Text de la xerrada realitzada al Casal de la Dona de Palafolls el dia 9 de març 2018
“La
solució denota pressa. La solució sovint corre cap endavant i s’oblida de les
múltiples dimensions del problema. La solució sovint no és la solució. El
pensament no ho pot tot. També hi ha la part experiència. Els fills símptoma i
les pastilles vel.
Si vull ser llegit, escoltat, haig de
migparlar... ser comprensible però migparlar, donar el que es vol però a mitges
per no saturar. És possible el posicionament públic d’analista. Potser millor,
el bascular cap al discurs analista. Com un pèndol, anar del discurs amo,
universitari, histèric cap a l’analista (de la pregunta subjectiva). Una certa
literatura, poètica...”
VINYETA CLÍNICA
La
Clara té 7 anys i està nerviosa. No pot sinó moure’s del seient i la mestra
està desesperada. A més a vegades té sortides de to, diu paraules malsonants,
pega i destorba a classe. Els seus pares que estan separats no comprenen que li
passa i estan preocupats. Ja fa anys que dura la mala situació i entre queixes
acaben per perdre la il·lusió i la paciència amb la nena. Queixes dels mestres
que els diuen que es porta malament, queixes dels pares i mares de classe que
de manera subtil i no tant li expressen el seu desacord i la preocupació per la
Clara. Queixes i preocupació pel que li passa a la nena. I queixes de la Clara
que no compren que li passa. Semblaria que ningú no compren res del que li
passa a la Clara.
Arriba
un dia que un mestre ja no pot més, la Clara destorba massa i ja fa massa anys
que dura el desencís. S’ha de fer alguna cosa. Les dots dels mestres en el
control dels alumnes ja estan superats, la Clara és ingovernable. La última ha
sigut que a mitja classe s’ha aixecat i ha ensenyat el cul a la resta de
companys. Tots han rigut, si, però la mestra ha plorat, no davant dels alumnes
però si a la sala de professors, ja no pot amb tanta angoixa.
La
reunió amb els pares, que s’han hagut de posar d’acord, per la setmana vinent
al matí. La fan, la situació insostenible, la Maria, que així es diu la mare
plora amargament, ja no es pot sostenir més aquesta situació i els donen una
sèrie de noms de professionals que els poden ajudar. El pare, en Marius, que
encara no ha superat prou bé la separació està deprimit i simplement assenteix
amb el cap, alguna cosa s’ha de fer.
La
llista de professionals és massa gran i ells dos no coneixen res d’aquell món
dels psicòlegs. Què poden fer? A qui han d’escollir? Qui els pot ajudar en el
seu problema?
Les decisions importants sovint no
demanen de massa reflexió. En realitat moltes decisions a pesar que pretenem
que siguin el màxim de controlades, ens auto convencem que ho són però sempre
hi ha un valor d’incertesa lògic d’altre banda. Sovint ens sembla que allò serà
el millor però els camins no són tan lògics i el que importa és topar-nos amb
la persona adequada que ens pugui ajudar. S’ha de provar, hem de jugar.
Per mi la persona adequada serà
aquella sense dogmes, la més treballada, la que més s’identifiqui amb la seva
funció. La que menys necessiti escudar-se amb protocols i tecnologies, la que vulgui
posar-se en joc a si mateix en allò que es presenta i que tingui bones
condicions personals.
Ells,
en Marius i la Maria, que són els pares i que no són parella escullen el tercer
de la llista. No és que el coneguin massa, viu al mateix barri i el coneixen
d’haver coincidit en algun sopar d’aquells de poble. El món de la psicologia té
un problema, que costa aconsellar, que en general ningú està massa disposat a
acceptar que té algun problema psicològic o que algú de la família està
malament. Està malvist, sembla que la imatge queda malmesa. Bé, som fràgils.
Estem lligats per un anusament certament circumstancial i fràgil. Ells dos
escullen en Lluc, un tal Lluc.
Ja
no hi ha marxa enrere, l’escola n’està al corrent i ells també estan cansats de
tanta incomprensió. Volen saber que li passa a la Clara. Per què està tant
inquieta?
Trucada,
-hola
bon dia!, si?
-
hola, és vosté en Lluc Salvatella, el psicòleg?
-si
ho sóc. Bon dia, que desitja?
-l’escola
l’Aloc ens ha donat el seu telèfon. La nostra filla no està bé i voldríem que
ens ajudés.
-si,si,
si volen els puc donar hora per la setmana que ve. Com ho tenen els matins?
-bé,bé,
als matins podem a partir de les 12.
-
dimarts que ve a les 12h, els va bé?
-
sí,
- fins
després, doncs.
-
fins després, adeu.
Hi
van, si hi van. Els dos sols, sense la Clara. No ha quedat clar, però els
sembla el més lògic.
Ding,
dong. El timbre sona i el cor s’accelera. Caram! No s’imaginaven que algun dia
haurien d’anar a veure un psicòleg, però hi són, nerviosos, insegurs, hi són...
Hola,
endavant!
L’entrada
no és especialment bonica, sí algun quadre a la paret de colors brillants i
vius, un passadís amb dues portes i en Lluc que els indica que s’esperin un
moment que esta acabant d’atendre una visita. En deu minuts acaba i cap a dins.
S’asseuen
en una taula tots tres uns davant dels altres, 2 i 1, amb una taula llisa sense
ordenador i algun llibre. És estrany acostumats com estan a que tothom té
ordenadors sobre la taula. Bé, els mòbils si hi són damunt la taula, coses del
segle XXI. A part d’això la taula llisa.
Un
silenci que sembla una pregunta salta a la vista. Ningú no diu res? Qui obre la
llauna? El psicòleg els diu, i bé? Ah! Han de començar a parlar ells?
Aquesta
situació possible però no necessària es repeteix a les consultes d’un
psicoanalista. És cert que el que passi a partir d’aquest moment serà
determinant. Bé! En realitat des de que es té la idea de tenir un fill és
determinant. Tot conscient o inconscientment va determinant els futuribles. Com
una xarxa simbòlica i pulsional la vida es va configurant i va determinant-se.
Seria impossible una vida humana sense decisions, de les més intranscendents, o
això sembla, a les més importants, o això sembla. Què és el més important en el
cas?
N’hi
ha que hi veuen el que veuen, que no es porta bé, que és mou molt, que molesta,
que pateix, que està incòmode, bé tot allò que ja sabem que es superficial i
visible en el comportament. D’altres hi veuen neurotransmissors i substàncies,
tot extern, tot asèptic. D’altres hi veuen preguntes, desconeixement, temps per
la paraula i espai per la incertesa. L’angoixa, ben present, aquella sensació
al pit que és ben destacable, no enganya, alguna cosa no va bé. Què és aquesta
cosa?
Què
és aquesta cosa? Quina gran pregunta. Atrevir-se a preguntar, atrevir a
preguntar-se, atrevir a preguntar. Quan tots volem certeses, preguntes,
veritats, l’angoixa ens parla de incertesa, més preguntes i falta d’un únic
saber. El saber particular, el saber de cadascú, el saber no sabut, allò que
mou la consulta d’un psicoanalista es posa en marxa.
La
Clara està malament, salta a la vista. Salta a la vista perquè es mou molt, si
parlés molt saltaria a l’oïda però no!, ella salta a la vista. No voler saturar
en respostes ràpides és un bon consell, sempre amb la resposta a l’espera,
aguantant l’embranzida. És tot un joc de moviment simbòlic, on tot val, res és
despreciable. El que sembla més despreciable pot ser el desllorigador, quina
importància té no té importància. Fer córrer el llenguatge més enllà de
nosaltres mateixos perquè ens ressoni en el més íntim i ens commogui i això ens
indiqui alguna cosa interessant, que ens incumbeix.
De
l’altre cantó l’objectiu, aquell que pretén ser universal, i diu que ho sap,
sense entrar en les particularitats del cadascú. Aquell que observant es creu
amo del saber, aquell que enumerant creu servir a l’esser humà. Però la
responsabilitat s’acaba quan apareix el subjecte, amb ell no hi ha res a fer,
ni a dir. L’objecte sembla mal·leable i aïllable, però potser tampoc ho és en
realitat. Tot va lligat i mal lligat, malgirbat. Per això dic que el subjecte
és fràgil i topa amb els límits que li imposa la consciència. La Clara amb què
topa, què toca en tot aquest moviment que expressa. Que diu, que imagina, que
pensa, d’on ve, a on sembla que va, quines són les paraules que l’envolten?
Com
si d’un poema estiguéssim fets són les paraules les que ens toquen i ens fan
sentir. Desxifrem el poema i deixarem d’estar fets un poema. Segurament hi
veurem més clar i podrem dormir i descansar.
De
l’altre cantó la oferta és incomprensiva, hi ha amos, que com deus no et deixen
parlar. Ets un tros de carn inoperant, disfuncional i alguna cosa s’haurà de
fer. El que li passa és això i això i el que ha de fer és això. Fàcil.
En
general la psiquiatria oficial i la psicologia que busca la objectivitat
centren els esforços en els símptomes com si fossin coses a eliminar. En el cas
dels nens inquiets el dèficit d’atenció. Parlaré de dos sistemes un molt
conegut i l’altre innovador per tractar aquests símptomes. Després parlaré de
com aborda la psicoanàlisi els símptomes.
Psiquiatria
. A través del metilfenidat que és una
substància amfetamínica es pretén tocar al cervell les connexions neuronals que
fan que el nen no estigui atent. Però si és excitant com ho és una amfetamina
estarà més atent? Doncs sí. A mi em sembla al revés, és a través d’estar
tranquils que ens podem concentrar. El problema és doble, que amb les explicacions científiques
els que no som científics no ens hi podem posar, perquè no en sabem i l’altre
que no es coneixen els efectes secundaris de tanta medicació. Potser el que es
positiu (ho dic de broma) és que les famílies no s’hauran de preguntar si hi ha
alguna cosa que no fan bé... que tampoc és tant greu la pregunta.
Tecnologia.
La realitat virtual pot ajudar a les persones que tenen fills inquiets. Diuen
que sí. Que així poden estimular la concentració.
Jo
parlaria de l’inconscient! Que hi ha a la vida d’aquesta persona que de manera
inconscient l’està afectant tant que no pot viure amb tranquil·litat. Per què
insistim tant en no voler saber, veure, escoltar, pensar quina responsabilitat
tenim en allò que està passant? Segurament perquè no està de moda. El que està
de moda és posar en mans la nostra vida d’algun Altre amo que sap més de nosaltres mateixos que nosaltres
mateixos i traslladar-li la responsabilitat; a saber la ciència i la tecnologia.
Estem tant acostumats a considerar les bondats d’aquests sabers que ens oblidem
de que som nosaltres els protagonistes de les nostres vides.
----------------------------------
PART
TEÒRICA
Cada
posició teòrica proposa uns axiomes o bases que poden ser totes vàlides. Jo
escullo la psicoanàlisi perquè no abstreu la subjectivitat, és a dir, el que és
cadascú del seu estudi. En realitat el fa el centre d’atenció. Hi ha altres
orientacions que acaben per fer del subjecte un objecte a estudiar i no té en
compte la capacitat rectificativa i el fet que els essers humans som també
paraules. Sense voler entrar massa en la qüestió podem agafar una frase per
entendre a que em refereixo.
“ESTAS FET UN POEMA”
Aquesta
simple sentència extreta del parlar popular expressa que algú està malament. Un
poema expressa els sentiments del seu autor, normalment a flor de pell. Té
quelcom de desbordant o excessiu un poema. Llavors lligaria a pensar que algú
està fet un poema vol dir que té les emocions sobredimensionades.
Quan
un nen està inquiet forma part d’un poema. Un poema que té a veure amb el seu entorn i el seu inconscient,
la seva història sabuda i la que no coneix. Són les paraules que el determinen
i el fan cos, un cos poc conscient i molt pulsional.
NO em serveix la idea que hi ha un
problema neuronal en la hiperactivitat. Tampoc em serveixen els protocols, ni
la medicació. Tampoc posar un nom de trastorn per taponar el que els passa.
Lo
neuronal és sempre molt relatiu a més hi ha la plasticitat neuronal que és que
el sistema nerviós té una gran capacitat d’adaptació i està en continu canvi.
Per exemple quan naixem el nostre cervell està pler de connexions sinàptiques,
moltes més de les que necessitem. És a través de l’experiència que es van
formant i organitzant. El cert és que no hi ha massa evidència de com
s’organitza el cervell diem que sabem que ho fa.
Plantejament:
Hi ha la tendència d’etiquetar amb noms que comencen per trastorn a nens i
nenes que són inquiets. Més enllà d’aquesta urgència per posar algun nom
concret al que els passa plantejo aquesta conferència amb el desig complexar la
qüestió. Perquè no és solució posar noms a les coses quan ens preocupen sinó
que han de ser el motor per convocar-nos a pensar, pares, docents, educadors,
psicòlegs, psicoanalistes i societat en
general. Perquè el que passa als infants és el que ens passa als adults però
expressat de la manera que ells poden, com són ells. És a dir, no barrar al
pensament amb actuacions d’urgència, ni buscar solucions químiques a qüestions
que tenen a veure amb l’humà, en el patiment humà.
Comencem...
Per
mirar d’entendre que hi ha en la inquietud d’un nen plantejo la dimensió podem
dir psicosocial, és a dir, com s’articula subjecte i societat perquè es
desenvolupin aquest tipus de comportaments que són disruptius, molesten, en
diferents entorns: família, escola...
En
definitiva quan un nen neix ho fa en un entorn, en un altre diferent d’ell
mateix, que el determinarà i li donarà un lloc. Podem dir doncs que en realitat
el propi infant no és del tot responsable d’allò que li passa, hi ha una
vessant inconscient efectiva. És en aquell moment com plantejava a la performance inicial de no saber que fer,
de que hi ha una problemàtica evident, alguna cosa que no rutlla i que funciona
a manera d’enigma: què li passa? una pregunta que mobilitza a buscar alguna
resposta, un saber.
Un
nen quan neix no parla, és un infans,
que etimològicament vol dir que no parla. És a través del temps i l’experiència
i algun que altre traumatisme que acumularà el simbolisme que li permetrà
parlar, amb una llengua, cultura i manera de fer i que com deia abans li donarà
un lloc.
1.-Què
passa en aquest procés que fa que aquest nen estigui inquiet?
2.-O
on es situa aquest nen perquè desenvolupi aquests signes i símptomes?
3.-i
perquè actualment és considera un trastorn quan històricament hi ha hagut nens
moguts? La vida és conflictiva!
Potser
la solució més ràpida és deixar de pensar i reprimir aquests comportaments amb
protocols i medicació (per cert amfetamínica i que no es coneixen els efectes
secundaris a llarg termini). Llavors jo proposo parar un moment a pensar.
Fer-nos preguntes. Fer una radiografia de les societats del segle XXI i mirar
d’entendre com pot afectar això als nens i nenes.
Encarem-ho!
No està de més repetir que no es busquen culpables sinó responsables.
A. TRANSFORMACIÓ DE LA
FAMÍLIA.
Horitzontalitat vs. Autoritat. Diversitat en la
configuració familiar.
Des
de finals de la segona guerra mundial i potser pels horrors que va suposar el
nazisme va començar a caure el significant patern, el patriarcat. Ja va
començar a mobilitzar-se abans amb les sufragistes quan a principis de segle
van demanar i aconseguir el vot per les dones i també a través de la revolució
hippie de l’alliberament sexual. Varen ser iniciatives, esdeveniments, per fer
caure el patriarcat i la imatge del pare com a únic i principal valor fàl·lic a
través del qual sorgeix to el demès. Bé la segona guerra mundial i el nazisme
va expressar fins a on pot arribar aquest valor fàl·lic.
Però
aquest valor fàl·lic també donava un punt de referència, un lloc on agafar-se i
pivotar. Ara això falta i la realitat es demostra de manera més horitzontal i
figures fonamentals que feien por i mereixien respecte s’han relativitzat. És
per això que ara hi ha el que s’ha anomenat “nens amos” on per falta d’un
topall clar d’autoritat (ni el pare ni la mare el volen agafar) acaben per
erigir-se els propis nens com a amos i clar per falta d’experiència acaben per
ser despòtics.
La
vida doncs des de la caiguda d’aquest valor fàl·lic aglutinador i a vegades
injustament aglutinador s’ha tornar més incerta, sense llocs clars i posicions
gaire definides en lo social. Son posicions per definir, vides que s’han de
definir a elles mateixes més que mai.
Com ho viuen això els nens, com s’hi
adapten a això els nens. Si bé l’autoritarisme no esta de moda, on queda
l’autoritat?
D’altra
banda això a diversificat la manera de composar les famílies (famílies homosexuals,
monoparentals,...) la qual cosa ha provocat més desorientació. No vol dir que
la família tradicional sigui millor o pitjor sinó que ara es planteja més la
necessitat de que cadascú es busqui el propi lloc. Ja no hi ha pilars socials
fonamentals on recolzar-se. Llavors semblaria que cadascú ara és més lliure
(concepte aquest que necessitaria un altre conferència o dues) i per tant menys
condicionat i potser més individualista. No tot han estat progressos amb la
caiguda d’aquest simbolisme patern. Per què on queden els fills en aquest
canvi? Qui s’encarrega de la feixuga i repetitiva, també meravellosa i
enriquidora, tasca d’educar? Els papers han quedat relativitzats però la
necessitat d’educar un fill no és relativa.
B. PRECARIAT. Vivim temps de precarietat.
Aquest concepte inventat per Guy Standing parla de moltes famílies que
antigament es poden considerar de classe mitja. Aquestes famílies són aquelles
que a pesar de tenir feina tots dos no
arriben a final de mes. Que a pesar de treballar hores i hores van justos de
diners. Poden ser universitaris o no. Això provoca, juntament amb l’impuls
incessant capitalista, famílies molt ocupades i potser massa cansades (Byung-chul
Han – societat del cansament) per dedicar gaire temps als fills, que en alguns
casos acaben per ser desatesos. Pocs recursos i l’imperatiu al gaudi fa que la
família visqui amb la sensació d’estar insatisfeta i això ho reben
inevitablement els fills.
C. IMATGE/TECNOLOGIA. Addicció a la pantalla,
falta d’imaginació. Els nens i nenes són els més vulnerables en caure en
l’addicció a la pantalla. Si els fills són el reflexa dels pares en aquesta
qüestió som un mal model. Què ens passa amb els mòbils i les pantalles? Ells en
la virtualitat és perden en els personatges. S’anomenen jocs connectius on no
hi ha representació només acció. No són com els jocs associatius on hi ha
d’haver implicació personal i dedicació. La tecnologia dels videojocs i la realitat
virtual apunta cap a una dissolució del subjecte dins els bits de la màquina.
Això suposa un gaudi insuperable, una barreja cibernètica entre home i màquina
que provoca addiccions i dificultats en alguns casos de retornar a la
imperfecte i complexa realitat quotidiana. És aquest un altre dels efectes de
la virtualitat, el que virtualitzem llavors anestesiem és el cos, que queda en suspens
identificat i confós en el personatge.
La postmodernitat parla molt d’això,
de la suspensió dels cossos cosa que inevitablement inquieta també als petits.
En
aquesta representació a través de la tecnologia també s’expressa un dèficit en
lo social dels ideals. En el buit de significació i en la necessitat imperiosa
en alguns casos els nens i nenes s’identifiquen com a usuaris dels gàdgets
tecnològics. Abans hi havia ideals que donaven pautes de comportament (com ser)
ara no o no son tant importants. La diferència entre identificar-se amb uns
ideals o representar-se amb la tecnologia és que en la segona entre en joc una
dinàmica de necessitat de gaudi immediat
sense espera, cosa que la ideologia no permet, sempre hi ha un oponent que
obliga a l’espera o la pausal, a la reflexió. També és cert que la pèrdua en la
virtualitat també és virtual, en canvi en la vida hi ha pèrdua.
NEGATIVITAT – TRANSPARÈNCIA – CANSAMENT – HOMBRE MAQUINA
-
No hay aplicaciones (APP’s) para los problemas fundamentales
de la vida. Amigos, perdidas, muerte...
velos
-
Desamparo digital. Niños connectados con los gadgets y
desconectados de los padres.
-
El positivisme del tu pots i has de ser feliç en comparació a
la repressió del complex moral i la imposibilitat de “no facis això, està
malament”
-
L’IMPERI DEL DISCURS
AMO DE LA CIÈNCIA. Metilfenidat. Definitivament la ciència no ho és tot ni ho pot tot. Hem
delegat amb els anys la responsabilitat de masses coses al saber científic. Si
bé és cert que la ciència ha fet evolucionar moltes coses en la física, la
química o les matemàtiques, en el referent a l’esser humà s’ha d’anar amb peus
de plom. Tenint en compte els enormes interessos econòmics que subjauen en la
medicina s’ha d’anar en compte i és del tot necessari i assenyat plantejar dubtes a aquest saber que es presenta sense
fisures o amb fisures controlades. Les inquietuds es mediquen i es fan callar
perquè no molestin. Les inquietuds que en realitat poden ser ben
mobilitzadores. Fa pensar allò que ens inquieta. També és cert que a les
escoles i famílies massa inquietud és disruptiva i es pot tornar insuportable,
però també és cert que la vida no és un camí de roses i que no hem d’assumir
sempre el camí més ràpid per còmode que ens sembli o ens prometin.
L’ideal
de l’home neuronal que preten reduir la complexitat de l’esser humà a
partícules elementals siguin genètiques o bioquímiques à Biopolítica
El
Metilfeindat que és la substància que es recepta en casos d’inquietud és
paradoxalment un excitant i no es coneixen els efectes secundaris a llarg
termini.
Què
proposa la psicoanàlisi?
Usar
la paraula i eines projectives per mirar de que el nen i les famílies i fins i
tot les escoles puguin anar dient el que passa. No solament el que li passa a
l’infant sinó a l’entorn amb qui es relaciona el nen conscient i
inconscientment.
La
psicoanàlisi usa el món de les paraules per arribar al més íntim del subjecte.
Entenem que les persones som consciencia i inconsciència i situem aquesta
inquietud en quelcom simptomàtic. Simptomàtic per una societat i per
l’individu. Cada símptoma s’interrelaciona amb l’època històrica.
Potser
els nens no parlen, no s’expressen prou bé. Això els psicoanalistes ho sabem
per això usem tècniques projectives com dibuixos i joguines per interpretar que
és cou en la vida d’aquell nen o nena que el té tant inquiet.
Per
això sempre anem cas a cas, la ètica del subjecte així ho demana. Un cas per
cas que demana de
la implicació subjectiva i sovint temps.
Seguramente el objeto mas valioso que
podemos dar a nuestros hijos, hoy, es el objeto «nada», ofrecerles un vacío de
actividades y de objetos, para que en ese vacío, que muchas veces se manifiesta
como aburrimiento, puedan ellos encontrar sus «soluciones», pensar e inventar
juegos y creaciones.
-
Diferència entre ser Ser hiperactivitat/tenir hiperactivitat
AQUEST ES EL LIU
Aquest és el liu que facilment es pot provocar en la
vida d’un noi de 12 anys: en Pol. En Pol arriba a la consulta amb la següent
demanda ben inconcreta. La mestra els hi ha dit als pares que ha detectat que
el seu fill té ___, però per asegurar-ho els demana als pares que vagin a un
especialista per verificar el diagnòstic. Si es confirma el diagnostic en Pol
tindrà un tracte especial (examens més fàcils, més temps per realizar-los i si
és necessari un vetllador). El primer dia venen sols els pares a consulta i
demostren molta incomprensió. Ells no
han vist cap hiperactivitat al fill però si és posible que a vegades estigui
nerviós. A més no treu males notes i si té molt interés en la pintura. Veuen
aquest diagnòstic una exageració. És cert que hi ha pares que veuen el
diagnòstic com una soluciò però aquests no és el cas.
FEM UNA PARADA. Què hagués passat si haguessin
trobat un clínic avesat a fer diagnòstics ràpids a demanda com és el cas d’un
profesor. Segurament tindria ___, els seus pares haurien hagut de pagar un
informe i haurien tingut un fill amb una patologia de la que no es coneix cap
marcador bioquimic ni neurologic. És a dir, que tindrien una nova
caràcteristica pel seu fill, un nom nou però sense cap base real científica
(cap investigador a trobat en realitat a cap TAC, exploració o test, cap
d’aquelles evidències científiques).
Però això no és inocu. Té conseqüències. Per un
cantó el subjecte s’identifica amb el nom i es presenta com a tal. És un amo
que el determina més enllà dels determinants històrics, socials o personals
dels quals podria extreure un nom propi. El nom el fa diferent dels demés però
no per voluntad propia, per imposició. No és una diferenciació voluntària
sempre desitjable per qualsevol nen sinó que és imposada des de fora, que el
fan extrany a si mateix. I la medicació amfetamínica de la que no es coneixen
els efectes secundàris a llarg termini. Sabem que les anfetamines milloren el
rendiment, fan l’efecte tunel, antigament els universitaris en época d’examens
ingerien aquests estimulants per “aguantar més hores”.
QUÈ PASSARIA SI MANTIGUESSIM L’ENIGMA? Hi ha alguna
cosa que no va, això és posible. La mestra no s’ho inventa, per què ho hauria
de fer? Centrem l’atenció en els síntomes i els seus determinants inconscients.
I com es fa això? Escoltant el que els subjectes volen expresar o poder dir.
El cas que ens situa va costar de centrar en la
cura. Primer perquè la demanda va ser de la mestra i segon perquè els pares els
costava endinsar-se en els problemas que rodejaven la familia.
Família de mare d’origen extremeny i pare d’origen
català. La mare té una feina a Barcelona de la que no està gaire satisfeta i
una companya que li fa moving (la tracta malament). Ella s’ha plantejat deixar
la feina pero la seva situación económica no li permet. S’aixeca cap a les 4
del matí i arriba tard a la tarda (PRECARIAT). El pare treballa aprop però té
alguns problemas de relació amb els fills. Dubta de la seva funció paterna i
acaba per delegar molt o tot a la mare. La mare d’aquesta manera va cansada i
no pot dedicar molt de temps a la familia. Tenen dos fills i una filla, en Pol,
en Roger i la Carlotta, en Pol és el germà del mig, en Roger és més gran i la
Carlotta té 3 anys.
A través de les sessions apareix un detall que es va
definint com a fonamental però així mateix la familia constantment el relega a
un segon pla. És un secret expressat de moltes maneres que no desvetllaré.
Aquest secret porta a la familia de corcoll. El pare no vol veure patir a la
mare i demana als fills que no preguntin sobre la qüestió encara que d’amagat
els hi explica. La mare no vol que el tema es parli als fills perquè són massa
petits creu. En Pol està preocupat per la mare que la veu patir i la protegeix
a capa i espasa, fins i tot sense donar-se’n conta. Potser el pare no en sap
prou pensa. Aquesta funció, aquest càrrec, aquesta sobrecarrega, el té inquiet.
Per un nen d’onze anys no es fácil sostenir això.
Què passa si diagnostiquem? Que res de tot això es
pot posar sobre la taula. Es posaría sobre la taula llibres i cerques a
internet que encara complicarien més el problema. S’afagiria material a quelcom
que està prou saturat i situaría a la subjectivitat d’en Pol en més
desconeixement.
De l’altre costat el subjectiu no hi ha un camí de
roses, però és un camí més transitable. Un camí de veritats mai definitives, un
camí on la paraula té el valor d’encaminar-nos a la falta i no a l’excès. Cada
persona, cada cas és diferent i aquest és el secret de les causes dels nens
inquiets.
Però hi ha una qüestió molt del nostre temps: La
pressa. Aquesta paraula ve del llatí premere
que vol dir apretar, oprimir, presionar. No és només una questió de temps
doncs. Ens sembla que la pressa és questió de temps però també de pressió i en
temes de salut mental l’últim que és necessita és pressa. Llavors la salut
mental no està de moda. La salut mental entesa com prendre’s un temps per estar
bé que en el cas de nens i adolescents vol dir escoltar, escoltar primer els
nens i després a pares i demès. No entenc perquè no es pot escoltar a un nen i
ens és tan premetori que passi el problema. Tot allò reprimit retorna (digué
Freud) i la pressa no fa sinó pressionar encara més lo reprimit. Per escoltar
les paraules de pes és necessari que passi temps. En el temps dels algoritmes (on
tot és lògic, clar i transparent) hem oblidat que hi ha problemes fonamentals
que necessiten temps i que els essers humans som complexos i sobint ilogics,
opacs tenim una part podem dir negativa. La pressa també pot expressar el desig
de no saber, no sempre allò que sabem se’ns presenta facilment i no sempre és
quelcom agradable. És lògic perquè volem estar bé que oblidem allò més confus o
dificil però a vegades oblidem i reprimim quelcom que s’expressa en forma de
síntoma.
