DELS RUMORS

No em ve de gust reproduir el missatge que m'ha arribat en forma d'alerta en relació a un perill imminent prop d'on visc, on s'ha de congregar molta gent a veure un espectacle. El rumor ràpidament t'animava a tancar portes, reixes i posar candaus arreu. Primer m'he espantat i he reaccionat com qualsevol persona faria si s'estima la vida. Jo en principi no vull que ningú pateixi i llavors he reaccionat reproduint el missatge en qüestió.

Què ha passat? que era un rumor que l'ajuntament ha hagut de desmentir perquè l'esdeveniment fos tot un èxit com fa uns cinquanta anys que és. Jo també l'he desmentit.

Què penso? sobretot com algú pot deixar anar un missatge així per les xarxes sense pensar en els sentiments que pot provocar als demès i em remet a la qüestió de la ètica, és a dir, aquell espai on com a subjecte responsable penses sobre la millor manera de fer i ser.

Parlem de sadisme, de tonteria o de narcisisme? sempre s'ha d'anar en compte amb els missatges que un llança, com la pel·lícula de l'Efecto Mariposa, doncs sí hi ha potser un espai comú on les paraules volen, espai que antigament abans d'internet ja existia però segur era més lent. Un altre dia parlaré de la velocitat.

Els Nazis amb Joseph Goebbels al capdavant, com a Ministre de publicitat, sabia que tots som molt vulnerables als missatges sobretot quan ens evoquen al perill. No és d'estranyar que ens movem per protegir la vida, entenent que aquesta paraula no vol dir el mateix per tothom, cadascú té la seva concepció de vida. El gaudi d'aquest subjecte menyspreable  que ha decidit enviar aquest missatge és en relació al poder, al gaudi del poder de manipulació fàcil. Això com la corrupció hauria de ser perseguit i condemnat. Si bé és cert que la diversió és molt relativa hi ha un límit que no s'hauria de superar quan el que fem influeix negativament als demès i en el cas que parlo directament.

Res d'això no és gens nou, se li pot treure molt més de suc, però no per això deixa de ser important. Ens remet a la subjectivitat i a la responsabilitat com a la concepció dels demès. És a dir, què són els demès per mi?

EL DESIG DE NO FER RES

No és qüestió de vagància, ni tan sols d’anar contra la hiperactivitat regnant, és un desig de no fer res, de assentar-me en una cadira i no fer res. Res a part de sentir el cos i la vida. Un desig d’aprofundir en l’existència, en l’espai i el temps. Sento dins meu el desig de no fer res d’aprofundir en aquesta sensació de pausa i potser d’un altre saber. Parar i respirar sense desitjar res més que fer res. Ni pensar, res, amb els punys oberts, receptiu amb els ulls oberts però morts o tancats i foscos. Amb el cor bategant però sense sobresalts. No és que vulgui la mort, vull tot el contrari deixar de projectar-me per trobar-me sol i quiet, això vull. Silenci, buidor i mirar que hi ha en aquest espai mental, existencial, vital. Tampoc és un desig de nihilisme, de no preocupar-me de res, sinó un desig de fer bé als demès a la vida. És el següent pas.

JUGAR AMB NENS

Sabem que els nens i nenes demanen sovint que juguem amb ells, que passem una estona del nostre temps per estar amb ells i fer qualsevol cosa. Ells juguen entre ells per aprendre a viure, a nosaltres com a adults se’ns fa feixuc posar-nos a fer el que ens demanen. Com fer-ho perquè sigui entretingut, amè i no vulguem plegar justament després de començar? és una qüestió de simposi.

Crec que el que és molt important és veure’ns a nosaltres mateixos de manera flexible i donar el valor que té aquella estona. El prioritari serà però gaudir amb ells, travessar aquella cuirassa que ens vesteix en forma d’una imatge consistent. Ens demanen precisament prescindir durant una estona de la feina de ser adult per acostar-nos al seu món. Amb ells podem jugar a qualsevol cosa, des de jocs de taula fins a amagar. A jocs de paraules o jocs d’imatges. El que és fonamental és deixar córrer la imaginació, alliberar-nos de massa límits. Podem arribar a trobar un lloc divertit dins nostre que ens recordi la nostra infantesa.

Sabem que els jocs tenen sentit quan fan lligam, i aquest lligam s’instal·la quan assumim les normes, les regles del joc. És ben important això, d’assumir la importància de la norma en el joc per fer-lo possible. I el més important és que aquestes normes són regulables, no són inflexibles. Segurament sorgiran conflictes, queixes per una o altra injustícia, serà una bona oportunitat per plantejar solucions i camins per l’acord. Si la vida és un joc hem d’ensenyar a jugar-la i això què millor que fer-ho jugant, essent testimonis nosaltres mateixos com a adults d’aquesta possibilitat. El mercat ens proposa jocs virtuals que tenen molt d’èxit però o són solitaris o proposen lligams a distància on el cos queda obviat. Gestionar conflictes a distància és quelcom impossible i no té cap sentit barallar-nos amb una màquina. Millor trobar-nos in corpore per jugar.

Som-hi doncs, atrevim-nos a jugar amb els nens, atrevim-nos a construir realitats  amb ells. Agafem paper, tisores, colors i pega i imaginem. Construïm un teatre, un viatge, un joc imaginari, preparem un jocs pels demès, una gimcana, qualsevol idea és bona per no caure en el tedi i l’avorriment. Si proposem la diversitat segurament  tindrem diversió. Diversitat i diversió que tenen la mateixa arrel diver que vol dir di, separació, vertere, donar voltes, girar. Doncs el joc ens possibilita separar-nos de l’avorriment i fer girar la realitat de manera divertida.

SORTIR AMB ADOLESCENTS

Molts pares i mares senten que és un impossible plantejar alguna sortida amb els seus fills adolescents. És veritat que no sempre és així i que hi ha moltes maneres de ser adolescent. N’hi ha que acceptaran de bon grat compartir alguna estona amb els seus pares.

 

De què depèn? adolescència a pesar del que alguns creuen no ve de dolor, en realitat ve del llatí adolescere que vol dir créixer, desenvolupar-se. És l’edat del canvi, del canvi en majúscules i el primer pas cap a l’edat adulta.

 

El primer que s’ha de tenir clar és que hem de respectar el seu criteri. Hem de preguntar què volen fer i si és el cas plantejar-los alguna idea. No és de rebut obligar a un adolescent i malament rai si accepten sense cap queixa el que se’ls proposa. El conflicte és el punt central del creixement i en l’adolescència es fa més evident, és necessari tenir cintura. Se’ls presenten moltes preguntes en relació a l’amor, al futur, al passat, l’amistat i la vida en general. Què millor que poder servir-los de testimonis, d’algú que ja ha passat per aquest moment i que s’ha preguntat coses semblants. No hem de voler respondre les seves preguntes directament, sinó acompanyar-los a trobar les seves pròpies respostes. Que hi ha una pel·lícula amb una temàtica que els interessa? doncs aneu-hi i aprofiteu per parlar, per reflexionar sobre el tema. Que hi ha un concert que li provoca curiositat i ens demana d’anar-hi plegats, doncs som-hi. Que tenen la imaginació instal·lada en algun país on volen viatjar, anem-hi. Però no oblidem que ells són pura projecció, que solen oblidar les distàncies i els passos lògics que cal seguir per resoldre qualsevol projecte. El seu entusiasme és extraordinari. A vegades serà necessari recordar-los que la llei i el desig van agafats de la mà.

 

A alguns pares i mares els és difícil deixar-los anar, hi ha una preocupació lògica sobre els límits. Hi ha desitjos que ratllen la temeritat i és difícil trobar un punt mig per quedar-nos tranquils. L’adolescent posa a proba als pares en l’acceptació de que els fills s’estan fent grans. És l’hora doncs de permetre i animar a intervenir als fills en les decisions. Jo diria que aquest és el secret de l’adolescència: ser-hi quan ens demanen i acompanyar-los en les seves decisions.

 

Com si d’un fil molt prim es tractes hem de recordar-los el lligam, però sense ser un impediment. Aquest és el punt important a l’hora de compartir activitats amb ells. Si el que volem és fer-ho possible donem-los la veu, dialoguem, acordem i gaudim amb la companyia, deixant-nos sorprendre amb el seu creixement.

 

Article publicat a la revista Valors el juny '16