Contar, cantar, la veu

Text presentat al XXX concurs de literatura i psicologia organitzat pel COPC de Girona curs 2018-2019

Sobre com els infants van entrant al món lliurement

CONTAR

M’embolico entre comptar i contar. Em costa saber quan s’utilitza l’un o l’altre verb, em confonc. Per no equivocar-me penso que comptar ve de sumar i que contar ve de conte, com el de la Caputxeta. El cert és que ambdues paraules tenen la mateixa arrel llatina, computare, que vol dir enumerar coses o fets. El meu embolic, doncs, és lògic i es deriva de les bifurcacions pròpies del llenguatge, que està viu.

Contar i comptar són fonamentals en el desenvolupament dels infants. Contar té a veure amb l’adquisició del llenguatge i comptar amb saber diferenciar la realitat, separar el que és cada cosa. Amb els contes els infants aprenen a escoltar. S’embolcallen amb les paraules com si estiguessin fetes de quelcom flonjo, com si les veiessin sortir de la boca i acabessin per acariciar-los el cos. Aquestes, les primeres, són paraules plenes de substància, impacten. Cada verb, cada substantiu, cada adjectiu són pels infants tresors que els ensenyen les coses i els fan entrar en la realitat. Sense gairebé adonar-se’n van aprenent paraules i les van repetint, trobant el significat que els explica la vida. A poc a poc, gairebé de manera simultània, passen d’escoltar a parlar.

Els contes, un conte cada nit, són fonamentals, encara que sigui sempre el mateix. Potser no entenen res del que diu, però el pare, mare, o tutor els acaronen amb cada exhalació que representen les paraules, i volen repetir. En volen més perquè noten que allò té a veure amb ells, que en El gegant del pi hi ha alguna cosa important, on cada repetició serà en realitat diferent.

Un conte també compta, enumera, ordena una història i li dona un sentit. Un conte sol estar molt ben estructurat: entrada, nus i desenllaç, i a més perquè els infants l’entenguin amb facilitat són ajudats per les il·lustracions. Un relat explicat lògicament, ben diferenciat, amb escenes ben clares. Tres porquets, tres cases, una de palla, una de fusta, una de maons, un llop golafre que bufa, bufa i bufa. Una olla amb aigua bullent i un sentit moral una mica sibil·lí que ajuda a donar forma, estigues per la feina que si no vindrà el llop golafre i se’t cruspirà.

Moltes famílies, abans d’anar a dormir, s’animen a llegir un conte als seus fills, perquè a ells quan eren infants també els hi llegien i volen transmetre aquest immens plaer. És un gran moment de comunicació significativa.

CANTAR

Qui canta els mals espanta. Sumant-hi la veu dels contes, les cançons fan un pas més i fent dansar les paraules. Pels infants, que comencen a parlar, unes notes suaus i meloses. He escoltat en algun lloc, ja que jo no sóc músic encara que sé tocar la guitarra, que els tons menors estoven les tonades. Segurament les cançons de bressol en van plenes d’aquests tons.

Les cançons infantils no passen de moda, algunes s’actualitzen i se n’inventen de noves, però sempre hi són. La Balanguera fila i filarà durant molts anys. Cançons a vegades incomprensibles, inventades per acompanyar festes i tradicions i moments especials.

Els soldats inventaren cançons per les guerres, quan les guerres tenien ideologia, per acompanyar-les, per donar un sentit al sense sentit, per acostar la familiaritat a l’horror. Quan un infant va a dormir ho fa en el millor dels casos acompanyat de la sonoritat melosa d’un conte i/o una cançó de bressol. Les millors, les que han millorat amb el temps, amb el deix familiar, amb la cançó adaptada a la família, i així ha de ser.

La lletra i la melodia surt de cada família amb certes variacions sinó no serveixen. Variacions que incorporen sentiments que entre vers i vers, nota i nota, es van expressant.

Els pares, les mares o els tutors saben molt bé com ho han de fer, com han de cantar, des d’on. Poc a poc amb suavitat l’infant s’anirà adormint. Ens fixarem amb la respiració de la cançó i la respiració de l’infant, cada vegada més suau, cada vegada més profunda.

El cant crec que és quelcom absolutament humà i antic. Els ocells també canten però som nosaltres els que hi evoquem el valor de la bellesa. Som nosaltres, els essers humans, els que interpretem allò que sentim de la manera que ens toca el cos, i el so ens toca i ens mou.

Quan un nen té por d’una ambulància la té perquè el so és lleig i estrident, quan un nen s’adorm amb alguna cançó de bressol ho fa, perquè li recorda la família, el confort, la seguretat, una olor determinada.

Qui canta els mals espanta perquè el cos ressona amb la respiració i en la cadència de la vida. Amunt i avall, amunt i avall, poc a poc els ulls de l’infant es van tancant.

Segurament tindrà un son plàcid i somnis agradables... bona nit

LA VEU

La veu és allò que ens fa persones, cap màquina ha pogut emular-la sense semblar estranya. La veu és la de cadascú, la que porta incorporada el cos. La fa servir a la seva manera sense donar-se’n conta o compta. La veu conta i compta la realitat per donar-li forma. Explica i enumera el que passa a ser experiència. Des de que pintem l’hem pogut enregistrar i això fa la cultura.

La veu és transmissora d’una família, d’un estar el món, d’un carinyo. Per això no és el mateix ser un o un altre, cadascú té el seu Altre particular. L’Altre que per ser particular és incomplet i d’aquí no ens podem extreure, però si instaurar-hi algun saber.

Qui conta submergeix a l’infant en una història que es repeteix sempre una mica diferent. Els tres porquets, La rateta que escombrava l’escaleta o En patufet, no són sinó porcions de veu que aquí han agafat un significat, mai del tot universal. Perquè cada lector i cada oïdor li donen la seva cadència, la seva particularitat, el seu deix, allò que hi deixa.

Qui canta eleva al símbol a la sonoritat, fa ballar les lletres al so de la melodia. Això és diferent del conta, també hi ha melodia als contes però de menor densitat. Llavors un conta difícilment serveix per dormir. Sempre va millor la cançó de bressol, potser no. Cadascú usa la veu a la seva manera.

Una cultura: una veu. Una ciutat, un poble: una veu. Una família: una veu. Un algú: una veu, milions de veus i totes valen. Totes valen perquè rere aquell que la usa expressa un desig, que serà íntim i serà conscient o no tant. La veu pròpia no ve donada, s’ha de construir desxifrant d’on ve. I si ve que sigui per bé.

Dos usos de la veu, el conta i la cançó per donar-nos compte que venim al món ja amb un món, el dels nostres ancestres. Això és una sort però no és absolut. Res acaba d’anar en aquest món i sort en tenim perquè així pot emergir el subjecte, podem decidir.

Amb els totalitarismes, contra els quals hem de lluitar de base, no pot esdevenir gaire subjecte, subjecte lligat al desig i per tant divers. I no és que m’hagi elevat de cop, doncs això pot servir de resum del que he escrit fins ara. Per això el feixisme té tanta por de la veu, la veu lliure, diversa, oberta, compromesa. Per això als nens i nenes els agrada tant jugar amb la veu.

La veu no es pot lligar i entre altres maneres belles que té d’expressar-se mai, però mai, podem deixar d’escoltar contes i de cantar cançons, de divertir-nos.

Jordi Alcàsser