Avui he vist una pel·lícula d'en Roman Polanski que és diu El quimérico inquilino. La vaig aconseguir sense saber de qué anava. Després de veure El pianista i Pirates volia veure alguna altre pel·lícula d'aquest multidisciplinar director. Ha tractat durant la seva carrera diversos mons cinematogràfics. Pirates una aventura de pirates, la crítica se la va carregar però a mi certament hem va semblar una bona pel·lícula d'aventures, millor que Los piratas del caribe, per exemple. El pianista: una obra mestre, em va encantar, també s'ha de dir que forma part de les superproduccions hiperdramàtiques de finals dels 90, principis del s.XXI. ,amb plans d'allò més espectaculars i histories que semblen inverosimils (titànic, la llista d'Schindler) però que es basen en la realitat. Avui he vist El quimérico inquilino de Roman Polanski, un triller psicològic al pur estil hitchcock.
La història (més o menys)
La historia d'un noi que canvia de casa i busca lloguer i el troba en un edifici curiós al començament, sinistre al final. Té un propietari absolutament tirà que el control·la a cada pas i multitud de vehins obsessionats entre ells i amb els sorolls dels demés. La característica principal del pis llogat és que l'anterior inquilí era una noia que s'havia suicidat sense saber perquè. Ell no s'atraveix a llogar-lo perquè la noia està viva i en coma en un hospital i creu que hi pot tornar.Així que la va a veure a l'hospital per saber si està molt malament i li diuen que està en coma, finalment mor i ell lloga el pis. Durant la visita coneix a una amiga de la suicidada, ell es fa passar com un amic, en un moment donat quan l'Stella, es a dir l'amiga de la suicidada, vol parlar-l'hi fa un crit esgarrifós i la càmara fa un pla curt de la boca cridant. Després els dos passen el dia junts i acaben cine on es magregen.
El protagonista té uns amics a la feina i els convida a una festa d'inauguració del pis, però els vehins se li queixen dient que no pot fer soroll a pesar que sigui dissabte. Així que fa marxar als amics rapidament per no molestar més als vehins cosa que molesta als amics.
El pis llogat no té lavabo a dins sinó que és comunitari. La finestra del labavo comunitari es veu desde la finestra del pis (a la manera de la finestra indicreta); el protagonista sobint al mirar per la finesta veu persones sense identíficar immóbils, dretes, mirant fixament des del lavabo. També en un moment que canvia els mobles de lloc, mirant de no fer soroll, troba un furat a la paret amb una dent envolicada amb un cotó (quin simbolisme deu tenir el guardar una dent caiguda? / quan els cau la primera dent als infans se'ls hi guarda com a relíquia: després ho parlaré).
En un altre moment de la pel·lícula es veu el prota parlant amb amics en un bar i intenta explicar les coses extranyes que li passen amb els vehins, lavabo, dents... però no l'entenen. Un dels amics se l'emporta a casa i posa la música a un volum alt fent que baixi un vehí que amb bona educació li demana que baixi la música cosa que ell de males manera si nega; el protagonista no se sent bé amb l'actitud de l'amic ni convençut del seu intent pedagògic. Hi ha en un moment un trencament de la pel·licula que és quan es veu el prota estirat al llit agotat, intentant agafar una ampolla de sobre una cadira cosa que li resulta impossible; l'ampolla esta pintada, igual que la cadira. Després comença la bogeria, percepcions desmesurades i al·lucinacions. Comença a creure que els vehins el volen matar i es disfressa de la noia suicidada amb un exces d'ímpetu, creu que els demés la volen matar i estan contra ell com abans ho havien estat d'ella, la repetició del suicidi.
En un moment de desesperació va a casa l'Stella i encara que ella el rep dient-li que és raro li demana ajuda. Ella amb un cert esperit maternal l'ajuda, li dona el seu amor i escolta. A ell li costa parlar del que li passa però ella el fa parlar i el posa a dormir: el cuida. L'endemà ella va a treballar i ell no vol que marxi, finalment ho fa i queden per veure's al vespre. De cop un venedor o algo per l'estil truca a la porta i ell mira per l'ull de la porta, sembla en un primer moment el propietari del seu pis, cosa del tot inversemblant i ell explota en una crisi psicòtica, ajunta la noia amb els que el volen matar i després de trencar-ho tot surt de la casa havent robat uns diners que troba. Agafa un taxi i va sense rumb, de cop baixa del taxi i l'atropella un cotxe, ell en una crisi paranoica: tothom esta contra seu, està molt alterat i un metge el punxa al braç amb un tranquilitzant.
Els que l'havien atropellat el porten a casa seva i ell totalment desesperat al tornar als origens dels seus horrors s'intenta matar dues vegades. La primera té una al·lucinació que tothom el mira com si d'un espectacle es tractes la seva defenestració, la segona després de recriminar a tothom les seves intencions assessines es torna tirar i s'acaba la pel·lícula.
M'he oblidat d'un tall que ara explicaré; en un moment de desesperació se'l veu en un parc sentat en una cadira mirant un llac. Es veu un nen que plora desconsolat i una noia que se li acosta i li demana com es diu i que li passa, el nen li respon el nom i li explica que el seu vaixell esta perdut en el llac, ella li diu que l'ajudarà i el nen es tranquilitza. El protagonista s'aixeca insulta i li fum una bofetada al nen que fa que torni a plorar i marxa.
Comentaris i reflexions.
Al començament el protagonista és un noi amable, comprensiu i ajudant dels demés. Hi ha una escena que no he explicat on un amic de la morta fa una visita al pis sense saber que és morta i es troba al protagonista que li explica el que ha passat. L'amic plora desconsoladament i passen la nit bebent i parlant. Es despedeixen al matí efusivament. Sembla doncs un noi generós i solidari.
Hi ha certs elements a la pel·lícula que "emparanoien" al protagonista, hi ha un bar davant l'edifici on ell va a esmorzar, doncs el primer dia que entra al bar el propietari ja li pregunta si és el nou inquilí i li parla de la noia morta. Dona-la-casualitat que el noi seu al mateix lloc on s'asseia la noia i ell s'acostuma a la xocolata també com la noia, també canvia de tabac pel de la noia ja que al bar mai tenen el tabac que fuma ell Gauloises, però si el d'ella Marlboro. Tot això li recorden i li recorda a la noia que mai ha conegut.
Tot l'exterior del protagonista, els seus contextos i moments, el van situant en un situació que ell relaciona amb la noia. S'asseu al mateix seient al bar, demana el mateix, acaba fumant el mateix, els vehins el tracten igual, fins que finalment ell canvia de roba i es vol transformar en ella. En un moment com començant una guerra contra fantasmes diu que ara-s'entereran-els-vehins. Realment no saps que farà per començar a lluitar i decideix transformar-se en ella... potser creu que ha descobert el complot contra ell i que disfressant-se de la noia els haurà vençut, els haurà passat per sobre el passarà la mà per la cara.
Des d'un punt de vista racional seria insoportable viure amb uns vehins tan controladors; algo així com un gran hermano invisible dins de casa, més que un ull sobretot una orella que escolta ho escolta tot: qualsevol moviment. NO pot portar amics a casa, no pot fer festes a casa, no pot fer cap soroll el tenen en silenci i l'autoritarisme del propietari tampoc es queda curt. Es cert que el desencadanant de la bojeria és el fet d'ocupar el pis d'una noia que s'havia suicidat i el desconeixement de les raons, bé es dificil saber les raons d'un suicidi. Vaig llegir, crec de Lacan que el suicidi té l'origen en la perdua de la imatge, en el trencament de la imatge, en una pregunta de qui soc jo trencada, bé seria la única manera de poder suïcidar-se. A la pel·lícula en un moment que està a casa de l'Stella ell en una especie de deliri li explica algo així com una desmembració, que li falta el cap, que li falten les entranyes, sembla ben bé que expliqui que està com en parts. Aquesta impressió del cos desmembrat com separat per parts la Psicoanàlisi, sobretot la lacaniana ja en parla, és una experiència que provoquen els al·lucinogens i també certes psicosis. Tornem al paradigma de l'estadi del mirall de Lacan on el nen al veure's al mirall es reconeix i sent joia. El protagonista perd la pròpia imatge i es sent desmembrat. En un moment donat, ja al final de la pel·lícula, un metge diu que pateix un delirium tremens...
També es cert que sembla incapaç d'assumir la seva situació des d'un punt de vista més constructiu, algo tan fàcil com: estàs malament en el pis doncs canvia. També hi ha un moment que explica que el roben, li roben el poc que té durant una nit que no està a casa, el propietari es queixa del soroll de la nit i ell se li queixa dient-li que l'havien robat, que el soroll l'havien fet els lladres, cosa que al propietari no li importa i a més l'avisa que no ho digui a la policia pel bé de la reputació del veinatge. És ben cert que en nom de la reputació es poden cometre les més terribles de les injustícies.
Un detall genial de la pel·lícula és quan se'l veu estirat al llit agotat i intenta agafar una ampolla cosa que no li és possible. L'espectador utilitzant un joc perceptiu li sembla que ell tampoc pot agafar l'ampolla. Si revises la seqüència, es veu que està pintat, es un joc perceptiu a la manera de Escher. És una manera genial de fer entrar l'espectador a la pel·lícula i provoca una certa identificació amb el personatge ja que no s'enten en un principi el que passa i et desconcerta.
Es ben cert també una genialitat el proces de degradació del personatge. D'un principi que se'l veu elegant, amable, intel·ligent, solidari vas veient que el tracte degradant que li disposen els vehins el va transformant, cada estocada el va ennegrint i ell incapaç de reaccionar. Pels vehins aquest tracte sembla habitual i per ells es normal (hi ha un moment on tots els vehins fan una conxorxa contra una vehina amb firmes ja que diuen que aquesta vehina fa molt de soroll i ell en passa), estan tan amargats que els sembla normal amargar, la seva realitat és negre i tot el que surt d'aquesta negror els extranya. És ben cert que hi ha persones, aixo ja fora de la pel·lícula, que tenen la virtud d'ennegrir l'ambient, perquè ells ja ho estan d'ennegrits i allò que els consola i els té tranquils dins la seva veritat és aquesta negritud, bé solen ser els enemics. Doncs el protagonista no en té d'enemics o això sembla, amb l'amabilitat ho accepta tot però va tragant la merda aliena. Aquí després del comentari de la merda aliena hi ha un altre detall simbòlic a destacar de la pel·lícula i es el fet del labavo fora del pis. Aquest fet té molta força simbólica a la pel·lícula ja que al lavabo comunitari tots els vehins hi cagen i això per algú que té tans de problemes amb els vehins i és tan educat és algo entre inquietant i angoixant. Es veu en un moment el labavo de l'Stella que sembla un oasis de civilització.
Quan l'Altre t'ofega estas perdut i això és el que li passa al prota. L'altre en forma de vehins insoportables, en forma d'una història tràgica, és transforma en un monstre amb unes dens gegans que t'ofeguen (hi ha gent que no pot respirar) i quan aconsegueix engollir-te tot es torna sinistre i horroros.
Però quin és el gaudi que atrapa "entre las fauces del leon" al prota? potser el fet malvat de voler veure fins a quin punt estava morta la suicidada, el crit angoixat de la mateixa, l'excesiva amabilitat del noi (massa amabilitat tendeix a la falsedat i al poder de l'amable --> amb l'amabilitat es pot anar a tot arreu?), l'encadenament de significants opresors sense control, quina imatge et queda quan al mostrar la teva te l'esmicolen sense contemplacions, et transformen amb un objecte, et falten al respecte. Vaig escribint i amb ve a la ment un camp de concentració nazi, potser perquè la situació on està el protagonista internament és similar també ajudat pel fet que el director es jueu i va dirigir també el pianista.
Aquest pel·licula és germana de Psicòsis de Hitchoch i ens parla de la psicosis de l'engolliment de l'individu per les "fauces del leon" és a dir de l'Altre.
