Entre el narcicisme i el lathousisme

 Aquesta setmana he vist una conferència del sociòleg Gilles Lipovetsky on reflexionava sobre els temps actuals i va apuntar que el narcisisme s’havia transformat en relació al consumisme. En el mite Narcís acaba per ofegar-se en la pròpia imatge adquirint aquesta un valor pulsional escòpic. És l’individu que queda capturat per la pròpia imatge. La mare de Narcís està preocupada pel futur del seu fill i li pregunta a una vident que li diu que Narcís viuria fins una edat avançada mentre no es conegués a si mateix. El narcisisme patològic té a veure amb un Altre que exacerba i alhora qüestiona la imatge del propi subjecte. És doncs un intens diàleg entre el subjecte i la seva imatge reflectida en l’Altre.

Actualment amb l’economia de mercat aquesta concepció del narcisisme s’ha actualitzat i potser seria necessari inventar un altre significant. L’operació del discurs capitalista buida de significat a l’individu i el deixa com a objecte de consum. Un individu allunyat de l’Altre i empès cap a l’imperatiu d’un gaudi buit. El sentiment de buidor s’omple de consum alimentat pel valor narcisista dels productes. El narcisisme ja no passa pel propi cos i per tant per l’Altre, sinó que s’extreu l’Altre i es vehicula en l’imaginari que s’extreu dels lathouses. Aquesta paraula encunyada per Lacan que ve de dos termes grecs: alethéia que significa no ocultació, i ouses  que vol dir quelcom entre l’Altre i l’individu. Són objectes sense negativitat, que funcionen i es situen entre l’Altre i l’individu, negant la subjectivitat i per tant al desig.

És per això que a l’actualitat apareixen a la clínica símptomes al cos, estranyeses al cos. A la operació del capitalisme d’extreure la subjectivitat, l’individu es queda com flotant en l’existència addicte als lathouses, estirat per ells. Ja no és més narcisisme és lathousisme. Però el lathousisme precipita al buit i a la metonímia (o millor mania) del significant, un rere l’altre infinitament. El que en la tradició era narcisisme en l’actualitat és lathousisme.  

En aquest flux incessant hi ha un element contemporani que encaixa com anell al dit, les anomenades xarxes socials, que s’haurien de dir xarxes ciber-socials. La instància del jo ara té la possibilitat d’identificar-se en el consumisme i acaba per funcionar ell mateix com a lathouse. Dins el món cibernètic el jo funciona com a lathouse. Unes de les característiques principals dels lathouses és que han de ser funcionals, sempre funcionen, a diferència del subjecte que sempre falla, per exemple a través dels lapsus. Així doncs el lathousisme fa que l’ull gaudeixi del muntatge del consumisme com un objecte més i extreu la part del subjecte diferenciat. Es simplifica l’existència a un ull que mira on l’individu ja no es vist com a subjecte sinó com a objecte.   

La psicoanàlisi que tracta allò que no va es troba a la clínica amb subjectes bulímics de lathouses, amb un semblant de suficiència però angoixats, doncs el lathousisme extreu la variable del subjecte en falta apartant-lo d’aquesta condició, saturant-lo.

Lacan va parlar de com el nadó es satisfà quan l’Altre el reconeix com aquell que s’està veient al mirall indicant que sí és ell el que es veu allà i li posa un nom. En digué l’estadi del mirall, instant que permet la constitució subjectiva, també del narcisisme primari d’un imaginari cos sencer. Doncs el lathousisme opera en aquest moment constitutiu tradicional, per un Altre del capitalisme, discurs aquest que com va dir Lacan empeny al gaudi. I amb les xarxes cibersocials aquesta constitució es redobla.

És clar que perquè un infant pugui desenvolupar-se aquest estadi del mirall, aquesta constitució subjectiva ha d’haver ocorregut, algú l’ha d’haver reconegut,s’ha d’haver instaurat un narcisisme primari. Però el lathousisme actua en aquest narcisisme primari pervertint-lo i en alguns casos gairebé suplantant-lo.

Això té múltiples efectes en la clínica i ens acosta a la forclusió i clar  l’evaporació del significant patern. Són actuacions en nom del lathousisme que situen al subjecte fora del discurs de l’Altre tradicional i l’acosten a una realitat metonímica i per tant maníaca on falta el límit en definitiva.

El patinet elèctric

  

L’altre dia estava caminant pel carrer i curiosament vaig veure dues escenes, que fàcilment es poden comparar, en pocs minuts de diferència. La primera dues persones damunt d’un patinet elèctric en contra direcció, sense cap mesura de protecció, passant semàfors en vermell i parlant fort i rient, l’altre una persona també conduint un patinet elèctric esperant pacientment davant un semàfor en vermell, amb casc i armilla reflectant. S’ha de recalcar que les tres eren persones joves.   

Vaig pensar que els joves embogits potser s’ho estaven passant bé transgredint totes les normes de convivència, essent un per ells mateixos i també vaig pensar que estaven equivocats. Curiosament va aparèixer la noia conscient i responsable i vaig imaginar que anava a treballar o que havia de fer alguna cosa de responsabilitat. Tot suposicions sobre allò que veia.

I després vaig pensar que no són els objectes que són bons o dolents, sempre depèn de l’ús que se’n faci. És cert que el patinet elèctric és el súmmum de l’individualisme. El súmmum de l’individualisme i del neoliberalisme, per ara no paga cap impost i es resisteix a les regulacions. És un objecte que podem identificar amb el nostre temps. Eficient, eficaç i silenciós. Semblaria que llisca pels carrers de les ciutats, passant desapercebut, tan lliure que sembla deslligat dels demès.

L’individu atomitzat que viu per complir els seus desitjos propis com si no tingués cap lligam social ajudat per això amb la tecnologia.

Com sempre aquests podrien esser els valors del patinet elèctric però sempre podem fer com la noia parada davant pacientment davant el semàfor en vermell, amb casc i armilla reflectant. Crec que ella és l’autèntica transgressora i no la parella que semblava subversiva. Ells s’agafaven els mandats de l’economia de mercat fil per randa.

El subjecte de la psicoanàlisi

 

Em dono compte que poso resistència a la proliferació dels canals digitals que haurien de derivar pacients i per tant tenir feina. Pensar sobre aquesta resistència i dignificar-la i entendre a què rau és el fi d’aquest escrit.

Començaria dient que l’ofici de psicoanalista, encara que n’hi ha que diuen que la p. no és un ofici sinó una posició que s’adquireix, no és posar-se en línea dels discursos homogenis, amb maneres de fer totalitzants o unificadores, perquè si s’adquirís aquesta actitud aniríem contracorrent de la p. No hem d’oblidar que en última instància un anàlisi portat fins al final constitueix un subjecte del desig, deslligat de l’Altre i que es serveix del pare. Un subjecte radicalment diferent. La posició de l’analista no agafa el semblant d’un saber paternalista sinó que es posiciona en un subjecte suposat saber. En aquest punt puc dir que el mig dir és el que permet això, l’enigma que fa avançar en el propi saber.

És probable que els pacients preguntin pel saber de l’analista i és en aquest impàs sempre incòmode que l’analista ha de saber donar un sentit de continuïtat sense prometre ni garantir, posant en joc el seu desig per permetre la següent sessió. Lacan va aportar la idea en la pràctica el tall en la sessió quan es diu quelcom que ressona a l’inconscient, qüestió que va suposar una escissió en la psicoanàlisi de l’època. No fa tants anys també es va provocar una altre escissió entre qui considerava que algú s’havia posicionat com a amo davant el desig i qui ho trobava lògic com a herència de Lacan.

Si ens donem compte la p. sempre fuig de posicionaments que traeixen al desig, o potser millor, i és del propi discurs que emana, que les escissions són vivificants, el desig que diversifica.

Els sons a l’actualitat tenen un aire dictatorial. Però no parlaré de polítiques repressives, monarquies corruptes intocables, economies que construeixen monstres poderosos, sinó de com afecta això al dia a dia dels psicoanalistes.

He escoltat sempre que la p. parteix d’una exquisida neutralitat per operar. Que les ideologies, identificacions i opinions de l’analista han de ser excloses del seu discurs. No podem contaminar la construcció del fantasma per part de l’analitzant amb les nostres opinions, ideals o identificacions. Segurament aquest és el tresor més important d’aquesta pràctica conseqüència de l’anàlisi. Freud en va dir abstinència.

Aquest tresor opera per permetre l’anàlisi dels racons de la psique d’un subjecte neuròtic. La psicosi funciona amb altres termes. La p. investiga a través d’aquesta posició neutral, escolta els moviments subjectius dins cada estructura per com diu Lacan permetre a l’analitzant travessar el fantasma.

Però, per arribar a poder realitzar un psicoanàlisi és necessari tenir algú decidit a passar per la consulta durant un temps i també deixar-hi alguna cosa, també diners. Això té efectes!

Com deia abans vivim temps d’aires dictatorials que penso que no són el millor escenari per la p., però potser mai és el millor escenari per la p. . L’adoració de la imatge, el positivisme anglosaxó, la submissió a la ciència i tecnologia i el món capitalista del consum constitueixen un escenari també ideològic que relega la subversió del subjecte a la marginalitat. Ara, com va pronosticar Lacan, valen els objectes de consum, tot allò que produeix gaudi per qualsevol dels orificis corporals. La p. desapareix quan es transforma en objecte de consum, no tolera aquesta posició, va contra el propi discurs.

Perquè la diada objecte de consum-client no permet la operació psicoanalítica de travessar el fantasma, perquè el client funciona a nivell d’un jo investit en el consum i la psicoanàlisi opera abans d’això, desfà en realitat la instància del jo.

Com hi ha un empènyer al gaudi, també hi ha un empènyer al client. Tots clients, tots sotmesos al gaudi, de manera radical. Per això la possibilitat del subjecte diferent de la psicoanàlisi va contracorrent i té el perill de desaparèixer.   

Com seguir defensant la operació psicoanalítica? Doncs buscant maneres originals fora del tots clients, escletxes promotores de desig, de pregunta, d’enigma. Sinó serem un +1 dins aquest discurs del gaudi. Essent l’excepció també hi ha producció.

Adquirint una posició d’excepció activa en lo social permetrem que les persones s’interessin per la psicoanàlisi. Constituir un discurs en lo social més enllà de la metonímia client-consum-client per permetre la continuïtat de la p.. És l’equilibri entre la neutralitat en el dispositiu i la situació escindida del binomi client-consum que permet operar la p. El que és atractiu de la p. és la possibilitat de sorprendre’s l’analitzant en el seu dir, de donar compte de l’inconscient.

 

Les noies amb mascareta i la passió per la ignorància

L’altre dia vaig veure unes noies d’uns 15 anys que duien mascareta, sí, però la duien sota la barbeta. Eren unes mascaretes amb un disseny molt modern i anaven totes juntes, molt juntes.

Molts donem voltes i repetim aquesta realitat de la poca consciència que hi ha en general als perills del coronavirus. Hem oblidat ràpid el que ha passat fa tot just unes setmanes i tornem a creure’ns el centre de l’univers. Com és això? A que es deu aquesta negació?!

Què ha passat amb l’individu per tornar-se tant prepotent? I he mirat de treure’n alguna resposta.

Si antigament, que no necessariament millor, es tenien temors diversos... a l’estat, a deu, al pare... actualment pugnem per fer desaparèixer la por, com si anés contra els valors actuals. Si antigament hi havia massa deus innecessaris ara en la falta de deu hi ha només l’home, un home amb tints certament narcisistes, o així ho veig jo.

El coronavirus ens ha recordat que som mortals en una era que es gira la cara a la mort, la malaltia ens recorda la veritat efímera de la vida, però és que volem ser immortals.

Omplim platges, sortim corrents abans que no ens confinin, fins i tot les autoritats no donen missatges clars per no semblar el que són. Semblaria que s’han ajuntat dos significants incompatibles, una economia neoliberal que ens vol sotmetre al consum i una malaltia que ens obliga a confinar-nos  i ens treu la condició de consumidors.

El psicoanalista Jacques Lacan ja digué que l’esser humà té una tendència a la passió per la ignorància, no voler saber per no patir, mala peça al teler.

Als joves no estaria de més recordar-los que ells també poden emmalaltir i és un fet que els últims contagiats són sobretot d’entre 18 i 50 anys. Una societat que no vol veure la falta és una societat prepotent i narcicista, que no fixa la mirada en la vulnerabilitat sinó solament en allò positivista, productiu, eficient,... ens oblidem de les mancances...

Text utilitzat en la secció Escenes Quotidianes del programa de radio Valors en Alça del dia 27/7/20

Corona(virtuts)

Això, són temps d’utilitzar les paraules per conversar, per conèixer-nos, per construir, CREAR , imaginar.

Hem deixat de ser importants perquè se’ns ha imposat un Altre incert i invisible que mana. Mana descansar, llegir, oblidar-nos de nosaltres mateixos i pensar en la vida arran, més a prop de la vida que mai.

Els altres, els propers, la família per entendre que també això val, també serveix. És temps d’experimentar, d’experimentar-nos, de buidar-nos.

Això és temps de conèixer-nos diferents i atrevir-nos  a accedir a allò que obviàvem . Tenim temps.

Reconeixo  als que són dins l’horror i exigeixo despreniment als poderosos.  

Tot passa i la vida segueix...