L’altre dia vaig veure unes noies d’uns 15 anys que duien mascareta, sí, però la duien sota la barbeta. Eren unes mascaretes amb un disseny molt modern i anaven totes juntes, molt juntes.
Molts donem voltes i repetim aquesta realitat de la poca consciència que hi ha en general als perills del coronavirus. Hem oblidat ràpid el que ha passat fa tot just unes setmanes i tornem a creure’ns el centre de l’univers. Com és això? A que es deu aquesta negació?!
Què ha passat amb l’individu per tornar-se tant prepotent? I he mirat de treure’n alguna resposta.
Si antigament, que no necessariament millor, es tenien temors diversos... a l’estat, a deu, al pare... actualment pugnem per fer desaparèixer la por, com si anés contra els valors actuals. Si antigament hi havia massa deus innecessaris ara en la falta de deu hi ha només l’home, un home amb tints certament narcisistes, o així ho veig jo.
El coronavirus ens ha recordat que som mortals en una era que es gira la cara a la mort, la malaltia ens recorda la veritat efímera de la vida, però és que volem ser immortals.
Omplim platges, sortim corrents abans que no ens confinin, fins i tot les autoritats no donen missatges clars per no semblar el que són. Semblaria que s’han ajuntat dos significants incompatibles, una economia neoliberal que ens vol sotmetre al consum i una malaltia que ens obliga a confinar-nos i ens treu la condició de consumidors.
El psicoanalista Jacques Lacan ja digué que l’esser humà té una tendència a la passió per la ignorància, no voler saber per no patir, mala peça al teler.
Als joves no estaria de més recordar-los que ells també poden emmalaltir i és un fet que els últims contagiats són sobretot d’entre 18 i 50 anys. Una societat que no vol veure la falta és una societat prepotent i narcicista, que no fixa la mirada en la vulnerabilitat sinó solament en allò positivista, productiu, eficient,... ens oblidem de les mancances...
Text utilitzat en la secció Escenes Quotidianes del programa de radio Valors en Alça del dia 27/7/20
