Em dono compte que poso resistència a la proliferació dels
canals digitals que haurien de derivar pacients i per tant tenir feina. Pensar
sobre aquesta resistència i dignificar-la i entendre a què rau és el fi
d’aquest escrit.
Començaria dient que l’ofici de psicoanalista, encara que
n’hi ha que diuen que la p. no és un ofici sinó una posició que s’adquireix, no
és posar-se en línea dels discursos homogenis, amb maneres de fer totalitzants
o unificadores, perquè si s’adquirís aquesta actitud aniríem contracorrent de
la p. No hem d’oblidar que en última instància un anàlisi portat fins al final constitueix
un subjecte del desig, deslligat de l’Altre i que es serveix del pare. Un
subjecte radicalment diferent. La posició de l’analista no agafa el semblant
d’un saber paternalista sinó que es posiciona en un subjecte suposat saber. En
aquest punt puc dir que el mig dir és el que permet això, l’enigma que fa
avançar en el propi saber.
És probable que els pacients preguntin pel saber de
l’analista i és en aquest impàs sempre incòmode que l’analista ha de saber
donar un sentit de continuïtat sense prometre ni garantir, posant en joc el seu
desig per permetre la següent sessió. Lacan va aportar la idea en la pràctica
el tall en la sessió quan es diu quelcom que ressona a l’inconscient, qüestió
que va suposar una escissió en la psicoanàlisi de l’època. No fa tants anys
també es va provocar una altre escissió entre qui considerava que algú s’havia
posicionat com a amo davant el desig i qui ho trobava lògic com a herència de
Lacan.
Si ens donem compte la p. sempre fuig de posicionaments que
traeixen al desig, o potser millor, i és del propi discurs que emana, que les
escissions són vivificants, el desig que diversifica.
Els sons a l’actualitat tenen un aire dictatorial. Però no
parlaré de polítiques repressives, monarquies corruptes intocables, economies
que construeixen monstres poderosos, sinó de com afecta això al dia a dia dels
psicoanalistes.
He escoltat sempre que la p. parteix d’una exquisida
neutralitat per operar. Que les ideologies, identificacions i opinions de
l’analista han de ser excloses del seu discurs. No podem contaminar la
construcció del fantasma per part de l’analitzant amb les nostres opinions,
ideals o identificacions. Segurament aquest és el tresor més important
d’aquesta pràctica conseqüència de l’anàlisi. Freud en va dir abstinència.
Aquest tresor opera per permetre l’anàlisi dels racons de la
psique d’un subjecte neuròtic. La psicosi funciona amb altres termes. La p.
investiga a través d’aquesta posició neutral, escolta els moviments subjectius
dins cada estructura per com diu Lacan permetre a l’analitzant travessar el
fantasma.
Però, per arribar a poder realitzar un psicoanàlisi és
necessari tenir algú decidit a passar per la consulta durant un temps i també
deixar-hi alguna cosa, també diners. Això té efectes!
Com deia abans vivim temps d’aires dictatorials que penso que
no són el millor escenari per la p., però potser mai és el millor escenari per
la p. . L’adoració de la imatge, el positivisme anglosaxó, la submissió a la
ciència i tecnologia i el món capitalista del consum constitueixen un escenari
també ideològic que relega la subversió del subjecte a la marginalitat. Ara,
com va pronosticar Lacan, valen els objectes de consum, tot allò que produeix
gaudi per qualsevol dels orificis corporals. La p. desapareix quan es
transforma en objecte de consum, no tolera aquesta posició, va contra el propi
discurs.
Perquè la diada objecte de consum-client no permet la operació psicoanalítica de travessar el fantasma,
perquè el client funciona a nivell d’un jo investit en el consum i la
psicoanàlisi opera abans d’això, desfà en realitat la instància del jo.
Com hi ha un empènyer al gaudi, també hi ha un empènyer al
client. Tots clients, tots sotmesos al gaudi, de manera radical. Per això la
possibilitat del subjecte diferent de la psicoanàlisi va contracorrent i té el
perill de desaparèixer.
Com seguir defensant la operació psicoanalítica? Doncs
buscant maneres originals fora del tots clients, escletxes promotores de desig,
de pregunta, d’enigma. Sinó serem un +1 dins aquest discurs del gaudi. Essent
l’excepció també hi ha producció.
Adquirint una posició d’excepció activa en lo social
permetrem que les persones s’interessin per la psicoanàlisi. Constituir un
discurs en lo social més enllà de la metonímia client-consum-client per permetre la continuïtat de la p.. És
l’equilibri entre la neutralitat en el dispositiu i la situació escindida del
binomi client-consum que permet
operar la p. El que és atractiu de la p. és la possibilitat de sorprendre’s
l’analitzant en el seu dir, de donar compte de l’inconscient.
