Quan un nen decideix pujar, tot sol, a una atracció de fira és un moment molt important. Imaginem per un moment com es pot sentir un nen de tres anys al pujar sobre un camió de bombers que dona voltes a un circuit i té una campana que sona i un boto que fa el soroll d’una sirena. Forma part d’un grup d’automobils, com aquells que condueixen els grans, i se sent important. Alguna cosa fa que es mogui, hi ha llums i soroll i el miren amb reconeixement. És el protagonista d’alguna cosa!
Ja digué Jacques Lacan,que fou un psicoanalista francés amb una teoria completament vigent, que els infants necessiten del reconeixement dels adults per constituir-se com a subjectes, un reconeixement que pot ser una mirada de plaer. Perquè quan un pare o una mare mira als seus fills com gaudeixen sobre un camió de bombers hi ha un no sé què que es retroalimenta. En psicoanàlisi en diem gaudi escòpic.
Té quelcom d’absurt pujar a una atracció, pagues uns diners per donar voltes sobre un cotxe de mentida, amb una música estrident i de baixa qualitat. Què en treus? Tanmateix un nen o una nena són capaços de enrabiar-se molt quan els comuniques la necessària fi de la despesa i que heu de marxar de la fira.
Llavors segurament la fira no en té res d’absurt! Perquè ells es deixen portar per un Altre diferent del que estan acostumats i al deslligar-se del que és més conegut agafen confiança en si mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada