L’altre dia em van
explicar un problema. El cas és que un nen/a es portava malament a classe. Però
es portava molt malament, no atenia a la mestra, no aprenia les lliçons. Em
varen explicar que contestava malament i que sovint jugava sol/a. Els altres
nens i nenes no el volien gaire a prop perquè era conflictiu/va. Algú també em
va explicar que amb el temps va anar agafant agror al caràcter, una defensa per
tot i amb tothom. Pel que em varen explicar els pares estaven preocupats per la
situació i atabalats per les reunions amb la tutor/a i el
director/a de l’escola. Aquest cas és un cas que es repeteix a moltes escoles i
instituts. Sé que és un tema delicat i que neguiteja. Com fer amb això o com
diria Freud amb l’allò?
Proposo treure i no
afegir. Treure’n un saber a partir de la pregunta. Què passa? Què li passa a
aquell nen/a? i sobretot preguntar-li a ell/a. Endinsar-nos al món de les paraules
que envolten a l’alumne/a de l’escola, al fill/a d’uns pares, al net/a d’uns
avis amb una història, la seva. També ciutadà i subjecte amb unes
característiques pròpies i úniques.
Ens
agrada parar amb els nens/es, provar d’escoltar-los en silenci i atentament. A
poc a poc entrar al seu món, també dibuixant i cantant, amb fermesa i valentia,
esser d’alguna manera algú valent per ell/a per despertar-los a la pròpia
valentia. Perquè sovint allò que els passa és molt paradoxal, té molt a veure
amb ells i gens a veure amb ells a la vegada. La nostra feina és anar
apropant-los a si mateixos. Estan tan implicats que ni se’n donen compte. I sí,
a vegades tenim èxit i a vegades no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada