquiera que sea el parlante que allí se arriesgue,
introduce una posibilidad distinta, las cosas del saber en el lenguaje, otro
conocer sobre la experiencia, un uso de la vida y la sociedad, de la ciudadanía
en suma, que no se ciega en ese intento desesperado de negar el déficit constituyente del parlente "siendo
poder", sino que -por formar parte de la función fálica y su expresión
siempre deficitaria en el lenguaje -se destituye para que advenga- en la
oquedad que deja su propia destitución- un "poder hacer" ".
(Lacan en español, Breviario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al., pg.173). D'aquest altre fragment hi afegeixo
el concepte de dèbil mental aportat per Lacan, doncs, som dèbils mentals
incidits per la inconsciència a que ens sotmet ser dividits i subjectes a la
vida pulsional on la paraula presa d'un canto o l'altre expressa la
incompletesa i la falta originaria de la castració. Una castració simbòlica que
ens situa en el lloc on el desig hi és possible.
Els registres lacanians. Real,
simbòlic i imaginari.
Lacan desenvolupa aquesta
concepció també lògica i robusta que farà evolucionar la psicoanàlisi cap a una
clínica borromea. Aquest nus extret d'un escut de la família aristòcrata
italiana ens explica com s'articula la realitat subjectiva. Són tres registres
interrelacionats que es desestabilitzen si se'n desanella un. El registre
imaginari, origen de la pròpia imatge, format per les imaginacions i
imaginaritzacions, bressol de l'estadi de l'espill sense aquest registre no
existiria la fantasia de la unitat del jo. D'altra banda hi ha l'ordre de lo
simbòlic, de la llei del tresor de significants instal·lat en l'Altre. D'aquí
surt el nom del pare i el lligam del subjecte amb la paraula i el sentit. Del
real se'n sap poc, se'n sap el que es desprèn de l'experiència, és la cosa de
Hiedegger, el límit de lo significable.
Lo real no és ni captable per la imatge ni per l'ordre simbòlic que ens rodeja.
El gaudi ens relaciona directament amb lo real, el gaudi que en tenim
experiència però que no es pot explicar ni imaginar.
D'altra banda però no menys
interessant el real "La ciencia le gana terreno a lo real reduciéndolo a
una señal. Pero reduce también lo real al mutismo" (Lacan en español, Breviario de lectura, 2003, Ignacio Gárate et al.,
pg.216). La ciència
medica també s'esmuny de concebre un real, un més enllà del que pot arribar a
dir, doncs forma part del discurs de l'amo i es centra en la consideració del
saber i del poder tots ells externs al pacient. La psicoanàlisi en canvi diu
que el real és el símptoma i més tard
el símptoma és també conseqüència de que
un aprengui a parlar. (Lacan, 1978) D'alguna manera doncs, el símptoma i
per tant el malestar subsegüent és de l'ordre del posicionament, primer de la
estructura i després en relació al nus borromeu. Haig de confessar que a
l'entrar a parlar dels nusos em poso en terreny desconegut i només hi arribo de
manera teòrica, la comprensió és poc aprehensible com m'agrada entendre la
psicoanàlisi. Puc entendre moltes coses de la psicoanàlisi, puc veure com els
pacients em mostren els seus propis nusos, puc veure com el meu propi fantasma
a vegades ressona amb el dels pacients i puc entreveure les significacions del
gaudi altre, vaig fent el meu camí, però em sembla que aquesta consideració de
la clínica borromea situa a l'analista en un buit que s'ha de saber estar, bé
això és una tesi personal que vull desenvolupar sinó ara algun dia.
4.- ELS DISCURSOS SOBRE SEXUALITAT
Actualment a diferència del que
pot semblar coexisteixen diferents posicions discursives sobre la diferència
sexual. Hi ha una corrent majoritària que es pot considerar progressista que
parla de la igualtat i el feminisme contra la violència de gènere. És a dir tot
rau en que l'ideal és la igualtat entre gèneres i que la xacra social o el que
impossibilita aquesta situació és la violència contra les dones. Depenent del
govern de dretes o d'esquerres es centra més o menys l'atenció amb actuacions
correctores des dels serveis socials, des del poder judicial o per exemple amb
noves tecnologies de control i seguiment.
A pesar d'aquests intents correctors dona la impressió que s'escapa
alguna cosa, alguna cosa que fa que sigui impossible eradicar el problema.
Des de la psicoanàlisi s'aporta
una visió més complexa i fonamental de la qüestió des de dos perspectives,
l'una subjectiva on es centra la clínica del cas per cas i l'altre en lo social
on intenta extreure els determinants des de l'Altre social. Sol passar en
psicoanàlisi que és difícil parcel·lar el saber i tot acaba formant part de
tot, existeix una certa interrelació entre els conceptes, bé com existeix una
interrelació entre els registres RSI. Però és necessari parcel·lar per poder
parlar-ne.
La qüestió de les subjectivitats patològiques
que desemboquen en una sexualitat violenta la tractaré en l'anàlisi de casos
concrets, els discursos que corren per lo social a continuació.
Són quatre: els discursos feministes, el discurs fàl·lic, el que n'he dit discurs
capitalista sobre la sexualitat i el discurs postmodern de la deconstrucció
sexual: La teoria Queer.
Narcís Borrat es pregunta sobre
els discursos i respon que "Un discurs és la manera en com
està establerta la relació d’un subjecte als altres i la seva relació amb el
món. Això els psicoanalistes sabem que comporta una forma particular de gaudir."
(2011, la violència en el context de
subjectivitat del nostre temps, www.narcisborrat.com). Posant en el centre la pulsió,
és a dir la sexualitat, apareixen a través d'aquests discursos diferents
posicionaments, tots ells incomplerts, per la impossibilitat de dir sobre la
sexualitat, pel real de la pulsió. També és cert que cada discurs permet al
subjecte accedir al gaudi a l'incidir en l'Altre. Dit d'una altre manera, des
dels tres registres lacanians del nus borromeu, a través del simbòlic es
conceben discursos que recolzats per l'imaginari pretenen incidir en lo real.
En definitiva són intents d'omplir el buit central de la subjectivitat o avivar
l'ego a través dels efectes del discurs. En tots ells es posa en joc el gaudi i
està en la meva intenció i dedicació aclarir des d'on ho fa cadascú.
El discursos feministes
Després de rumiar sobre quin
seria el millor títol per aquest apartat m'he decidit per aquest. No hi ha un
únic discurs feminista, n'hi ha molts, en el millor dels casos hi ha el de cada
dona. Lacan digué La Dona no existeix
tampoc crec que hi hagi un únic discurs pel feminisme. Millor dir que hi ha el
desig de trobar un desig propi de la dona com a individu i que això no s'acaba
com es podria pensar en el feminisme. El feminisme dona la possibilitat al
discurs propi no depenent de l'home mascle, de l'home proporcionador sinó que
des de la pròpia dignitat permet a les dones accedir a significacions que
antigament eren propietat solament dels homes.
Dins d'aquestes subjectivitats
existeixen discursos més o menys compartits més o menys idealitzats. Intentaré
doncs ara desgranar-los.
El primer discurs engloba un
seguit de posicionaments generalitzats i per tant que entren en lo políticament
correcte, així com posicions més extremes del feminisme i de l'igualitarisme.
Tots ells tenen un origen, un significant primer S1 del que es desenvolupa un
saber S2 o diferents branques del saber. Aquest concepte primer és la
consideració que la societat ha estat i està dominada per l'home com a gènere,
que el poder ha estat històricament en mans dels homes en forma d'estructures
fixes la qual cosa és injusta. A partir d'aquest posicionament discursiu les
dones han construït noves subjectivitats.
Aquesta revolució va començar amb
el moviment sufragista a finals del segle XIX i principis del XX. Es reclamaven
igualtat de drets dins la societat entre homes i dones, no és casual que també
per aquesta època nasqués la psicoanàlisi. Tan l'un com l'altre moviments tenen
la intenció d'alliberar al subjecte des del feminisme, de la opressió del poder
masculí, des de la psicoanàlisi freudiana, de la opressió sexual de la neurosi
de la histèria. Doncs no oblidem que la psicoanàlisi va començar amb l'estudi
de la histèria per part de Freud i Breuer amb cas d'Anna O. Aquest Altre
cultural de la època sens dubte ha canviat i actualment tenim un altre tipus de
feminisme, com un altre tipus de psicoanàlisi des de Lacan.
El feminisme actual es pot
situar en dues corrents principals, l'una que contempla el límit de la
diferència sexual i l'altre que intenta sobrepassar-lo en aquest discurs
s'inclou l'anomenada violència de gènere. Cadascun d'aquests discursos tenen
amplies conseqüències per la subjectivitat contemporània.
Em centraré en la segona ara, en
aquella que creu que l'únic límit possible del propi discurs feminista és la
igualtat radical entre homes i dones, que considera que la solució de
l'anomenada violència de gènere és l'eradicació de qualsevol diferència. És un
discurs utòpic que pretén situar a tots els homes i les dones al mateix lloc en
una igualtat ideal.
Aquest discurs pretén canviar el
paper de la dona en la societat des de la perspectiva de la guerra entre sexes.
A manera de col·lectius ben definits i oposats es configura una confrontació
entre homes i dones i es culpa sense cap mena de dubta el patriarcat com a
causa: quina manera de fer existir
l'Altre com a u! és en definitiva un altre masclisme, un altre apropiar-se
del fal·lus, entrar en competència, l'enveja de penis? un tema ben
controvertit.
Entre les actuacions més comuns
hi ha la transformació de la lallengua instaurant el farragós llenguatge no sexista. La introducció
del símbol @ per integrar els diferents gèneres en un, o al referir-se als nens d'una classe aclarir sempre els nens i les nenes o l'altre molt
enginyós i vàlid lèxicament de posar els plurals relacionats a les persones en
femení. Així quan diem per exemple totes
les treballadores ens referim amb això a totes les persones treballadores i
per tant inclou tan a homes com a dones, la qual cosa, per cert, entra en un
greuge per l'home.
Amb que basa el llenguatge no
sexista la seva operació? amb la creença de que canviant les paraules és canvia
l'altre social i que d'aquesta manera es poden eliminar de cop les diferències
de gènere. No seria d'estranyar que aquest forçament
provoqui més rebuig que no pas adhesió per la contradicció que suposa en el
real i si s'accepta és fa per la càrrega ideològica que el suporta. Gustavo
Dessal ho explica molt bé quan diu: "La creencia de que el lenguaje podría llegar a
suturar la división subjetiva producida por el real del sexo llega a extremos
ridículos, con no patéticos" (Gustavo Dessal, 2009, Mujeres una por una,
pg. 34).
Precisament! d'això estem parlant, del real del sexe, de la incompletud del
ser.
D'altra banda, de què parlem
quan ens referim a la igualtat de gènere? el diccionari de la llengua catalana
significa gènere en la seva primera accepció com "Grup natural d'essers
que s'assemblen per certs caràcters essencials", més avall en l'accepció
que es refereix a la lingüística, diu: "Categoria o accident gramatical
d'una llengua que dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals".
El gènere doncs és la categorització gramatical d'essers que tenen semblances,
és una convenció, el gènere poc ens diu de la subjectivitat. Doncs un és home
perquè té penis, la veu greu i pel a la cara ? i una és dona perquè té pits,
pubis i les natges amples? no, això no significa obligatòriament a un subjecte
com a tal. He desenvolupat en els capítols anteriors aquesta qüestió.
Personalment em semblaria millor
parlar d'igualtat d'oportunitats sense especificar si de gènere, raça o
qualsevol altre condició, doncs el problema no és el gènere ja que tant una
home com una dona es pot posicionar
fàl·licament sinó que històricament se li ha negat a ella per ser ella, com a
negre per ser negre o a l'immigrant per ser-ho, llavors el problema està en no
acceptar les diferències i no en forçar cap a la igualtat.
La psicoanàlisi des de Lacan, que va aclarir la qüestió, parlem de
posicions: la posició masculina i la posició femenina que no es correspon
necessariament amb l'home i la dona com a gènere.
Sobre la sexualitat Lacan diu
"la relació/proporció sexual no existeix". Amb això Lacan no diu que
no hi hagi encontres sexuals o relacions sexuals entre les persones sinó que no
existeix en principi l'harmonia
sexual entre els essers humans i que el gaudi en la dona i en l'home i també
l'orgasme s'expressa de diferents maneres, en l'home amb el gaudi fàl·lic i en
la dona amb el gaudi suplementari, en l'home es concentra en el membre, en la
dona en tot el cos. D'altra banda la sexualitat és autoeròtica, és a dir, el fi
de la sexualitat i de les pulsions des de la més primerenca infància és la
pròpia satisfacció.
La posició masculina és la
fàl·lica i per tant de la castració, Lacan la relaciona amb la detumescència és
aquella que ens parla del gaudi anomenat fàl·lic. També hi ha el gaudi altre,
pròpiament femení. El gaudi fàl·lic és tangible, ens parla de la producció, del
que l'home ha desenvolupat en qualsevol dels seus arts i ciències. La cultura
és plena de simbologia fàl·lica. Del gaudi suplementari Rithee Cevasco diu:
"Lo importante, es que la
posición femenina también está inscrita en la función fálica pero "no
totalmente". Esto le hará decir a Lacan que la mujer tiene una relación
doble con el goce. Tiene una relación con el goce ligado a la castración (goce
fálico) y tiene una relación con un goce otro que el goce fálico. [...] Para el
hombre hay un sólo vector de goce; para la mujer hay dos." (2010, La discordancia de los sexos, pg. 92).
Un exemple personal
Jo formava part
d'un grup d'ideologia esquerrana amb local propi que realitzaven quantitat
d'activitats relacionades amb aquesta temàtica: injustícia social, debats,
conferències,... i es va plantejar fer un debat sobre el masclisme dins
l'associació per la queixa d'algunes noies.
Ho recordo com
una experiència d'aprenentatge doncs jo ja estava immiscuit en la psicoanàlisi
i suposava que seria una reunió difícil d'assolir i em vaig posar en la posició
privilegiada de l'observador. Estàvem acostumats a discursos comuns i de fàcil
acord però allà apareixeria el problema, el problema inabastable de lo real de
la diferència. I així va ser, va començar com una altre reunió i acabà malament
ja que no hi havia punt d'acord plenament possible.
La qüestió era discutir
en grup d'on venia aquesta dificultat en aconseguir la igualtat de gènere,
perquè a vegades els nois es comportaven com salvatges? reclamaven les noies, i
perquè les noies eren tan estirades? preguntaven els nois (aquesta pregunta amb
una certa por o respecte). Va ser un seguit d'intents de posar d'acord
"una línea d'actuació" per la qüestió el que va ser impossible.
Recordo perfectament l'argumentació d'un noi que expressava que a ell li
agradava anar a jugar a futbito amb
els amics que eren homes i que potser allò li agradava tant o més que la
revolució, quin problema!, quin forçament! no és fàcil deixar allò que et
configura en lo real de l'organisme, a aquest noi li agrada l'esport, estar
fort, frenar a algun contrincant amb alguna falta i per tant demostrar que ell
podia.
D'altra banda el
grup de noies queixoses del greuges a que estaven sotmeses, però a mi em va
quedar la pregunta freudiana que volen les dones? o què volien aquelles dones?
i si alguna cosa ofereix la psicoanàlisi és la possibilitat de pensar
lliurement, llavors, em queda pensar que elles des del discurs histèric volien
castrar a qui no està castrat des del real, l'home, aquells joves que sabien
que volien jugar a ser homes amb el futbol. I elles que sabien? poc sobre la
seva veritat del gaudi altre; ara, amb el temps crec que vivien amb el semblant
que li aportava el fet revolucionari però que havien desenvolupat poc el seu
canto femení. D'alguna manera aquell grup estava absolutament segregat ja que
si be de cara no és veia la diferència el seu inconscient que funcionava con un
llenguatge n'anava pler de diferència i així ho expressava aquella reunió tan
conflictiva. Més tard m'he assabentat d'alguns estralls personals en la qüestió
de la sexualitat que amb aquells discursos tan ben travats quedava obturada.
Tot això per dir
que alguna cosa es resisteix a passar pel cedaç de la igualtat o
l'igualitarisme entre gèneres i és com afortunadament he decidit que es diu el
present treball la sexualitat va primer, és a dir lo pulsional. Llavors no és
violència de gènere sinó sexualitats (en plural) violentes. Em pregunto, perquè
aquest intent de discussió, si bé és sui
generis si té sentit com a mínim un sentit humanístic, ja que aquella
reunió emanava un fort desig de concòrdia i de companyerisme. D'altre banda
estava pler de sexualitat continguda, no ens enganyem.
Aquest és el primer discurs,
aquell situat ideològicament a l'esquerra que centrat amb l'ideal, perquè no
deixa de ser una utopia, intenta que la relació sexual existeixi, superar els
malentesos que en qüestió de relacions de parella sembla inevitable. Aconseguir
fer-ne Un de dos posicions molt
diferents, posicions i no subjectes, la subjectivitat com el jo és inconcret.
Aquest discurs vol donar l'esquena al subjecte dividit, i dota a la paraula de
la possibilitat d'arribar al tot i de fer de l'individu i per tant de la
individualitat quelcom obviable, creient que el grup pot assimilar qualsevol
resto, és en definitiva l'imperatiu Tots
som iguals!. I realment si això ho aconsegueix d'alguna manera és amb
la coacció de qualsevol emergència pulsional, de l'expressió de la
subjectivitat en falta.
El brevario de lectura diu en la definició de Yo/yo, "Evidentemente, Lacan es lector de Freud [...]
y es su deambular teórico, sabe perfectamente que la unidad del Yo (Moi) es, en
Freud una proyección de superficie, a lo que añadirá que se trata de una
superficie con un solo borde; sabe también que para que exista el Yo (Moi) se
tiene que dar un proceso de censura [...]. En este proceder se organiza la
unidad (jo
inclouria imaginaria) del Yo
(Moi) y se pierde la enunciación subjetiva del yo (je). Nos decimos persona en
el momento mismo en que dejamos de ser sujetos y nos quedamos sujetados
-cautivos, alienados- en el campo del Otro. (Lacan en español, Brevario de
lectura, 2003, Ignacio Gárate y José Miguel Marinas, pg.259).
Doncs aquest Altre del discurs
d'esquerres en podríem dir feminista radical té la justa intenció de
fal·licitzar ambdues posicions masculina i femenina, traient de la masculinitat
el que és històricament seu i dotant a la feminitat. Què dir sinó que és just
però no per ser just ha de ser l'únic?, doncs cada posició manté les seves
determinacions inconscients que pugnen per la veritat, és a dir, que alguna
dona vulgui apartar el seu erotisme, el seu voler-se fer desitjar, la seva possibilitat
en els semblants i dotar-se de fal·lus no vol dir que no existeixi quelcom que
la supera com és el que va descobrir Lacan, el gaudi altre. És des del meu punt
de vista un intent de simplificar allò que és bellament complex.
Doncs, aquest buidatge de tota
significació eròtica femenina que separa l'home de la dona, la masculinitat de
la feminitat, fa córrer el desig en l'altre social amb aquestes configuracions
tant ideològiques, bé, crec que es perd la riquesa. Bé, parlem d'un discurs
organitzat en eliminar aquesta diferència, però com diu Lacan, el que no es
mediatitza pel registre simbòlic retorna des del real.
També hi entra en aquest discurs
de l'imperatiu Tots som iguals! la
qüestió de la violència de gènere. Doncs en la lògica de la guerra entre
gèneres hi ha la possibilitat de l'agressió, s'han constituït per tant tallers
d'autodefensa feminista, són tallers organitzats per dones i dirigits a dones.
Però de què es defensen? la violència, la guerra, l'agressivitat forma part de
l'esser humà i és necessària un cert potser millor dir ímpetu per tirar
endavant, en definitiva el narcisisme, és el dir, la diferenciació del jo front
l'Altre hi és necessari. És la qüestió d'excés de tranquil·litat del neuròtic o
l'abúlia de la psicosis melancòlica, és a dir la separació de l'objecte a
necessita determinació; la conflictivitat està servida! però tornem a la
pregunta, que desitja la dona que va a un taller d'autodefensa? perquè hi va?
dons per completar el discurs, el patriarcat, la subjugació exercida pels homes
en general s'ha de respondre amb la força i és per això que ens exercitem. Però
la pregunta és senzilla però no per això menys conflictiva, que és això
ofensiu? una mirada en lo sexual, un home que desitja a la dona o bé la relació
que ve del pathos d'un home que en
la seva estructuració subjectiva per exemple paranoica fa impossible algun
tipus de relació amb la dona. Per exemple la pel·lícula El de Buñuel. A la protagonista li hauria anat molt bé un curs de
defensa personal, però en general, i no per defensar-se de l'històric
patriarcat sinó d'un home trastornat per la psicosis. Doncs aquesta és la
qüestió, considero un error buscar condicionaments històrics a tota la
violència entre homes i dones sinó que s'ha de parcel·lar, una cosa és la
dificultat que troben algunes dones en el legítim desig de dignitat i l'altre
és una relació pathològica i
violenta. O dit d'una altre manera, en la qüestió del poder tan l'home com la
dona haurien de tenir el mateix dret i això res té a veure amb un relació
articulada des del pathos. D'altra
banda també és d'apuntar les conseqüències en els desitjos subjectius de la
dona com en la maternitat immersa en el gaudeix! amo capitalista.
Llavors, "Cuando
el imperativo de la transparencia política se extrapola ingenuamente o
perversamente al lazo entre hombre y mujer, la supervivencia del deseo se pone
en grave riesgo. La sospecha, la vigilancia y la desconfianza recíprocas se
convierten en actitudes dominantes y la proverbial guerra entre los sexos da
paso a una auténtica caza de brujas del goce. El terrorismo de la igualdad
aplicado de manera irresponsable conduce a la idiotez de una sociedad compuesta
de individuos que han perdido el buen uso de los semblantes y, por lo tanto, no
saben cómo comportarse." (Gustavo
Dessal, 2009, pàg. 34, Mujeres una por una).
He trobat adient incorporar al treball una entrevista a
una professora de autodefensa feminista publicada a Internet:
"Maitena Monroy es un referente en la lucha
contra la violencia hacia las mujeres. No en vano, lleva 21 años inmersa en
este trabajo a jornada completa. En este tiempo ha impartido 500 cursos
tratando de dotar a las mujeres de las herramientas necesarias para que puedan
defenderse tanto física como psicológicamente ante una agresión machista.
¿En qué consiste el curso impartido en
Areatza?
Fundamentalmente, lo que pretendemos durante el curso es cuestionar la violencia hacia las mujeres
desde sus raíces y sus diferentes formas de presentación. Estos cursos
buscan dotar a las mujeres de herramientas para poder combatir tanto física
como emocionalmente una agresión machista. Y no sólo las más salvajes, como
pueden ser violaciones. También buscamos un rechazo a las agresiones de baja intensidad. Por ejemplo, ¿qué mujer no ha dejado
de hacer algo por miedo? Eso ya supone una agresión y un atentado contra
nuestros derechos fundamentales.
Supongo que con agresiones de baja intensidad
se refiere a comentarios, abusos o miradas que menosprecien a la mujer.
Sí. Muchas de estas agresiones pasan desapercibidas, ¿cómo vamos a
luchar contra lo que no conocemos? Algunas
de estas actitudes son incluso toleradas por la sociedad, algo que resulta
incomprensible en el siglo XXI.
Si con los cursos quiere hacer que las
mujeres adquieran tácticas para poder defenderse, entiendo que hasta ahora
carecen de ellas.
"¿Qué mujer no ha dejado de hacer algo por
miedo? Eso ya supone una agresión"
Sí, las mujeres no nacemos teniendo miedo, lo vamos
adquiriendo con la experiencia. Además, desde bien pequeñas en casa se nos
alerta sobre el peligro que corremos con frases como ve con cuidado o no hables con extraños, pero nunca se nos
dice de qué es de lo que nos tenemos que cuidar y tampoco nos dan recursos para
hacerlo. Estos cursos sirven para identificar contra qué nos tenemos que
defender.
Por ejemplo, a este curso de Area-tza han
acudido mujeres de todas las edades. ¿Es posible que a una mujer ya con unos
años nadie le haya enseñado esto?
Ya lo creo. Yo pienso que la auto defensa se tendría
que enseñar en el colegio. Además, no sólo tendría que ir dirigida a las chicas
ya que tiene que ser la sociedad entera la que acabe con la violencia hacia las
mujeres.
Los hombres también tienen su labor en esta
lucha...
Sí. Y no basta con que no se conviertan en
maltratadores. Tienen que posicionarse y eliminar esa especie de solidaridad
masculina que tapa agresiones.
¿Un "truco" indispensable para
repeler un ataque?
Gritar fuego es la manera más eficaz de que la gente
deje lo que está haciendo y vaya a ver qué pasa. Y desde el punto de vista
emocional, tener bien claro en la cabeza que sólo yo tengo el derecho a decidir
lo que le pasa a mi cuerpo. Con esta idea clara, ya sabemos de qué nos tenemos
que defender: de aquellos que quieren decidir por nosotras para, de esta
manera, controlarnos y ejercer su poder sobre la mujer."
De
l'altre cantó crec des del feminisme lacanià, si es pot dir així, hi ha el
discurs també feminista però que té la diferència en el seu principi. És a dir,
un discurs a-ideològic o millor on la ideologia pot tenir-hi cabuda però no de
manera determinant. És aquell conjunt de subjectes que accepten la igualtats i
per tant la competència en els drets socials però que contemplen a la vegada la
diferència en la subjectivitat i en la sexualitat. Que accepten que darrera
aquesta sexualitat hi ha quelcom fonamental en l'esser humà i en la seva
existència. El fal·lus es contempla com a simbòlic si bé també té la seva
funció en el real de la sexualitat que es circumscriu a l'home i la dona
orgànics, en un fer us del cos a través de l'organisme per arribar al gaudi. És
un discurs complex perquè permet qualsevol configuració en aquest pla sexual i
no pretén normativitzar sinó que accepta que el fonamental és aquest
posicionament sexual i que és imprescindible pel ser de l'esser humà. El gaudi
ve de la pulsió i és tan universal com necessària la castració simbòlica per
constituir civilitat.
El discurs fàl·lic
Aquests és el discurs dels homes en majúscules, dels homes en la
seva posició fàl·lica tangible. És
aquell discurs impregnat tot ell d'un fal·lus tumescent i que dona l'esquena al
gaudi altre per lo inquietant que té. Hebe Tizio es pregunta parlant d'aquest
gaudi femení "Pero qué hay
de inquietante allí? La modalidad de goce femenino es diferente a la del goce
masculino, que está localizado. En el goce femenino se trata de algo que escapa
a la regulación fálica y se siente en todo el cuerpo. Por eso Lacan recurre a
Tiresias para señalar, por la vía del mito, que el menos del falo de un más de
goce del lado femenino.
Lacan precisa que las mujeres son superiores
en el dominio del goce porque su vínculo con el nudo del deseo es más laxo.
Mientras el hombre debe pasar en su vinculación al objeto por la negativización
en el falo y la castración, la mujer se enfrenta directamente con el deseo del
Otro, el objeto fálico sólo entra secundariamente en la medida que tiene una
función en el deseo del Otro." (2009,
Mujeres una por una, pg. 65).
És aquell discurs que adquireix
un to misogin on la dona hi té cabuda amb la condició de ser una dona fàl·lica
certament a imatge i semblança de l'home i en imatge o semblança per l'home. El
ritus i les normes, com en la religió, hi són presents. És el reducte del tot,
on el tot hi troba el sentit amb la seva màxima exponència, és aquí on
s'expressa aquest tot mediatitzat pel ritus. És també un discurs caracteritzat
per l'Altre cultural que el fa canviar de forma depenent de l'espai i el temps
on es troba.
On s'articula aquest discurs i
per tant aquest gaudi? Als bars on es juga a cartes, dominó, els esports en
totes les seves modalitats, els concursos competitius... són expressions
d'aquest discurs fàl·lic. És un discurs rude, autoritari on es posa en joc la
castració deportivament, el que
s'anomena fair play. Des del seu propi revers també parla de l'angoixa de la
impotència, del tenir o no tenir i constitueix tot un drama en lo social, és un
discurs que fa escriure rius de tinta molt efímera, és a dir, és un discurs
d'usar i tirar. Però tant ell mateix és un discurs que inclou el discurs
suplementari com a revers, és a dir, mostra el que mostra perquè darrera hi ha
el que és inquietant. La sexualitat es posa en joc però de manera superficial i
per pur gregarisme, és el discurs gregari per excel·lència, el discurs de la
camaraderia i també d'una certa homosexualitat latent.
Però també és un discurs
profundament infantil perquè aquest gaudi altre ens parla precisament de la
mare, d'allò entranyable del compartir. És correspon amb els individus que es
tatuen amor de madre al braç, de
discursos poc elaborats. Estem doncs
davant d'un discurs heterogeni però que té en el seu centre el fal·lus com a
valor de gaudi.
La sexualitat en ell s'expressa
com una ficció de potència diluït en una massa presa per aquest gaudi fàl·lic
on l'èxtasi hi és compartit. És l'ambient del camp de futbol, és un discurs
imaginàriament sense fissures amb herois, vencedors i vençuts, esforç, lluita,
epopeia que configuren un teatre on l'home pot ser home tumescent, però, sempre
amb l'amenaça del no tenir orgànic femení. És un discurs per tant profundament
masclista però i això és important inofensiu. Doncs, no és a causa d'aquest
discurs que hi ha l'anomenada violència de gènere, sinó tot el contrari, és la
sublimació que ens parlà Freud en el malestar de la civilització dient:
"Una altra tècnica per refusar el sofriment se serveix dels desplaçaments
de la libido, permesos pel nostre aparell psíquic, gràcies als quals la seva
funció guanya molt en flexibilitat. La tasca que s'ha de fer consisteix a
desplaçar de tal manera els objectius pulsionals que aquest ja no puguin ser
afectats per la frustració del món exterior" (2008, el Malestar en la civilització, trad. J.M. Terricabres,pg 44)
Ell parla del món exterior per la imatge de l'intel·lectual, com ho era ell
mateix, tancat en un interior, però pel cas també ens serveix ja que també amb
aquest discurs fàl·lic que es relaciona amb l'exterior i amb els demès.
Portat al límit és el discurs de
la guerra, però per passar al pla de la violència ha de fer un salt qualitatiu
que no quantitatiu. Doncs sí, aquest discurs juga amb la possibilitat d'una violència real, també des dels
registres lacanians, però des dels altres dos registres imaginari i simbòlic.
És quan salten pels aires aquests registres IS que és passa al real del cos, i
l'altre i l'Altre és configuren com la personificació de l'enemic a abatre, com
de l'altre a eliminar. És a dir, quan dues faccions tenen sentit quan són
oposades i en l'enfrontament real és a dir destructiu aquestes faccions
separades es transformen en una amalgama de pulsions sense mitjancers simbòlics
o imaginaris. També es trenca el nus borromeu ja que el símptoma joc deixa de
tenir sentit.
Fa poques setmanes a Egipte
moriren 74 persones quan el aficionats de l'equip perdedor varen agredir als
jugadors vencedors. Doncs, amb aquest passatge a l'acte col·lectiu, aquest
sortir del marc que els hi pertocaria com a espectadors i situar-se ells també
en l'espai del joc és un canvi qualitatiu al gaudi fàl·lic que esdevé acte i no
identificació, ja no juguen els seus equips, sinó que es mesclen amb ells
accedint al real de la violència passant de llarg de fair play del joc legal que aporta la mediatització simbòlica. La
irrupció dels que eren especta-dors,
el gaudi en l'objecte mirada, en el pla del real pulsional del contacte cos a
cos, al recinte destinat als jugadors ja és una transgressió. Però també és de
destacar el fet de l'Altre cultural i del valor de la vida, ja que seria
quelcom extraordinari, que no impossible, que quelcom d'aquesta magnitud
ocorregués a Europa. La civilitat és relativa a l'Altre cultural.
És un discurs en oposició a
l'anterior, el feminista. Aquest a diferència d'aquell advoca per la diferència
i es desenvolupa en la tensió del tu i el jo del repartiment d'aquest pastís
del tenir i del tot. Tant mateix és un discurs on es mediatitza lo pulsional de
manera ruda sense gaire vels, així no es d'estranyar que en les seves
celebracions s'exhibeixin cossos i pulsions sense pudor, per exemple en les celebracions
de la Champions League de futbol.
El discurs capitalista sobre la
sexualitat
L'últim discurs es situa a
l'extrem ressonant amb el "Gaudeix!" de l'amo capitalista on hi ha la
hipersexualització. En aquest cas, en
podríem dir el discurs de les discoteques, les discoteques no d'aquelles dels
setanta on s'anava a ballar i a buscar parella si es donava el cas, on la
transgressió era una possibilitat entre altres. Estic parlant d'aquelles
discoteques on es va a transgredir, però no davant una autoritat externa sinó a
transgredir la pròpia possible autoritat, a anar a buscar els propis límits i
més enllà.
Són espais on s'exposa el cos
sense pudor, sense cap tipus de vel, on s'expressa el real de la sexualitat en
forma més crua i es fa deliberadament amb total voluntat. El complex patern ha
caigut a pesar de l'intent de Freud de restaurar-lo amb el complex d'Èdip. Em
sembla realment interessant la idea de Lacan de que Freud és un nou messies on
veient la caiguda de Deu proclamà l'Èdip i equipara el mite de Jesús amb el
d'Èdip. No oblidem que la mitologia grega és una explicació elaborada i
metaforitzada del modus vivendi i són
els evangelis, per dir-ho d'alguna manera, grecs.
Seguint allà on érem i posant en
relació els discursos, que hi podem dir? doncs que aquest discurs com ja he dit
pretén a anular el discurs, és un discurs implosiu que s'alimenta de buidor que
en definitiva proporciona el gaudi. Són subjectivitats mai vistes, crec, que
porten a l'extrem el que els aporta l'Altre social de l'actualitat del discurs
capitalista i sense cap mena d'esperit crític
gaudeixen de tot el que poden, en el sentit lacanià, fins a rebentar. En
un altre context anterior jo diria abans dels 90 aquestes actituds eren marginals
i marginades ja que es consideraven massa perverses o antisocials.
Vaig tenir una visita que es
quedà a la primera entrevista d'una noia d'uns 20 anys que pel que sé assisteix
a aquest tipus de festes i ambients i podríem posicionar en aquest discurs. Es
queixava de quelcom inconcret, de la parella que l'havia abandonat
dolorosament, de l'amor desmesurat que sentia per les seves amistats, amb un
sentit de la fidelitat extraordinari i expressava amb una agressivitat i duresa
extrema com seria la seva reacció a una traïció o a la ferida d'alguna amistat
d'aquestes. Tot aquest discurs amb un tensió corporal insuperable. Bé, em va
semblar adient preguntar-li pels pares i em va respondre que amb els pares no
hi estava massa bé. Rebel·lia adolescent? jo crec que anava més enllà. Aquest
discurs tendeix al pur gaudi, en qualsevol dels seus objectes a, és un discurs
extrem que tendeix al no discurs. Centra la veritat en aquests espais de festa
on no hi ha falta alguna i on la imatge narcisista de cadascú es intocable,
això sí amb l'únic Deu present: el diner. Per tant s'alaben tot tipus de gadgets i qualsevol producte
proporcionat des del capitalisme. Estructuralment s'acosta a la consideració de
psicosis blanca que si bé no hi ha el retorns del real habituals en aquesta estructura
com són deliris i al·lucinacions si que em remetia a aquells subjectes que
volen anul·lar el seu inconscient, trencant qualsevol repressió i que es troben
davant d'un u que les sobrepassa. La sexualitat ha perdut qualsevol recobriment
simbòlic, qualsevol amorosament per l'eròtica i és transforma en pura
genitalitat, d'usar i tirar. No es
percep la culpa però finalment tenim persones esgotades en un Altre que s'han
construït que no els permet separar l'ideal del jo del jo ideal en definitiva,
està superposat. L'horrorós discurs de la impulsivitat i del borrament de la
subjectivitat. Narcis Borrat, psicoanalista, diu "Lacan
planteja que això [parlant del discurs capitalista] no troba altre límit que en
el “rebentar”, i a partir d’aquí la pulsió de mort està assegurada, inclús en
molts casos la mort real." (N.Borrat, 2011, del text la violència en el context de la
subjectivitat del nostre temps, www.narcisborrat.com.
El discurs postmodern de la deconstrucció
sexual. La teoria Queer.
Aquest discurs del que faré una
passada pel damunt és absolutament actual, podríem dir que es situa en
l'avantguarda del pensament sobre la identitat sexual. És una concepció de la
sexualitat sense cap determinant, és a dir, la correspondència entre la
biologia i la cultura no són compartiments estancs sinó que és pura
contingència.
És el discurs que pretén
alliberar a l'esser humà de qualsevol lligam amb lo biològic dotant-lo de
qualsevol configuració en lo sexual. És la normalització de la transsexualitat,
diuen que els gèneres són constructes històrics i per tant socials. Es recolzen
amb la possibilitat que ofereix l'actual medicina de la cirurgia i la teràpia
hormonal. Segons ells la llibertat en lo sexual, sense cap tipus de
determinació hi és total.
Existeixen una sèrie d'autors en
diferents punts del món que es poden considerar els precursors d'aquest
discurs. Dels que jo conec puc destacar Judith Butler, Beatriz Preciado i Lazlo
Perlman. Totes tres són defensores de la teoria Queer que diu que la identitat
sexual i el gènere són construccions socials. En el cas de Lazlo Perlman ha
protagonitzat un pel·lícula rodada a Catalunya anomenada "feak orgasm" (2010, Jo Sol, zip-films) que explica a manera de documental la vida
d'aquest transsexual del seu pas per el pub d'estreptese Bagdad de Barcelona i
una escena per mi impressionant d'ell passejant per arc de triomf amb la seva
mitja transformació, de cintura per munt un home, de cintura per avall una
dona.
Què impressiona d'aquesta
imatge? Freud diria la incorcondança entre l'expectativa i la realitat, és a
dir, el normal seria que fos
coincident però la imatge és paradoxal i contradictòria el que et fixa la
mirada a manera d'exhibició. Ell, Lazlo Perlman, repeteix que no és
exhibicionista sinó que té la intenció de fer art en l'acte, en la seva pròpia
presència, com a activista per canviar mentalitats. Lacan diria de la seva
banda que aquest cas presentifica lluny de tota normalització la qüestió dels
nusos borromeus on poden fer nus, doncs,
el que històricament sembla impossible, i en altres èpoques amb condemnes
severes. Un nus on s'anuda doncs, una imatge il·lògica en un simbòlic construït
i un real que es mostra transgressor, el real de l'organisme queda identificat
en un subjecte individual doncs no busca cap ideal o identificació sinó segueix
un desig podríem dir propi.
Però, no seria correcte pensar
en la psicosi en el cas, en una falta de complex patern que desemboca en un
impuls a recobrir el cos d'una significació limitant, potser per excés i per
singularitat. També és cert que la psicoanàlisi accepta en els seus límits qualsevol expressió de la subjectivitat
i que acaba concloent que un deliri si és col·lectivitza deixa de ser-ho, és a
dir, si una nova idea qualla a la societat deixa de ser fora del discurs i
passa al discurs social. És un tema delicat i controvertit.
Aquest discurs que s'anomena
Queer obre les portes, juntament amb la medicina hormonal i la cirurgia, a un
nou ventall de possibilitats de relació de l'esser humà amb la sexualitat i per
tant amb la pròpia identitat, ara, crec difícil que tal consideració acabi per
imposant-se. Bé, tampoc s'ha d'obviar la facilitat en que les persones passen
pel quiròfan per fer-se els retocs més variats en el propi organisme. Per això
dic que és un tema ben actual i interessant.
La psicoanàlisi des de Freud que
afirma que la pulsió és sense objecte predefinit i és ben cert que aquesta
tendència ho certifica, si es pot dir així.
5.- CAS 1. MARIA JOSÉ i RODRIGO. L'ARTICULACIÓ D'UNA
RELACIÓ PERVERSA
Aquest
primer cas que presento és un dels primers casos en que vaig ser analista, era
un cas complex i complicat. Es tracta d'un conflicte de parella on s'hi
expressava la problemàtica de la violència de gènere. En un principi es
presentà ella a les sessions però finalment varen venir els dos per separat,
mai els vaig rebre junts, per desig seu.
La Maria
José, és una dona d'uns 45 anys llatinoamericana. De pares rics, a ella no li
va fer falta treballar mai, però si necessita un cert standing per sentir-se en el seu ideal. De pare alcohòlic a qui va
haver de cuidar en les seves borratxeres de manera exclusiva. D'en Rodrigo
només te queixes, les sessions són eternes entrevistes, crec que mai va entrar
a fer un psicoanàlisi, ja que no hi havia transferència de cap tipus. Parlava
molt de manera inesgotable fins a l'últim moment i sempre darrera una pregunta
clau, com tractar amb aquell home? normalment es referia a ell d'aquesta manera
com aquell home. El cert és pocs moments vaig aconseguir un altre tipus de
mirada més reflexiva sobre els significants que determinaven aquesta parella.
En
Rodrigo és un home d'uns 60 anys que treballa d'anestesiòleg. Aquesta professió
li produeix un salari alt. Desprèn un semblant d'home educat i culta. Molt
amant de la seva mare que va morir poc després de la benedicció dels conjugues,
la qual cosa el posava profundament trist. Relata que abans de la parella
actual havia estat amb una altre dona de la qual tenia dos fills. Explica que
no sentia un desig vers la paternitat i per tant d'educar els seus fills i que
tampoc es va casar amb aquella dona de qui es va separar després de 15 anys de
relació. Té un germà bessó de qui s'ha distanciat per culpa d'aquesta dona, o
com diu ell d'aquella senyora. Explicà en una de les sessions que un altre
psicòleg anterior a mi li havia dit que la Maria José es comportava amb ell com
a una viuda negre, que li volia
treure tot. Ell igual que ella és presenta com a víctima de l'altre, llavors,
certament no puc catalogar el cas com a violència contra la dona sinó igualment
al present treball un cas de sexualitat violenta.
No sé si
es comença a percebre la quantitat de mal-entesos
(entesos que fan mal) en que estava instaurada la parella. Es varen
conèixer per Internet i després d'una selecció objectiva en Rodrigo va decidir
per la Maria José després de descartar a una brasilera a qui havia també
conegut al seu país. La coneixença va ser ràpida i després de quinze dies es
varen casar al país d'origen d'ella. Relaten els dos que va ser una època
d'enamorament i gran felicitat i que d'alguna manera, gairebé de manera
esotèrica, sabien que estaven fets l'un per l'altre, era una pantalla
imaginaria que velava les fantasmàtiques, conscients i inconscients. Des del
mateix moment que varen posar peu a Catalunya va caure el vel i va aparèixer la
veritat de cada ú.
Aquesta
veritat configurava una relació elaborada de mals entesos a causa d'interessos
que anaven massa enllà de la persona que tenien davant. No hi havia cap desig
compartit més enllà de la imatge en comú, així és mostraven com educats, rics i
complaents amb els demés, però en si mateixos eren un infern, l'un per l'altre,
l'altre per l'un. A la vegada cadascú no volia que aquella relació acabés
perquè en l'imaginari, és a dir en l'ideal dipositat en l'altre allò era
possible.
En quant
a les fantasmàtiques varen aparèixer significants primers en les entrevistes.
Dic que mai es va fer un psicoanàlisi perquè no va haver-hi una transferència
establerta ja que sobretot anaven cadascú per l'altre, és a dir, venien amb la
pregunta de com ho puc fer per estar amb l'altre? i d'això versaven les
sessions. Si és cert que es va fer alguna incursió al passat, a les seves
infàncies però el problema no el situaven allà sinó en aquest moment de
l'arribada a Catalunya i els subsegüents problemes. No va haver-hi un mirada a
si mateix i les intervencions de la meva part per mirar de d'albirar la pròpia
responsabilitat va ser obviada sense gaire remei. La fixació estava en l'altre
i la relació era impossible des d'origen, per què?
Ella,
neuròtica histèrica que patia d'alguna simptomatologia en forma de marejos
tenia un profund desig de ser rica i sobretot de demostar-se com a tal. Darrera
d'aquella mascarada hi havia una persona inculta, masclista que encara continuava al seu país d'origen.
No mostrava interès pel que aquí passava, ella circumscrivia de manera
superjoica la seva vida a la, repeteixo, imatge d'ella amb aquell home ric en
un mar de bitllets, però el cert és que des del simbòlic i sobretot del real es
destil·lava una versió molt diferent. Les sessions transcorrien en una
verborrea sobre la maldat del seu marit i de les amenaces que li proferia, però
mai des de la paraula significant i sempre des d'una queixa, mai des de la
responsabilització o algun tipus de rectificació subjectiva. La seva emigració
tenia sentit si ho feia des d'aquest ideal de riquesa que pel seu porte tenia quelcom fins i tot
d'aristocràtic.
Hi va
haver una queixa sobre en Rodrigo primordial que és la següent: "Para él tener una erección tiene
que tocarse y yo creía que con verme desnuda ya se pararía, eso es lo normal,
no?”. La impotència d'ell davant l'expressió
del cos nu d'ella, davant un donar-se a ell. Si Lacan diu La dona no existeix
(La en majúscula) en aquesta relació no existeix cap dona, no hi ha libido
sexual, no hi ha desig sexual, des de quan? des de mai. El fal·lus d'en Rodrigo
no actua com a tal, no actua com a potenciador sinó que actua en el propi
narcisisme masturbador infantil, en l'autofregament
s'excita, en el fregament de si mateix, s'excita sense la dona. D'aquí ve la
profunda queixa de la Maria José de la homosexualitat amagada d'ell, d'una
homosexualitat d'ell avivada per un amic a qui ella odia que li treu, aquest
treure és important aquí. Doncs, Què li treu aquest amic d'en Rodrigo a ella? o
què li dona aquest amic d'en Rodrigo que ella vol? sens dubte el fal·lus, el
fal·lus en l'expressió del poder, del tenir i fins i tot del ser. D'altra banda
també li faltava aquell afecte antic, aquell afecte que li donava el seu pare
al ser elegida per cuidar-lo, bé, aquest era el desig d'ella front en Rodrigo,
deia que el volia cuidar, però... certament en les entrevistes que vaig tenir
amb en Rodrigo es va configurar una Maria José ben diferent a la que ella
expressava.
En
Rodrigo m'expressà en un moment donat que un altre psicòleg que ell havia
consultat li digué que la Maria José era una
viuda negra i segons el que ell m'explicà era una bona descripció. Des que
varen començar la relació la Maria José va anar separant en Rodrigo de les
persones a qui ell apreciava, amics, família i companys de feina. També ell li
va donar feina a la clínica on ell treballa d'anestesiòleg en el departament de
gestió on ella provocava complicacions i problemes. També tenia l'altra versió,
la d'ella, i deia que ella era un treballadora modèlica i que el lladre i
pervers era ell. Crec que hi havia una perversió compartida cadascú des de la
seva fantasmàtica i fins i trobaven expressió sadomasoquista en allò que feien.
És cert que ell estava en un estat d'angoixa permanent i definia a la Maria
José com un Tsunami destructor. També
hi havia una preocupació afectuosa vers ella i m'explicava que estava content
perquè semblava anar-li bé les visites a la meva consulta, almenys tenien
continuïtat. Ell la veia com una malalta mental.
Tornant a la homosexualitat de la que és
queixava la Maria José, la qüestió és encara més aguda pel lloc d'origen, doncs
és un país masclista per antonomàsia on la virilitat és un significat primer.
És sabut el discurs masclista i homòfob que hi ha en aquest països i per ella
és inconcebible aquesta realitat del seu marit, és a dir, no comprèn com
"no-se-le-para", hi ho diu amb certa vergonya i no com a preocupació
o greuge per ella. És a dir el cas versa sobre la impotència d'ell i sobre la
necessitat de demostrar que l'emigració és exitosa a la mirada de la seva
família per part d'ella.
Però què
en treu ell d'aquesta relació que no pot ser trencada. En les sessions sempre
expressa la pena que li faria haver d'acabar la relació i que per ell aniria
fins a la mort amb ella, amb l'equivoc que això suposa.
Què
re-presentaven l'un per l'altre?
Per en
Rodrigo la Maria José no en significa només una, sinó diverses. Ell des de
l'imaginari la veu com La dona, amb qui vol morir qui va rebre la vendició de
la mare just abans de morir, fins i tot qui substitueix la mare. Algú amb qui
compartir la vida, així ho relata, però de manera circumscrita, parcel·lada. No
la desitja com a ser dividit i desitjant, sinó com a complement, una mitja
taronja asexuada, que no li expressi la seva veritat del gaudi altre que
conforma qualsevol dona. Ell en definitiva es vol a si mateix amb l'objecte
matern en un tot, així la manera que té d'excitar-se es tocant-se a si mateix i
no amb l'excitació davant del cos de la dona, d'una dona. Llavors el tracte
serà pervers ja que només la voldrà des d'aquesta posició, com ell vulgui.
Doncs, quan la Maria José expressa algun tipus de desig ell la transformarà des
del cinisme i serà ja no aquella dona amb qui vol compartir la vida, sinó
aquella senyora i així ho diu. Tot el que el faci descentrar d'aquesta rigidesa
el posarà violent.
Segueixo
la idea de la falta en la Maria José que ell no vol contemplar,és a dir, en la
Maria José com a subjecte en falta des del real diferent en la sexuació. Em fa
pensar en la psicosi, en la posició de l'infant de ja li creixerà, és el que
ell forclueix d'ella i per tant de si mateix i el que tant mateix el violenta.
Ell li donaria tot a ella menys un tracte des de la diferència, un tracte que
la fes dona sexuada o sigui la pròpia castració simbòlica.
També és
de destacar la relació tant intensa d'ella amb el seu pare, era ella i no la
seva mare la que el recollia quan arribava etílic a casa. El cuidava i li feia
de muller, la seva mare se'n desentenia. Hi ha un gaudi d'ella, en el cas, un
gaudi que s'expressa quan el contempla descentrat, descontrolat, violent. Quan
parla d'ell en aquesta posició angoixada, expressa una certa victòria, un
m'està pegant psíquic o físicament i allò és violència de gènere. En això hi fa
entrar qualsevol autoritat, és a dir, quan ell s'expressa des del real ella vol
instaurar la llei a través de diverses institucions però mai es planteja
deixar-lo sens més, que com a resolució del cas hauria estat el millor. Llavors
és quan truca a la policia, es busca advocats, psicòlegs però repeteixo tot
plegat amb un cert gaudi. El que ella té clar i així ho expressa és que no vol
perdre el que ha aconseguit en forma de poder i diners d'ell i aquest és el
mandat com a emigrant del que és impossible desprendre's. És en definitiva una
lluita de poder atroç.
El
discurs amo capitalista en el cas.
El cas
està tot ell impregnat d'aquest discurs capitalista. Gaudeix! és el que fan els
dos conjugues de la parella, la Maria José amb els diners que no vol perdre de
cap manera independentment del preu que hagi de pagar i en Rodrigo que usa el
seu poder monetari per maltractar-la. Tenen cotxes, van a comprar als comerços
més cars, fan viatges, constituint tot això una extimitat que no atempti contra
qualsevol intimitat però on no es posa en joc cap veritat subjectiva. És l'anar
tapant amb gadgets i coses que
proporciona el sistema la qual cosa pugna per transformar-se en un fi per ella
mateixa, el que és impossible.
Estructuracions subjectives. Perversió
No és comuna la diagnosi de
perversió però aquí hi encaixa en bona mesura. Una diagnosi de perversió per
ambdós conjugues. El mòdul Las posiciones
subjetivas en la clínica estructural diu parlant de la perversió, "Esta
posición narcisista que el niño se resiste a perder es lo que Lacan denominó
'identificación con el falo imaginario de la madre' ". Aquesta és la
posició subjectiva d'en Rodrigo, ell no
pot ser el fal·lus d'una altre dona que no sigui la seva mare i per tant en
complir en la seva funció de marit, adquireix un semblant fàl·lic, que no ho
és, masturbant-se per tenir una erecció. És verdaderament narcicística aquesta
actuació i per tant no té en compte l'altre en l'expressió pulsional. El mateix
mòdul també diu " Freud busca la essència de la perversión, no en la
homosexualidad, sino en dos situaciones relacionadas: la reacción del niño
frente a la diferencia de los sexos y una condición sexual particular, el
'fetichismo'." Es ven cert que veient el vestit, la manera de ser i
d'actuar d'en Rodrigo es podria identificar amb l'homosexualitat a més va confessar
que alguns homes se li acosten amb actitud sexual del que ell sempre s'ha
negat. També és cert que la Maria José es queixa intensament d'aquell amic a
qui el seu marit fa més favors que a ella mateixa. Diríem doncs que sembla
homosexual però no ho és.
També m'agradaria
destacar els determinants de la seva professió: anestesiòleg. L'anestesiòleg té
la funció social de dormir als
pacients per operar-los, ells tenen les eines científiques, per tant objectives
i infal·libles per dormir als pacients, així llògicament i sense perill
d'equivocació confien absolutament en la seva mesura, en una sessió en Rodrigo
parlant d'aquesta professió hi ha un perill d'assassinar als pacients doncs es
pot administrar una dosi mortal d'anestèsia. Ell confiava en aquesta possibilitat
mèdica però es mostrava absolutament perdut en quan a les possibilitats de
curació, deia ell, de la seva muller. Veiem doncs els estralls que configura la
ciència mèdica doncs en quan a la subjectivitat de la seva dona ell no en sabia
i no en volia saber res, doncs acostumava a marxar de casa seva a la clínica
quan l'ambient anava enrarint-se a casa seva, allà és sentia segur.
Algunes vegades vaig
plantejar-me psicosi en aquest pacient però al no presentar-se cap
simptomatologia positiva, deliris, al·lucinacions, ho vaig desestimar. El que
si quedà clar va ser el que apuntava al principi de la perversió i de ser el
fal·lus imaginari de la mare, ella va donar la benedicció a la parella just
abans de morir, bé, enllaçant-los inevitablement. Doncs la Maria José
representava per a ell aquesta figura materna asexuada i per tant
indiferenciada tant infantil, moltes vegades donava aquesta impressió quan ella
parlava d'ell, d'una certa mort en vida.
Ella estava entre la
histèria i la perversió. Es podria pensar en un principi que ella era víctima
de la violència de gènere doncs tenia mobilitzat a tot el món institucional,
policia, jutges, advocats en el seu cas. Sempre he pensat que en qüestions de
violència contra les dones s'ha de tenir una mirada cas per cas i no caure en
expressivitats exagerades sobre possibles assassinats, del que sempre ens hem
de prevenir. Alguna vegada vaig assistir a una casual trucada per la seva part a algun d'aquestes institucions amb
una intenció poc clara i massa aglutinadora. Vaig entendre que la seva intenció
era que tothom sabés que ella era víctima de violència masclista, però
per què? normalment les dones que son víctimes de violència solen patir la
desgràcia d'haver de trencar amb qui elles consideraven el seu amor i els costa
donar el primer pas cap a la separació. La Maria José en canvi va fer el pas
sense problemes però tenia com a primera intenció no marxar sense un benefici,
raó principal de la relació, d'aquí a la denominació de viuda negre per
l'anterior psicòleg.
Histèria?, un discurs
verdaderament histèric, posar en joc les autoritats sense ella moure's del seu
lloc, Perversió?, darrera de la mascarada de víctima hi havia la intenció de
deixar sense res, i ell ho vivia amb angoixa, legalment ella el podia deixar sense
res, literalment, doncs havia posat l'empresa que gestionava la clínica a nom
d'ella, gairebé com a regal de noces.
També em vaig plantejar
la psicosis. Doncs em va presentar algun deliri però la certesa psicòtica de
que ell la volia enverinar de nit. Jo diria més que eren reaccions
fantasmàtiques a aquella situació insostenible.
Finalment varen deixar la
consulta, ell per requeriment meu, era molt difícil el tractament a dues bandes
si a més no volien tenir una consulta conjunta i ella ja que havia de marxar al
seu país durant un temps. Després d'un temps em va tornar a trucar, en una
d'aquelles gairebé sessions telefòniques per demanar-me si podia testificar
contra ell i jo li vaig dir que no, no ho podia fer.
Consideracions ètiques
del cas.
És clar que quan se't
presenta un cas de violència de gènere el primer que has de tenir és una certa
cautela, doncs caure en un posicionament és un error. S'han de determinar
estructures i escoltar la pel·lícula dels fets per adonar-te davant de què
estàs. És un significant molt comú en l'Altre social que per desgràcia pot
servir de calaix de sastre de múltiples casuístiques. El principal per mi, si
no es detecta imminent perill per la vida del pacient, es tractar el cas com un
cas més, és a dir, centrar l'atenció en la descripció i diferències, més que en
semblances, per fer el més únic possible el cas, doncs la psicoanàlisi treballa
cas per cas.
El cas que he presentat
mostra la complexitat que hi pot haver-hi darrera una acusació de violència de
gènere que per mi com ja he dit més amunt és un error ontològic tal
determinació. Em sona molt millor casos de sexualitat violenta. Amb aquesta
altre determinació s'extreu la fal·làcia d'un jo violentat per un altre jo i
s'explica la qüestió des de la complexitat de la diferenciació sexual, la
divisió subjectiva i en definitiva l'inconscient. És un punt de vista i això
els psicoanalistes ho repetim per A o
per B que no extreu la il·legalitat o legalitat de la qüestió, doncs és una altre
registre amb altres conseqüències. Doncs, no és la finalitat de la
psicoanàlisi, victimitzar sinó que és responsabilitzar al subjecte de la
veritat que esdevé en algun conflicte o problema.
El cert és que en aquest
cas no hi va haver implicació subjectiva, caiguda de posicionaments, o cerca
d'alguna paraula plena. I és que pel tipus d'estructuració subjectiva perversa
es feia molt difícil passar de l'entrevista a la psicoanàlisi, doncs tot era
per l'Altre que allà no estava present. Ell amb l'Altre matern que se
l'apoderava com a fal·lus i el constituïa en un narcisisme immòbil, ella amb el
mandat patern del tenir incapaç de fer-se una pregunta pel ser o pel sentit que
possibilités algun tipus de rectificació subjectiva.
En quan a la meva posició
en el cas era diferent per ella que per ell. Per ella era un contenidor de
saber sobre la maldat d'aquell home, ella havia de deixar clar gairebé
compulsivament que era víctima de violència de gènere, jo en quan a Doctor,
així m'anomenava, havia de fer coincidir el meu suposat saber amb la seva queixa
i aquesta era la urgència semblant que mai vaig adquirir amb el desig d'algun
tipus de producció amb sentit propi, amb el canvi de significació primera, que
va ser impossible. Rebia trucades a qualsevol hora relatant el que estava
passant, fins i tot trucades a tres bandes amb l'advocada, sempre amb aquesta
màxima de que tothom ho sàpiga però sense
moure un dit.
En quan a ell també es mostrava com a víctima,
però vaig intuir el revers pervers rere la mascarada. Ell si va fer alguna
incursió al passat amb algun sentit pler però ell venia a consulta per mirar
d'ajudar a la seva dona. Expressava com el tenia d'angoixat, ell l'havia portat
aquí i ara ella se li vol quedar tots els diners, el volia deixar sense res.
Segurament la seva versió traspuava més veritat però mai va fer cap referència
a la pròpia sexualitat, hi donava molt poca importància. Vivia doncs, amb un
tsunami, una viuda negre, amb la que
s'havia casat després de 15 dies de coneixença, a qui li havia regalat la
pròpia empresa, a qui li havia donat tot sense demanar res a canvi i a canvi li
havia donat angoixa. Bé, ja sabem la significació de l'altruisme tan impregnat
d'odi. Aquests desprendre's de tot, quina finalitat tenia? i quina significació
havia adquirit la mort de la mare per a ell? són qüestions que varen quedar
pendents i que se'm presenten com allò que va més enllà del principi de plaer i
per tant d'un gaudi mortífer i pervers. És a dir, en quina posició quedava en
la subjectivitat d'en Ricardo la Maria José, certament com a resto del propi
gaudi maternofilial, com a resto asexuat i infantil. D'aquí que era un pur
semblant on La dona que no existeix s'expressava en el seu últim sentit, ell no
volia que aquella dona que havia fet seva fos la seva dona, sinó que volia que
fos el resto de la seva relació materno-infantil.
La Maria José venia a les
sessions amb el discurs de la violència de gènere, sempre demostrava el seu
nivell social parlant d'un o altre cotxe que tenia o d'aquell o altre
establiment on anava a comprar, amb això semblava justificar la seva situació.
¿com
mantenir una relació basada en els fantasmes? El fantasma d’ell pler de mare,
en fantasma d’ella pler de pare. No es veuen l’un a l’altre sinó és a través
dels seus fantasmes, bé com tots. El problema es que hi ha fantasmes
incompatibles i per tant relacions evocades al fracàs. És el cas d’ells dos?
Els dos volen continuar junts però sembla un impossible. Ell no la desitja sinó
es com a mare i quan és mare la rebutja. Ell es sent ofegat a ella li falta
fal·lus. Està ell en posició homosexual? Tot el desplegament de racionalitat
que va fer i de necessitat d’atenció, no es sinó per forçar un explicació.
L’espera a la paraula significativa i a la presentació del subjecte dividit.
Sinó no hi ha anàlisi possible sinó entrevistes.
Era una relació basada en el
malentès gairebé adolescent, tot era pulsional, ella amb la verborrea i la
projecció de qualsevol responsabilitat, ell amb una incomprensió i un refugi en
el cinisme
Ella el va escollir d’una
llista, no li va veure res en ell que l'atragués, més aviat tenien 20 anys de
diferencia i si ve tot al principi anava bé (l’imaginari esotèric que els dos
relaten, no posen en joc els seus fantasmes) els manté units fins que cau el
nus i la relació es fa impossible.
6.- CAS 2. LA JÚLIA. ENTRE LA
HISTÈRIA I LA PISCOSIS ESQUIZOFÈNICA
El primer que haig de dir que
aquest cas va ser el primer de psicosi que vaig tenir. Ja ho vaig pensar des
d'un primer moment que es tractava de psicosi però vaig dubtar entre histèria i
psicosi. La pacient va estar durant un temps a les sessions però finalment va
desaparèixer. No em va relatar cap experiència psicòtica, al·lucinacions o
deliris, que ara crec que obviava. Això ho explico per la meva inexperiència i
per considerar-me en formació en aquella època, potser menys que ara. No em
vaig saber situar per ella d'una manera que li servís, com de secretari com
deia Lacan, seguia jo insistint en la neurosi. No treu per això l'alt valor com
a ensenyança que va tenir per mi i per això vull mirar de treure'n el màxim suc
a través dels records i algunes anotacions que conservo del mateix. Segurament
a través de la redacció del mateix em donaré compte dels possibles errors i
així ho expressaré.
Lacan ens va llegar el possible
tractament de la psicosi a través de la teoria dels nusos i tractaré de fer
l'escrit a través d'aquests conceptes. En la descripció potser hi haurà detalls
erronis, ja fa temps que va venir a consulta, però no traurà aquest fet la
importància de l'esforç d'extreure la lògica del cas.
La Julia és filla d'una família
d'alt nivell social, d'uns 45 anys viu amb la seva mare des de la separació amb
els seu marit. La mare va ser qui va trucar per demanar hora, la seva filla no
estava bé i així van seguir trucades per saber com anava ella, la qual cosa jo
no consentia i deixava la resposta a la Julia si volia. Explicava que la Julia
s'ajuntava amb persones del carrer i que es passava molt de temps tancada a
casa sense ganes de fer res. Hi havia una preocupació sincera però sense
esperances de recuperació.
La Julia es mostrava deprimida,
i sovint plorava. Deia molt sovint que li faltava alguna cosa. Tenia un dir
peculiar quan de cop i volta sense previ avis pujava el to en una expressió de
gaudi i carregava amb insults incendiaris i odi contra alguna autoritat, ja
sigui de l'experiència pròpia, amos o de la vida en societat, religió,
política. Aquesta manera de parlar apareixia d'un altre lloc fora del discurs
on estava immiscuida. És podria identificar amb l'ideal anarquista, aquesta era
el meu intent fantasmàtic d'introduir-la en algun discurs però faltava
d'argumentacions elaborades, semblava més que aquelles paraules sortien del
real i atemptaven contra si mateixa. De l'altre cantó, i d'aquí a que la
psicopatologia del DSM la titllés de bipolar, es mostrava decaiguda i
deprimida, com si la seva vida no
tingués sentit o millor, l'hagués perdut en algun moment.
Una relació de maltractament a
la joventut
En un moment donat va relatar la
primera relació de parella que va tenir viscuda per ella amb total
incomprensió. Estava amb un noi més gran que ella que la maltractava, abusava i
incomodava socialment. Ella reaccionava amb submissió, amb una total submissió
i dependència. Amb el relat explicava que
no entenia com havia aguantat aquell maltractament. Em pregunto on
estava el gaudi en aquesta experiència, és a dir, que en treia ella al canvi?
segurament hi havia alguna cosa del tracte patern, doncs, en els seus relats
infantil explica com n'estava del seu pare, com l'estimava i com ell
corresponia al seu amor. No és possible, amb la possibilitat de ficció, que la
Julia hagués sigut víctima d'un abús sexual patern i que en tal manipulació no
pogués reaccionar amb submissió davant d'aquests tractaments vexatoris com a
manera de rememorar com un més allà del principi de plaer, és a dir, com a
gaudi. D'alguna manera ella es situava com a passiva davant els maltractaments.
Aquesta és una veritat
d'aquelles incomodes en les relacions de parella i és acceptar que en els
posicionaments on hi ha violència de gènere fins que no hi ha un trencament hi
ha una dinàmica compartida que lamentablement pot durar molts anys i que van
destruint les subjectivitats, és a dir, l'encontre de dues estructures
subjectives pot ser d'aparent complementarietat fins que aquesta es trenca però
que per alguna raó pulsional es queda fixada. Els mitjans de comunicació van
plens de dones que volent deixar al seu home maltractador no ho acaben de fer.
És necessària doncs una rectificació subjectiva podrem dir profunda perquè això
es faci efectiu en l'ordre del real o una caiguda de la subjectivitat per
retrobar-la d'una altre manera.
La relació trencada amb el pare
En un moment donat de la seva
vida la Julia va trencar la relació familiar sobretot amb el seu pare. Si bé hi
va haver un trencament amb el pare aquest es va resoldre posant terra pel mig,
però el cert és que aquest passatge a l'acte va avivar el gaudi entre els dos.
Va ser una escena dramàtica, ella marxant de casa seva, sempre deia que els
seus pares no s'estimaven, amb un cop de porta per anar a viure en un altre
lloc però amb les mateixes determinacions.
D'aquesta època relata que va
fer coses que no hauria d'haver fet, acostament a les drogues, etc... el que és
significant és que a pesar d'aquesta nova situació el seu pare l'anava a veure
de tant en tant i li duia diners i altres necessitats. No hi havia un
desenganxament efectiu només ho era formalment.
Posteriorment a aquesta època boja va trobar a un home amb qui es va
casar. Un home de qui va tenir dos fills. Diu que la seva sogra la controlava,
que la molestava i que estava farta de la família, finalment va resoldre deixar
la família, així sense més problema. D'això en parlava com quelcom que s'anava
repetint a la seva vida, és a dir, construccions que de cop trencava, destruïa.
Vides amb sentit que anul·lava amb actuacions extremes, passatges a l'acte, no
s'inscrivia en cap discurs en cap sentit. Vicente Palomera en un seminari d'ell
que vaig assistir parlant de la psicosi explicava la psicosi a partir de dues
línees paral·leles, l'una el significat i l'altre el significant que no es
troben, hi ha un trencament en el sentit, són paraules d'on no es coneix
l'origen perquè falta. Són expressions que sorprenen a l'oïdor per la falla que
expressen, la falla del complex patern d'entrada al desig i a la sortida del
gaudi amb l'Altre matern. La Julia doncs era així però no del tot.
La mort del pare
El cert és que la Julia va venir
a consulta queixant-se de tenir depressió de no tenir ganes de res i d'un cert
sentiment d'estranyesa. S'havia separat, havia deixat dos fills amb el pare
dels que no es preocupava, havia deixat la feina i el pare s'havia mort. Crec
que l'ordre és a la inversa i que la mort del pare la va deixar a cel obert,
amb una falla en el complex patern que la figura del pare substituïa. Sortia de
casa per anar-lo a veure al cementiri i així es reconfortava però certament
estava en un atzucac.
La Julia doncs vivia en el
gaudi, li faltava alguna cosa que la sostingués que li proporcionés l'accés al
desig, a ser un subjecte desitjant. Ho havia perdut amb la mort del seu pare,
havia perdut el desig que no era seu sinó del seu pare, jo ho relacionava amb el fal·lus patern al que ella s'identificava,
el desig a favor o en contra del pare la significava profundament, tot passava
a través d'ell. Ara vivia amb la seva mare amb qui volia parlar de tot allò que
havia passat, del trencament en la seva joventut, dels sentiments cap al pare,
vol posar ordre a través d'aquestes converses i la vaig animar a fer-ho. Vol
trobar en definitiva una significança per ella des de l'Altre matern, però la
mare em trucà preocupada per la filla malalta que va al psicòleg.
Era un vaixell sense rumb,
intents aïllats de trobar algun port.
"Els fills els estimo amb
deliri"
Hi hagué també una sentència que
expressava el sentit en paral·lel del significat i el significant, quan parlant
dels fills de qui gairebé mai parlava digué: "els fills, els estimo amb
deliri", la qual cosa era certa, no els estimava amb sentiment perquè no
podia ho feia amb deliri.
A pesar d'aquesta desolació
tendència dels subjectes psicòtics hi havia un home, un home que li aportava
allò que ella necessitava un sostenidor, però, parlava d'ell amb certa
inseguretat. Certament l'home era conscient de que alguna cosa no anava gaire
bé i preguntava sovint com anava la teràpia.
La Júlia tenia doncs amb els
homes una relació de dependència, s'aguantava amb el fal·lus de l'home però no
de manera histèrica sinó de total submissió, sempre i això era un tret
característic de tant en tant s'agafava d'aquelles significances contràries a
l'autoritat però d'una manera excessiva amb insults. Aquestes eren les anades i
vingudes, doncs s'identificava amb quelcom, ja sigui feina, parella, família,
amistats però sempre s'acabava trencant i així ho relatava ella, de cop ja no
li interessava i marxava sempre amb grans retrets i insults i com deia ella es
quedava buida. Aquesta buidor que seria una buidor de significança la deixava
perplexa i en completa incomprensió.
El cert és que va passar per la
consulta i com ja he dit per falta de temps i potser per la meva inexperiència
no va haver-hi alguna resolució. Aquestes visites al cementiri del pare, amb
qui necessitava parlar li servien com a sosteniment i aquest desig de parlar
amb la mare potser podria portar algun lloc, em temo però que en la seva posició
d'Altre matern i en la falta d'un sosteniment des de la subjectivitat és
difícil que arribi a articular algun desig constructiu, bé així acabà.
Conclusions del cas en relació
al tema de treball
La Júlia es sotmetia davant la
simbologia fàl·lica. Aquella falta de reacció en la seva joventut quan aquella
parella la maltractava, aquella fugida de la família que més que un anar-se'n
va ser una més alta soldadura podem dir per oposició amb el seu pare, aquella
falta de qüestionament i sentiment per la maternitat i en definitiva aquell forat en alguna significació del complex
patern fa de la Júlia un subjecte mort en vida, un subjecte que no ha fet el
procés de separació-alienació amb l'altre sinó que està encara alienat amb
l'Altre primordial. És com si no hi
hagués subjecte darrera aquelles paraules o un subjecte parcial. El cert però
és que no hi havia deliri entès com aquella construcció des del real però si
que parlava amb exabruptes de manera sobtada i sense previ avis.
És un cas que si hagués trobat
un home pervers haguessin constituït una parella on la perversió, el gaudi i la
mortificació hi hagueren estat molt presents. Ella que viu incrustada a
l'objecte a sense saber-ho i ell que gaudeix
amb la manipulació d'aquest objecte formarien verdaderament una parella
horripilant. Es complementarien.
7.- EN SERGIO. UN MÉS ENÇÀ DE LA
DEMANDA
En Sergio va arribar a la
consulta preocupat per la reacció que va tenir amb la ruptura de cinc anys de
matrimoni. Havia desenvolupat algunes fòbies a el que li recordava la parella i
la relació. També es mostrava preocupat per les trobades que ell havia tingut
amb la nova parella de la exdona. Fill d'una mare molt possessiva, després de
la ruptura havia tornat temporalment a casa els pares i la mare no deixava
d'entrar a l'habitació d'ell, d'irrompre en la intimitat i de controlar-lo, com
deia ell. Es queixa del seu pare perquè no els hi fa cas, un pare distant i
queixós dels problemes quotidians i amb tendències alcohòliques. Té un germà
que s'ha divorciat dues vegades.
El cert és que tenia fòbia a
tornar a la casa on havia conviscut amb la exparella i quan hi va ho fa amb el
seu germà, amb patiment. Està a l'atur, però es mostra actiu en la cerca de
feina. Relata amb patiment com és de difícil trobar feina ara. Ell s'identifica
amb el que anomena el seu ofici treballant el metall. Diu gaudir molt de la seva
feina.
Els prontos
Així anomena ell les reaccions
incontrolables que tenia davant la seva exdona. Aquests prontos apareixien en moments de conflicte amb la seva exdona i es
corresponien amb reaccions agressives de les que reaccionava marxant durant una
estona al carrer. Què són aquests prontos? Al diccionari de la RAE es defineix pronto com:
3. m. coloq. Decisión repentina motivada por una pasión u ocurrencia
inesperada. Le dio un pronto, y tomó la capa para salirse de casa.
4. m. coloq. Ataque repentino y aparatoso de algún mal.
Aquestes
dues definicions ens expliquen molt bé, i amb un exemple molta adient pel cas
que ens ocupa, el que podria ser un fenomen inconscient o un símptoma. Repentino, pasión, inesperado defineix
alguna cosa inconeguda del subjecte. Ens parla de la divisió subjectiva
expressada en aquesta agressivitat i per tant en el seu caràcter inoportú.
En
Sergio no entenia com una dona a la que tant havia estimat li havia fet allò de
deixar-lo i anar-se'n amb un altre amb tanta velocitat, fins i tot amb
urgència. Ell volia ser restituït i buscava alguna falta en ella per venjança.
Un home molt fàl·lic amb un complex d'Èdip mal resolt, on la mare encara té
aquell semblant amenaçador i el pare l'enemic a abatre i ridiculitzar. A més
amb l'agregant de la falta de feina explica que té ganes d'aprendre alguna cosa
sobre ell i una afirmació significativa, explica que creu que hauria d'haver
anat al psicòleg abans, durant l'adolescència. És l'extimitat, allò que passa a
l'exterior li remou allò que hi ha a l'interior, allò que és inconscient. Hi ha
diverses coses que vol saber de si mateix, algunes preguntes a respondre i diu
que ara les vol respondre.
En quant
a la posició subjectiva davant la castració el vaig significar com a neuròtic
obsessiu. És un cas molt freudià i molt lacanià també, fill d'una mare
cocadrilesca i amb un pare absent. Donava la impressió d'estar a la mercè de
l'Altre, en solitud amb l'Altre de manera angoixosa. D'aquesta manera relata
com va ser la separació, alguna cosa li va cremar al pit, diu: "me quería
sacar de mi, algo me arrancaba". No ens parlava aquí en Sergio de la falta
de separació de l'Altre, de la falta de mortificació del propi cos, d'un cos
encara d'infant on l'objecte a està dins?. Aquest dolor al pit no explica, la
significança de separació, aquest arrancar-se de l'objecte a?. No diu em feia
mal sinó que parla d'un objecte exterior que l'arrancava de si mateix. Però que
l'arrancava de si mateix? doncs, la separació amb la seva parella que viu com
un abandó.
"Será necesaria la aparición de la categoría
de lo real, es decir, de aquello que no puede ser completamente simbolizado en
palabras, para que ambos conceptos encuentren un punto de convergencia, y para
que finalmente el fantasma
aparezca como la causa del síntoma en
la neurosis, como su motor fundamental." del mòdul La génesis de los síntomas psíquicos.
Aquest dolor ens parla de lo real del cos, d'allò
que no es pot dir en paraules i que ens remet al registre real. El fantasma com la causa del síntoma en la
neurosis, parlem d'aquesta sentència en el cas que ens ocupa:
En Sergio explica el que ell considera que va fer
vessar el got, la última gota, i és una certa compulsió seva a remenar els
productes cosmètics de la dona, com per interès, i explica l'enuig de la dona
en donar-se compte d'aquest actuació peculiar. És cert, que hi ha en aquest
moment de l'arreglar-se de la dona
quelcom fonamental en elles, doncs com que La dona no existeix d'alguna manera
s'ha de significar i bé, aquest moment del maquillatge hi és per fer-ho, sens
dubte per constituir un semblant, algun semblant que ompli aquest buit de
significança. I clar, aquest gaudi d'en Sergio de posar-se pel mig d'això i la
dona, d'interrompre aquest procés de la feminitat de la dona davant del mirall,
feia de la relació un impossible.
Ella impedida a expressar-se en el gaudi que li és
propi amb els mitjans cosmètics impedia el sexe. Relata en Sergio que a pesar
de considerar que la seva dona era molt guapa feia mesos que no tenien sexe,
per què? aquesta actuació d'entremetre's treia
qualsevol eròtica necessària en la sexualitat.
Reprenent el tema dels discursos, aquest és pot
identificar amb el discurs de la violència de gènere un l'home es sent amb el
dret d'entremetre's entre La dona que no existeix i allò que li dona un
semblant que la fa ser, important qüestió aquesta! ho fa per l'amenaça
inconscient que la dona adquireixi un semblant, és a dir, que la dona
adquireixi un significant i expressi la diferència entre els sexes. La
sexualitat violenta d'en Sergio s'expressa en el moment en que la dona és una
dona i no La dona i aquest entremetre's ho és entre aquests dos moments, ell
desitja La dona que no existeix perquè això li permet seguir no desitjant,
seguir essent un neuròtic obsessiu. En el moment que passi a la posició
desitjant, que és la posició on les dones existeixen una a una, ell podrà ser
home incorporant d'aquesta manera la funció del nom del pare.
En Sergio trobava una posició en la seva relació
que li permetia seguir, d'alguna manera prop de l'Altre matern renegant de la
possibilitat a constituir quelcom propi, una subjecte propi. S'ha d'aclarir que
aquesta era la primera i única dona de la seva vida i també que ell tenia un
gran desig de ser pare, apremiantment. És a dir tenir un desig de formar la
seva pròpia família i el posava trist veure que per ara no era possible. Aquest
desig ens parlava del desig de la funció, de ser funció pel seu fill cosa que
per ell havia sigut dimitida i ens parla també de neurosi i no de psicosi, de
la vida en el discurs encara que aquest era Edípic.
En el transcurs de les sessions es va desvetllar la
pròpia responsabilitat en allò que havia passat, en la causa del poc interès en
el sexe i en la reacció d'ella en la separació. També es va constituir una
separació entre ell i l'Altre matern i es va resoldre en la coneixença d'una
altre dona, lluny de la mare. Va estar en dubtes durant un temps però i aquesta
va ser l'ultima comunicació de la seva part estava resolt en marxar de casa per
anar a viure amb aquesta noia.
El més ençà i el més enllà de la demanda en Sergio
o com diu el mòdul El malestar en la vida
amorosa: "La paradoja del amor
es que la demanda de amor es demanda de castración, pedir al partenaire
que muestre su falta.". Precisament en Sergio viu la seva relació de
parella en la confusió d'estar més ençà de la demanda, en una posició que no
vol i aquí està la responsabilitat reprimida expressar aquesta falta de la
castració. Amb un pare absent i alcohòlic, absent del palet lacanià està a
mercè de les gargamelles de l'Altre matern. Aquest dolor al pit molt real, que
recreà en sessió, no expressa sinó aquesta separació del desig matern per
alinear-se en la metonímia del desig?
8.-
CONCLUSIONS i altres CONSIDERACIONS
Amb el present treball
s'ha fet una incursió per la teoria psicoanalítica en un tema tant fonamental
com és la diferenciació sexual i les determinacions en la subjectivitat. S'ha
construït tot el treball al voltant d'una idea principal com és que el gènere
no determina de cap manera la subjectivitat. Freud ens va aclarir i així ho
veiem a la clínica que la pulsió és sense objecte predefinit i que això
capacita a l'esser humà, a diferència de l'instint animal, per decidir. Però
també sabem que no existeix proporció/relació sexual com digué Lacan. A la
pregunta freudiana de Què vol la dona? Lacan respongué que el que és fonamental
és no que vol la dona sinó què és la dona? i arribà a la conclusió que homes i
dones som diferents o millor que existeixen dos posicionaments que no
obligatòriament s'han de relacionar amb el gènere entre homes i dones. Aquestes
diferències es relacionen directament amb l'orgànica del tenir i no tenir
freudià però sobretot configura una manera diferent d'accedir al gaudi, en ell
el gaudi fàl·lic, en ella el gaudi suplementari.
Aquests gaudis no són
independents però tampoc formen part d'un tot oposat. La lògica fàl·lica ens
parla de la unitat, del tot, del tenir, del poder, de la limitació. La lògica
altre va a part, és sense raó, és la lògica de la mística, del desprendre's de
tot, és el gaudi que va més enllà dels determinants de la lallengua i per tant
del límit que li correspon. Aquest gaudi altre és aquell que implica a tot el
cos i que ens acosta al real.
Lacan operà a través de
la lògica i Freud a través d'una visió mitològica centrat en el complex patern.
La lògica, com les matemàtiques ens parlen d'un llenguatge mínim, de símbols i
signes, d'imatges i simbolitzacions, que configuren un llenguatge potser més
proper al real i amb això treballar Lacan.
També des de
l'estructuralisme del primer Lacan s'afinà més en el pathos de la
subjectivitat, però no fou més tard que es possibilitar alguna cura per la
psicosis, si es pot dir així, i amb la concepció de les posicions subjectives
no com a compartiments estancs sinó com a continuïtats discursives dins i fora
del discurs. Estem doncs en les neurosis que són afectacions discursives i les
psicosis que van en paral·lel.
I tot això com afecta a
la sexualitat i a aquestes violències? es clar que de manera determinant doncs
la sexualitat està recoberta de discursos, discursos des de l'altre social, els
quals he treballat en el present treball i discursos des de la subjectivitat
dels que he presentat algun cas. No són dues parts separades sinó que les dues
és complementen i possibiliten l'existència de l'altre.
En la meva història vital
hi ha hagut encontres amb diverses tendències en els discursos establerts en
quan a la sexualitat. Des dels més feministes ratllant el deliri, amb la
promoció a ultrança de la igualtat fins a masclismes recalcitrants ratllant el
fal·lus únic per tant violent i paranoic. Aquests discursos que he desgranat
fins on he pogut que segur que donen per molt més com amb la proposta de la
teoria Querr que no descarto reprendre el seu estudi.
En aquesta investigació,
sumant-hi la meva experiència clínica el que si he extret és la inviable
consideració social de la violència anomenada de gènere, perquè ni és de gènere
entès això com una violència patriarcal contra
la dona, ni és violència sinó violències. Doncs, el que he anomenat sexualitat
violenta pot esdevenir des de diferents contingències de la subjectivitat. Els
tres casos exposats són tres sexualitats violentes o que produeixen violències.
La primera pels mals entesos que s'hi varen constituir, diferents objectius,
subjectivitats inviables en relació sexual, la de l'home centrat en el seu
fal·lus i la de la dona amb una definició impossible però lligada per
determinants superjoics. El segon cas una pacient entre la histèria i la
psicosi esquizofrènica que situava als parteners en un lloc també impossible de
dependència infantil, on l'home havia de ser amant i protector a la vegada, com
a fal·lus per ella renegant ella mateix d'alguna determinació subjectivada. El
cas d'en Sergio, es pot dir un maltractador, és a dir un home que en la seva
posició de ser el fal·lus imaginari de
l'Altre matern li era impossible una relació heterosexual, doncs, si bé
considerava la seva dona com molt atractiva l'accés al gaudi fàl·lic, li era
molt difícil però no interposar-se entre ella i la seva feminitat.
Veiem doncs que no
existeix ontològicament la violència de gènere sinó i com he titulat el treball
hi ha sexualitats violentes.
D'altra banda i també ho
vull destacar durant la redacció d'aquest treball el que destinat els matins de
tot un mes he trobat difícil saber com estructurar-ho. La qüestió és la
següent, per un cantó sé que si intento ordenar massa els pensaments la feina
d'escriure se'm torna obsessiva, que si bé alguna cosa hi ha d'això en desig
d'escriure es perd la frescor i el desig en fer-ho. D'altra banda també he
descobert que quan millor escric, és a dir, quan crec que el que dic en el
paper adquireix un sentit interessant és quan més em deixo anar, quan més la
metonímia de l'escriure i del llegir funcionen sense masses traves, quan allò
que vull dir adquireix un matís de veritat i sembla funcionar des de l'Altre,
bé, des de que sóc escrit per l'Altre.
A Catalunya durant finals
del segle XIX i principis del XX, la mateixa època del naixement de la
psicoanàlisi de Freud, desenvolupà la seva obra un poeta, Joan Maragall. Ell
deia que la poesia era "paraula viva" "és a dir,
l'expressió pura del sentiment inspirat per l'objecte poètic. Els elements no
vius subministrats per l'enteniment i per la voluntat no han de modificar
l'expressió. La forma, amb una independència absoluta, han d'adaptar-se a la
més directa traducció del pensament, o més ben dit, a la revelació més immediata
de la inspiració, fins passant, si convingués, per damunt de la incorrecció o
descurament de la vestidura." (http://universitaties.cat/vidaobra_maragall).
Doncs la psicoanàlisi és la
última frase del text reproduït, és una incorrecció i un descurament de la
vestidura. És a través de la paraula donar-te compte, si es pot així, que el jo
és una construcció imaginada que els significants que determinen són contingents
i també que les pulsions hi són per dividir i fer viure. La paraula viva, la
paraula plena, accepció lacaniana del valor de la lallengua, és allò que
significa al subjecte de veritat.
Això és el que cerca la
psicoanàlisi, un subjecte de veritat, de veritat en el seu viure des del desig,
des del trobament del propi desig més enllà dels determinants de l'Altre. És
per dir que oposadament a la ciència, o millor des d'un altre lloc funciona com
a desllorigador d'un nus pathològic
que fa subjecte i estructura, un nus que no permet un llaç social satisfactori
ni una sexualitat.
El discurs científic s'esforça en no perdre
l'estatut d'amo, aquest estatut que posa les coses al seu lloc que previament
ha descrit per trobar el sentit de si mateix. És la tautologia científica
aplicada a la salut mental del que aquí ens ocupem. La objectivitat sumada a
l'imperatiu del gaudeix! capitalista configura subjectivitats lligades
inocentment a aquest Altre del que dir-ne pervers és poc. L'economia del mercat
centra els significants en el consum del que sigui per seguir amb el
funcionament de la maquinaria del creixement, però de quin creixement? no dels ciutadans que ja va bé que consumeixin i
reflexionin poc sinó de la mateixa
maquinària etèria.
Aquesta maquinària que també
incumbeix a la dona en el seu lícit desig d'igualtat en els drets però que
l'evoca també a l'estrès, a la dona deu, que val per tot, per ser fal·lus en
competència amb els altres, per ser mare, amant i esposa. És ben cert que la
dona des de la seva posició té una relació més flexible amb el desig que la
posició fàl·lica. Pot anar i venir sense tants de problemes però això tampoc
l'allibera del malestar en la cultura i del gaudeix! capitalista que ens
immiscueix a tots.
De la guerra de sexes s'ha
passat a una caça de bruixes del gaudi fàl·lic, on qualsevol sortida de to es
sol reprimir amb més o menys violència pel nou poder femení que no és solament
de les dones. La feminització del món ha estat un progrés des de finals del
XIX, però seria un pas en fals que aquesta feminització es quedés solament en
una pugna pel poder, la dona en aquesta assumpció pot aportar la seva
diferència que obté del gaudi altre del que l'home també pot aprendre, potser a
relaxar discursos a anar més enllà del complex d'Èdip, a canviar l'Altre
social. El que seria bo és que ara que les dones s'han interessat tant pel
gaudi fàl·lic, l'esser humà s'interessés pel gaudi suplementari històricament
en mans de la dona.
Lacan va obrir la porta a
interessar-nos per aquest gaudi altre. La psicoanàlisi lacaniana ja no és
posiciona en el saber de l'amor, Freud si ho feia, sinó en un discurs que ell
va detallar en la lògica dels discursos com:
La causa, l'objecte petit a de sempre perdut, causa del desig. La veritat S2 com a veritat
no-tota metonimització dels significants de l'Altre. El subjecte dividit
conseqüència de la repressió primordial i d'entrada al llenguatge com a treball
i la producció com a S1, significants amo determinants per la subjectivitat i
formadors de la fantasmàtica.
Aquest posicionament que és un
saber i una ensenyança que li permet moure's pels altres discursos sense
quedar-hi atrapat per identificació. És també un posicionament que permet obrir
la porta al gaudi altre inconegut per l'home. La psicoanàlisi adquireix doncs
un altre valor que el de la paraula com és el de l'experienciació del que és la
subjectivitat, per això té tant de valor la sessió, el trobament amb un altre
que ha fet un camí semblant, que no igual.
És necessari aventurar-se en tot
allò que es sap i en allò que no es sap. L'altre dia vaig veure un reportatge
de dones que havien sigut víctimes de l'anomenada violència de gènere i eres
dones una per una. Una que no havia refet com es sol dir la seva vida, doncs
s'havia quedat desemparada en la ruptura amb l'home fàl·lic que l'acompanyava,
TOT se li havia esfondrat i la vida tenia encara poc valor. És d'aquesta
possibilitat de la que parla la psicoanàlisi de subjectivar una vida que ha
estat perduda sense sentit o amb un sentit perjudicial per ella, en l'assumpció
de la pròpia responsabilitat més enllà d'estereotips socials, perquè a una dona
poc li serveix dir que ha sigut víctima de la violència de gènere si no va més
enllà i és pregunta sobre si mateixa, és a dir, si més enllà de la culpa que
pot tenir el partenaire, quina responsabilitat té ella mateixa en tot plegat, o
millor, des de quina posició va viure aquest maltractament i perquè per
exemple, va tardar tant en acceptar la seva posició. D'altra banda és sabut el
que els costa a algunes dones canviar el posicionament en alguns casos de mare
nutrícia davant els seus partenaires.
Aquesta és la feina important a fer i no
constituir comitès de control del masclisme que al final acaben per inhibir
qualsevol expressió d'aquesta masculinitat. En conclusió donar valor a la
diferència i no forçar cap a la igualtat.
9.- BIBLIOGRAFIA i ALTRES
LLIBRES
1.- La Dona que no existeix. De la il·lustració a la
globalització. Neus Carbonell. Eumo Ed. ISBN 84-9766-056-0
2.- Clínica del vacío. Anorexias, dependencias, psicosis.
Massimo Recalcati. SEPS. ISBN 84-9756-097-3
3.- Vida sexual y repetición. Adolfo Berenstein. Ed.
Sintesis.
ISBN 84-9756-038-8
4.- La discordancia de los sexos. Rithée Cevasco.
Ediciones S&P.
ISBN-13: 978-84-614-2977-6
5.- Mujeres, una por una. Shula Eldar et cols. Editorial
Gredos, S.A
ISBN: 978-84-249-3600-6
6.- Más allà del principio del placer. S.Freud. Ed.
Biblioteca nueva.
ISBN: 84-473-2278-5
7.- Lo que decía Lacan de las mujeres. Colette Soler.
Editorial no todo.
ISBN: 95833629-8
8.- El malestar en la civilització. Sigmund Freud. Trad.
J.M. Terricabres.
Accent editorial.
ISBN: 978-84-936095-8-0
9.- Lacan en español. Brevario de lectura. Ignacio Gárate
y José Miguel Marinas. Biblioteca nueva.
ISBN:84-9742-112-4
10.- E-book. Bases documentales:
Obras
completas S. Freud. Trad. Luis Lopez Ballesteros.
Obras
completas S. Freud. Trad. James Strachey.
Seminarios,
Escritos y otros trabajos de J. Lacan.
MÀSTER
1.- Posiciones subjetivas en la clinica estructural.
Enric Berenguer.
2.- Las
Neurosis. Histeria I i II. Obsesión. Fobia. Varios autores
3.-
Estudio Psicoanalítico de las perversiones. Jorge Sosa
4.- Identidad,
identificación y lazo social. Perspectivas de Freud y Lacan
5.- Los
malestares en la cultura. Marco Mauas
6- El
malestar en la vida amorosa. Silvia Elena Tendlarz
7.-
Clínica de las transformaciones familiares. Deborah Fleischer y
Germán García
8.-
Clínica del consumo. Ernesto Sinatra
PÀGINES
WEB
Diferencia
sexual, feminismos y Psicoanalisis. Mª Carmen Elisa Escobar
Cuerpo,
arte y tecnologia. De la poética del sentido al frenesí de lo real. Rosa
Aksenchuk
Violencia
i Subjectivitat
Gritar
fuego durante una agresión és la manera més ràpida para que alguien se mueva.
PEL·LÍCULES
Fake
Orgasm, 2010, Jo Sol, Zip Films
Barry
Lyndon, 1975, Stanley Kubrick, Warner Films
El,
1953, Luis Buñuel, Prod. Tepeyac
