No fa gaire vaig escriure un text anomenat la tristesa digna que la revista Valors en el seu format digital generosament em varen publicar. Va ser un text que em rondava. Últimament me’n ronda un altre que vull escriure per arrodonir-lo.
Té molt a veure amb la condició diversa de la subjectivitat, com l’Auca del Senyor Esteve no som una sola cosa, una sola persona. Podem desenvolupar diferents punts de vista dins nosaltres i tots són vàlids. Crec que això és la felicitat senzilla.
La pandèmia ens limita sobretot en relació als demès. No ens podem relacionar entre nosaltres com ho fèiem. Encara que els virus també corrien, el que ara ens ocupa té algunes peculiaritats que ens posen en un escenari que era difícil d’imaginar.
Tot depèn de com som, de com estem estructurats, de com vivim i de quins són els nostres interessos. Algú que necessita la mirada de l’altre per sentir-se bé en les condicions actuals tindrà un cert malestar. La Psicoanàlisi és conscient que no podem ser sense un altre, que per ser necessitem d’un altre que ens tingui present, però, també que ser adult significa renunciar a aquesta relació de dependència amb l’altre.
Llavors aquests temps poden servir per plantejar-nos els límits d’aquestes qüestions. No hi ha més remei que acceptar la limitació i relacionar-nos amb la vida d’una manera més senzilla. Segur hi ha rebaves en tot aquest planteig ja que s’oblida de la misèria que aporta. És cert però com deia abans l’experiència humana és diversa i és més saludable que sigui així.
Durant els primers mesos de pandèmia corrien idees ben optimistes, des de la possibilitat que aquesta crisi canviés el model socioeconòmic a quelcom més igualitari, fins a evidents millores a nivell climàtic amb la reducció dels nivells de contaminació al planeta, també contaminació acústica. Molts també digueren que tampoc feia falta els nivells de consum, que també es podia viure amb menys o amb molts menys.
Quins són els paràmetres del benestar, del nivell de vida? Dins uns límits, sempre serà una qüestió relativa. Fins i tot aquesta necessitat d’arrodonir un text sobre la tristesa amb un altre sobre la felicitat té a veure amb aquesta realitat multidimensional.
El que sí seria lamentable és negar-se a afrontar la vida contemplant la realitat d’un sol color, això sempre de manera obsessiva. El prisma ens permet veure la llum blanca de diversos colors, segurament la felicitat senzilla parla d’això i demana passar el ribot al narcisisme.
El narcisisme que només parla del que es mira al mirall i acaba per perdre’s en el propi reflexa que mai acabarà de reflectir quelcom ajustat a la realitat.
