El bulling

Prendre el pel, acollonar, prendre algú pel pito del sereno, vacil·lar, fer anar a algú com una baldufa, són expressions sinònimes que ens parlen de faltar el respecte a l’altre. Els adolescents són uns experts en això, segurament perquè és l’edat dels canvis on tot trontolla. Però quan prens el pel a algú i te’l deixes prendre alhora és quan crees complicitats, trenques el gel i rebaixes el que podem anomenar egos. És una manera de fer possible i més fàcil la relació.

Però com en tot hi ha límits que no s’haurien de superar i el problema és que no sabem en realitat que pot arribar a significar allò que li diem a l’altre. Ni tothom està en posició de ser ridiculitzat i les hores baixes són condició sine qua non de l’esser humà. El que potser hauríem de plantejar-nos és l’ús de la paraula bulling que remet massa a l’animalitat i a l’envestida, oblidant la capacitat de flexibilització que tenim. A l’altre extrem segurament hi hauria aquell que lliga gossos amb llangonisses.

És un tema ben en voga als instituts, que es veu amb preocupació. Necessitem pensar on rau aquest problema i que hem de dir o fer per millorar la situació. En alguns casos el patiment dels adolescents és extrem i s’hi ha de posar seny i molta paraula.  

DE CASA AL RESTAURANT. UN GRAN SALT CULTURAL

Els pares i mares ens trobem amb la responsabilitat de fer créixer els fills acceptant l’aventura que suposa fer algunes activitats amb la seva companyia. Els nens són inquiets i no tenen la perspectiva de la responsabilitat que podem tenir els adults. Serà necessari anar-los transmetent el sentit de la civilitat i la consciència de que ells també en formen part.

Hi ha una activitat especialment compromesa per les seves característiques, com és anar a menjar en un restaurant. És aquella estona on els nostres fills hauran d’esperar, escollir el que els ve de gust, parlar en veu baixa, comportar-se. Si són molt petits estaran acostumats a menjar a casa, en un ambient on tot és domèstic i proper, conegut. Als restaurants tot és nou i per ells serà excitant. És, doncs, important pel seu futur que aprenguin a menjar amb els demès, més enllà de la família. Potser és un dels primers passos d’entrada a la diferència, doncs cadascú menja a la seva manera.

Entrem al regne del sentit comú, de fer el que fa tothom o el que és lògic, però “lamentablement” és veritat que el sentit comú és el menys comú dels sentits. No hi ha cosa més impossible de complir, de tancar, de completar. Al restaurant, quan mengem, expressem a través de l’acte cultural de l’àpat una pulsió oral que poc té a veure amb els demès i molt amb nosaltres mateixos i el nostre gaudi. És necessari transmetre el valor de la cultura, la paraula i en definitiva la renúncia perquè menjar acabi essent també un acte cultural i no només una acció individual.

Podem posar a la taula una moneda, a un cantó el sentit comú i a l’altre la diferència. Cadascú, cada família, cada grup cultural, cada societat tindrà una manera de relacionar-se amb el menjar. Fixant-nos amb els instruments que fem servir per alimentar-nos ja trobem diferències: a orient amb palets, a occident amb coberts i a l’Àfrica amb les mans. Sempre he pensat que és molt reduccionista pensar que hi ha una manera millor de fer les coses i sóc més partidari de donar valor i sentit a la diferència. D’això es tracta, passar de casa al restaurant és ensenyar a relacionar-nos amb el menjar a la nostra manera i respectant la dels demès.

Hi ha la tendència de no permetre l’entrada als menors a algun tipus de restaurant, potser ens hauríem de preguntar a què treu cap. És que ens molesten en les coses d’adults o pel contrari ens fa vergonya que ens vegin gaudint com nens, com fan ells?