(article publicat a al web del Consultori Bayés de Vic)
La psicoanàlisi és
sobretot una pràctica, una pràctica que té el desig en el centre. N’hi ha que
l’anomenen una erotologia, no com un
estudi de l’eròtica sinó com una investigació de com s’articulen els ressorts
del desig en les subjectivitats. Subjectivitat és una altre paraula interessant
per la psicoanàlisi perquè permet entendre la vida des del cadascú i les seves vicissituds.
Una de les definicions de vicissitud és: successió
d’una cosa a una altra tota diferent, alternativa d’esdeveniments pròspers i
adversos. Aquesta és la
qüestió, que la vida està formada per esdeveniments més o menys agradables. La
manera com ho entomem i la consciència que un mal moment no ha de significar un
final també té a veure amb la psicoanàlisi. Aquest com és l’estil de cadascú
que es pot polir i en alguns casos redefinir.
L’eina que
utilitza és la paraula i en general això es veu poca cosa. Potser és degut a
que últimament s’ha desvaloritzat molt
aquesta facultat humana, cosa que no deixa de ser sorprenent. Venim de la
paraula, d’uns pares, una família, una cultura que ens parla ja abans de
néixer. Llavors som fills de les paraules que ens toquen el cos, ens el
marquen. Per això som tots diferents.
Però clar,
també hi ha la dimensió terapèutica de la psicoanàlisi, la possibilitat
curativa d’aquesta teoria centenària. Els símptomes, que pot portar a algú a un
psicòleg, finalment volen ser curats. L’inconscient té molt a veure en aquests
símptomes, allò que no sabem que sabem que ens acaba afectant al dia a dia,
aquelles sensacions que no semblen nostres i que ens fan sentir estranys a
nosaltres mateixos. Això s’assembla a un lapsus
linguae, allò que sense voler surt de la nostra boca i ens ensenya si hi
parem atenció alguna cosa de nosaltres mateixos.
Erotologia deia,
ho és perquè vol en definitiva retornar als pacients al viarany del desig. Els
essers humans tenim aquesta costum d’agafar camins tortuosos, fins i tot dolorosos,
i treure’n l’entrellat d’aquesta deriva no és una qüestió ni ràpida, ni fàcil.
Hi ha doncs els efectes del gaudi, que podem explicar sense massa exigència que
és com l’extrem del desig, un afecte ben solitari.
Aclarir tot
això és la tasca del psicoanalista, que demana d’una formació continua i de l’experiència
d’un anàlisi propi, ja que a pesar que cadascú fa el seu de camí, hi ha
elements que ens fa semblants. Potser un d’aquests que en els anys que porto
atenent és més comú i individual alhora és la qüestió de l’aferrament.
L’aferrament,
és aquell sentiment tan entranyable de pertinença, de formar part d’alguna
cosa. En els infants té molt a veure amb la mare. Com s’esdevé aquest procés
d’aferrament i desaferrament condicionarà com s’assumeix una vida adulta. És
universal perquè tothom hi ha de passar per aquí, aquesta separació un tan
dolorosa, però alhora és particular perquè cadascú troba els propis mecanismes.
Aquest procés que té a veure amb fer-se gran, responsable, també productiu, en
alguns se’ls travarà.
No vull amb
aquest escrit explicar profundament el que és la psicoanàlisi sinó fer unes
pinzellades per provocar interès a aquesta teoria tan viva i tan particular. La
psicoanàlisi no pretén ser una teoria per explicar-ho tot, sinó un saber de com
fer quan les coses no acaben d’anar, un treball per aconseguir desfer allò que
té bloquejat el desig, una erotologia.
