Del complex d'Edip a la Psicosi

A vegades les teories, en principi, més inversemblants se'n expliquen amb un detall, amb una experiència. No podem pretendre entendre només amb la teoria ja que ens quedarem a les portes a la impressió del que se'ns intenta explicar. Un exemple d'això ho trobem als següent enllaç de youtube.

L'angoixa, el pànic, la fobia feta video. La mare cocodril, el fill angoixat, la mare que rera la seva bona voluntat amaga quelcom sinistre, és a dir un desig d'engolir al fill, un retorn al gaudi de la mare absoluta, la mare que significa el TOT pel fill. Les paraules no li surten amb fluidesa, l'inconscient pler de terror s'expressa amb titubeig, el que realment vol es fugir, al video diu: ¿por donde se sale de aquí? però realment vol sortir de l'espai o realment vol sortir de la seva psicosi. Doncs si, aquest noi pateix una neurosi molt greu o una psicosi. Estem davant del drama d'un complexe d'Edip que sembla plantejar-se només al noi, la mare es queixa de que no l'estima com a la gent normal, el problema és que ella estima al seu fill com una mare tòxica, una mare que més que mare es MARE i no el deixa sortir de les seves urpes.

Aquest altre video, gens simpàtic, ensenya d'una manera gràfica la veritat de la situació, no creieu?

transcripció del video (amb comentaris sobre l’inconscient):

Mare.- tú crees que yo no te quiero, pero te quiero más que a mi vida, eso lo sabes tú por muchas veces que te lo he demostrado y yo lo único que quiero que tú me trates a mi como tratas a las demas personas. Tratame...

...dona la impressió de frase coneguda, repetida, que amaga altre cosa...

Noi.- Mato por ti, que tu lo sepas, mato por ti, que tu lo sepas. No, no.

...presenta l’amor incondicional a la seva mare, bé la passió...

M.- Pero no me lo demuetras.

...que vol aquesta mare?, quin amor li ha de demostrar el seu fill adolescent...

N.- A ti te pasa algo, y me cago en mi puta madre,sabes... (es porta les mans a la boca com demanat perdó)

...a ti te pasa algo (doncs si!) y me cago en mi puta madre (discurs paradoxal). Una mare no pot ser puta a la vegada, o potser la mare engolidora només pot ser puta. La mare es tan puta que no es mare. Ell diu la veritat però demana perdó...

(públic rient fort) –

Entrevistadora.- ¿Pero tú estas enfadado con tu madre?

...reencaminant...

N.- Yo estoy enfadao con mi madre, yo quiero que se vaya de mi casa, así de claro lo digo.

...la ràbia de la impotència...qué vol dir de mi casa, es que ella viu a casa del noi?, qui viu on? Ell a casa de la mare o ell a casa de (qui es ella?) i el pare? --- el nom del pare absent...

E.-¿Tu no quieres a tu madre?

...torna a reencaminar...

N.- Yo quiero a mi madre, ah,ah ,me cago en, tsss...

...està fart d’aquestes paraules i de fingir un amor que no sent i que la mare li reclama i clar el fa cagar...

E.- Por qué le faltas al respeto? Puedes no llevarte bién con tu madre pero tu le insultas, le faltas al respeto constantemente, le gritas, ¿porqué le tratas así?

...l’entrevistadora el torna a encaminar, ell és el culpable...

N.- Quillo, que bochorno colega. Yo tengo un pronto, que si que lo digo, desde chico, desde chico, tengo un pronto,..., que no me coja, que no me coja por enmedio, porque, porque si,yo, que, le meto un punyetazo en la puerta del cuarto y la reviento, porqué es mi madre...

...davant de l’acusació explica les arrels a la infancia, apres-courp. Parla d’un -que no me coja-, quien no l’ha de cojer? Y enmedio de qué? Será en mig de l’incest materno-filial?, del pecat original?, de la falta de pare?en aquest punt hi ha una barreja mare-porta que vol rebentar (a partir del video es percep més).

E.- ¿Tu madre te falta al respeto?

...torna a acusar... l’espectacle està servit!

N.- Mi madre me falta al respeto.

...doncs si!...

Publico.- Porqué es tu madre!

...l’Altre en forma de públic...

N.- Señora, me cago en Diós. Por donde me salgo yo de aquí?

...angoixa...

(El noi s’aixeca i surt del plató)

E.- Por donde quieras, hay dos puertas.

...exclusió social...

(Públic rient fort)

N.- Me cago en la hostia tio.

E.- Bueno, Jesus se ha enfadao.

N.- A chuparla hijo, mi puta madre. (de lluny). Mi puta madre!

... a chuparla es diu, la mare el retorna a l’estat oral...

E.- ¿Esta es la actitud que tiene en casa?

... torna a reconduir...

M.- Muy difícil.

E.- Está enfadao.

M.-No, está muy enfadao.

... y que siga así gozando en mi, para mi...

Torno a expressar la falta de responsabilitat d'alguns programes de televisió...

Generación Ni-Ni - una explicació del gaudi

 Generación Ni-Ni és l'expressió del conegut desconcert on es troben alguns nois i noies a l'actualitat, enredats en si mateixos i amb la dificultat d'expressar cap enfora el que són o el que volen ser, només preocupant-se de la imatge i del que és immediat, sense projectes ni ambicions, alimentant la seva existència amb bens de consum , són consumidors purs, és a dir segueixen el que exigeix el mercat: GAUDEIX!

La televisió va començar essent un mitjà d'informació i entreteniment però ves per on ara fins i tot fa teràpia. De la dificultat dels pares en l'educació dels seus fills se n'ha conseguit treure rendiment mediàtic amb aquest programa. En el moviment emocional que ens té acostumada la tele aquest tipus de programa ja és el sumum. La televisió ha servit per dramatitzar la realitat per un cantó i per intentar explicar-la per una altre. Per distreure i per informar. Però ja són extrems el que toca, les emocions sense elaborar, les emocions sense vehicular, sense sublimar, el més pulsional esdevé programa i això als teleVIDENS els fa gaudir i els ompla de sentit... l'antiga frase "si ho fan a la tele no deu ser tan dolent".

Vull dir que la dignitat de les persones, en el sentit d'un respecte a un mateix i als demés crec que està a nivells subterranis. El voler una vida digna com a esser humà s'ha tornat subversió, el que ara volem és gaudir a qualsevol preu i passant per sobre de qualsevol cosa. Per exemple mirar a l'altre amb apressi, amb gratitud, amb respecte es veu com un signe de debilitat o com a signe debilitant.

Doncs bé, no crec que Generación Ni-Ni s'hagi plantejat les raons del problema dels nois, de la seva individualitat, del seu passat, del seu context, només els interessa l'apartir d'ara, desterrant el passat i amb dos mesos tirar a la bassura (literalment) tot el que han sigut els nois i noies amb el pretext del ora i labora historicament terapéutic. És la terapèutica en forma d'espectacle, el circ de les emocions maquillat amb bondat pedagògica, és el treure una màscara per posar-ne un altre, és l'eliminació del subjecte en forma del que un altre en forma d'estructura mediàtica pesi més que la seva subjectiva i pròpia inconsciència. En definitiva capitalisme portat fins a lo patètic*.

 * Patètic: adj. que desvetlla emocions penoses intenses.

Les virtuts de tele5: La Caja

Publico ara una carta que vaig enviar al Punt diari sobre el programa La Caja de Tele5.

Les virtuts de tele 5: La Caja.

Ja fa bastants anys, com a mínim deu, que van començar a proliferar a la televisió un nou tipus de programes: els reality shows. Ja des del primer gran hermano la idea em semblava degradant, però la cosa ha anat a més amb aquest últim invent de la cadena tele 5, un programa que s’emet els dimarts a mitja nit anomenat La Caja, subtitulat pels productors com el primer reality show psicológico del mundo. Els participants són persones amb problemes de caire psíquic, cosa que els fa patir en la seva quotidianitat. Aquestes persones son emplaçades dins una caixa on les parets són enormes pantalles on es projecten imatges del que precisament els atemoreix que és a més suggestionada per una veu en off. La crisi de valors, d’idees on fa anys que estem instal·lats sembla que a alguns els permeti promoure, a falta d’idees més constructives, el que és més pervers en l’ésser humà, cosa que la televisió té sobradament comprovat que fa pujar audiències. Però no tot és justificable en nom de l’audiència, crec jo. Els inventors del  programa en un principi afirmaven que exposar-se a La Caja era terapèutic, però últimament, segurament per pressions del col·legis de Psicologia i altres persones ja diuen que no és terapèutic però que pot ser l’inici d’un tractament. La comunitat de psicòlegs de Catalunya s’ha sentit insultada per aquest programa i ha reaccionat enviant cartes tant a la productora com als mitjans de comunicació. Com sempre lluny de provocar la cancel·lació del programa aquestes queixes serioses i elaborades l’han publicitat i ajudat fent augmentar l’audiència. Ni el Consell audiovisual de Catalunya, ni els diferents col·legis oficials de Psicòlegs de Catalunya han fet prou per aconseguir el que crec seria lícit, la cancel·lació d’aquest vergonyós programa, assentant un precedent necessari. Decidir mirar com una persona pateix angoixada, des de la distància, sense la possibilitat de resposta, així tal qual, és pervers. No és l’impuls a ajudar o a acostar-te a l’altre el que ens fa més humans?. El que últimament estic llegint sobre el tema, sense saber si és veritat, és que La Caja s’està venent a cadenes d’altres països.

Jordi Alcàcer i Micaló

Estudiant de psicologia en formació psicoanalítica.