DE LA NEUROCIÈNCIA COGNITIVA A LA PSICOANÀLISI- VIDEO

Des de la neurociència cognitiva almenys en quan a la percepció visual se'ns explica la relativitat del que ens sembla cert o normal cosa que també fa la Psicoanàlisi. Ens explica que la veritat és que no hi ha ben bé tal veritat, que el que pot semblar pot ser una altre cosa, és explicar científicament el que vol explicar la Psicoanàlisi. La psicoanàlisi ja des de Freud i Lacan explora aquesta idea de lo voluble de l'experiència. Una idea principal és que vivim la nostra vida a partir de l'estructura que ens guia. La nostra percepció d'un jo complet és una il·lusió, "realment" és un il·lusió i la neurociencia cognitiva ens ho fa experiència. Bé, la neurociència cognitiva i la màgia. La castració simbòlica està servida, la divisió subjectiva está servida. No som el que suposem ser la majoria de les vegades, hi ha altres coses desconegudes dins nosaltres y no parlo solament de lo traumàtic o inconscient, pulsionalment estem invaits per un altre. Les pulsions i la relació amb les mateixes ens relacionen més amb nosaltres mateixos que altres construccions fenomenals. Sempre m'he queixat de la manipulació en la que ens tenen submesos la societat de mercat liberal, està construïda sobre el discurs capitalista, que com es diu sobint coneix millor que altres sectors com per exemple el científic la qüestió del desig altament tractat per la psicoanàlisi. Hi ha frases que son compartides entre una neurocientífica i la Psicoanàlisi "efectivamente existe una realidad, pero nuestra percepción de la realidad es en parte ilusoria" En Jaume Barbarà pateix de la castració simbòlica en aquest video tan interessant.

El que suposem tan cert en nosaltres i els demés pot ser tan sols una relació fantasmàtica. El que a vegades ens angoixa dels demés no es res més que la fantasmática de les relacions, també la nostra, que ens fa veure les coses desde un prisma. No és sinó a través de la possibilitat de contemplar aquest fantasma i la seva subjectivitat que podem aconseguir una comprensió més profunda del que ocorre al nostre voltant i dins nostre. Aquest dins nostre a vegades canvia sense el nostre control i és impossible recuperarlo si no és a partir de l'assumpció del fantasma original i la nostra relació amb ell. Les essències són per persones narcisistes.

IT d'Stephen King

SINOPSI

No sé si heu vist la pel·lícula IT adpatació al cinema de la novel·la de Stephen King amb el mateix nom. It es pot traduir al català com a cosa, una paraula indefinida, un algo indefinit. Doncs d'això parla la pel·lícula, d'un algo indefinit que al final es una cosa montruosa però que durant la pel·lícula adquireix varietat de significacions. És sobretot un pallasso, un clown. És un pallasso que sembla afectar la psique dels nens, fent-los desitjar quelcom que els acaba matant (com per exemple seguint un vaixell de paper). Hi ha moltes pel·lícules que recreen aquesta idea de monstres que volen matar nens. Els nens que al final son els adults a la segona part, s'uneixen, es fan amics perquè hi ha un maltractador que els té atemorits, sembla un típic noi abusador, però aquesta unió és també per la por que tenen al pallasso, que té algo de Fredy Cruguer, és a dir a IT, la cosa. S'han d'afrontar o enfrontar a ambdues coses, a IT i a l'abusador. La qüestió és que IT els fa tenir por, fent-los tenir al·lucinacions, sobre les coses que els fan por o els culpabilizen: la sang, la mort d'un germà del que es sent responsable, etc... es un com si de la següent manera: el poble es com si hi hagués quelcom sinistre, una ombra, que atemoreix i mata. En un moment donat els nens i la nena van a la cloaca del poble a enfrontar-se a IT, la raó per la que van a la cloaca no hi és explicitada, però hi van i allà s'enfronten al pallasso i amb unes arracades de plata tirada amb un tira-xines el vencen, encara que no queda gaire clar i prometen que si torna IT ells també tornarán al poble per lluitar-hi altre cop (certament queda la sensació que queda algo per resoldre). Després hi ha un tall argumental que representa uns trenta anys i tornen a apareixer ja adults. En aquest moment l'amic que en aquest cas és negre i que és l'únic que segueix al poble és dona compte per la mort d'uns quants nens que IT ha tornat i truca a tots i cada un dels 6 restants membres per complir la promesa. Cada un al rebre la trucada es sorprèn, s'havien oblidat de la qüestió, la majoria son persones de profit menys un que viu encara amb la mare, en Ben. Un dels set al rebre la trucada es suïcida, mentre que els altres sis es reuneixen al poble per acabar el que no havien acabat. Fan un sopar de retrobament que acaba amb una al·lucinació col·lectiva, la pel·licula té molts moments d'aquest tipus d'experiències i dona la casualitat que només el grup pot veure qualsevol que sigui l'agent de la mateixa. En un moment donat es veu al noi que abusaba ja gran tancat en un manicomi que reb l'ordre de pallasso de matar als amics. Estan tots en un hotel i de sobte en un moment que hi ha el negre a la seva habitació apareix l'abusador boig i intenta matar-lo cosa que no aconsegueix i finalment mor ell. Els amics el deixen a l'habitació després de debatre si truquen o no a la policia. Segueix la pel·lícula i estan apunt de marxar sense acabar el que havien començat, però finalment si ho fan i s'hi enfronten altre cop a les cloaques. IT agafa la forma d'una aranya (més o menys) i finalment la maten. Aquesta aranya té una peculiaritat i és el seu abdomen irradia una llum blanca que fascina a qui mira i queda atrapat sense poder moure's. Finalment els 5 amics que queden la maten amb una arracada de plata directament a la fascinació però un d'ells mor, en Ben. També una cosa important que no he dit és que hi ha una historia d'amor podriem dir latent entre un del grup i la única noia del 

grup que acaba consumant-se.    

IDEES

Torno a la idea ja recorrent en aquest bloc del paral·lelisme entre la teoria psicoanalítica i algunes expressions artístiques. El mateix títol ja és inspiratiu per qui conegui algo de psicoanàlisi ja que it es una de les instancies del subjecte segons Freud, l'allò, format per tot el que és inconscient. Doncs bé, afirmo que IT es un compendi de les idees de Freud sobre l'allò, sumant-hi la idea de l'Altre lacanià, és a dir el gran altre. M'explicaré.

Segons les idees psicoanalítiques els individus estem estructurats amb una complex anomenat inconscient que es forma a la infància i que ens condiciona a l'hora de viure la nostra vida quotidiana. D'aquí esdevenen les anomenades formacions inconscients, que són expressions sorprenents i inesperades de reaccions propies que es senten com a foranies. És la impressió d'estar habitats per un altre. Doncs bé, és el pallasso, l'IT mateix, és el que fa al·lucinar als amics, el que provoca la formació inconscient. Es sent durant tota la pel·lícula la impressió que IT es dins dels nois ja que es refereix a qüestions de la vida dels nois. El que menys está imbuït és el noi que d'adult viu amb la mare, en Ben, que es passa el dia amb un aparell d'aquells dels anomenats asmàtics, que l'ajuda a respirar. Hi ha un moment de la pel·lícula que en Ben reclama anar amb els seus amics a la mare i la mare li respon que no hi pot anar perquè està cansat i que amb qui estarà millor que amb ella. La pel·lícula es una al·legoria de la superació del complex d'Edip. És interessant explicar la mort per suicidi del seté amic just quan sent la trucada reclamant el moment de tornar amb els amics per la promesa. Aquest noi es boy scout i mai està molt convençut d'aquesta lluita contra IT, ell de diferents maneres se'n manté al marge, en un ser-hi però no del tot, sempre convençut, mai per voluntat propia. Quan els demés ja adults s'assabenten de la mort un d'ells explica que un dia se l'havia trobat corrent mort de por i que li havia explicat que una mortifera llum blanca l'havia espantat. Ell, es veu a la seqüència se n'aconsegueix apartar gracies a un llibre d'ocells i repetint-ne els noms, el que el separa d'aquesta llum fascinant i mortal no és ell mateix sinó el coneixement d'un llibre, de la ciència. Aquesta llum fascinant és l'Altre lacanià, lo Real lacanià, inabastable. Ell, el que finalment és suicida, ha experimentat l'Altre, s'ha reunit amb el gaudi però ho havia oblidat. També és interessant en un moment donat que se'l veu d'adult que parla amb la seva dona i ella li diu que la seva mare és a dir la sogre li reclama descendència i ell se'n riu i no sembla de cap manera interessat i fa broma. La trucada li recorda i aclaparat per la emoció es trenca i mor. Qué es aquest altre, Autre? és el signe de l'autista, de la psicosi, és el haver-se quedat atrapat per la relació simbiòtica que no permet viure cap enfora, el que et fa tornar enrere una i altre vegada, el que t'afronta a la vida amb excessiu temor. De que està fet aquest Autre? està fet de la nostra infància, d'un complex d'Edip no superat, d'una falta de simbolització, d'una existència cara a cara amb lo Real i és pressisament una instància inconscient que a la pel·lícula IT agafa forma, de pallasso, d'aranya i de formacions inconscients i al·lucinacions. Quina és la millor sortida de la llum blanca? això és una qüestió subjectiva, cadacú ha de trobar la seva raó per donar-li sentit a al vida i el que en un principi ens sembla difícil sempre al final ens sembla més assequible i ens sentim guanyadors, de qué? doncs de llibertat, d'identitat, de significat a la nostra vida. Per mi el millor de la pel·lícula és l'explicació que és fa del retorn a la infància en el moment de rebre la trucada, és a dir, quelcom els fa tornar a la infància (a més a la pel·lícula passa en forma de flashbacks), que havien oblidat i que els atemoreix profundament També trobo genial la següent cosa: hi ha un nen que és tartamut i se li enrriuen, quan es fa gran se'l veu sense tartamodejar però és quan s'acosta al seu nucli, podriem dir al seu pallasso, que li torna el tartamodeix fins al punt de no poder articular paraules, profundament lacanià! això és tot per ara...

Del complex d'Edip a la Psicosi

A vegades les teories, en principi, més inversemblants se'n expliquen amb un detall, amb una experiència. No podem pretendre entendre només amb la teoria ja que ens quedarem a les portes a la impressió del que se'ns intenta explicar. Un exemple d'això ho trobem als següent enllaç de youtube.

L'angoixa, el pànic, la fobia feta video. La mare cocodril, el fill angoixat, la mare que rera la seva bona voluntat amaga quelcom sinistre, és a dir un desig d'engolir al fill, un retorn al gaudi de la mare absoluta, la mare que significa el TOT pel fill. Les paraules no li surten amb fluidesa, l'inconscient pler de terror s'expressa amb titubeig, el que realment vol es fugir, al video diu: ¿por donde se sale de aquí? però realment vol sortir de l'espai o realment vol sortir de la seva psicosi. Doncs si, aquest noi pateix una neurosi molt greu o una psicosi. Estem davant del drama d'un complexe d'Edip que sembla plantejar-se només al noi, la mare es queixa de que no l'estima com a la gent normal, el problema és que ella estima al seu fill com una mare tòxica, una mare que més que mare es MARE i no el deixa sortir de les seves urpes.

Aquest altre video, gens simpàtic, ensenya d'una manera gràfica la veritat de la situació, no creieu?

transcripció del video (amb comentaris sobre l’inconscient):

Mare.- tú crees que yo no te quiero, pero te quiero más que a mi vida, eso lo sabes tú por muchas veces que te lo he demostrado y yo lo único que quiero que tú me trates a mi como tratas a las demas personas. Tratame...

...dona la impressió de frase coneguda, repetida, que amaga altre cosa...

Noi.- Mato por ti, que tu lo sepas, mato por ti, que tu lo sepas. No, no.

...presenta l’amor incondicional a la seva mare, bé la passió...

M.- Pero no me lo demuetras.

...que vol aquesta mare?, quin amor li ha de demostrar el seu fill adolescent...

N.- A ti te pasa algo, y me cago en mi puta madre,sabes... (es porta les mans a la boca com demanat perdó)

...a ti te pasa algo (doncs si!) y me cago en mi puta madre (discurs paradoxal). Una mare no pot ser puta a la vegada, o potser la mare engolidora només pot ser puta. La mare es tan puta que no es mare. Ell diu la veritat però demana perdó...

(públic rient fort) –

Entrevistadora.- ¿Pero tú estas enfadado con tu madre?

...reencaminant...

N.- Yo estoy enfadao con mi madre, yo quiero que se vaya de mi casa, así de claro lo digo.

...la ràbia de la impotència...qué vol dir de mi casa, es que ella viu a casa del noi?, qui viu on? Ell a casa de la mare o ell a casa de (qui es ella?) i el pare? --- el nom del pare absent...

E.-¿Tu no quieres a tu madre?

...torna a reencaminar...

N.- Yo quiero a mi madre, ah,ah ,me cago en, tsss...

...està fart d’aquestes paraules i de fingir un amor que no sent i que la mare li reclama i clar el fa cagar...

E.- Por qué le faltas al respeto? Puedes no llevarte bién con tu madre pero tu le insultas, le faltas al respeto constantemente, le gritas, ¿porqué le tratas así?

...l’entrevistadora el torna a encaminar, ell és el culpable...

N.- Quillo, que bochorno colega. Yo tengo un pronto, que si que lo digo, desde chico, desde chico, tengo un pronto,..., que no me coja, que no me coja por enmedio, porque, porque si,yo, que, le meto un punyetazo en la puerta del cuarto y la reviento, porqué es mi madre...

...davant de l’acusació explica les arrels a la infancia, apres-courp. Parla d’un -que no me coja-, quien no l’ha de cojer? Y enmedio de qué? Será en mig de l’incest materno-filial?, del pecat original?, de la falta de pare?en aquest punt hi ha una barreja mare-porta que vol rebentar (a partir del video es percep més).

E.- ¿Tu madre te falta al respeto?

...torna a acusar... l’espectacle està servit!

N.- Mi madre me falta al respeto.

...doncs si!...

Publico.- Porqué es tu madre!

...l’Altre en forma de públic...

N.- Señora, me cago en Diós. Por donde me salgo yo de aquí?

...angoixa...

(El noi s’aixeca i surt del plató)

E.- Por donde quieras, hay dos puertas.

...exclusió social...

(Públic rient fort)

N.- Me cago en la hostia tio.

E.- Bueno, Jesus se ha enfadao.

N.- A chuparla hijo, mi puta madre. (de lluny). Mi puta madre!

... a chuparla es diu, la mare el retorna a l’estat oral...

E.- ¿Esta es la actitud que tiene en casa?

... torna a reconduir...

M.- Muy difícil.

E.- Está enfadao.

M.-No, está muy enfadao.

... y que siga así gozando en mi, para mi...

Torno a expressar la falta de responsabilitat d'alguns programes de televisió...

Generación Ni-Ni - una explicació del gaudi

 Generación Ni-Ni és l'expressió del conegut desconcert on es troben alguns nois i noies a l'actualitat, enredats en si mateixos i amb la dificultat d'expressar cap enfora el que són o el que volen ser, només preocupant-se de la imatge i del que és immediat, sense projectes ni ambicions, alimentant la seva existència amb bens de consum , són consumidors purs, és a dir segueixen el que exigeix el mercat: GAUDEIX!

La televisió va començar essent un mitjà d'informació i entreteniment però ves per on ara fins i tot fa teràpia. De la dificultat dels pares en l'educació dels seus fills se n'ha conseguit treure rendiment mediàtic amb aquest programa. En el moviment emocional que ens té acostumada la tele aquest tipus de programa ja és el sumum. La televisió ha servit per dramatitzar la realitat per un cantó i per intentar explicar-la per una altre. Per distreure i per informar. Però ja són extrems el que toca, les emocions sense elaborar, les emocions sense vehicular, sense sublimar, el més pulsional esdevé programa i això als teleVIDENS els fa gaudir i els ompla de sentit... l'antiga frase "si ho fan a la tele no deu ser tan dolent".

Vull dir que la dignitat de les persones, en el sentit d'un respecte a un mateix i als demés crec que està a nivells subterranis. El voler una vida digna com a esser humà s'ha tornat subversió, el que ara volem és gaudir a qualsevol preu i passant per sobre de qualsevol cosa. Per exemple mirar a l'altre amb apressi, amb gratitud, amb respecte es veu com un signe de debilitat o com a signe debilitant.

Doncs bé, no crec que Generación Ni-Ni s'hagi plantejat les raons del problema dels nois, de la seva individualitat, del seu passat, del seu context, només els interessa l'apartir d'ara, desterrant el passat i amb dos mesos tirar a la bassura (literalment) tot el que han sigut els nois i noies amb el pretext del ora i labora historicament terapéutic. És la terapèutica en forma d'espectacle, el circ de les emocions maquillat amb bondat pedagògica, és el treure una màscara per posar-ne un altre, és l'eliminació del subjecte en forma del que un altre en forma d'estructura mediàtica pesi més que la seva subjectiva i pròpia inconsciència. En definitiva capitalisme portat fins a lo patètic*.

 * Patètic: adj. que desvetlla emocions penoses intenses.

Les virtuts de tele5: La Caja

Publico ara una carta que vaig enviar al Punt diari sobre el programa La Caja de Tele5.

Les virtuts de tele 5: La Caja.

Ja fa bastants anys, com a mínim deu, que van començar a proliferar a la televisió un nou tipus de programes: els reality shows. Ja des del primer gran hermano la idea em semblava degradant, però la cosa ha anat a més amb aquest últim invent de la cadena tele 5, un programa que s’emet els dimarts a mitja nit anomenat La Caja, subtitulat pels productors com el primer reality show psicológico del mundo. Els participants són persones amb problemes de caire psíquic, cosa que els fa patir en la seva quotidianitat. Aquestes persones son emplaçades dins una caixa on les parets són enormes pantalles on es projecten imatges del que precisament els atemoreix que és a més suggestionada per una veu en off. La crisi de valors, d’idees on fa anys que estem instal·lats sembla que a alguns els permeti promoure, a falta d’idees més constructives, el que és més pervers en l’ésser humà, cosa que la televisió té sobradament comprovat que fa pujar audiències. Però no tot és justificable en nom de l’audiència, crec jo. Els inventors del  programa en un principi afirmaven que exposar-se a La Caja era terapèutic, però últimament, segurament per pressions del col·legis de Psicologia i altres persones ja diuen que no és terapèutic però que pot ser l’inici d’un tractament. La comunitat de psicòlegs de Catalunya s’ha sentit insultada per aquest programa i ha reaccionat enviant cartes tant a la productora com als mitjans de comunicació. Com sempre lluny de provocar la cancel·lació del programa aquestes queixes serioses i elaborades l’han publicitat i ajudat fent augmentar l’audiència. Ni el Consell audiovisual de Catalunya, ni els diferents col·legis oficials de Psicòlegs de Catalunya han fet prou per aconseguir el que crec seria lícit, la cancel·lació d’aquest vergonyós programa, assentant un precedent necessari. Decidir mirar com una persona pateix angoixada, des de la distància, sense la possibilitat de resposta, així tal qual, és pervers. No és l’impuls a ajudar o a acostar-te a l’altre el que ens fa més humans?. El que últimament estic llegint sobre el tema, sense saber si és veritat, és que La Caja s’està venent a cadenes d’altres països.

Jordi Alcàcer i Micaló

Estudiant de psicologia en formació psicoanalítica.

Qué fa por a les pel·lícules de por? : El quimerico inquilino

Avui he vist una pel·lícula d'en Roman Polanski que és diu El quimérico inquilino. La vaig aconseguir sense saber de qué anava. Després de veure El pianista i Pirates volia veure alguna altre pel·lícula d'aquest multidisciplinar director. Ha tractat durant la seva carrera diversos mons cinematogràfics. Pirates una aventura de pirates, la crítica se la va carregar però a mi certament hem va semblar una bona pel·lícula d'aventures, millor que Los piratas del caribe, per exemple. El pianista: una obra mestre, em va encantar, també s'ha de dir que forma part de les superproduccions hiperdramàtiques de finals dels 90, principis del s.XXI. ,amb plans d'allò més espectaculars i histories que semblen inverosimils (titànic, la llista d'Schindler) però que es basen en la realitat. Avui he vist El quimérico inquilino de Roman Polanski, un triller psicològic al pur estil hitchcock.

La història (més o menys)

La historia d'un noi que canvia de casa i busca lloguer i el troba en un edifici curiós al començament, sinistre al final. Té un propietari absolutament tirà que el control·la a cada pas i multitud de vehins obsessionats entre ells i amb els sorolls dels demés. La característica principal del pis llogat és que l'anterior inquilí era una noia que s'havia suicidat sense saber perquè. Ell no s'atraveix a llogar-lo perquè la noia està viva i en coma en un hospital i creu que hi pot tornar.Així que la va a veure a l'hospital per saber si està molt malament i li diuen que està en coma, finalment mor i ell lloga el pis. Durant la visita coneix a una amiga de la suicidada, ell es fa passar com un amic, en un moment donat quan l'Stella, es a dir l'amiga de la suicidada, vol parlar-l'hi fa un crit esgarrifós i la càmara fa un pla curt de la boca cridant. Després els dos passen el dia junts i acaben cine on es magregen.

El protagonista té uns amics a la feina i els convida a una festa d'inauguració del pis, però els vehins se li queixen dient que no pot fer soroll a pesar que sigui dissabte. Així que fa marxar als amics rapidament per no molestar més als vehins cosa que molesta als amics.

El pis llogat no té lavabo a dins sinó que és comunitari. La finestra del labavo comunitari es veu desde la finestra del pis (a la manera de la finestra indicreta); el protagonista sobint al mirar per la finesta veu persones sense identíficar immóbils, dretes, mirant fixament des del lavabo. També en un moment que canvia els mobles de lloc, mirant de no fer soroll, troba un furat a la paret amb una dent envolicada amb un cotó (quin simbolisme deu tenir el guardar una dent caiguda? / quan els cau la primera dent als infans se'ls hi guarda com a relíquia: després ho parlaré).

En un altre moment de la pel·lícula es veu el prota parlant amb amics en un bar i intenta explicar les coses extranyes que li passen amb els vehins, lavabo, dents... però no l'entenen. Un dels amics se l'emporta a casa i posa la música a un volum alt fent que baixi un vehí que amb bona educació li demana que baixi la música cosa que ell de males manera si nega; el protagonista no se sent bé amb l'actitud de l'amic ni convençut del seu intent pedagògic. Hi ha en un moment un trencament de la pel·licula que és quan es veu el prota estirat al llit agotat, intentant agafar una ampolla de sobre una cadira cosa que li resulta impossible; l'ampolla esta pintada, igual que la cadira. Després comença la bogeria, percepcions desmesurades i al·lucinacions. Comença a creure que els vehins el volen matar i es disfressa de la noia suicidada amb un exces d'ímpetu, creu que els demés la volen matar i estan contra ell com abans ho havien estat d'ella, la repetició del suicidi.

En un moment de desesperació va a casa l'Stella i encara que ella el rep dient-li que és raro li demana ajuda. Ella amb un cert esperit maternal l'ajuda, li dona el seu amor i escolta. A ell li costa parlar del que li passa però ella el fa parlar i el posa a dormir: el cuida. L'endemà ella va a treballar i ell no vol que marxi, finalment ho fa i queden per veure's al vespre. De cop un venedor o algo per l'estil truca a la porta i ell mira per l'ull de la porta, sembla en un primer moment el propietari del seu pis, cosa del tot inversemblant i ell explota en una crisi psicòtica, ajunta la noia amb els que el volen matar i després de trencar-ho tot surt de la casa havent robat uns diners que troba. Agafa un taxi i va sense rumb, de cop baixa del taxi i l'atropella un cotxe, ell en una crisi paranoica: tothom esta contra seu, està molt alterat i un metge el punxa al braç amb un tranquilitzant.

Els que l'havien atropellat el porten a casa seva i ell totalment desesperat al tornar als origens dels seus horrors s'intenta matar dues vegades. La primera té una al·lucinació que tothom el mira com si d'un espectacle es tractes la seva defenestració, la segona després de recriminar a tothom les seves intencions assessines es torna tirar i s'acaba la pel·lícula.

M'he oblidat d'un tall que ara explicaré; en un moment de desesperació se'l veu en un parc sentat en una cadira mirant un llac. Es veu un nen que plora desconsolat i una noia que se li acosta i li demana com es diu i que li passa, el nen li respon el nom i li explica que el seu vaixell esta perdut en el llac, ella li diu que l'ajudarà i el nen es tranquilitza. El protagonista s'aixeca insulta i li fum una bofetada al nen que fa que torni a plorar i marxa.

Comentaris i reflexions.

Al començament el protagonista és un noi amable, comprensiu i ajudant dels demés. Hi ha una escena que no he explicat on un amic de la morta fa una visita al pis sense saber que és morta i es troba al protagonista que li explica el que ha passat. L'amic plora desconsoladament i passen la nit bebent i parlant. Es despedeixen al matí efusivament. Sembla doncs un noi generós i solidari.

Hi ha certs elements a la pel·lícula que "emparanoien" al protagonista, hi ha un bar davant l'edifici on ell va a esmorzar, doncs el primer dia que entra al bar el propietari ja li pregunta si és el nou inquilí i li parla de la noia morta. Dona-la-casualitat que el noi seu al mateix lloc on s'asseia la noia i ell s'acostuma a la xocolata també com la noia, també canvia de tabac pel de la noia ja que al bar mai tenen el tabac que fuma ell Gauloises, però si el d'ella Marlboro. Tot això li recorden i li recorda a la noia que mai ha conegut.

Tot l'exterior del protagonista, els seus contextos i moments, el van situant en un situació que ell relaciona amb la noia. S'asseu al mateix seient al bar, demana el mateix, acaba fumant el mateix, els vehins el tracten igual, fins que finalment ell canvia de roba i es vol transformar en ella. En un moment com començant una guerra contra fantasmes diu que ara-s'entereran-els-vehins. Realment no saps que farà per començar a lluitar i decideix transformar-se en ella... potser creu que ha descobert el complot contra ell i que disfressant-se de la noia els haurà vençut, els haurà passat per sobre el passarà la mà per la cara.

Des d'un punt de vista racional seria insoportable viure amb uns vehins tan controladors; algo així com un gran hermano invisible dins de casa, més que un ull sobretot una orella que escolta ho escolta tot: qualsevol moviment. NO pot portar amics a casa, no pot fer festes a casa, no pot fer cap soroll el tenen en silenci i l'autoritarisme del propietari tampoc es queda curt. Es cert que el desencadanant de la bojeria és el fet d'ocupar el pis d'una noia que s'havia suicidat i el desconeixement de les raons, bé es dificil saber les raons d'un suicidi. Vaig llegir, crec de Lacan que el suicidi té l'origen en la perdua de la imatge, en el trencament de la imatge, en una pregunta de qui soc jo trencada, bé seria la única manera de poder suïcidar-se. A la pel·lícula en un moment que està a casa de l'Stella ell en una especie de deliri li explica algo així com una desmembració, que li falta el cap, que li falten les entranyes, sembla ben bé que expliqui que està com en parts. Aquesta impressió del cos desmembrat com separat per parts la Psicoanàlisi, sobretot la lacaniana ja en parla, és una experiència que provoquen els al·lucinogens i també certes psicosis. Tornem al paradigma de l'estadi del mirall de Lacan on el nen al veure's al mirall es reconeix i sent joia. El protagonista perd la pròpia imatge i es sent desmembrat. En un moment donat, ja al final de la pel·lícula, un metge diu que pateix un delirium tremens...

També es cert que sembla incapaç d'assumir la seva situació des d'un punt de vista més constructiu, algo tan fàcil com: estàs malament en el pis doncs canvia. També hi ha un moment que explica que el roben, li roben el poc que té durant una nit que no està a casa, el propietari es queixa del soroll de la nit i ell se li queixa dient-li que l'havien robat, que el soroll l'havien fet els lladres, cosa que al propietari no li importa i a més l'avisa que no ho digui a la policia pel bé de la reputació del veinatge. És ben cert que en nom de la reputació es poden cometre les més terribles de les injustícies.

Un detall genial de la pel·lícula és quan se'l veu estirat al llit agotat i intenta agafar una ampolla cosa que no li és possible. L'espectador utilitzant un joc perceptiu li sembla que ell tampoc pot agafar l'ampolla. Si revises la seqüència, es veu que està pintat, es un joc perceptiu a la manera de Escher. És una manera genial de fer entrar l'espectador a la pel·lícula i provoca una certa identificació amb el personatge ja que no s'enten en un principi el que passa i et desconcerta.

Es ben cert també una genialitat el proces de degradació del personatge. D'un principi que se'l veu elegant, amable, intel·ligent, solidari vas veient que el tracte degradant que li disposen els vehins el va transformant, cada estocada el va ennegrint i ell incapaç de reaccionar. Pels vehins aquest tracte sembla habitual i  per ells es normal (hi ha un moment on tots els vehins fan una conxorxa contra una vehina amb firmes ja que diuen que aquesta vehina fa molt de soroll i ell en passa), estan tan amargats que els sembla normal amargar, la seva realitat és negre i tot el que surt d'aquesta negror els extranya. És ben cert que hi ha persones, aixo ja fora de la pel·lícula, que tenen la virtud d'ennegrir l'ambient, perquè ells ja ho estan d'ennegrits i allò que els consola i els té tranquils dins la seva veritat és aquesta negritud, bé solen ser els enemics. Doncs el protagonista no en té d'enemics o això sembla, amb l'amabilitat ho accepta tot però va tragant la merda aliena. Aquí després del comentari de la merda aliena hi ha un altre detall simbòlic a destacar de la pel·lícula i es el fet del labavo fora del pis. Aquest fet té molta força simbólica a la pel·lícula ja que al lavabo comunitari tots els vehins hi cagen i això per algú que té tans de problemes amb els vehins i és tan educat és algo entre inquietant i angoixant. Es veu en un moment el labavo de l'Stella que sembla un oasis de civilització.

Quan l'Altre t'ofega estas perdut i això és el que li passa al prota. L'altre en forma de vehins insoportables, en forma d'una història tràgica, és transforma en un monstre amb unes dens gegans que t'ofeguen (hi ha gent que no pot respirar) i quan aconsegueix engollir-te tot es torna sinistre i horroros.

Però quin és el gaudi que atrapa "entre las fauces del leon" al prota? potser el fet malvat de voler veure fins a quin punt estava morta la suicidada, el crit angoixat de la mateixa, l'excesiva amabilitat del noi (massa amabilitat tendeix a la falsedat i al poder de l'amable --> amb l'amabilitat es pot anar a tot arreu?), l'encadenament de significants opresors sense control, quina imatge et queda quan al mostrar la teva te l'esmicolen sense contemplacions, et transformen amb un objecte, et falten al respecte. Vaig escribint i amb ve a la ment un camp de concentració nazi, potser perquè la situació on està el protagonista internament és similar també ajudat pel fet que el director es jueu i va dirigir també el pianista.

Aquest pel·licula és germana de Psicòsis de Hitchoch i ens parla de la psicosis de l'engolliment de l'individu per les "fauces del leon" és a dir de l'Altre.