L'intercanvi, un fet de cultura

L’altre dia anava passejant pel meu poble i vaig veure una bicicleta i un patinet a la vorera recolzats a la paret d’una casa, sols, sense ningú al voltant. Què hi feien allà? Em vaig fixar que a la paret enganxat hi havia un paperet que hi deia que si algú ho volia que s’ho emportés, que ells ja ho havien fet servir. Vaig pensar que era una idea genial!

No és un acte que estigui gaire estimulat actualment on semblaria que tot ha de passar per l’intercanvi monetari, objectes per diners. Hem de pensar, tanmateix, que el mateix origen del comerç va ser a través de l’intercanvi d’objectes. Algú que per exemple tenia ovelles canviava  llana per una eina d’un ferrer. I un altre qüestió és la consideració actual sobre el valor suprem del que és  nou. Val més un objecte nou? Per què??

Per exemple aquell patinet que vaig veure, era per un nen d’uns 3 o 4 anys. Qui l’adquirís hauria de saber que aquell objecte l’havia gaudit una altre nen o nena i això ja és un valor per si mateix, el valor del llaç social. Quan comprem una cosa nova ens quedem sols amb allò que ens fascina i llavors passa que amb poc temps pot deixar de fascinar-nos i aquell objecte perd valor, passa sobint això! Però saber que aquell objecte té una història que pot haver passat per una o  dues o moltes altres mans, l’enriqueix!

Per exemple la roba. Els nens i les nenes petits i petites creixen molt ràpid i pot ser que no tinguin temps ni de gastar-la, llavors quin problema hi ha en passar-la al company de classe mes petit, o al germà, o veí, o cosí...??

Sovint creiem que el que té més valor és allò que fascina més als demès, jo crec que el que té més valor és allò que té més significat, que vol dir més coses, que crea una certa cultura! Per això m’agrada l’intercanvi!

 

La funció materna

 L’emperador Frederic II d’Alemanya, Itàlia, Borgonya i Sicília es va proposar descobrir “la llengua de deu” l’any 1211. Creia que aquesta es manifestava de manera espontània si es privava als infants de la llengua materna. Per provar aquesta delirant hipòtesi va manar educar a desenes d’infants en un total silenci. A resultes d’aquest macabre experiment, varen morir tots els infants i no foren capaços d’articular ni una sola paraula.

Aquesta història verídica desvela dues idees fonamentals: que el llenguatge no és innat, no està inscrit als gens i que per sobreviure necessitem de paraules a part de roba, menjar i una casa. El que no sabem és com comença a parlar un infant, simplement perquè ningú ho pot explicar. És un procés meravellós, dels primers balbotejos a començar a dir quelcom que els pares saben entendre. El que s’activa a l’organisme per incorporar el llenguatge sí és innat, és innata la capacitat que tenim d’aprendre una llengua sense saber res de gramàtica, lèxic o sintàctica.

La llengua materna és la llengua que ens porta al món, no és ni anterior ni posterior a nosaltres, podem dir que som amb la llengua. És cert que hi ha llengües abans del nostre naixement i segueixen havent-hi llengües després de la nostra mort, però el que ens dona singularitat és la llengua materna, que és la primera llengua que parla un individu, però també és única i diferent per cadascú. Perquè entengueu el que vull dir, sabem que existeix el català com a llengua comuna dels catalans, però cadascú la parla amb matisos, subjectivitat, una manera pròpia i única d’articular-la, que ens diferència i ens enriqueix, però també crea conflictes.  

Això que no és gaire evident i que permet adquirir la llengua materna és la funció materna. L’energia, l’amor, la libido, la força quelcom que no s’acaba d’explicar però que està allí és aquesta funció. Va en paral·lel amb la vida, es confonen. És la vida que li transmet la mare al seu fill o filla i que li dona les eines per començar a servir-se del llenguatge. Els essers humans som essers del llenguatge.

Paraules d’amor, tendres mirades, atentes cures, quan això falta, quan el desig no acaba d’anar comencen els problemes. Anant a l’extrem podem pensar en l’emperador Frederic II que pensà que un deu ens dona la possibilitat de paraula, quan és la mare o millor la funció materna la que permet la vida. És funció perquè no està només identificada amb la mare biològica, altres també poden col·laborar-hi.

La felicitat senzilla

 No fa gaire vaig escriure un text anomenat la tristesa digna que la revista Valors en el seu format digital generosament em varen publicar. Va ser un text que em rondava. Últimament me’n ronda un altre que vull escriure per arrodonir-lo.

Té molt a veure amb la condició diversa de la subjectivitat,  com l’Auca del Senyor Esteve no som una sola cosa, una sola persona. Podem desenvolupar diferents punts de vista dins nosaltres i tots són vàlids. Crec que això és la felicitat senzilla.

La pandèmia ens limita sobretot en relació als demès. No ens podem relacionar entre nosaltres com ho fèiem. Encara que els virus també corrien, el que ara ens ocupa té algunes peculiaritats que ens posen en un escenari que era difícil d’imaginar.

Tot depèn de com som, de com estem estructurats, de com vivim i de quins són els nostres interessos. Algú que necessita la mirada de l’altre per sentir-se bé en les condicions actuals tindrà un cert malestar. La Psicoanàlisi és conscient que no podem ser sense un altre, que per ser necessitem d’un altre que ens tingui present, però, també que ser adult significa renunciar a aquesta relació de dependència amb l’altre.

Llavors aquests temps poden servir per plantejar-nos els límits d’aquestes qüestions. No hi ha més remei que acceptar la limitació i relacionar-nos amb la vida d’una manera més senzilla. Segur hi ha rebaves en tot aquest planteig ja que s’oblida de la misèria que aporta. És cert però com deia abans l’experiència humana és diversa i és més saludable que sigui així.

Durant els primers mesos de pandèmia corrien idees ben optimistes, des de la possibilitat que aquesta crisi canviés el model socioeconòmic a quelcom més igualitari, fins a evidents millores a nivell climàtic amb la reducció dels nivells de contaminació al planeta, també contaminació acústica. Molts també digueren que tampoc feia falta els nivells de consum, que també es podia viure amb menys o amb molts menys.

Quins són els paràmetres del benestar, del nivell de vida? Dins uns límits, sempre serà una qüestió relativa. Fins i tot aquesta necessitat d’arrodonir un text sobre la tristesa amb un altre sobre la felicitat té a veure amb aquesta realitat multidimensional.

El que sí seria lamentable és negar-se a afrontar la vida contemplant la realitat d’un sol color, això sempre de manera obsessiva. El prisma ens permet veure la llum blanca de diversos colors, segurament la felicitat senzilla parla d’això i demana passar el ribot al narcisisme.

El narcisisme que només parla del que es mira al mirall i acaba per perdre’s en el propi reflexa que mai acabarà de reflectir quelcom ajustat a la realitat.

La tristesa digna

 

Són temps de caiguda temporal d’ideals. Els ideals són construccions simbòliques que ens donen sentit. Actualment vivim amb un significant amo que no té llei o que no se li acaba de conèixer. És un amo tirà i implacable que no té consideració per les persones amb el que no es pot parlar. També s’assembla a l’exèrcit enemic en una guerra amb el que no es pot pactar una treva. Prou estem fent els humans per sostenir la situació certament injusta.

Hi ha persones que en aquesta situació contingent simplement la neguen, obliden la part perniciosa com si no passés res i de tant en tant es donen compte i recapaciten. D’altres van més enllà i busquen un origen més controlable o el situen en un subjecte pervers sense aportar cap prova. D’altres intenten navegar entre la impotència i l’esperança. D’altres clar, els científics, busquen la llei d’aquest tirà per posar-li barrera, sintetitzant una vacuna.

Però hi ha tanmateix un sentiment que en el nostre mon neoliberal, optimista a ultrança i ben pensant no tenia gaire present: la tristesa. La tristesa que no la melancolia, la tristesa que indica una pèrdua i que permet un sentiment respectuós i temporal. La tristesa com l’alegria són part de l’experiència humana.

El cert és que amb la concepció d’una vida efectiva i eficient com ens empeny el capitalisme, la tristesa queda relegada a un resto, a una variable estranya poc productiva que cal neutralitzar. És per això que la tristesa es pot compartir en incomprensió i depressió.

Ara és temps d’aprendre que som essers vulnerables i que ens hem de cuidar. Que les nostres actituds poden condicionar a altres de manera important i que no som omnipotents. La tristesa és un sentiment ben lògic en els temps que corren. On els altres poden ser una amenaça i la responsabilitat es pot tornar una obsessió. Hi ha un risc inevitable.

Llavors, és per això, que reivindico la tristesa com un refugi pels temps actuals. La tristesa compartida sempre amb l’esperança de temps millors. La tristesa que ens indica que no hi ha res a fer per canviar la situació de manera definitiva, però si per cuidar-nos i cuidar als demès. És una tristesa digna.