L’emperador Frederic II d’Alemanya, Itàlia, Borgonya i Sicília es va proposar descobrir “la llengua de deu” l’any 1211. Creia que aquesta es manifestava de manera espontània si es privava als infants de la llengua materna. Per provar aquesta delirant hipòtesi va manar educar a desenes d’infants en un total silenci. A resultes d’aquest macabre experiment, varen morir tots els infants i no foren capaços d’articular ni una sola paraula.
Aquesta història verídica desvela dues idees fonamentals: que el llenguatge no és innat, no està inscrit als gens i que per sobreviure necessitem de paraules a part de roba, menjar i una casa. El que no sabem és com comença a parlar un infant, simplement perquè ningú ho pot explicar. És un procés meravellós, dels primers balbotejos a començar a dir quelcom que els pares saben entendre. El que s’activa a l’organisme per incorporar el llenguatge sí és innat, és innata la capacitat que tenim d’aprendre una llengua sense saber res de gramàtica, lèxic o sintàctica.
La llengua materna és la llengua que ens porta al món, no és ni anterior ni posterior a nosaltres, podem dir que som amb la llengua. És cert que hi ha llengües abans del nostre naixement i segueixen havent-hi llengües després de la nostra mort, però el que ens dona singularitat és la llengua materna, que és la primera llengua que parla un individu, però també és única i diferent per cadascú. Perquè entengueu el que vull dir, sabem que existeix el català com a llengua comuna dels catalans, però cadascú la parla amb matisos, subjectivitat, una manera pròpia i única d’articular-la, que ens diferència i ens enriqueix, però també crea conflictes.
Això que no és gaire evident i que permet adquirir la llengua materna és la funció materna. L’energia, l’amor, la libido, la força quelcom que no s’acaba d’explicar però que està allí és aquesta funció. Va en paral·lel amb la vida, es confonen. És la vida que li transmet la mare al seu fill o filla i que li dona les eines per començar a servir-se del llenguatge. Els essers humans som essers del llenguatge.
Paraules d’amor, tendres mirades, atentes cures, quan això falta, quan el desig no acaba d’anar comencen els problemes. Anant a l’extrem podem pensar en l’emperador Frederic II que pensà que un deu ens dona la possibilitat de paraula, quan és la mare o millor la funció materna la que permet la vida. És funció perquè no està només identificada amb la mare biològica, altres també poden col·laborar-hi.
