Conferència dicatada al centre Cartanyà de Girona el 4/10/19
Aquell que fa rebequeries
és un rabec. El diccionari defineix rabec de la següent manera:
Dit d’una persona, especialment d’una
criatura o d’un adolescent, que és difícil de governar pel seu geni, que el
porta a plantar cara, a replicar, a no obeir,...
Hi ha per mi tres paraules clau en aquesta definició com
són:
CRIATURA,
ADOLESCENT, GENI.
Comencem per adolescent
considerant que entre una criatura i un adolescent hi ha un paralelisme, són els dos al principi d’alguna cosa.
Els adolescents al principi de l’edat adulta i les criatures al principi de la
vida. De l’adolescència avui no parlarem però podem dir que una rebequeria
adolescent no és el mateix que una rebequeria d’una criatura. L’un es queixa per l’entrada i
l’altra de la sortida. L’adolescència la deixarem per una altre trobada si
s’escau.
Criatura ve del llatí creatura “esser creat”. És a dir, dir criatura
és apuntar a una època primordial, al començament i per tant també la més
influenciable. Els essers humans som l’espècie animal que naixem més immadurs,
se’ns ha de cuidar especialment. Som
molt dependents dels nostres cuidadors tant materialment (menjar, roba, etc...),
com de paraules i sentiments (amor, ordre, explicació,...). Se’ns ha d’ensenyar
tot o gairebé tot.
Però hi ha alguns actes
que es poden considerar prenatals com la capacitat de succionar que estan
incorporats al nou nat directament i els permet sobreviure. Però aquest gest no només l’alimenta, també
li agrada i crea un tipus de relació libidinal amb la mare. Aquesta relació tan
íntima, la mare l’ha de regular posant-hi paraules i gestos d’aprovació si tot
va bé o desaprovació (per exemple si hi ha una mossegada més o menys fortuïta).
Com s’organitza aquesta relació és un exemple paradigmàtic d’una activitat inscripta en el si d’una família que té
molta relació amb el que posteriorment pot esdevenir una rebequeria. Són actes
que de manera contingent poden influir en la manera de ser del nen/a.
Doncs
una rebequeria és una desaprobació en una relació amb l’Altre.
Llavors podem dir que allò
que ens dona vida com la capacitat de succionar pot acabar essent una
rebequeria. Si li diem NO a un nen perquè ara no és el moment o ja no és el
moment, com quan li treiem el pit definitivament, ell o ella ha d’acceptar
aquest canvi vital que li ve imposat de fora i inevitablement li provoca
insatisfacció, tan ben acostumat que estava.
És una contrarietat que et
treguin allò que t’agrada i considero que és ben natual algun tipus de queixa.
Diré més, ha de ser així! Alguna cosa pot anar malament si a un nen tot li va
bé i no hi ha cap queixa. L’altre cosa és com s’ho prenen els pares això. No és agradable treure allò que al petit el
té distret, content i satisfet. Potser
aquella rebequeria infantil també ressona en la infantesa dels pares i mares. La
dialèctica entre satisfacció i insatisfacció és una constant a la vida i no hi
ha generalització possible, no hi ha un objecte general, per tothom igual, de
satisfacció.
-------------------
Els fills no venen de
qualsevol lloc, tampoc els porta una cigonya. Tenen uns pares i unes mares amb
una història concreta i aquests pares i mares també tenen uns pares i mares amb
una història concreta que els nets per uns i fills pels altres mamaran desde
petits.
Hi ha famílies que no
suporten aquestes rebequeries, també dites malcriadeses,
com per exemple fills de la postguerra que van viure en la miseria i omplen de
tot i més als seus nets. No pot ser que li falti de res!,no pot haver-hi
queixa!, el que ve a ser la abundància.
Perquè quan se li diu a un
nen que no el que ho diu, que coneix la possibilitat de la misèria de la falta,
també es diu no a si mateix i en aquest transcurs pot haver-hi inconsciències,
giragonses per no veure-hi clar. La falta, la incompletud és inherent a la
vida.
Qui
és que no accepta el no? El nen, el pare, la mare, la parella, la família...
Entre tenir-ho tot i no
tenir res hi ha un ventall de matisos i el que realment importa és la capacitat
de desitjar de cadascú de nosaltres. Per això dic que a vegades és millor la
rebequeria que un silenci sumís. Però sóc conscient que hi ha rebequeries i
rebequeries.
Quan aquella rebequeria
ens fa sentir malament hem de pensar a que esdevé aquell sentiment i cadascú
tindrà la seva reposta. El pitjor segurament seria deixar-ho tot en mans de la
criatura, com si ell o ella fos l’últim i l’únic responsable.
Un altre exemple ben gràfic agafat des de dos
cantons: una família molt acaudalada a qui als reis porten infinitat de
presents , on els nens i nenes esperen de tot i més; un any s’ha de rebaixar la
qual cosa pot provocar frustració i una rebequeria. Una altre família acostumada a no tenir massa
on el nen apren a gaudir de cada regal i l’obre amb parsimònia, com un ritus, de cop pel que sigui molts regals,
això pot saturar a l’infant i provocar també una rebequeria! (explicació)
Penso
que les millors maneres de tractar les rebequeries són les paraules.
En aquest món certament insatisfactori el que més omple són les paraules,
paraules i acceptació. Hi ha d’haver un temps per les rebequeires, encara que
se’ns faci feixuc. També són preguntes sobre què vol aquest altre que ens
cuida.
Els
nens i les nenes són moguts i fan rebequeries!
O es creuen vostès que és fàcil per una
personeta organitzar facilment la multitud de possiblitats de gaudir que els
ofereix la vida? És, podem dir el costat salvatge o millor el cantó pulsional
de la vida.
Les pulsions són les
maneres d’expressar els instints que tenim les persones que som animals però no
ho som exactament, som animals amb llenguatge. Les pulsions sovint ens superen
i provoquen quelcom doble, satisfacció i insatisfacció. Satisfacció quan es té,
insatisfacció quan es perd. Però en la inexperiència d’un nen i també d’un
adolescent això es viu d’una manera molt tràgica i demana de comprensió i
temps.
Tenim poc temps, les
rebequeries demanen temps. La urgència que expressen demana una parada i temps.
Temps per parlar d’allò que és insatisfactori i temps per a poc a poc anar
creixent i acceptant el que s’hagi d’acceptar. Freud en deia el malestar en la
cultura.
L’altre paraula clau de la
definició és GENI i jo hi afegiria caràcter, que són paraules cosines germanes.
El geni, el caràcter, la manera de ser, és pròpia. És pròpia però està determinada, no s’és perquè si. Podem dir que
té una vessant, el caràcter: responsable, conscient i voluntària i una altre vessant
difícil de veure: el geni, inconscient, formada per tot allò que ha estat la
vida fins i tot abans de néixer. En realitat el geni i el caràcter, són les
dues cares d’una mateixa moneda, el subjecte.
Dir
taxativament que un nen té mal caràcter és eludir la pròpia responsabilitat
d’allò que li passa, com dir taxativament que un adolescent té un trastorn
negativista desafiant és eludir la responsabilitat dels que l’envolten.
Aquestes
determinacions taxatives acaben moltes vegades per silenciar el malestar i per
aquest fi es poden utilitzar moltes estratagemes, també la medicació
psicotròpica.
Dificil, aborrit,
laboriòs, frustrant, cansat, repetitiu són els adjectius de la vessant
inconscient, per què?, perquè no és a simple vista, tampoc està en una
profunditat. L’altra vessant la voluntariosa, de tant insistir a vegades és
esgotadora. Les paraules ben o mal dites són les que poden acostar la una i
altre vassant per fer que les rebequeries es sàpiguen posar en un bon lloc. (explicació)
Potser el que puc dir és
que en aquella expressió d’energia a vegades corprenedora hi ha moltes paraules
que poden dir moltes coses si no es diu taxativament alguna solució i es prova
d’obrir el canal per a veure què hi surt.
Sempre insisitint amb el
que els fills proven d’ensenyar-nos amb els seus actes, provem de parar un
moment la defensa davant la rebequeria i pensem que carai ens vol dir aquell
petit trapella...
.......................................
D’altra banda vivim un
temps on la funció limitadora, en psicoanàlisi diem funció paterna, no està
gaire de moda. Impel·lits pel gaudi amo consumista del “ho vols tot” o “ho
vols, ho tens” i l’exacerbació del narcisime amb el “porque yo lo valgo” el
subjecte es mou de manera hiperactiva buscant la satisfacció instantània. Sense
temps per pensar amb res que no sigui cap endavant s’oblida de mostrar les
negativitats als propis fills. Byung-Chul
Han, filòsof nord coreà que viu a Alemanya en parla en els seus llibres,
uns llibres petits alguns traduïts al català. El no, el límit, la falta, la
carència, el defecte són negats repetitivament sense tenir en compte els
efectes que genera això. Sumant-hi això la invasió dels gadgets tecnològics que
aillen al subjecte amb la màquina,potser els infants, les criatures no tenen
altre remei que expressar el desconcert dels adults amb les rebequeries. No
vull fer amb això un judici moral totalitzador, perquè no ho sé, però no es pot
obviar que aquesta proposta de vida del segle XXI també ha d’afectar als
infants d’alguna manera. Pense-m’hi!
Els infants com he dit
abans venen sense un terra solid sota els seus peus i necessiten dedicació.
S’ha d’estar disposat a prendre-hi temps que en principi sembla poc
productiu...
Potser en aquella
definició de rabec, hauria d’haver escollit també la paraula obeir. Aquesta
paraula d’origen llatí ve d’escoltar, de l’oposició a escoltar oboedire prefix ob- oposició i sufix -aduire
escoltar. Llavors i tornem a una de les idees del text com és la importància de
les paraules i des d’un altre punt de vista podem dir que una rebequeria és la negativa a escoltar, llavors hem d’insistir en
les paraules per escoltar on s’ha fixat aquell infant que fa que protesti i
quina posició té aquell infant en l’entorn que l’acompanya.
Són
moltes idees, molts punts de vista, sobre un tema complex que no es pot
explicar taxativament i que com a símptoma en el si d’un món, una societat, una
família i un subjecte s’ha de fer parlar per desgranar les seves particularitats
i racons desconeguts.
S’hi
ha de pensar i fer parlar en definitiva.
