En alguns cercles de
psicoanalistes s’insisteix que la política no està bé, que alguna cosa no va. La
política que hauria de dedicar-se a organitzar la polis, s’ha tornat una pugna
pel poder constant. Ja no es respecten els tempos i les paraules s’utilitzen
més com a eines punitives que constructives. Són temps de crisi. Podríem dir
que hi ha temps de tot menys de fer política. No hi ha pensament, hi ha acció i
reacció sense fi. La conseqüència d’això són els populismes que diuen allò que
la gent vol sentir per obtenir el poder. L’art de la política s’ha tornat el
tacticisme dels poderosos, res a veure amb la veritat. Estem instal·lats en la
postveritat i els fets han perdut el pes específic, d’aquí a la desorientació
general. L’imperi de la tecnologia sumada al capitalisme global situa la tasca
política gairebé com a residual, com un semblant. Sembla que es fa política
però s’està molt atrapat amb els mercats. De tant en tant algun polític s’envalantona i fa un acte polític significatiu,
però ràpidament els mercats reaccionen sense aixecar gaire polseguera però sí amb
molta efectivitat. Colette Soler , psicoanalista francesa, d’aquesta manera de
fer en diu NARCINISME, barrejant narcisisme i cinisme en una sola paraula. És
una subjectivitat que mira per ell i veu a l’altre amb cinisme i no com un
igual. El món s’ha anat transformant en un tots contra tots perdent de vista
allò que ens uneix com és el reconèixer-nos en falta. Antigament les persones
es feien regals, ara hem deixat de ser tontos i ens hem tornat narcisistes.
Potser exagero, segurament si, però potser no.
article publicat al Batec d'Arenys de Munt el mes de desembre de 2018
