Avui a tv3 he vist un documental realitzat pel fill d'en Jordi Solé Tura. El tema és un recorregut, com tants hi han hagut, sobre l'época franquista i sobretot la transició. A mi com sempre m'ha sobrevingut l'emoció de la lluita per una ideologia que cada cop ja sento més llunyana i em fa preguntar coses sobre el sentit de la lluita disciplinada per les idees.
El documental m'ha emocionat per una altre cosa. Veient com un lluitador Jordi soler passa a patir l'alzheimer i després per fins i tot la noció de si mateix. Em fa patir pensar que la vida pot acabar així, amb un sense sentit profund de si mateix, ja no et reconeixes.
Aquesta malaltia jo l'he estudiat a la carrera i conec el que fa, encara que no es coneguin el orígens o les raons de la mateixa. També em plantejo des del meu punt de vista psicoanalític fins a quin punt té raó de ser el que jo crec, i torno sempre allà mateix, que en té i molt de sentit!
Es clar, i creure en quelcom diferent es una bogeria que les malalties físiques existeixen però també és clar i això o crec fermament que moltes de les malalties físiques tenen l'origen en la ment, en els creuaments, en les coses que no volem però que hi són. Jo no crec en la fisicalitat absoluta de les malalties, tampoc en la somatització com a única resposta. Sé però que els científics no coneixen els orígens de la majoria de malalties; SIDA, CÀNCER, ALZHEIMER, en general saben que passa durant el procés d'empitjorament però no saben l'origen del procés i sempre aquí és on treballa la possibilitat que dona la Psicoanàlisi. Les terapèutiques cognitives correlacionen per exemple l'estrés amb moltes malalties, però en la seva lluita per objectivar-ho tot es queden així amb la correlació i llavors amb intervenció o prevenció.
La subjectivitat és el que treu l'Alzheimer a llarg termini. A mi m'agrada respectar la subjectivitat que cada cop anem perdent més amb la globalització.
