La parada de l'autobus

(situació)

Cada dia al matí passo davant d’una parada d’autobús que la veig molt bé, de lluny. Em sorpren l’estampa! És curiòs. Allí s’hi reuneixen 4 o 5 persones que amb una distància prudencial s’esperen. S’esperen i fan una mateixa cosa. Aquesta és l’escena quotidiana d’avui, que ja és tot un tòpic.

(idea)

MIREN EL MOBIL DE MANERA NARCICISTA. Li vull treure suc a aquesta nova modalitat de distracció que a pesar de les seves bondats també té les seves misèries. Les bondats estan molt repetides i experimentades: connectivitat, instantaneïtat i un contingut infinit. L’altre cara de la moneda: addicció i solitud.

(desenvolupament)

Aquest gadget com tots els gadgets serveix per obviar la falta i al  buidor inherent a la vida. Una manera obsessiva de fer-ho sense intermediaris. Aquest tot que suposa el mòbil ens vela l’experiència de falta saturant-la. Però en realitat aquest recurs fa més insuportable la solitud. Com un bumerang sabem que allò no serveix en realitat per tapar la falta i a més ens torna doble la impressió. Imaginem algú que s’hi deixa la pell amb el mòbil à els adolescents amb la publicitat massmedia ho saben bé això. D’aquí venen les addicions que acaben per ser de l’autoritat o como diem els psicoanalistes del superego. L’us excessiu fa passar uns límits que en situa a un lloc que el seu us és addictiu i acaba per fer mal al subjecte.

(àadolescencia)

Per això els adolescents à millors víctimes són consumidors nats d’aquests productes, que són les edats dels que jo veig cada dia a la parada de l’autobús. Ho són perquè aquella edat s’enfronta amb la immensitat del món i han de decidir i establir-se en algunes qüestions que volten al qui sóc? Llavors el mòbil tapona aquesta pregunta amb múltiples respostes que venen de l’altre i escamotegen la pregunta sobre el ser.

Amb el mòbil pots ser:

1.- un més entre els terrícoles que usen mòbil

2.- aquell que escolta música

3.- aquell que parla amb els demès a través de missatges

4.- aquell que juga a ser algun personatge

5.- aquell que es posa a prova

6.- aquell que s’exhibeix

7.- aquell que mira pel·lícules o sèries.

NO CAL MORALITAT PERO SI INFONDRE L’ESPERIT CRÍTICà No cal ser massa moralista a la vida però no està malament parlar-los de buidor i silenci als adolescents. Un espai buit és una bona proposta per ells que els permetria pensar sobre si mateixos. Tot el contrari del que proposa la societat tardocapitalista de l’impuls al gaudi consumista.

L'experiència de la fira.

L’altre dia vaig anar a la fira del meu poble i vaig quedar fascinat amb la mirada de diversió que expressava un nen bastant petit fent voltes sobre un camió de bombers!
Quan un nen decideix pujar, tot sol, a una atracció de fira és un moment molt important. Imaginem per un moment com es pot sentir un nen de tres anys al pujar sobre un camió de bombers que dona voltes a un circuit i té una campana que sona i un boto que fa el soroll d’una sirena. Forma part d’un grup d’automobils, com aquells que condueixen els grans, i se sent important. Alguna cosa fa que es mogui, hi ha llums i soroll i el miren amb reconeixement. És el protagonista d’alguna cosa!

Ja digué Jacques Lacan,que fou un psicoanalista francés amb una teoria completament vigent, que els infants necessiten del reconeixement dels adults per constituir-se com a subjectes, un reconeixement que pot ser una mirada de plaer. Perquè quan un pare o una mare mira als seus fills com gaudeixen sobre un camió de bombers hi ha un no sé què que es retroalimenta. En psicoanàlisi en diem gaudi escòpic.

Té quelcom d’absurt pujar a una atracció, pagues uns diners per donar voltes sobre un cotxe de mentida, amb una música estrident i de baixa qualitat. Què en treus? Tanmateix un nen o una nena són capaços de enrabiar-se molt quan els comuniques la necessària fi de la despesa i que heu de marxar de la fira.

Llavors segurament la fira no en té res d’absurt! Perquè ells es deixen portar per un Altre diferent del que estan acostumats i al deslligar-se del que és més conegut agafen confiança en si mateixos.

De les rebequeries al Transtorn negativista desafiant hi ha un salt gegant

Conferència dicatada al centre Cartanyà de Girona el 4/10/19

Aquell que fa rebequeries és un rabec. El diccionari defineix rabec de la següent manera:

        Dit d’una persona, especialment d’una criatura o d’un adolescent, que és difícil de governar pel seu geni, que el porta a plantar cara, a replicar, a no obeir,...

Hi ha per mi  tres paraules clau en aquesta definició com són:

CRIATURA, ADOLESCENT, GENI.

Comencem per adolescent considerant que entre una criatura i un adolescent hi ha un paralelisme, són els dos al principi d’alguna cosa. Els adolescents al principi de l’edat adulta i les criatures al principi de la vida. De l’adolescència avui no parlarem però podem dir que una rebequeria adolescent no és el mateix que una rebequeria d’una  criatura. L’un es queixa per l’entrada i l’altra de la sortida. L’adolescència la deixarem per una altre trobada si s’escau.

Criatura ve del llatí creatura “esser creat”. És a dir, dir criatura és apuntar a una època primordial, al començament i per tant també la més influenciable. Els essers humans som l’espècie animal que naixem més immadurs, se’ns ha de cuidar especialment.  Som molt dependents dels nostres cuidadors tant materialment (menjar, roba, etc...), com de paraules i sentiments (amor, ordre, explicació,...). Se’ns ha d’ensenyar tot o gairebé tot.

Però hi ha alguns actes que es poden considerar prenatals com la capacitat de succionar que estan incorporats al nou nat directament i els permet sobreviure. Però aquest gest no només l’alimenta, també li agrada i crea un tipus de relació libidinal amb la mare. Aquesta relació tan íntima, la mare l’ha de regular posant-hi paraules i gestos d’aprovació si tot va bé o desaprovació (per exemple si hi ha una mossegada més o menys fortuïta). Com s’organitza aquesta relació és un exemple paradigmàtic d’una activitat inscripta en el si d’una família que té molta relació amb el que posteriorment pot esdevenir una rebequeria. Són actes que de manera contingent poden influir en la manera de ser del nen/a.

Doncs una rebequeria és una desaprobació en una relació amb l’Altre.

Llavors podem dir que allò que ens dona vida com la capacitat de succionar pot acabar essent una rebequeria. Si li diem NO a un nen perquè ara no és el moment o ja no és el moment, com quan li treiem el pit definitivament, ell o ella ha d’acceptar aquest canvi vital que li ve imposat de fora i inevitablement li provoca insatisfacció, tan ben acostumat que estava.

És una contrarietat que et treguin allò que t’agrada i considero que és ben natual algun tipus de queixa. Diré més, ha de ser així! Alguna cosa pot anar malament si a un nen tot li va bé i no hi ha cap queixa. L’altre cosa és com s’ho prenen els pares això. No és agradable treure allò que al petit el té distret, content i satisfet. Potser aquella rebequeria infantil també ressona en la infantesa dels pares i mares. La dialèctica entre satisfacció i insatisfacció és una constant a la vida i no hi ha generalització possible, no hi ha un objecte general, per tothom igual, de satisfacció.

-------------------

Els fills no venen de qualsevol lloc, tampoc els porta una cigonya. Tenen uns pares i unes mares amb una història concreta i aquests pares i mares també tenen uns pares i mares amb una història concreta que els nets per uns i fills pels altres mamaran desde petits.

Hi ha famílies que no suporten aquestes rebequeries, també dites malcriadeses, com per exemple fills de la postguerra que van viure en la miseria i omplen de tot i més als seus nets. No pot ser que li falti de res!,no pot haver-hi queixa!, el que ve a ser la abundància.

Perquè quan se li diu a un nen que no el que ho diu, que coneix la possibilitat de la misèria de la falta, també es diu no a si mateix i en aquest transcurs pot haver-hi inconsciències, giragonses per no veure-hi clar. La falta, la incompletud és inherent a la vida.

Qui és que no accepta el no? El nen, el pare, la mare, la parella, la família...

Entre tenir-ho tot i no tenir res hi ha un ventall de matisos i el que realment importa és la capacitat de desitjar de cadascú de nosaltres. Per això dic que a vegades és millor la rebequeria que un silenci sumís. Però sóc conscient que hi ha rebequeries i rebequeries.

Quan aquella rebequeria ens fa sentir malament hem de pensar a que esdevé aquell sentiment i cadascú tindrà la seva reposta. El pitjor segurament seria deixar-ho tot en mans de la criatura, com si ell o ella fos l’últim i l’únic responsable.

 Un altre exemple ben gràfic agafat des de dos cantons: una família molt acaudalada a qui als reis porten infinitat de presents , on els nens i nenes esperen de tot i més; un any s’ha de rebaixar la qual cosa pot provocar frustració i una rebequeria.  Una altre família acostumada a no tenir massa on el nen apren a gaudir de cada regal i l’obre amb parsimònia, com  un ritus, de cop pel que sigui molts regals, això pot saturar a l’infant i provocar també una rebequeria! (explicació)

Penso que les millors maneres de tractar les rebequeries són les paraules. En aquest món certament insatisfactori el que més omple són les paraules, paraules i acceptació. Hi ha d’haver un temps per les rebequeires, encara que se’ns faci feixuc. També són preguntes sobre què vol aquest altre que ens cuida.

Els nens i les nenes són moguts i fan rebequeries!

 O es creuen vostès que és fàcil per una personeta organitzar facilment la multitud de possiblitats de gaudir que els ofereix la vida? És, podem dir el costat salvatge o millor el cantó pulsional de la vida.

Les pulsions són les maneres d’expressar els instints que tenim les persones que som animals però no ho som exactament, som animals amb llenguatge. Les pulsions sovint ens superen i provoquen quelcom doble, satisfacció i insatisfacció. Satisfacció quan es té, insatisfacció quan es perd. Però en la inexperiència d’un nen i també d’un adolescent això es viu d’una manera molt tràgica i demana de comprensió i temps.

Tenim poc temps, les rebequeries demanen temps. La urgència que expressen demana una parada i temps. Temps per parlar d’allò que és insatisfactori i temps per a poc a poc anar creixent i acceptant el que s’hagi d’acceptar. Freud en deia el malestar en la cultura.

L’altre paraula clau de la definició és GENI i jo hi afegiria caràcter, que són paraules cosines germanes. El geni, el caràcter, la manera de ser, és pròpia. És pròpia però està determinada, no s’és perquè si. Podem dir que té una vessant, el caràcter: responsable, conscient i voluntària i una altre vessant difícil de veure: el geni, inconscient, formada per tot allò que ha estat la vida fins i tot abans de néixer. En realitat el geni i el caràcter, són les dues cares d’una mateixa moneda, el subjecte.

Dir taxativament que un nen té mal caràcter és eludir la pròpia responsabilitat d’allò que li passa, com dir taxativament que un adolescent té un trastorn negativista desafiant és eludir la responsabilitat dels que l’envolten.

Aquestes determinacions taxatives acaben moltes vegades per silenciar el malestar i per aquest fi es poden utilitzar moltes estratagemes, també la medicació psicotròpica.

Dificil, aborrit, laboriòs, frustrant, cansat, repetitiu són els adjectius de la vessant inconscient, per què?, perquè no és a simple vista, tampoc està en una profunditat. L’altra vessant la voluntariosa, de tant insistir a vegades és esgotadora. Les paraules ben o mal dites són les que poden acostar la una i altre vassant per fer que les rebequeries es sàpiguen posar en un bon lloc. (explicació)

Potser el que puc dir és que en aquella expressió d’energia a vegades corprenedora hi ha moltes paraules que poden dir moltes coses si no es diu taxativament alguna solució i es prova d’obrir el canal per a veure què hi surt.

Sempre insisitint amb el que els fills proven d’ensenyar-nos amb els seus actes, provem de parar un moment la defensa davant la rebequeria i pensem que carai ens vol dir aquell petit trapella...

.......................................

D’altra banda vivim un temps on la funció limitadora, en psicoanàlisi diem funció paterna, no està gaire de moda. Impel·lits pel gaudi amo consumista del “ho vols tot” o “ho vols, ho tens” i l’exacerbació del narcisime amb el “porque yo lo valgo” el subjecte es mou de manera hiperactiva buscant la satisfacció instantània. Sense temps per pensar amb res que no sigui cap endavant s’oblida de mostrar les negativitats als propis fills. Byung-Chul Han, filòsof nord coreà que viu a Alemanya en parla en els seus llibres, uns llibres petits alguns traduïts al català. El no, el límit, la falta, la carència, el defecte són negats repetitivament sense tenir en compte els efectes que genera això. Sumant-hi això la invasió dels gadgets tecnològics que aillen al subjecte amb la màquina,potser els infants, les criatures no tenen altre remei que expressar el desconcert dels adults amb les rebequeries. No vull fer amb això un judici moral totalitzador, perquè no ho sé, però no es pot obviar que aquesta proposta de vida del segle XXI també ha d’afectar als infants d’alguna manera. Pense-m’hi!

Els infants com he dit abans venen sense un terra solid sota els seus peus i necessiten dedicació. S’ha d’estar disposat a prendre-hi temps que en principi sembla poc productiu...

Potser en aquella definició de rabec, hauria d’haver escollit també la paraula obeir. Aquesta paraula d’origen llatí ve d’escoltar, de l’oposició a escoltar oboedire prefix ob- oposició i sufix -aduire escoltar. Llavors i tornem a una de les idees del text com és la importància de les paraules i des d’un altre punt de vista podem dir que una rebequeria és la negativa a escoltar, llavors hem d’insistir en les paraules per escoltar on s’ha fixat aquell infant que fa que protesti i quina posició té aquell infant en l’entorn que l’acompanya.

Són moltes idees, molts punts de vista, sobre un tema complex que no es pot explicar taxativament i que com a símptoma en el si d’un món, una societat, una família i un subjecte s’ha de fer parlar per desgranar les seves particularitats i racons desconeguts.

S’hi ha de pensar i fer parlar en definitiva.

Contar, cantar, la veu

Text presentat al XXX concurs de literatura i psicologia organitzat pel COPC de Girona curs 2018-2019

Sobre com els infants van entrant al món lliurement

CONTAR

M’embolico entre comptar i contar. Em costa saber quan s’utilitza l’un o l’altre verb, em confonc. Per no equivocar-me penso que comptar ve de sumar i que contar ve de conte, com el de la Caputxeta. El cert és que ambdues paraules tenen la mateixa arrel llatina, computare, que vol dir enumerar coses o fets. El meu embolic, doncs, és lògic i es deriva de les bifurcacions pròpies del llenguatge, que està viu.

Contar i comptar són fonamentals en el desenvolupament dels infants. Contar té a veure amb l’adquisició del llenguatge i comptar amb saber diferenciar la realitat, separar el que és cada cosa. Amb els contes els infants aprenen a escoltar. S’embolcallen amb les paraules com si estiguessin fetes de quelcom flonjo, com si les veiessin sortir de la boca i acabessin per acariciar-los el cos. Aquestes, les primeres, són paraules plenes de substància, impacten. Cada verb, cada substantiu, cada adjectiu són pels infants tresors que els ensenyen les coses i els fan entrar en la realitat. Sense gairebé adonar-se’n van aprenent paraules i les van repetint, trobant el significat que els explica la vida. A poc a poc, gairebé de manera simultània, passen d’escoltar a parlar.

Els contes, un conte cada nit, són fonamentals, encara que sigui sempre el mateix. Potser no entenen res del que diu, però el pare, mare, o tutor els acaronen amb cada exhalació que representen les paraules, i volen repetir. En volen més perquè noten que allò té a veure amb ells, que en El gegant del pi hi ha alguna cosa important, on cada repetició serà en realitat diferent.

Un conte també compta, enumera, ordena una història i li dona un sentit. Un conte sol estar molt ben estructurat: entrada, nus i desenllaç, i a més perquè els infants l’entenguin amb facilitat són ajudats per les il·lustracions. Un relat explicat lògicament, ben diferenciat, amb escenes ben clares. Tres porquets, tres cases, una de palla, una de fusta, una de maons, un llop golafre que bufa, bufa i bufa. Una olla amb aigua bullent i un sentit moral una mica sibil·lí que ajuda a donar forma, estigues per la feina que si no vindrà el llop golafre i se’t cruspirà.

Moltes famílies, abans d’anar a dormir, s’animen a llegir un conte als seus fills, perquè a ells quan eren infants també els hi llegien i volen transmetre aquest immens plaer. És un gran moment de comunicació significativa.

CANTAR

Qui canta els mals espanta. Sumant-hi la veu dels contes, les cançons fan un pas més i fent dansar les paraules. Pels infants, que comencen a parlar, unes notes suaus i meloses. He escoltat en algun lloc, ja que jo no sóc músic encara que sé tocar la guitarra, que els tons menors estoven les tonades. Segurament les cançons de bressol en van plenes d’aquests tons.

Les cançons infantils no passen de moda, algunes s’actualitzen i se n’inventen de noves, però sempre hi són. La Balanguera fila i filarà durant molts anys. Cançons a vegades incomprensibles, inventades per acompanyar festes i tradicions i moments especials.

Els soldats inventaren cançons per les guerres, quan les guerres tenien ideologia, per acompanyar-les, per donar un sentit al sense sentit, per acostar la familiaritat a l’horror. Quan un infant va a dormir ho fa en el millor dels casos acompanyat de la sonoritat melosa d’un conte i/o una cançó de bressol. Les millors, les que han millorat amb el temps, amb el deix familiar, amb la cançó adaptada a la família, i així ha de ser.

La lletra i la melodia surt de cada família amb certes variacions sinó no serveixen. Variacions que incorporen sentiments que entre vers i vers, nota i nota, es van expressant.

Els pares, les mares o els tutors saben molt bé com ho han de fer, com han de cantar, des d’on. Poc a poc amb suavitat l’infant s’anirà adormint. Ens fixarem amb la respiració de la cançó i la respiració de l’infant, cada vegada més suau, cada vegada més profunda.

El cant crec que és quelcom absolutament humà i antic. Els ocells també canten però som nosaltres els que hi evoquem el valor de la bellesa. Som nosaltres, els essers humans, els que interpretem allò que sentim de la manera que ens toca el cos, i el so ens toca i ens mou.

Quan un nen té por d’una ambulància la té perquè el so és lleig i estrident, quan un nen s’adorm amb alguna cançó de bressol ho fa, perquè li recorda la família, el confort, la seguretat, una olor determinada.

Qui canta els mals espanta perquè el cos ressona amb la respiració i en la cadència de la vida. Amunt i avall, amunt i avall, poc a poc els ulls de l’infant es van tancant.

Segurament tindrà un son plàcid i somnis agradables... bona nit

LA VEU

La veu és allò que ens fa persones, cap màquina ha pogut emular-la sense semblar estranya. La veu és la de cadascú, la que porta incorporada el cos. La fa servir a la seva manera sense donar-se’n conta o compta. La veu conta i compta la realitat per donar-li forma. Explica i enumera el que passa a ser experiència. Des de que pintem l’hem pogut enregistrar i això fa la cultura.

La veu és transmissora d’una família, d’un estar el món, d’un carinyo. Per això no és el mateix ser un o un altre, cadascú té el seu Altre particular. L’Altre que per ser particular és incomplet i d’aquí no ens podem extreure, però si instaurar-hi algun saber.

Qui conta submergeix a l’infant en una història que es repeteix sempre una mica diferent. Els tres porquets, La rateta que escombrava l’escaleta o En patufet, no són sinó porcions de veu que aquí han agafat un significat, mai del tot universal. Perquè cada lector i cada oïdor li donen la seva cadència, la seva particularitat, el seu deix, allò que hi deixa.

Qui canta eleva al símbol a la sonoritat, fa ballar les lletres al so de la melodia. Això és diferent del conta, també hi ha melodia als contes però de menor densitat. Llavors un conta difícilment serveix per dormir. Sempre va millor la cançó de bressol, potser no. Cadascú usa la veu a la seva manera.

Una cultura: una veu. Una ciutat, un poble: una veu. Una família: una veu. Un algú: una veu, milions de veus i totes valen. Totes valen perquè rere aquell que la usa expressa un desig, que serà íntim i serà conscient o no tant. La veu pròpia no ve donada, s’ha de construir desxifrant d’on ve. I si ve que sigui per bé.

Dos usos de la veu, el conta i la cançó per donar-nos compte que venim al món ja amb un món, el dels nostres ancestres. Això és una sort però no és absolut. Res acaba d’anar en aquest món i sort en tenim perquè així pot emergir el subjecte, podem decidir.

Amb els totalitarismes, contra els quals hem de lluitar de base, no pot esdevenir gaire subjecte, subjecte lligat al desig i per tant divers. I no és que m’hagi elevat de cop, doncs això pot servir de resum del que he escrit fins ara. Per això el feixisme té tanta por de la veu, la veu lliure, diversa, oberta, compromesa. Per això als nens i nenes els agrada tant jugar amb la veu.

La veu no es pot lligar i entre altres maneres belles que té d’expressar-se mai, però mai, podem deixar d’escoltar contes i de cantar cançons, de divertir-nos.

Jordi Alcàsser

Els Contes

Explicar contes és un esdeveniment cultural que beu de la necessitat humana d'expressar-nos. Els contes ensenyen a parlar i mostren les vicissituds de la vida, són com una preparació pels nens i nenes. Ens il·lustren amb idees prou importants com l'esforç, el porquet que treballa i aconsegueix foragitar el llop amb la seva casa de maons, les aparences, el llop que es vol passar per la mare i s'enfarina les potes de blanc, però també són bel·licistes, el Gegant del Pi, o terribles i sanguinaris, com en Patufet que se'l menja un bou. En general tenen missatge de preparació i recordatori.
Actualment, molt preocupats pel políticament correcte hem posat en dubte l'adequació dels contes clàssics. Es considera que alguns són sexistes o promouen els rols de dona objecte, la rateta que escombrava l'escaleta o la ventafocs en són exemples. És cert que els contes en el seu origen, abans que els endolcís Disney fins a embafar, eren més crus i terribles, Hans Christian Andersen. Llavors els contes com qualsevol producte cultural viuen d'acord amb l'època que són escrits, per tant reflecteixen la manera de viure. Sonen tambors d'un escorament a la dreta, una dreta que semblava superada. Els contes són i seran sempre un altre element de llibertat on cada família, cada escola, cada explicador, expressarà i cada oient escoltarà a la seva manera. Necessiten boca i orelles que a vegades semblen menystingudes en comparació als ulls.
Jordi Alcàsser
psicoterapeuta
@jordialcasser

LA FASCINACIÓ PEL HIP HOP

L’altre dia vaig veure una altre exhibició de hip hop (municipal) i vaig quedar, com sempre, fascinat. Em fascina perquè es trencador i expressa molt dels temps que corren. Podria dir que m’emociona. Penso coses quan veig aquelles noies i algun noi movent el cos d’aquella manera. Penso per exemple que es un ball que expressa molt esperit de superació, darrera d’aquelles torsions hi ha sens dubte molta feina. També hi ha un gran component individualista, no és un ball de saló, però també grupal, no es sol ballar sol. Però el que més m’atrau és com a través del moviment del cos es pot expressar la transgressió. El hip hop es pura transgressió. Sembla que posi en dubte les tradicions en nom de l’individu. L’individu capaç de transformar, l’individu inconformista, que no accepta cap etiqueta. El hip hop no parla ni de generes, ni de religions, ni d’ideologies, ni de famílies. Parla de passió i superació, i això es fantàstic. Parla de la capacitat de cadascun d’aquells joves que ballen de tirar endavant. Quan ho veia pensava espontàniament que potser algun d’aquelles noies i nois no tenien una vida fàcil i que en aquell ball havien trobat  una sortida, una bona sortida. El hip hop és cultura popular nord-americana que va sorgir als anys 70 al Bronx. Aquí, a Catalunya, el hip hop ens arrenca de la nostra tradició i ens situa a la globalització que també és nostra, ho és de tothom. I ens exposa un valor molt actual com és la superació individual. Puc dir que va ser tot un èxit de públic i semblava que en volien més. Vaig pensar que l’èxit expressava la capacitat de l’esser humà de tirar endavant més enllà de la grisor i la incertesa dels temps actuals. Aquest ball irreverent i transgressor no deixa de parlar de la passió per la vida. Poseu-vos algun vídeo de ball de hip hop a internet i ho entendreu.  

CONFLICTIVITATS A L'ESCOLA

L’altre dia em van explicar un problema. El cas és que un nen/a es portava malament a classe. Però es portava molt malament, no atenia a la mestra, no aprenia les lliçons. Em varen explicar que contestava malament i que sovint jugava sol/a. Els altres nens i nenes no el volien gaire a prop perquè era conflictiu/va. Algú també em va explicar que amb el temps va anar agafant agror al caràcter, una defensa per tot i amb tothom. Pel que em varen explicar els pares estaven preocupats per la situació i atabalats per les reunions amb la tutor/a i el director/a de l’escola. Aquest cas és un cas que es repeteix a moltes escoles i instituts. Sé que és un tema delicat i que neguiteja. Com fer amb això o com diria Freud amb l’allò?  

Proposo treure i no afegir. Treure’n un saber a partir de la pregunta. Què passa? Què li passa a aquell nen/a? i sobretot preguntar-li a ell/a. Endinsar-nos al món de les paraules que envolten a l’alumne/a de l’escola, al fill/a d’uns pares, al net/a d’uns avis amb una història, la seva. També ciutadà i subjecte amb unes característiques pròpies i úniques.

Ens agrada parar amb els nens/es, provar d’escoltar-los en silenci i atentament. A poc a poc entrar al seu món, també dibuixant i cantant, amb fermesa i valentia, esser d’alguna manera algú valent per ell/a per despertar-los a la pròpia valentia. Perquè sovint allò que els passa és molt paradoxal, té molt a veure amb ells i gens a veure amb ells a la vegada. La nostra feina és anar apropant-los a si mateixos. Estan tan implicats que ni se’n donen compte. I sí, a vegades tenim èxit i a vegades no.

NARCINISME

En alguns cercles de psicoanalistes s’insisteix que la política no està bé, que alguna cosa no va. La política que hauria de dedicar-se a organitzar la polis, s’ha tornat una pugna pel poder constant. Ja no es respecten els tempos i les paraules s’utilitzen més com a eines punitives que constructives. Són temps de crisi. Podríem dir que hi ha temps de tot menys de fer política. No hi ha pensament, hi ha acció i reacció sense fi. La conseqüència d’això són els populismes que diuen allò que la gent vol sentir per obtenir el poder. L’art de la política s’ha tornat el tacticisme dels poderosos, res a veure amb la veritat. Estem instal·lats en la postveritat i els fets han perdut el pes específic, d’aquí a la desorientació general. L’imperi de la tecnologia sumada al capitalisme global situa la tasca política gairebé com a residual, com un semblant. Sembla que es fa política però s’està molt atrapat amb els mercats. De tant en tant algun polític s’envalantona i fa un acte polític significatiu, però ràpidament els mercats reaccionen sense aixecar gaire polseguera però sí amb molta efectivitat. Colette Soler , psicoanalista francesa, d’aquesta manera de fer en diu NARCINISME, barrejant narcisisme i cinisme en una sola paraula. És una subjectivitat que mira per ell i veu a l’altre amb cinisme i no com un igual. El món s’ha anat transformant en un tots contra tots perdent de vista allò que ens uneix com és el reconèixer-nos en falta. Antigament les persones es feien regals, ara hem deixat de ser tontos i ens hem tornat narcisistes. Potser exagero, segurament si, però potser no.

article publicat al Batec d'Arenys de Munt el mes de desembre de 2018