Aquesta setmana he vist una conferència del sociòleg Gilles Lipovetsky on reflexionava sobre els temps actuals i va apuntar que el narcisisme s’havia transformat en relació al consumisme. En el mite Narcís acaba per ofegar-se en la pròpia imatge adquirint aquesta un valor pulsional escòpic. És l’individu que queda capturat per la pròpia imatge. La mare de Narcís està preocupada pel futur del seu fill i li pregunta a una vident que li diu que Narcís viuria fins una edat avançada mentre no es conegués a si mateix. El narcisisme patològic té a veure amb un Altre que exacerba i alhora qüestiona la imatge del propi subjecte. És doncs un intens diàleg entre el subjecte i la seva imatge reflectida en l’Altre.
Actualment amb l’economia de mercat aquesta concepció del narcisisme s’ha actualitzat i potser seria necessari inventar un altre significant. L’operació del discurs capitalista buida de significat a l’individu i el deixa com a objecte de consum. Un individu allunyat de l’Altre i empès cap a l’imperatiu d’un gaudi buit. El sentiment de buidor s’omple de consum alimentat pel valor narcisista dels productes. El narcisisme ja no passa pel propi cos i per tant per l’Altre, sinó que s’extreu l’Altre i es vehicula en l’imaginari que s’extreu dels lathouses. Aquesta paraula encunyada per Lacan que ve de dos termes grecs: alethéia que significa no ocultació, i ouses que vol dir quelcom entre l’Altre i l’individu. Són objectes sense negativitat, que funcionen i es situen entre l’Altre i l’individu, negant la subjectivitat i per tant al desig.
És per això que a l’actualitat apareixen a la clínica símptomes al cos, estranyeses al cos. A la operació del capitalisme d’extreure la subjectivitat, l’individu es queda com flotant en l’existència addicte als lathouses, estirat per ells. Ja no és més narcisisme és lathousisme. Però el lathousisme precipita al buit i a la metonímia (o millor mania) del significant, un rere l’altre infinitament. El que en la tradició era narcisisme en l’actualitat és lathousisme.
En aquest flux incessant hi ha un element contemporani que encaixa com anell al dit, les anomenades xarxes socials, que s’haurien de dir xarxes ciber-socials. La instància del jo ara té la possibilitat d’identificar-se en el consumisme i acaba per funcionar ell mateix com a lathouse. Dins el món cibernètic el jo funciona com a lathouse. Unes de les característiques principals dels lathouses és que han de ser funcionals, sempre funcionen, a diferència del subjecte que sempre falla, per exemple a través dels lapsus. Així doncs el lathousisme fa que l’ull gaudeixi del muntatge del consumisme com un objecte més i extreu la part del subjecte diferenciat. Es simplifica l’existència a un ull que mira on l’individu ja no es vist com a subjecte sinó com a objecte.
La psicoanàlisi que tracta allò que no va es troba a la clínica amb subjectes bulímics de lathouses, amb un semblant de suficiència però angoixats, doncs el lathousisme extreu la variable del subjecte en falta apartant-lo d’aquesta condició, saturant-lo.
Lacan va parlar de com el nadó es satisfà quan l’Altre el reconeix com aquell que s’està veient al mirall indicant que sí és ell el que es veu allà i li posa un nom. En digué l’estadi del mirall, instant que permet la constitució subjectiva, també del narcisisme primari d’un imaginari cos sencer. Doncs el lathousisme opera en aquest moment constitutiu tradicional, per un Altre del capitalisme, discurs aquest que com va dir Lacan empeny al gaudi. I amb les xarxes cibersocials aquesta constitució es redobla.
És clar que perquè un infant pugui desenvolupar-se aquest estadi del mirall, aquesta constitució subjectiva ha d’haver ocorregut, algú l’ha d’haver reconegut,s’ha d’haver instaurat un narcisisme primari. Però el lathousisme actua en aquest narcisisme primari pervertint-lo i en alguns casos gairebé suplantant-lo.
Això té múltiples efectes en la clínica i ens acosta a la forclusió i clar l’evaporació del significant patern. Són actuacions en nom del lathousisme que situen al subjecte fora del discurs de l’Altre tradicional i l’acosten a una realitat metonímica i per tant maníaca on falta el límit en definitiva.
