Llavors entrem en el món de la relativitat, on tot és possible, perquè la fantasmàtica és allò possible. El que no és de l'ordre de la fantasmàtica és el registre real, tot allò que no podem abastar perquè està més lluny dels canals de percepció i gaudi. Les ciències pures tenen la funció d'acostar-s'hi el màxim possible a aquest real, però sempre s'escola entre els dits. Lacan s'esforça en reduir el simbolisme al real de la matematització i per això és tant difícil d'entendre.
La raó no existeix, però existeixen raonaments necessaris per constituir l'humà, donar forma a la vida i al desig. El que si existeix són subjectes tancats al raonament obcecats per la veritat, que es creuen en la certesa. Els monstres estan en el món de la certesa!
Dubtar, viure's en la incertesa, construir a través de la imaginació veritats alternatives i noves pot ser un bon exercici per estar en la vida. Remoure, moure i provocar per no tancar l'espai del pensament i la paraula. Dir, reafirmar-se, experimentar-se en la paraula, moure's a través del discurs és una experiència diversa. La metonímia del camp de la paraula permet moure's entre les limitacions que ens perfilen.
Aquesta és la proposta del subjecte, algú molt conscient de l'experiència i que fàcilment es submergeix en l'alteritat i la relativitat existencial i que té en el seu propòsit, més enllà de la relació d'objecte sempre en silenci i en un posat mortuori i simètric, cisallar amb una eina de tall fi els conglomerats petris del gaudi. És a dir passar de l'u als uns. Del tot al no-tot. Anar a capa i espasa contra el mateix.
Una proposta a debatre: la Federació de Repúbliques Ibèriques
