L’altre dia vaig veure una altre exhibició de hip hop
(municipal) i vaig quedar, com sempre, fascinat. Em fascina perquè es trencador
i expressa molt dels temps que corren. Podria dir que m’emociona. Penso coses
quan veig aquelles noies i algun noi movent el cos d’aquella manera. Penso per
exemple que es un ball que expressa molt esperit de superació, darrera
d’aquelles torsions hi ha sens dubte molta feina. També hi ha un gran component
individualista, no és un ball de saló, però també grupal, no es sol ballar sol.
Però el que més m’atrau és com a través del moviment del cos es pot expressar
la transgressió. El hip hop es pura transgressió. Sembla que posi en dubte les
tradicions en nom de l’individu. L’individu capaç de transformar, l’individu
inconformista, que no accepta cap etiqueta. El hip hop no parla ni de generes,
ni de religions, ni d’ideologies, ni de famílies. Parla de passió i superació,
i això es fantàstic. Parla de la capacitat de cadascun d’aquells joves que
ballen de tirar endavant. Quan ho veia pensava espontàniament que potser algun
d’aquelles noies i nois no tenien una vida fàcil i que en aquell ball havien
trobat una sortida, una bona sortida. El
hip hop és cultura popular nord-americana que va sorgir als anys 70 al Bronx.
Aquí, a Catalunya, el hip hop ens arrenca de la nostra tradició i ens situa a
la globalització que també és nostra, ho és de tothom. I ens exposa un valor
molt actual com és la superació individual. Puc dir que va ser tot un èxit de
públic i semblava que en volien més. Vaig pensar que l’èxit expressava la
capacitat de l’esser humà de tirar endavant més enllà de la grisor i la
incertesa dels temps actuals. Aquest ball irreverent i transgressor no deixa de
parlar de la passió per la vida. Poseu-vos algun vídeo de ball de hip hop a internet
i ho entendreu.
